Grec koiné: diferència entre les revisions

{{ruby}}{{avís unicode}}El '''grec koiné''' (<ruby><rb>{{polytonic|Κοινὴ}}</rb><rp>[</rp><rt>comú</rt><rp>]</rp></ruby> <ruby><rb>{{polytonic|Ἑλληνική}}</rb><rp>[</rp><rt>grec</rt><rp>]</rp></ruby> o bé <ruby><rb>{{polytonic|ἡ κοινὴ}}</rb><rp>[</rp><rt>el comú</rt><rp>]</rp></ruby> <ruby><rb>{{polytonic|διάλεκτος}}</rb><rp>[</rp><rt>dialecte</rt><rp>]</rp></ruby>) és la forma popular de [[grec antic]] que va emergir en l'antiguitat post-clàssicapostclàssica (aproximadament del [[300 aC]] al [[300]] dC), i marca el tercer període de la història de la llengua grega. Altres noms que rep són '''''grec alexandrí''''', '''''grec hel·lenístic''''', '''''grec comú''''' o '''''grec del Nou Testament'''''.

El grec koiné no és només important per a la història dels grecs per ser el primer dialecte comú i l'avantpassat del [[grec demòtic]]. També és significant pel seu impacte aen la civilització dita ''occidental'' com a [[llengua franca]] de la [[Mediterrània]]. El koiné va ser la llengua original del [[Nou Testament]] i el medimitjà d'ensenyament i transmissió del cristianisme.

El koiné va ser extra-oficialmentextraoficialment una primera o segona llengua aen l'[[imperiImperi romà]].

El grec koiné va sorgir com a llengua comuna entre els exèrcits d'[[Alexandre Magne]]. A mesura que els [[estat]]s grecs sota el lideratge del [[regneRegne de Macedònia]] van conquerir i colonitzar el món conegut, el seu nou dialecte es va acabar parlant des d'[[Egipte]] fins a tocar l'[[Índia]]. Tot i que els elements del koiné van formar-se durant l'era clàssica tardana, les cultures sota domini hel·lènic també van influenciar al seu torn la llengua en el període postclàssic, a partir de la mort d'Alexandre ([[323 aC]]). El pas cap al següent període, el del [[grec medieval]], comença a partir de la fundació de [[Constantinoble]] per [[Constantí I el Gran]], el [[330]]. Així, el període postclàssic de la llengua grega abasta la creació i l'evolució del grec koiné durant tota l'era hel·lenística i la romana de la [[història de Grècia]] fins al començament de l'[[edat mitjana]].

''Koiné'' (del grec {{polytonic|Κοινή}}, "'comú"') és un terme que ja els intel·lectuals antics havien usat per a anomenar altres varietats de la llengua grega. Escoles com la d'[[Apol·loni el Díscol|d'Apol·loni el Díscol]]<!-- NO SÉ SI ÉS CORRECTE --> i d'[[Heli Herodià]]<!-- NO SÉ SI ÉS CORRECTE --> van usar el mot ''koiné'' per a referir-se al [[protogrec]], mentre que d'altres l'usaven per a referir-se a qualsevol forma vernacular del grec que fos diferent a la llengua literària. Quan el koiné va esdevenir gradualment llengua literària, al seu torn, alguns en distingien dues formes: l<nowiki>'</nowiki>''hel·lènic'' ("'grec"', forma literària postclàssica) i el ''koiné'' ("'comú"', llengua parlada popular). AltresD'altres van optar per a referir-se amb ''koiné'' al dialecte d'[[Alexandria]], un terme usat sovint per alguns classicistes moderns.

Les arrels lingüístiques del koiné són incertes des de temps antics. Durant l'època hel·lenística la majoria d'intel·lectuals pensavempensaven que el koiné era el resultat de la barreja dels quatre dialectes principals del [[grec antic]] ("<ruby><rb>{{polytonic|ἡ}}</rb><rp>[</rp><rt>la</rt><rp>]</rp></ruby> <ruby><rb>{{polytonic|ἐκ}}</rb><rp>[</rp><rt>de</rt><rp>]</rp></ruby> <ruby><rb>{{polytonic|τῶν}}</rb><rp>[</rp><rt>els</rt><rp>]</rp></ruby> <ruby><rb>{{polytonic|τεττάρων}}</rb><rp>[</rp><rt>quatre</rt><rp>]</rp></ruby> <ruby><rb>{{polytonic|συνεστῶσα}}</rb><rp>[</rp><rt>composició</rt><rp>]</rp></ruby>"). El lingüista austríac P. Kretschmer va donar suport a aquesta teoria a començaments del [[segle XIX]] alen el seu llibre ''Die Entstehung der Koine'' "('El naixement del koiné"', ([[1901]]), mentre que l'intel·lectual alemany Wilamowitz i el lingüista francès Antoine Meillet, tot basant-se en els molts elements [[grec jònic|jònicjònics]] del koiné —com ara {{polytonic|σσ}} en comptes de {{polytonic|ττ}} ({{polytonic|θάλασσα, θάλαττα}}) i {{polytonic|ρσ}} en comptes de {{polytonic|ρρ}} ({{polytonic|ἀρσενικός, ἀρρενικός}})— van considerar-lo una forma simplificada dedel jònic.

La teoria acceptada amplament avui és la que va donar el lingüista grec G. N. Hatzidakis, que va demostrar que, malgrat la mencionada "composició de ''elsdels quatre''", el "nucli estable" del koiné és l'[[grec àtic|àtic]]. En altres paraules, el grec koiné es pot considerar com a àtic amb una barreja d'altres elements, especialment del jònic, però també d'altres dialectes. El pes específic dels elements lingüístics "no- àtics" del koiné pot variar depenent de la regió del món hel·lenístic on es parlés. En aquest respecte, les varietats de koiné parlades a les colònies jòniques d'[[Àsia Menor]] i [[Xipre]] tindrien més característiques jòniques que no pas d'altres. Per altra banda, el koiné literari de l'època hel·lenística s'assembla tant a l'àtic que a copvegades se'l coneix com a "''àtic comú"''.

Els primers intel·lectuals que van estudiar el koiné -tant en temps moderns com alexandrins- eren classicistes que havien tingut com a model la llengua àtica literària del període clàssic, i veien malament qualsevol altre tipus de parla hel·lenística. El koiné va ser, doncs, considerat una forma corrupta de grec que no mereixia gran atenció. La reconsideració de la importància històrica i lingüística del koiné no va començar fins al segle XIX, quan intel·lectuals de renom van dur a terme una sèrie d'estudis sobre l'evolució del koiné al llarg dels períodes hel·lenístic i romà. Les fonts usades en aquests estudis van ser moltes i de fiabilitat desigual. Les més significatives són les inscripcions del període postclàssic i els [[papir]]s, ja que són texts amb contingut autèntic i que poden ser estudiats directament. Altres fons significatives són la [[Septuaginta]], la traducció grega de l'[[Antic Testament]]; i el [[Nou Testament]]. Les ensenyances dels Testaments es dirigien a gent comuna, raó per la qual usen la llengua més popular del moment. També es pot extreure informació dels intel·lectuals aticistes dels períodes hel·lenístic i romà, els quals, a fi de lluitar contra l'evolució de la llengua, publicaven treballs que comparaven el "correcte" àtic i l'"incorrecte" koiné:

{{cita|Cap dels antics deia ''bassílissa'' (βασίλισσα, "'reina"'), sinó ''bassíleia'' (βασίλεια) o ''bassilís'' (βασιλίς).|Phrynichus Arabius, [[segle II]]}}

{{cita|''Dioria'' (διωρία, "'data límit"') és molt poc literal; en comptes d'això useu ''prothesmia'' (προθεσμίαν).|Phrynichus Arabius}}

{{cita|No dieudigueu ''pàndote'' (πάντοτε, "'sempre"'), sinó ''hekàstote'' (ἑκάστοτε) i ''dia pandós'' (διὰ παντός).|Phrynichus Arabius}}

Finalment, una font d'informació sobre el koiné molt important és el [[grec modern]], amb totes les seves característiques i girs del koiné, que han preservat la major part de detalls lingüístics orals de l'antiga llengua que la tradició escrita havia perdut. Per exemple, els dialectes [[grec pòntic|pòntic]] i [[capadoci]] conserven l'antiga pronunciació de {{polytonic|η}} com a {{polytonic|ε}} ({{polytonic|νύφε, συνέλικος, τίμεσον, πεγάδι}}, etc.), mentre que el [[tsacònic]] conserva l'la {{polytonic|α}} llarga en comptes d'de {{polytonic|η}} ({{polytonic|ἁμέρα, ἀστραπά, λίμνα, χοά}}, etc.) i altres característiques del [[Grec dòric#Laconi.2Fheracli|laconi]]. Alguns girs de la part meridional de les regions grecoparlants ([[Dodecanès]], [[Xipre]], etc.) conserven la pronunciació de les consonants similars geminades ({{polytonic|ἄλ-λος, Ἑλ-λάδα, θάλασ-σα}}), mentre que d'altres pronuncien {{polytonic|υ}} com a {{polytonic|ου}} en moltes paraules o conserven formes dobles antigues ({{polytonic|κρόμμυον — κρεμ-μυον, ράξ — ρώξ}}, etc.). Fenòmens lingüístics com els esmentats impliquen que aquestes característiques es van conservar també alen el koiné, que al seu torn tenia incontablesincomptables variacions dins el món grecoparlant.

L'estudi de totes les fonts dels sis segles que per conveni comprèn el koiné posa de manifest canvis lingüístics respecte al grec antic pel que fa a [[fonologia]], [[Morfologia (lingüística)|morfologia]], [[sintaxi]], vocabulari i altres elements de la llengua parlada. La major part de les formes noves van començar com a rares i gradualment es van anar fent més freqüents fins que es van consolidar. Arran dels canvis que van tenir lloc en l'evolució del koiné, la llengua grega va acabar semblant-se tant als seus successors [[grec medieval|medieval]] i [[grec modern|modern]] que gairebé tots els trets del grec modern es poden traçar fins als texts supervivents del koiné. Com molts dels canvis que van tenir lloc entre el [[grec antic]] i el modern es van introduir amben el koiné, aquest és avui dia en bona part intel·ligible pels parlants de grec modern.

Els tres canvis més significantssignificatius durant aquest període van ser la pèrdua de la distinció de les vocals per longitud, la substitució del sistema d'accents tonals per un d'accents prosòdics<!-- correcte?? -->, i la monoftongació de la major parts de [[diftong]]s.

* L'antiga distinció entra vocals llargues i curtes es perd gradualment. A partir del [[segle II aC]], totes les vocals eren ja isocròniques.

** {{polytonic|ει}}, que ja s'havia fusionat amb {{polytonic|ι}} elal [[segle V aC]] en regions com ara [[Regne d'Argos|Argos]] o elal IV aC a [[Corint]] ({{polytonic|ΛΕΓΙΣ}}), va adoptar aquesta pronunciació també en koiné.

* {{polytonic|υι}} passa a pronunciar-se {{IPA|[yj]}} i, per tant, va ser tractat com a dues vocals consecutives (com si fos {{polytonic|υϊ}}).

* Les vocals simples van conservar les seves pronunciacions antigues; excepte {{polytonic|η}} pronunciada com a {{polytonic|ι}}, i {{polytonic|υ}}, que va mantenir la seva pronunciació {{IPA|[y]}} només fins al segle X i va acabar pronunciant-se també com a {{polytonic|ι}}.

** {{polytonic|β, γ, δ}}, pronunciades originalmentoriginàriament com a {{IPA|[b], [g], [d]}}, van adquirir les pronunciacions {{IPA|[v], [ɣ], [ð]}} (la primera passant prèviament per {{IPA|[β]}}) que encara s'usen avui, excepte quan les precedeix una nasal, en el qual cas conserven els seus sons antics ({{polytonic|γαμβρός}} - {{IPA|[mb]}}, {{polytonic|άνδρας}} - {{IPA|[nd]}}, {{polytonic|άγγελος}} - {{IPA|[ŋg]}}).

** {{polytonic|ζ}} inicialment es va pronunciar com a {{polytonic|σδ}} (raó per la qual encara es considera, junt amb {{polytonic|ξ}} i {{polytonic|ψ}}, una consonant doble) i, més endavant, va adquirir la pronunciació {{IPA|[z]}} pròpia del grec modern.

Amb '''''koiné bíblic''''' ens referim a les varietats del grec koiné usades en la [[Bíblia]] [[cristianisme|cristiana]] i altres texts afins. Les fonts principals que en tenim són:

* la [[Septuaginta]], una traducció grega del [[segle III aC]] de la bíblia [[hebreu|hebrea]], que inclou els [[llibres deuterocanònics]], una sèrie de llibres que actualment no formen part del cànon [[judaisme|jueu]], però que llurla seva acceptació anterior va fer que s'incloguessin aen l'[[Antic Testament]] no [[protestantisme|protestant]]. La majoria de texts són traduccions, però hi ha alguns fragments compostos originalmentoriginàriament en grec, com per exemple el llibreLlibre de Sirach<!-- ORTO? -->; i

* el [[Nou Testament]], compost originalmentoriginàriament en grec (tot i que alguns llibres poden haver tingut un substrat hebreu-hebreo[[arameu]] i contenen algunes influències semítiques).

Hi ha hagut controvèrsia referent a quin és el grau de representativitat del grec bíblic en relació alamb el koiné habitual a l'època, i fins a quin punt conté característiques específiques d'un substrat semític (vegeu la [[teoria de la primacia aramaica]]). Aquestes podrien haver estat produïdes per la pràctica de traduir bastant literalment des d'originals hebreus o arameus; o bé per la influència del grec regional, no estàndard, parlat pels jueus parlants d'arameu. Algunes de les característiques que es discuteixen al respecte són: l'absència per norma de les partícules {{polytonic|μεν}} i {{polytonic|δε}}, i l'ús de {{polytonic|εγενετο}} per dir "va succeir que". Algunes característiques del grec bíblic que es pensa que originalmentoriginàriament no eren elements estàndardestàndards van acabar per fer-se un lloc aen la llengua grega.

La taula següent representa la pronunciació del koiné del Nou Testament, derivat en part del dialecte parlat a [[Judea]] i [[Galilea]] durant el [[segle I]], i similar al que es parlava a [[Alexandria]]. S'hi pot observar les diferències de pronunciació respecte al dialecte àtic, més estàndard, del koiné: la fricativa {{IPA|/[[Fricativa bilabial sonora|β]]/}}, la fortament aspirada {{IPA|/tʰ/}} i la conservació de la distinció entre les quatre vocals frontals {{IPA|/i/}}, {{IPA|/e/}}, {{IPA|/i/}} i {{IPA|/y/}} (que encara és arrodonida), entre d'altres.

[[Fitxer:Seikilos.svg|dreta|thumbnail|350px|La lletra de l'epitafi, transcrita en l'alfabet grec modern, amb els signes musicals a sobre.<br />''Sóc una làpida, una icona. Seikilos em va posar aquí com a signe de record immortal.'']]En aquest {{audio|Ο Επιτάφιος του Σεῖκιλου - Epitaph of Seikilos.ogg|arxiu d'àudio}} es pot sentir la pronunciació en grec koiné de l'[[Epitafiepitafi de Seikilos]]. Es creu que és la composició més antiga del món que es conserva completa amb notació musical (d'entre el [[200 aC|200]] i el [[100 aC]]).

L'extracte següent, el començament de l'[[evangeliEvangeli]] de [[Sant Joan Evangelista|Joan]], està transcrit amb una pronunciació reconstruïda d'una varietat que va ser progressivament més popular al començament de l'era cristiana, amb unes vocals properes a les del grec modern.