Rivals d'amor: diferència entre les revisions

Els '''''Rivals d'amor''''' ([[Grecgrec]]: Ἐρασταί) és un diàleg socràtic inclòs en el corpus de les obres tradicionals de [[Plató]], tot i que la seva autenticitat ha estat posada en dubte.

El títol grec '''''Erastai''''' és la forma plural de la paraula ''Erasteeraste'', que fa referència a la parella de més edat en ununa relació de Pederàstiapederàstia. Aquesta relació consisteix en un ''erastés'' i un ''eròmeneromen'',. elEl títol ''Els amants'', utilitzat de vegades per a aquest diàleg, només té sentit si s'entén en el sentit tècnic de "amant" ''versus'' "estimat", però és enganyós si es pren per referir-se a dues persones en una relació amorosa. Una variant antiga del títol, possiblement originaloriginària, fou ''Anterastai'' (Ἀντερασταί), que significa específicament "'''erastai rival''"<nowiki/>'. Aquest terme, utilitzat en aquest diàleg mateix (132c5, 133b3), ''[[La República|La república]] '' de Plató (521b5), i en la literatura grega anterior ([[Aristòfanes]], ''[[Els Cavallers|Cavallers]]'', 733), s'esmenta com el títol del diàleg (juntament amb un subtítol, ''Sobre la filosofia'') en ella llistatllista de [[Diògenes Laerci]] de la tetralogia de Trasilla (3.59). Les traduccions del llatí ''Amatores'' i ''Rivals'', també s'han utilitzat com a títol del diàleg.

Els rivals ''erastai'' del títol són uns devots de la lluita lliure i l'atletisme, que desacrediten la filosofia com una poca-soltada vergonyosa, i un jove que conrea ''Mousikomousiko'' (un terme que abasta la música, la poesia i la filosofia). A mesura que el diàleg s'obre, s'estan barallant, en una escola de gramàtics en presència del nen que estimen i la d'altres nens i joves, sobre la qüestió de si filosofar és noble i admirable (''Kalonkalon'').

[[Sòcrates]] s'insereix en la baralla. Quan ell comença per qüestionar l'afirmació del rival de saber el que és filosofar, ell aconsegueix la resposta que la filosofia és ser [[erudit]]. Amb l'ajuda del rival esportista, que sap que el bé d'exercici depèn de que es realitzi en la quantitat adequada (no en la quantitat màxima), Sòcrates assenyala que el mateix es pot dir de la majoria de les coses bones, i es torna a preguntar quina classe de les coses el que filosofa (estima la saviesa) ha d'aprendre, si l'objecte no és simplement saber tot o moltes coses (135). El rival musical suggereix que el filòsof, al mateix temps de no haver de molestar-se a fer servir les mans sobre aspectes pràctics (''cheirourgia'', (135b), ha d'aspirar a un nivell de comprensió en totes les arts (''technai'') tal, que només és superat per l'expert en aquest camp en particular, i continua sent un tipus de polimatia. Sòcrates s'oposa a aquesta proposta d'obligar els aspirants a filòsof d'admetre que, en qualsevol circumstància particular concebible, el filòsof seria inútil en comparació amb un veritable expert en la matèria (per exemple, un metge o un pilot d'un vaixell).

Per tant, Sòcrates desenvolupa una explicació alternativa d'interès propi del filòsof, que es basa en la premissa que la bondat (que els interlocutors han coincidit a atribuir a la filosofia) depèn fonamentalment dels coneixements de com fer bé i explicar el bo del dolent, que són també els coneixements necessaris per fer front als càstigs. En aquest coneixement, el rival musical està d'acord, és el coneixement d'aquell que actua com a jutge (''El dikastikē episteme'', 137d). Sòcrates va argumentarargumenta que aquest coneixement pot ser identificat amb la justícia, l'auto-controlautocontrol i auto-coneixementl'autoconeixement, i amb les arts practicades per l'estadista, el rei (o tirà), i el cap de família (o mestre). La conclusió és que totes aquestes són, de fet, només un art (138 C), un de gran importància, en lael qual el filòsof ha de ser suprem.

Quan Sòcrates va reunirreuneix per primera vegada els amants del seu rival, va posarposa poques esperances en la conversa amb l'entusiasta d'atletisme, que professavenprofessava l'experiència "en els fets (''erga'') i no en les paraules (''logoi'') (132d). Però al final guanya l'aplaudiment de la multitud per haver callat el "més savi" home jove, de manera que és el rival esportiu qui està d'acord amb les conclusions de Sòcrates (139).

La història completa de la discussió es compta eninclou la narració en primera persona per Sòcrates, sense cap interrupció o indicació de d'a quin públic s'adreça. En poc més de set paginacionspàgines de Stephanus, ''Els amants rivals'' és un dels més curts diàlegs en el cànon Thrasyllan de les obres de Plató (al voltant de la mateixa longitudextensió que ''[[Hiparc (diàleg)|Hiparc]]'', ambi només ''[[Clitofont]]'', és més curt).

Hi ha acord general en quèque el diàleg va ser escrit en la segona meitat del segle IV abans de CristaC i expressa els punts de vista filosòfic, sinósi no de Plató, com a mínim d'un escriptor acadèmic d'aquest període.

El veredicte de [[Johann Gottfried Stallbaum|Stallbaum]] és típic d'un consens dels experts des de fa molt temps: el llenguatge i l'estil són irreprotxableirreprotxables i dignadignes de Plató o [[Xenofont]], però el material no s'ha desenvolupat d'una manera digna de la ment filosòfica de Plató.<ref>Stallbaum, p. 265. For recent objections in this vein, see Annas, p. 112 n. 4, with references.</ref> L'anpalisanàlisi estilometricestilomètrica de Gerard Ledger de les obres de Plató no va trobar la similitud estadística prevista entre el grec dels ''amantsAmants rivals'', amb les obres reconegudes de Plató, en lloc quei mostra un major partit estadístic entre aquest diàleg (igual que ''[[Hípies menor]]'') i les obres de Xenofont.<ref>Gerard R. Ledger, ''Re-counting Plato: A Computer Analysis of Plato's Style'', as reported by Charles M. Young, "Plato and Computer Dating," ''Oxford Studies in Ancient Philosophy'' 12 (1994), pp. 227-50, repr. Nicholas D. Smith (ed.), ''Plato: Critical Assessments'' 1 (London: Routledge, 1998), pp. 35f.</ref> Si el diàleg és posterior a l'època platònica, llavors potser s'argumenta en contra la insistència d'[[Aristòtil]] que els tipus d'autoritat exercida per un rei, un polític, i un mestre són múltiples i, essencialment, separats els uns dels altres.<ref> Hutchinson, p. 618. </ref> (''On the other hand, it is possible that Aristotle'' ''refers in his works to '' Rival Lovers''.<ref>Annas, p. 117 n. 23.</ref>)

En un article de 1985, [[Julia Annas]] va fer una defensa notable del possible valor del diàleg com una producció autènticament platònica. Annas no està d'acord que la càrrega de la prova sigui necessarinecessària en el defensor, de l'autenticitat de l'obra, i el producte de la premissa que ''Els amants rivals'' "no conté cap indici decisiu a favor o en contra de l'autenticitat", i que la majoria pot aconseguir-ne qualsevol investigació és "ferfa plausible que ''Els amants'' éssigui una obra primerenca de Plató".<ref>Annas, pp. 111-112.</ref> Els seus diversos arguments que aquest és el centre plausible de l'afirmació, que, si ''Els amants rivals'' i ''[[Alcibíades I|Alcibíades]]'' són autèntics, ofereixen un fons que d'una altra manera que falta en el pensament de Plató, contra la qual cosa cal entendre el seu tractament d'autoconeixement aen ''[[Càrmides]]''.

* [http://www.perseus.tufts.edu/hopper/text.jsp?doc=Plat.%20Lovers Plato, ''Rival Lovers''] at the [[Perseus Project]] (Greek text in [[John Burnet (classicist)|Burnet]]'s 1901 [[Oxford Classical Text]] edition; English translation in W.R.M. Lamb's [[Loeb Classical Library]] version, revised edition of 1955).