Jacinto Octavio Picon Bouchet: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Cap resum de modificació |
Cap resum de modificació |
||
Línia 1:
{{Infotaula escriptor
[[Fitxer:Jacinto Octavio Picón (Museo del Prado).jpg|thumb|''Jacinto Octavio Picón''. [[José Villegas Cordero]]. 1903. ([[Museo del Prado]]).]]▼
| nom = Jacinto Octavio Picon Bouchet
| imatge = Jacinto Octavio Picón (Museo del Prado).jpg
▲
| data de naixement = {{Data naixement|1852|9|8}}
| lloc de naixement = [[Madrid]]
| data de mort = {{Data defunció i edat|1923|11|19|1852|9|8}}
| lloc de mort = [[Madrid]]
| altres_noms =
| conegut per = Acadèmic de la [[Reial Acadèmia Espanyola]]
| cònjuge =
| pares =
| alma mater =
| ocupació = Crític literari i escriptor
| premis = [[fitxer:Legion_Honneur_Commandeur_ribbon.svg|30px]] [[Legió d'Honor]]
| obres notables =
}}
'''Jacinto Octavio Picon Bouchet''' ([[Madrid]], [[8 de setembre]] de [[1852]] - [[ibídem]], [[19 de novembre]] de [[1923]]) va ser un escriptor, pintor, crític d'art i periodista [[Espanya|espanyol]], nebot del dramaturg i llibretista de [[sarsuela]] [[José Picón]].
== Biografia ==
Figura de la novel·lística castellana integrada en el corrent naturalista, exercí com a crític d'art i també com a periodista a [[París]] (1878). Autor de nombrosos treballs, és conegut sobretot per les seves novel·les i contes de marcada influència de la narrativa francesa. Ocupà diversos càrrecs en institucions artístiques i literàries de Madrid. [[Ramon Casas]] li va dedicar un retrat, avui conservat al [[MNAC]].<ref>([[#Mendoza|Mendoza]], 1995), núm. 164</ref>▼
Fill d'un magistrat de l'Audiència de Madrid, va estudiar a França i Dret a Madrid, on es va doctorar en aquesta matèria; d'ideals republicans, va tenir un escó de diputat per Madrid. Va servir una ocupació en el Ministeri d'Ultramar, al que va renunciar en iniciar-se la [[Restauració borbònica|Restauració]]. Va treballar com a corresponsal literari en ''L'Imparcial'', on va enviar cròniques sobre la [[Exposició Universal de París (1878)|Exposició Universal de París]] en 1878, col·laborant després a ''El Correo'', òrgan polític de [[Sagasta]] i a ''[[La Ilustración Española y Americana]]''. Va romandre a París fins tardor de 1880. La seva ta sca periodística es projectà també a ''La Europa'', ''El Progreso'' y en ''[[Los Madriles (revista)|Los Madriles]]'',<ref name=valis>[http://books.google.es/books?id=Kviw_QkAftQC&pg=PA20&dq=%22los+Madriles%22+revista&hl=es&sa=X&ei=uLGPUaPeO4_H7AbhpYGQCw&ved=0CDkQ6AEwATgK#v=onepage&q=%22los%20Madriles%22%20revista&f=false Valis, Noel M. (1991) ''Jacinto Octavio Picón, novelista'', p. 20. Anthropos Editorial] En Google Books. Consultat el 15 de maig de 2014.</ref> i va col·laborar a ''[[La Revista de España]]'', ''El Cuento Semanal'', ''Los Contemporáneos'', ''La Esfera'' i moltes altres publicacions. ''Lázaro, casi una novela'' (1882), va ser la seva primera narració extensa, sobre la crisi d'un jove sacerdot. Després se succeïren les novel·les ''La hijastra del amor'' (1884), ''Juan Vulgar'' (1885), ''El enemigo'' (1887), ''La honrada'' (1890), ''Dulce y Sabrosa'' (1891), ''Sacramento'' (1910), ''Juanita Tenorio'' (1910) i ''Sacramento'' (1914), la seva última novel·la. En 1884 va ser escollit secretari primer de la secció de literatura de l'Ateneo de Madrid. En 1900 va ingressar en l'Acadèmia Espanyola amb un discurs sobre el polític gadità [[Emilio Castelar]] al que va contestar [[Juan Valera]]. En 1902 va ingressar en l'Acadèmia de Belles arts, on va pronunciar un discurs sobre l'escassetat del nu en l'art espanyol. En 1903 va ser escollit, al costat de [[Joaquín Costa]] i [[Nicolás Salmerón]], diputat republicà per Madrid. Va ser Vicepresident del Patronat del [[Museu del Prado]] i Bibliotecari i secretari perpetu de l'Acadèmia de la Llengua. El Govern de França li va atorgar l'Encomana de la [[Legió d'Honor]].
==Estil==
Pot considerar-se dins del [[Naturalisme]]. Radical i europeista, advocava en la seva narrativa per una escala de valors hispànica més oberta, més progressista i cosmopolita, profeminista, i mai va canviar aquesta orientació progressista del seu pensament. Va defensar el dret a l'amor natural, sense traves legals o religioses, i va atacar qualsevol forma de fanatisme o intolerància. Va destacar en la narració curta, amb col·leccions com ''Novelitas'' (1892), ''Cuentos de mi tiempo'' (1895), ''Tres mujeres'' (1896), ''Cuentos'' (1900), ''Drama de familia'' (1903) o ''Mujeres'' (1911).
▲
==Bibliografia de l'autor==
*''Obras completas''. Madrid: Renacimiento, 1909.
===Novel·
*''Lázaro, casi una novela'' (1882)
*''La hijastra del amor'' (1884)
| |||