Manuel Machado Ruiz: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Cap resum de modificació |
Cap resum de modificació |
||
Línia 61:
[[Miguel Pérez Ferrero]], un dels seus primers biògrafs junt amb [[Miguel d'Ors]], relata el succés de l'inesperat nomenament de Manuel com a acadèmic de la Llengua Espanyola. La notícia la hi donen "dos escriptors que arriben de Salamanca" (Pemán i D'Ors), comunicant-li la seva elecció per unanimitat amb data de 5 de gener de 1938, i a condició que prengués possessió immediatament. Manuel va acceptar, pronunciant en el Palau de San Telmo de [[Sant Sebastià]] el seu discurs d'ingrés entorn de la seva pròpia obra el 19 de febrer d'aquest mateix any.<ref>[[#Baltanás|Enrique Baltanás]], "Los Machado", p. 385-386</ref>
Manuel va continuar escrivint poesia i participant en projectes com ''Los versos del combatiente'' o la ''Corona de sonetos en honor de José Antonio Primo de Rivera'', culminant el seu compromís político-literari amb el poema «Al sable del [[Francisco Franco|Caudillo]]», en prendre Madrid les [[cop d'estat del 18 de juliol|tropes rebels]], l'any [[1939]].
No ha quedat clar com es va arribar a assabentar-se Manuel de la mort de la seva mare i el seu germà Antonio. Van entrar a França en direcció París, però en el camí se'ls va informar que les morts havien esdevingut a [[Cotlliure]], on hi van acudir ell i Eulalia i van romandre dos dies, tornant després a [[Burgos]].<ref>[[#Baltanás|Enrique Baltanás]], "Los Machado", p. 391-392</ref>
Després de la guerra es va reincorporar al seu càrrec de director de l'Hemeroteca i del [[Museu Municipal de Madrid]], jubilant-se poc després.<ref>[[Andrés Trapiello]], ''Las armas y las letras'', p. 235.</ref> Va seguir escrivint poesia, en gran part de caràcter religiós, influït per la seva esposa i l'entorn. La seva labor literària a favor de diverses figures i símbols del franquisme va ser més tard molt criticada.
Va morir a Madrid el 19 de gener de 1947. Va ser enterrat en el [[cementiri de La Almudena]], després d'un funeral presidit pel ministre d'Educació Nacional, [[José Ibáñez Martín]] i [[José María Pemán|Pemán]], en aquells dies director de la Real Acadèmia.<ref>[[#Gibson|Ian Gibson]], "Ligero de equipaje", p. 639</ref>
Després de fer donació de la biblioteca i arxiu del seu marit a la [[Diputació Provincial de Burgos]] i la [[Institución Fernán González]],<ref group='nota'>Un important lot d'escrits del seu germà Antonio Machado, van ser lliurats per la vídua a l'altre germà que havia romàs a Espanya, Francisco; lot que va ser subhastat en 2003 i adquirit per la Fundació Unicaja, a Màlaga (ref. a Gibson, pág.639)</ref> la seva vídua va ingressar en una congregació religiosa dedicada a cura de nens abandonats i malalts.<ref>{{cita publicación|título=Manuel Machado y el catolicismo: trayectoria de una conversión|nombre=Miguel|apellidos={{versalita|D'Ors}}|publicación=RILCE: Revista de filología hispánica|issn=0213-2370|volumen=18|número=1|año=2002|páginas=63-85|url=http://dspace.unav.es/dspace/bitstream/10171/5166/1/D'Ors,%20Miguel.pdf}}</ref>
== Obra ==
Manuel Machado va continuar en alguns aspectes la tasca del seu pare com a divulgador i renovador del folklore popular i el «[[cant flamenc|cant profund]]». La seva producció poètica abunda en estructures idònies pel cant: [[cobla]], [[seguidilla (estrofa)|seguidilla]], i [[soleá (estrofa)|soleares]]. Va crear una nova variant de soleá en la qual el vers central té un nombre desproporcionat de síl·labes (9, 10, 11, o més síl·labes), que va batejar com ''[[soleariya]]''. També va conrear el [[romanç (poesia)|romanç]], els quartets i sirventesos, i el [[sonet]], estrofa que va renovar amb una variant (el [[sonetillo]]), que utilitza versos d'art menor, generalment octosíl·labs, i en algun cas trisíl·labs (com en el sonet titulat «Verano»).
| |||