Obre el menú principal

Canvis

retocs de format
 
==Context històric==
Durant l'època del [[Modernisme]] aparegueren arreu dels Països Catalans, però sobretot a [[Catalunya]], una sèrie d'iniciatives d'institucionalització i modernització cultural al marge del món oficial espanyol de la [[Restauració (absolutisme)|Restauració]], com l'aparició de l'[[excursionisme científic]] al voltant de diferents centres, els [[Congrés Català de Jurisconsults|congressos de jurisconsults]] i de metges de llengua catalana, el congrés universitari català, els [[Estudis Universitaris Catalans]], l'[[Diccionari Català-Valencià-Balear|Obra del Diccionari]], impulsada per Antoni M. Alcover; el periodisme català, les col·leccions de l'[[Editorial l'Avenç]], etc. I la darrera d'aquestes iniciatives col·lectives de redreçament nacional i la que pel caràcter transversal podia obtenir més suport popular malgrat el caire científic fou el '''I Congrés Internacional de la Llengua Catalana''', sota el títol «Aixeca't i parla».
 
Les circumstàncies polítiques en què es celebrà el '''Congrés''', és a dir, la promulgació de la [[Llei de Jurisdiccions]]<ref>{{ref-web|url=http://www.xtec.cat/~jrovira6/restau21/jurisdic.htm|títol=(1906). La Llei de les Jurisdiccions<!--Títol generat per bot-->}}</ref> després de la suspensió de garanties constitucionals a Barcelona, uniren el catalanisme en la [[Solidaritat Catalana]] i feren que la celebració del '''Congrés''' esdevingués∑esdevingués encara més un acte patriòtic. La [[Lliga Regionalista]] també l'aprofità per fer pública la política cultural [[Noucentisme|noucentista]] que aplicaria després.
 
==Participació==
[[Fitxer:Comissio I congres catala.jpg|450px|thumb|Comissió tècnica: des de l'esquerra, [[Jaume Algarra i Postius]], [[Jaume Massó i Torrents]], [[Antoni Rubió i Lluch]], [[Josep Pijoan i Soteras]] i [[Joaquim Casas i Carbó]] (hi manca Antoni M. Alcover i hi sobra Algarra, d'una altra comissió)]]Assistiren al '''Congrés''' més de 3.000 congressistes, entre individus i representants de corporacions, procedents de tots els Països Catalans, gairebé tots no lingüistes, quantitat que hauria estat més grossa si s'haguessin admès prop de 2.000 inscripcions rebutjades fora de termini. La participació social en el '''Congrés''' va fer que, sobretot en els actes no estrictament acadèmics, esdevingués un acte d'afirmació nacional i de retrobament dels països de llengua catalana. Aquest èxit de la convocatòria fou un testimoni del gran avanç i de la irreversibilitat de la recuperació de l'ús social de la llengua catalana des del començament de la [[Renaixença (catalana)|Renaixença]] ([[1833]]) i significà un plebiscit nacional a favor dels lingüistes que havien de dur a terme la [[codificació]] de la llengua catalana i a favor de la [[normalització lingüística]]. El '''Congrés''' també fou l'avinentesa en què [[Pompeu Fabra]] s'acabà de fer conèixer públicament.
 
Com a representants dels diferents ''pobles de llengua catalana'', segons l'expressió emprada al Congrés, cal citar, a més dels altres congressistes i entitats i dels membres de la comissió tècnica, del Principat de Catalunya, [[Ramon d'Abadal i de Vinyals|Ramon d'Abadal]], [[Joan Bardina]], [[Marià Grandia]], [[Àngel Guimerà]], [[Joan Maragall]], [[Pompeu Fabra]], [[Manuel de Montoliu]], [[Enric Prat de la Riba]], [[Joan Rubió i Bellver]], [[Joaquim Ruyra]]; del País Valencià, [[Teodor Llorente]], [[Lluís Fullana]] i l'associació [[Lo Rat Penat]]; de les Balears [[Joan Alcover i Maspons]], [[Gabriel Alomar i Villalonga]], [[Miquel Costa i Llobera]], [[Mateu Obrador i Bennàssar]], [[Àngel Ruiz i Pablo]] i [[Llorenç Riber]]; de la Catalunya Nord, [[Juli Delpont]] i [[Esteve Caseponce]]; de l'Alguer, [[Antoni Ciuffo]] i [[Joan Palomba]].
 
Participaren en el '''Congrés''' els científics estrangers [[Körösi Albin]] (Budapest), [[Adolfo Bonilla i Sanmartín]] (Madrid), [[Göran Björkmann]] (Estocolm), [[Dimitrios Bikelas]] (Atenes), [[Joseph Calmette]] (Dijon), [[Albert Counson]] (Halle), [[Prospèr Estieu]] (Raissac-sobre-Lampy, Llenguadoc), [[Arturo Farinelli]] (Innsbruck), [[Robert Foulché-Delbosc]] (París), [[Pier Enea Guarnerio]] (Milà), [[Aniceto Goçalves Vianna]] (Lisboa), [[Fritz Holle]] (Berlín), Marcelino Menéndez Pelayo, membre de la presidència honorària, [[Ramón Menéndez Pidal]] (Madrid), [[Alfred Morel-Fatio]] (París), [[Kristoffer Nyrop]] ([[Gentofle]], Copenhage), [[Antonín Pikhard]] (Praga),<ref>{{ref-web|url=http://web.archive.org/web/20041207065027/http://www.bib.uab.es/pub/quaderns/11385790n11p45.pdf|títol=Quaderns 11 001-260<!--Títol generat per bot-->}}</ref> [[Antonio Restori]] (Messina), [[Huch A. Rennert]] (Filadèlfia), [[Antonino Salinas]] (Palerm), [[Bernhard Schädel]] (Halle), [[Jean-Joseph Saroïhandy]] (Versailles), [[Karl Vollmöller]] (Dresden) i [[Eberhard Vogel Müller]] (Aquisgrà).
 
==Transcendència==
Una primera conseqüència de la celebració del '''Congrés''' fou l'augment del prestigi del català. Una altra fou la fundació de la [[Secció Filològica]] de l'[[Institut d'Estudis Catalans]], un cop obtinguda la victòria electoral per la coalició [[Solidaritat Catalana]], per [[Enric Prat de la Riba]], el qual s'envoltà com a col·laboradors d'organitzadors del '''Congrés''' ([[Antoni Rubió i Lluch]], [[Jaume Massó i Torrents]], [[Joaquim Casas-Carbó]] i [[Josep Pijoan i Soteras]]). Prat de la Riba al '''Congrés''' havia homenatjat públicament el seu president, Antoni M. Alcover, i després el nomenà president de la Secció Filològica i a Pompeu Fabra, membre de la Secció, gràcies a la qual cosa pogué fixar la llengua moderna. L'Institut d'Estudis Catalans l'any [[1913]] aprovà les normes ortogràfiques i després la gramàtica de Pompeu Fabra ([[1918]]) i el [[Diccionari General de la Llengua Catalana]] ([[1932]]), obra també d'aquest lingüista.
 
Una altra conseqüència del '''Congrés''' fou que l'ortografia, la gramàtica i el diccionari oficials es pogueren difondre sense gairebé gens d'oposició arreu dels Països Catalans. Com a conseqüència d'això es produí un gran avanç del català en tots els àmbits. Més envant, durant la [[dictadura franquista]], l'acceptació d'aquestes normes també féu possible l'ensenyament clandestí del català i que, acabada la dictadura, es produís una ràpida i intensa represa gràcies a l'extensió de l'alfabetització en català aconseguida i pel prestigi que aquesta havia donat a l'idioma.
 
==Contingut==
 
==Actes==
Els actes no acadèmics del '''Congrés''' consistiren en la sessió inaugural, al Teatre Principal; la inauguració de l'exposició del llibre català, al [[Palau de Belles Arts de Barcelona|Palau de Belles Arts]]; un «garden-party» al [[Parc Güell]], amb música popular i sardanes; una Festa del Teatre Català, al [[Teatre Principal de Barcelona|Teatre Principal]]; una Festa de música popular; un dinar per als congressistes estrangers al [[Tibidabo]], amb la inauguració d'una làpida dedicada a [[Jacint Verdaguer]]; la sessió de cloenda; una recepció al [[Saló de Cent]], de la Casa de la Ciutat; excursions a diferents poblacions; una recepció a l'[[Ateneu Barcelonès]].
 
==Referències==
{{Referències}}
 
==Enllaços externs==
 
{{ORDENA:I Congres Internacional De La Llengua Catalana}} <!--ORDENA generat per bot-->
==Referències==
{{Referències}}
 
[[Categoria:Esdeveniments del català]]
112.155

modificacions