Historicisme arquitectònic: diferència entre les revisions

[[Fitxer:Houses.of.parliament.overall.arp.jpg|250px|thumb|[[Palau de Westminster|Parlament britànic]], exemple d'obra [[neogòtic]]a.]]

L''''historicisme''' en arquitectura fou un moviment desenvolupat al [[segle XIX]] que pretenia recuperar l'[[arquitectura]] de temps passats. Es tractava d'imitar estils arquitectònics d'altres èpoques incorporant algunes característiques culturals d'aquell segle, mentre que l'arquitectura eclèctica es dedicava a barrejar estils per a donar forma a quelcom de nou.

Podem destacar-ne diversos corrents com el [[arquitectura neobizantina|neobizantí]], neoàrab, [[neobarroc]], encara que el que més èxit tingué fou el [[neogòtic]], que es basava, com indica el seu nom, en un nou [[Arquitectura gòtica|gòtic]] ressuscitat. Entre les edificacions realitzades segons aquest estil destaca el [[Palau de Westminster|Parlament Britànicbritànic]], projectat per [[Augustus Welby Northmore Pugin]] i [[Charles Barry]]. També tingueren molta importància algunes variants orientals, com el neogòtic- indi, dins del qual podem destacar el Pavellópavelló Reial de [[Brighton]], obra de [[John Nash]]. A Espanya, destacà la corrent [[Neomudèjarneomudèjar]], com a expressió d'un estil propi i nacional.

Els arquitectes catalans del modernisme van emprar elements historicistes neogòtics en les seves obres. [[Antoni Gaudí]] en la casa Figueres o Torretorre [[Bellesguard]], per exemple, evoca les fortaleses medievals amb merlets, o [[Josep Puig i Cadafalch]] usa nombrosos elements escultòrics neogòtics a la [[Casacasa Amatller]].

El terme ''historicisme'' designa l'interès històric per les manifestacions artístiques del passat. Aquesta actitud va assolir el moment culminant durant el segle XIX, quan els artistes van buscar en el passat o en llocs remots, considerats exòtics, noves formes d'expressió artística. Les manifestacions concretes de l'historicisme en el camp arquitectònic van ser els diversos ''revivals'' del segle XIX: el ''greek revival'', el ''gothic revival'' o [[neogòtic]] i l'[[eclecticisme]].<ref name="gencat1307">{{citar ref |títol =Historicismes i revivals |editor =[[Generalitat de Catalunya]] |obra =Web |data =2012 |url =http://www20.gencat.cat/portal/site/culturacatalana/menuitem.be2bc4cc4c5aec88f94a9710b0c0e1a0/?vgnextoid=d07cef2126896210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=d07cef2126896210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=detall2&contentid=af8e110e279d7210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD |consulta = Juliol 2013 }}</ref>

A mesura que s'aprofundia en els estudis arqueològics i històrics, es descobrien noves possibilitats i es van rescatar altres estils del passat com el [[Arquitectura romànica|romànic]], el [[Arquitectura bizantina|bizantí]] o el [[Art mudèjar|mudèjar]]. El llenguatge oferia dues possibilitats: la recreació arqueològica, és a dir, la repetició fidel de les formes dels exemples antics, o la reinterpretació i l'ús més lliure de les formes, de vegades perquè no mantenien el model original i d'altres perquè s'acoblaven o barrejaven de forma anacrònica i donaven lloc a l'[[eclecticisme]]. En general, esse'n pot parlar de dues postures: els que van buscar en el passat històric la solució ideal i van donar lloc als diferents historicismes, i els que van recórrer a la conjunció dels aspectes més positius de l'arquitectura al llarg de la història, fonent-los en un sol llenguatge, el resultat del qual va ser l'eclecticisme. Ambdós coincideixen a buscar un nou llenguatge alternatiu a l'expressió única classicista.<ref name="gencat1307"/>

El ressorgiment de l'arquitectura gòtica va marcar profundament el segle XIX. A França, [[Eugéne Viollet-le-Duc]] (1814-1879) va establir les bases del moviment neogòtic i va definir l'arquitectura medieval com un model de lògica constructiva i com a exemple d'art col·lectiu. Des d'Anglaterra, [[A.W. Pugin|A. W. Pugin]] i [[John Ruskin]] també van propugnar la necessitat d'un art carregat de valors espirituals.<ref name="gencat1307"/>

Fins al 1835, el medievalisme no va ser assumit plenament pels arquitectes catalans. La crema de convents durant la [[Desamortitzacions espanyoles|revolucióRevolució del 1835]] i la desaparició d'exemples importants de la història medieval catalana van suscitar una forta reacció en defensa del patrimoni artístic. Des dels ambients acadèmics, es va promoure l'estudi dels monuments històrics i esse'n van crear institucions per a la preservació.<ref name="gencat1307"/>

[[Elies Rogent i Amat]] (Barcelona, 1821-1897) va ser el principal representant del medievalisme a Catalunya. Va estudiar Arquitecturaarquitectura a Madrid i després va ser director de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona. Rogent va assumir l'historicisme a partir d'uns principis nacionals. Va treballar en la restauració dels monestirs de [[Santa Maria de Ripoll]] (1880-1893) i de [[Monestir de Sant Cugat del Vallès|Sant Cugat del Vallès]] (1851), la qual cosa li va permetre investigar les formes històriques. La seva obra principal és la [[Universitat de Barcelona]] (1863-1871), un edifici de caràcter protorenaixentista, amb influències germàniques, amb un cos central rematat en un pinyó i dos cossos laterals simètrics. A l'interior destaca el [[Paranimfparanimf]], ricament decorat amb policromies que contrasten amb la severitat general de l'edifici.<ref name="gencat1307"/>

El principal exponent del neogòtic a [[Catalunya]] va ser [[Joan Martorell i Montells]] (Barcelona, 1833-1906). Martorell pertany a la primera promoció de llicenciats de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona. Molt influït per les obres de Viollet-le-Duc, va desenvolupar un gòtic molt personal, que anava més enllà de l'aplicació mecànica de formes historicistes. Martorell va reunir un grup d'artistes i arquitectes (entre ells, [[Antoni Gaudí]] i [[Domènech i Montaner]]) que van treballar en els projectes de Comillas: el [[Palaupalau de Sobrellano]], la Capellacapella Panteópanteó per a la família d'[[Antonio López y López|Antonio López]] i el [[Seminariseminari Pontifici]] (1878-1888).<ref name="gencat1307"/>

El 1882, Martorell va presentar un projecte per a la nova façana de la [[Catedralcatedral de Barcelona]], que no va guanyar el concurs, però va ser més valorat que el gòtic convencional del projecte vencedor, realitzat per [[Josep Oriol Mestres]] (Barcelona, 1815-1895). Mestres era arquitecte titular de la Catedralcatedral des del 1855 i va basar el seu projecte en un de [[Carles Galters]], del 1408, conservat a l'arxiu de la Catedralcatedral.<ref name="gencat1307"/> Al llarg del XIX, van conviure diversos estils arquitectònics alhora, sense que cap en tingués prou força per imposar-se sobre els altres.

L'eclecticisme va triomfar a Barcelona amb l'[[Exposició Universal de Barcelona (1888)|Exposició Internacional del 1888]]. [[Josep Fontserè i Mestre]] (1829-1897) es va encarregar de la urbanització del [[parc de la Ciutadella]]. Va projectar i va dirigir les obres de la [[Cascada del Parc de la Ciutadella|Cascadacascada Monumentalmonumental]] (1874-1882, amb la col·laboració de Gaudí) i diversos pavellons. També va realitzar la urbanització de l'entorn del parc, amb les cases porticades, i va construir el [[Mercatmercat del Born]] (1876), una estructura pionera en l'ús del ferro.<ref name="gencat1307"/>

L'[[Arc de Triomf de Barcelona|Arcarc de Triomf]], de [[Josep Vilaseca]], i el [[Cafè-Restaurant de l'Exposició Universal (Barcelona)|Cafècafè Restaurant]], de Domènech i Montaner, són exemples que mostren la voluntat d'assumir la tradició per impulsar la recerca d'un estil [[Modernisme català|modern]].<ref name="gencat1307"/>

* [[Neobizantí]].

* [[Neoromànic]].

* [[Neogòtic]].

* [[Neomudèjar]].

* [[Neobarroc]].

* [[Neoclassicisme]].