Revisió del 11:54, 7 juny 2016 modifica Asfarer (discussió \| contribucions) Autopatrullats 58.481 edits m →‎Unificació Italiana i final dels Estats Pontificis ← Edició anterior		Revisió del 18:36, 29 oct 2016 modifica desfés Joutbis (discussió \| contribucions) Autopatrullats, Verificadors de comptes d'usuari 71.280 edits m →‎El període medieval Edició següent →
Línia 97: Amb la croada realitzada contra els [[càtars]] a [[Occitània]], va aconseguir que [[Ramon VI de Tolosa]] li cedís set castells a la Provença que es van incorporar al patrimoni de l'Església, fins que van ser bescanviats en un acord entre [[Gregori X]] i [[Felip III de França]] pel [[comtat de Venesino]] el [[1274]]. Durant el regnat de l'Emperador [[~~Federic~~Frederic II del Sacre Imperi Romanogermànic\|Frederic II]], ([[1215]]-[[1251]]) Els Estats Pontificis van tornar a passar per un moment difícil. Frederic, a més d'emperador del Sacre Imperi també era amo del regne de les [[Dues Sicílies]] i va incorporar al seu imperi la [[Llombardia]] i la Toscana després d'haver derrotat la [[Lliga Llombarda]] el [[1239]], Frederic es va proposar annexionar-se el [[patrimoni de Sant Pere]] per dominar tota Itàlia. Va marxar sobre Roma, d'on va haver de fugir el Papa [[Gregori IX]] i va poder passejar-se desafiant per tota Itàlia, nomenant al seu fill Enzio governador del territori peninsular i ell mateix es va erigir com a senyor dels Estats Pontificis. El [[1253]], dos anys després de la mort de l'emperador, el Papa [[Innocenci IV]] va poder tornar a Roma des del seu exili francès i va reprendre el govern de la ciutat i la resta de dominis eclesiàstics. Els Estats Pontificis no van poder sobreposar-se als fets que es van produir a la convulsa Itàlia de mitjans del segle XIV, ja que l'establiment de la seu papal a la ciutat d'Avinyó va permetre que els nobles italians actuessin segons els seus interessos, prescindint de l'autoritat papal. Són molts els exemples: [[Giovanni di Vico]] es va proclamar senyor de [[Viterbo]]; El ducat de Spoleto es mantenia en la insubmissió, la [[marca d'Ancona]] era independent de fet, es van privatitzar les ciutats de [[Fermo]] i [[Camerino]], els [[Malatesta]] es mantenien en rivalitat oberta, Francesco degli Ordelaffi, s'havia fet amb gran part de la Romanya, etc. Això sense comptar amb la desvinculació de l'Església dels feus tradicionals de Sicília, que va passar a mans de la [[Corona d'Aragó]], o el regne de [[Nàpols]], sota autoritat dels [[Comtat d'Anjou\|Anjou]].

Estats Pontificis: diferència entre les revisions