|
[[Fitxer:StAnthony.jpg|thumb|[[Sant Antoni Abat]] anacoreta ]]
Un '''anacoreta''' (paraula procedent del llatí medieval "anachorēta", i aquest del terme grec ''"ἀνα-χωρέω"'', que significa ''"retirar-se"'') és una persona que viu en un lloc solitari, entregat completament a la contemplació i a la penitència, aïllada de la comunitat. Creuen que apartant-se de la societat humana, compleixen millor el manament [[cristià]] de ''no ser part del [[món]]''.
{{Cita|''"Si fóssiu del món, el món us estimaria; però perquè no sou del món, sinó que jo us he escollit del món, per això el món us odia"''.|{{citar Bíblia|Joan|15:19}}}}
Coneguts també com a '''eremites''', aquesta forma de vida monàstica originà, al [[segle III]], a l'eremitisme i al [[cenobitisme]], si bé ambdues formes van coexistir durant tota l'[[Edat mitjana]].
El [[segle IV]] milers de persones, plenes de fervor religiós, abandonaren les seves pertinences, famílies i estil de vida, per viure aïllades als deserts de la [[Tebaida]] a [[Egipte]].
Al [[segle X]], al voltant del monestir de [[Sant Miquel de Cuixà]], va aparèixer un nucli eremita amb [[Pere Orsèol]], Sant [[Romuald de Ravenna]] i Marí. A partir dels segles [[segle XI|XI]] i [[segle XII|XII]] el moviment va anar cobrant importància, com ho demostra la presència de nombrosos anacoretes a les muntanyes de [[Prades]], a la [[serra de Montsant]] i a la [[serra de Llena]].
== Eremitisme ==
L'eremitisme és el moviment de manifestació espiritual on les dones trobaren un primer camí de participació en l'església cristiana. Els seus orígens cal cercar-los en la tradició del desert com lloc i manera de cercar, apropar-se al transcendent a través de la fugida, el rebuig, el silenci, cercant l'aïllament de l'entorn i intentant aconseguir una sublimació espiritual. Aquest moviment de crida al desert, de vida ascètica i de solitud, és conegut com el dels Pares i Mares del desert. El trobem testimoniat al {{segle|III}} tot i que potser abans en terres de l'[[Alt Egipte]], [[Palestina]], [[Síria]] i la [[Capadòcia]]. En tenim detalls directes escrits per [[Egèria (escriptora)|Egèria]] al text on descriu el seu viatge -''Pelegrinatge a Terra Santa''-, datat vers l'any 380.<ref name=dones>{{ref-llibre|títol=Eremistisme |lloc=Barcelona| editorial= [[Institut Català de les Dones]] |any=2013|url= http://www20.gencat.cat/portal/site/icdones/menuitem.4b491b5fa301c8a439a72641b0c0e1a0/?vgnextoid=28203041b4f5f110VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextchannel=28203041b4f5f110VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextfmt=default | consulta=22 d'agost de 2013}}</ref>
{{cita|La tradició reconeix com a primers ermitans Pau de Tebes, Antoni d'Egipte i Maria Egipcíaca. Vers l'any 270, l'abat Antoni en fou orientador i guia. L'historiador C. H. Lauwrence comenta que a l'oest del delta del Nil i al desert, eren espais poblats per colònies d'eremites que vivien en centenars de coves individuals. A cada grup se'l denominava laura, camí, o passatge. Egèria ho descriu amb aquestes paraules: “en un petit altiplà, prop del santuari no hi havia altra cosa que innombrables ermites d'homes i dones. Vaig trobar allà una dona molt amiga meva, de la qual tothom, a Orient donava testimoniatge, una santa diaconessa de nom Martana, que jo havia conegut a Jerusalem, quan ella hi pujà per pregar; ella dirigia monestirs d'apotactites i verges| [[Egèria (escriptora)|Egèria]] |<ref name=dones/>}}.
A Europa, el bosc va prendre la mateixa significació que el desert oriental. L'ideal de vida ascètica seguiren inspirant a individus i grups. A Europa s'estengué ben aviat. A França sorgiren grups eremítics en el [[País del Loira]] i d'[[Aquitània]]; al sud-est, a la Provença i a la vall del [[Roine]]. Ben aviat naixeria una comunitat més estable, plenament cenobítica i organitzada, provinent de primitius assentaments d'eremites, com ara el convent femení fundat per Cesari d'Arles, o la fundació de santa Radegunda de Poitiers.<ref name=dones/>
A Catalunya les zones eremítiques se situaren al Pirineu: [[Vall d'Aran]], [[Ribagorça]] i [[Pallars]], amb eremitoris lligats a monestirs benedictins com [[Lavaix]] o ermites devotes o votatives; al voltant del [[Cadí]], amb ermites a redós de l'antic cenobi de [[Sant Sadurní de Tavèrnoles]]; al sud del Cadí i al [[Solsonès]]. I més tard a zones del [[serra del Montsec|Montsec]], al [[serra de Montsant|Montsant]], a [[Vallclara]], a [[la Segarra]] i [[Pla de Lleida]]. No es coneix el nombre d'ermites de deodades o devotes que d'alguna manera estaven a recer de l'orde benedictí. Entre els segles IX i XI quasi no hi ha monestirs de dones, comptant-ne tan sols 10 entre els anys 895 i 1328. Per contra, des del 785 a 1347, hi ha 114 monestirs d'homes. És sobretot a la zona de la Catalunya Nova —valls del [[Riucorb]], a la Segarra— que l'eremitisme de tipus contemplatiu donarà lloc més tard a tota una xarxa de monestirs cistercencs femenins: [[Monestir de Vallbona de les Monges|Vallbona]], [[Monestir de Vallsanta|Vallsanta]], Tallat, la Bovera. Un fet però que es dóna també en altres zones, com és el cas del [[monestir de Valldonzella]] (Collserola) i el de [[Monestir de Valldaura|Valldaura]] (Berguedà).<ref name=dones/>
Serà doncs l'orde del Cister el que cercarà sortides conduïdes de l'eremitisme. A Catalunya en tenim una bona mostra, al llarg del {{segle|XIII}}. Als ja esmentats se li afegeixen: [[Santa Maria de Valldemaria]] ([[Maçanet de la Selva]]), [[Sant Feliu de Cadins]] ([[Cabanes]]), [[Santa Maria de Vallverd]] ([[Tragó]] de la Noguera), [[Santa Maria d'Eula]] (Millars, Rosselló), [[Santa Maria de Pedregal]] ([[Talladell]], Urgell), [[Santa Maria de les Franqueses]] (Balaguer), [[Sant Hilari de Lleida]], [[Bon Repòs]] ([[Morera del Montsant]]), [[Santa Magdalena de Montbenet i Sant Joan]] (Berga), [[Santa Maria de Manresa]] i [[Santa Susanna de Mercadal]] (Girona). En la majoria d'aquestes fundacions intervingueren, en el moment d'afiliar-se a l'Orde del Cister, dones de la noblesa com [[Berenguera de Cervera]], [[Gerlada de Portella]], [[Elionor d'Urgell|Elionor comtessa d'Urgell]], entre d'altres.<ref name=dones/>
== Referències ==
{{referències}}
== Bibliografia ==
* Sadurní i Puigbò, Núria: ''Diccionari de l'any 1000 a Catalunya'', plana 60. Edicions 62, Col·lecció El Cangur / Diccionaris, núm. 280. Barcelona, octubre del 1999 ISBN 84-297-4607-2
== Enllaços externs ==
{{Projectes germans |títol= |Commons= |Viccionari= anacoreta|Viquidites= |Viquiespècies= |Viquillibres= |Viquinotícies= |Viquipèdia= |Viquitexts= |Viquiversitat= |Wikivoyage= }}
|
