Codi de Recesvint: diferència entre les revisions

El '''Codi de Recesvint''' (conegut com a FurLlibre Jutge, Liber Iudiciorum, Liber Iudicum, Fori Iudicum, Codes legum, Liber Gothorum i Lex Visigothorum) fou una compilació de lleis feta en temps del rei [[Recesvint]]. Es compon de dotze llibres. Es va publicar cap al [[654]], i derogava les [[llei social|llei]]s vigents: el [[Breviari d'Alaric]] per als romans i el [[Codi de Leovigild]] per als gots.

Per tant la llei per als gots, encaratot i que experimentava un canvi substancial, mantenia gairebé dos terços de lleis antigues. Però per als romans suposava una novetat completa. No obstant això també per als gots va constituir sens dubte un canvi doncsperquè algunes de les lleis antigues van ser corregides per Recesvint (i una ho va ser per Khindasvint).

Al costat del Codi es publicava una disposició especial per la qual es prohibia l'ús del dret estranger (és a dir principalment romà) als tribunals; si un jutge usésusava per a les seves sentències lleis tretes d'un Codi diferent al de Recesvint pagaria una multa de trenta lliures d'or (dos mil cent seixanta sous). Els plets en curs fins i tot no resolts serien fallats segons les lleis del nou Codi, però la llei de cap manera tindria efectes retroactius i els fallos anteriors basats en altres lleis que havien estat vigents eren ratificats i es prohibia la seva reobertura. Els casos que no estiguessin previstos en el Codi serien remesos al rei (com ja es feia) perquè la seva decisió assegués jurisprudència. El rei tindria dret a afegir totes les lleis que cregués convenients, després de consultar alsels bisbes i alsels principals càrrecs palatins.

Després de la seva publicació hi va caldre afegir una nova llei transitòria: com que la demanda d'exemplars del Codi era tan alta, els preus per les còpies van augmentar, i el rei va haver de prohibir que es cobrés o pagués més de sis sous per una còpia; el qui incomplís, fos copista o adquirent, rebria cent fuetades.

*El legislador i la llei (Llibre 1). El dret a legislar correspon al rei amb el ''Officium Palatii'' i els bisbes com a òrgans consultius. La llei obliga a totstothom, sense distinció de classe social, condició, sexe o edat, i inclou al rei.

*Càrrecs subsistents (Llibre 2). Els càrrecs gots van continuar existint: els ''duces'' provincials, els ''comes'' o comtes, i els ''Thiufadus''. Va aparèixer a més el càrrec d'ajudant del Thiufadi.

*El Thiufadi i el seu ajudant (Llibre 2). Sembla que les qüestions judicials quede què s'ocupaven els antics ''Iudex loci'' o ''Iudex territori'' van ser transferides al [[Thiufadi]] que fins a aquell moment havia estat un càrrec estrictament militar. Es tractaria doncs d'un canvi de nom dels Jutges locals, que van assumir la denominació de ''Thiufadus'', o d'un canvi de funcions que aquests últims assumien les funcions d'aquells . En tot cas els nous Thiufadus que assumien funcions judicials, probablement exercien alhora les funcions militars que des d'abans corresponien al càrrec. Com que no podien atendre els dos aspectes, va caldre que es col·loqués al costat de cadascun un adjunt, en el qual el seu principal delegava les resolucions judicials o militars que no podia o no volia prendre personalment. És possible també que, a l'assumir el Thiufadi algunes funcions judicials, es comencés a anomenar a tots els jutges gots Thiufadus de manera que la denominació fora la mateixa per al funcionari encarregat d'administrar justícia i per al que tenia el comandament militar; però probablement sols el primer hagués necessitat un adjunt (per l'increment del treball a l'abraçar ara una nombrosa població romana) doncs el segon ja disposava d'oficials i suboficials per a les diferents unitats de les tropes que manava.

*Nous càrrecs judicials (Llibre 2). Es creccrea el càrrec de ''pacis adsertor'' perquè veiés, en nom del rei, determinats casos. El ''numerarius'' jutjava casos però no sabem que naturalesa, encara que sembla que per ostentar el càrrec era molt adequat (encara que legalment no era imperatiu) ser romà.

*Faltes de respecte als Tribunals (Llibre 2). Si algú acusat no compareixia davant del jutge que le l'hagués convocat adequadament, hauria de pagar cinc sous de multa al jutge i altres cinc a l'acusador per compensar-li el retard. Si no tenia béns per pagar rebria cinquanta fuetades. Si el que deixava de comparèixer era un Bisbe o el seu representant (doncs el bisbe podia comparèixer per mitjà d'un representant) la multa seria de vint sous al jutge i de trenta a l'acusador, i el jutge del tribunal, el comte de la ciutat o el dux provincial podrien obligar-lo al pagament; si qui havia de comparèixer era sacerdot, ardiaca, diaca, sotsdiaca o un altre clergue o monjo, pagarien també cinc sous al jutge i cinc a l'acusador, i si no poguessin pagar deuria fer-ho el bisbe sota cuya jurisdicció estiguessin.

*Indemnització per als quequi guanyaven un plet (Llibre 2). Els que perdien un plet havien de pagar a l'acusat cuya culpa no resultava provada una indemnització de cinc sous.

Quan es produïa una apel·lació el jutge que havia dictat la sentència es reunia amb el Bisbe i reconsiderava el seu veredicte. Si ambdós consideraven el veredicte just i correcte sol cabria l'apel·lació a la instància superior o al rei; si hi havia desacord prevalia la decisió del bisbe (Ervigi va decidir que el bisbe comunicaria el seu semblar al rei qui decidiria el resultat del plet)

*Matrimonis mixtos. (Llibre 3). Es va derogar la prohibició de matrimonis mixtos entre gots i romans (que sembla que no era molt respectada doncs ja no estava vigent per als gots) segons la llei 2ª2a del títol 1º1r del llibre 3º3r. NoTot obstanti això es va mantenir la prohibició de la celebració de matrimonis entre lliures i esclaus de la mateixa nacionalitat o de diferents nacionalitats.

*Drets dels pares (Llibre 3). El pare no podia donar en penyora alsels seus fills, ni vendre'ls o donar-los, ni privar-los de la vida; en casos extrems de deshonestedat podien matar a les filles.

*Divorci (Llibre 3). El [[divorci]] estava permès en els casos d'adulteri. En aquest cas el divorciat (o ambdós) podien prendre estat eclesiàstic amb ple consentiment. Si el marit queia en l'esclavitud el matrimoni es desfeia de fet però no deixava d'existir el vincle. En cas de [[sodomia]] del marit o si incitava a la donamuller a l'[[adulteri]], el vincle desapareixia.

*La ''morgingebae''. Els gots lliuraven a canvi de la seva promesa, si era verge, un dot conegudaconegut com a ''morgingebae'' de la quequal l'import màxim va quedar fixat en mil sous, deu esclaus homes joves, deu esclaves femelles joves, i vint cavalls, que no podia superar-se, si bé el marit, després de d'un any de matrimoni, podia donar a la seva donamuller altres béns si estava satisfet amb ella. Els regals de la núvia al futur espòs també van quedar limitats ([[Ervigi]] va rectificar aquesta llei i va autoritzar pagar fins a una desena part dels béns, però solsols als primats i als homes més rics).

*Dissolució d'unions en certs casos. Els bisbes i jutges haurien de separar a les parelles posat cas que l'home fora sacerdot, diaca o subdíaconosotsdiaca; el culpable seria lliurat al Bisbe per ser castigat d'acord al dret canònic, i la dona rebria cent fuetades i seria venuda com a esclava; si els bisbes no podien posar fi a la situació irregular, havien d'informar alel Sínode o alel rei.

*Successions testades (Llibre 4). ElsLes successions podien ser testamentàries i abintestat (sense testament). En les successions testades s'executava la voluntat del testador respectant les legitimes legals.

*Successions intestades (Llibre 4). Les successions sense testament passaven en primer lloc als descendents del causant, a falta d'aquests als ascendents, i faltant també aquests als col·laterals fins al setè grau. SolNomés quan no hi hagués col·laterals fins a l'esmentat grau entrava en la successió el cònjuge vidu, i en tot cas, qualsevol cosa que el cònjuge vidu rebés del cònjuge mort devia reservar-se per als fills comuns, encara que el cònjuge vidu no tornés a casar-se.

*Drets legitimaris (Llibre 4). La legitimallegítima corresponia als fills o néts i a falta de tots ells no existia herència forçosa; però el que tingués fills o néts solsols podia disposar lliurement d'una cinquena part dels seus béns més la totalitat dels quals procedissin de donacions del rei o senyor, imputant-se els altres quatre cinquens als drets legitimaris dels fills o néts. D'aquests quatre cinquens un terç podia detraersedetraure's en concepte de millora per a u o diversos dels legitimaris.

*Lleis sobre els curiales (llibre 5). Els curialescurials no havien de vendre, permutar o donar les seves propietats totalment o parcial, però si ho feien l'adquirent podria conservar-les pagant el corresponent impost; però si no pagava l'impost en la data corresponent, o deixava de pagar-ho algun any, perdria la propietat sense compensació tan aviat com fora descoberta el deute tributari. La propietat passaria al Tresor, i el rei podria atribuir-la bé al venedor o bé a una altra persona del seu grat. La Llei implicava de fet que els curiales ja podien d'ara endavant vendre les seves propietats, sempre que això no afectés a la recaptació de impostos.

*Redempció d'esclavitud (Llibre 5). Si un home lliure es venia com a esclau, podia recobrar la seva llibertat pagant el preu de la venda.

*Dipòsits (Llibre 5). El Codi regulava el dipositdipòsit determinant-se que devia fer-se si la cosa dipositada le fora robada al dipositari, el qual, en l'esmentada situació, tindria un termini per recuperar-la i tornar-la, o en cas contrari hauria de pagar la meitat del valor.

*Exercici de càrrecs. L'existència d'un dux provincial amb nom romà (Claudius de Lusitània) ha portat a pensar que els romans podien exercir el càrrec de dux. No obstant això segurament que no era així, i que el càrrec estava reservat als gots. Claudius hauria adoptat un nom romà al convertir-se però seria got. No hi ha cap un altre dux conegut amb nom romà si bé el pare de Leandre de Sevilla, amb nom romà, fou probablement dux. Es coneixen alguns càrrecs palatins de nom romà, probablement vinculats a tasques especifiques que els gots no sabien exercir; se'ls titula comes (David, Paulus, Severí, Vitul) però probablement no eren comtes de ciutat, sinó comtes palatins vinculats a determinats càrrecs sobretot financers. Fins i tot en el supòsit que fossin romans (podrien ser gots que havien adoptat un nom romà) representaven una mínima part dels funcionaris. En tot cas, a partir del Codi de Recesvint, no s'estableix cap prohibició als romans per a exercir càrrecs judicials o administratius, i sembla més el costum i afinitat la que determinava que la majoria dels càrrecs fossin ocupats per germans.

*Judicis de Déu (Llibres 6, 7 i 8). En els casos criminals sorgeixen els anomenats Judicis de Déu, però limitats al turment i al jurament compurgatoriocompurgatori. Els casos de duels, aigua bullent i foc o ordalia pràcticament no van existir.

*Penes (Llibres 6, 7 i 8). Les penes més freqüents eren les pecuniàries i les de fuetajementfuetejament. Les penes per furt, falsedat i altres són establertes detalladament. Les multes eren molt freqüents. Aquell que no podia pagar una multa es convertia en esclau del perjudicat.

L'homicidi i el perjuri comportaven penes molt greus (en concret l'homicidi, llevat de l'involuntari, era castigat amb la pena de mort; i el perjuri suposava azotesassots, infàmia per al perjur, inhabilitació per fer de testimoni i confiscació d'una quarta part dels béns que passaven a l'ofès). La pena de mort s'aplicava també elsals que provocaven avortaments, els assassins d'un parent pròxim, els homicides que actuaven amb premeditació, els homes armats que penetraven a casa d'un altre i li donaven mort, els oficials que enviaven als soldats a lluitar i ells eludien el combat, els esclaus que saquejaven tombes (mort en la foguera), els incendiaris de cases a la ciutat (mort en la foguera), la dona adulteraadúltera o que intentava casar-se amb un esclau o llibert (mort en la foguera), l'esclau que violava a una dona lliure (també mort en la foguera), la dona que donava mort a un nen de poca edat i el marit si era còmplice o havia donat l'ordre (la pena podia canviar-se, per decisió del jutge, i en aquest cas l'acusada o acusat declarats culpables eren encegats), l'home que ordenés al seu esclau que matés a un altre home lliure, i alguns casos de traïció. L'adulteri era castigat amb l'esclavitud de l'adulteroadúlter respecte al cònjuge innocent, però en cas de ser adulteraadúltera la donamuller el marit podia donar-li mort, podent matar també a l'amant si els sorprenia in fraganti. Els delictes de lesions o danys personals eren castigats amb el talió, però solnomés en casos de lesions premeditades. La decalvació i les marques ofensives a la pell (amb qualsevol instrument i en qualsevol punt), les mutilacions, atac o detencions il·legals, es castigaven també amb el talió (estalvi per als cops al cap, quan el talió podia comportar la mort, mentre aquesta no havia estat causat a la víctima; els cops al cap tenien una sanció econòmica), però la víctima podia acceptar un acord. La decalvación de l'esclau d'un home lliure per un altre home lliure estava sancionada amb multa de deu sous, i si l'esclau era domesticodomèstic recibíarebia a més cent fuetades. Les lesions a causa d'una baralla o no premeditades solnomés tenien sancions econòmiques. Les multes arribaven fins als cent sous segons el lloc de la lesió.

El comportament irreverent d'un esclau envers un Vir Illustris estava castigat amb quaranta fuetades per a un esclau idoneus (domesticodomèstic) i cinquanta per a un esclau ''vilior'' (rústic), llevat que la provocació partís del noble (en cuyo cas no havia càstig). L'insult o ofensa a l'esclau d'un altre (realitzat per un home lliure o un esclau) era castigat amb fuetjades o amb multes. Els insults o ofenses entre homes lliures eren castigades amb multes; les ofenses o injúries realitzades per esclaus depenien de si es feien amb coneixement de l'amo o sense ell. No havia distinció entre ofenses o injúries a un home o a una dona. El jutge que no imposés les penes pertinents seria destituït pel bisbe o el dux. Sembla que la noblesa no podia ser torturada als tribunals més que en casos molt limitats (traïció, homicidi i adulteri). Quan un demandant presentés una acusació contra un membre de la noblesa palatina que no pogués ser provada havia de lliurar al rei o al jutge una declaració escrita ratificada per la firma de tres testimonis (''inscriptio'') i llavors se sotmetia a l'acusat a tortura; si no confessava l'acusador era lliurat a l'acusat com esclau, però el nou amo no podia matar-lo (més tard Ervigi va permetre que el demandant pagués una compensació econòmica fixada per l'acusat inocente). En tot cas les confessions de l'acusat havien de ser coincidents amb les quals figuraven en la ''inscriptio'' (que l'acusat no coneixia), doncs si no eren coincidents equivalia a la no existència de confessió i regia la mateixa pena. Si l'acusat havia estat informat del contingut de la ''inscriptio'' (se suposa que per l'acusador, els testimonis o el jutge) ja no podia ser sotmès a tortura. El sistema de inscriptio i tortura s'estenia a altres delictes menors, com el robatori per valor de més de tres-cents sous, per a "els altres homes lliures" (Ervigi va aclarir que la noblesa estava exclosa i els altres homes lliures eren aquells que no eren nobles, i aquests podrien deslliurar-se mitjançant prestar jurament que eren innocents; el limiti del robatori s'elevava als cinc-cents sous, i per sota de l'esmentada summa era un robatori menor). Per als robatoris menors s'establia que devia retornar-se nou vegades el valor d'allò robat a la víctima, estalvi si el lladre era esclau, en cuyo cas el propietari pagaria sis vegades el valor d'allò robat. Esclau o lliure el lladre era castigat a més amb cent fuetades. Si el propietari de l'esclau no volia pagar l'esclau passava a ser propietat del perjudicat, i si l'home lliure no volia pagar es convertia en esclau de la víctima del robatori (que havia de ser el cas més habitual). Si no havia proves del robatori, n'hi havia prou que l'acusat jurés que era innocent. La tortura es desenvolupava durant tres dies com a màxim, en presència del jutge i d'altres homes convidats d'aquest. El jutge que a posta o per suborn provoqués la mort d'un torturat seria lliurat als parents del mort per ser torturat per aquests, però podia deslliurar-se si prestava jurament que era innocent i els convidats testificaven la seva actuació correcta; en tot cas estaria obligat a pagar als hereus del torturat mort una compensació de tres-cents sous. Si la causa de la mort fora el suborn del demandant, aquest seria executat. La falsificació de documents reals estaven castigats amb l'amputació d'un dit, decalvacióndecalvació i dosdues-centscentes fuetades. L'homosexualitat era castigada amb la castració i el desterrament; quan l'homosexual estigués casat els seus béns passarien als seus hereus, el seu matrimoni s'anul·laria i la seva donamuller recobraria el dot. Si el culpable era bisbe, sacerdot o diaca (i sembla que molts d'ells van ser condemnats) seria secularitzat i desterrat. Un home lliure que copulés amb una esclava d'un altre home a casa del propietari de l'esclava, rebria cent fuetades (cinquanta si l'esclava era rústica). Si era esclau rebria cent cinquanta fuetades. La violació també era castigada. Així per exemple es regulava la violació per homes lliures i per esclaus, adreçada contra esclaves, libertas i dones lliures; quan el delicte era comès per esclaus la sanció era major per a l'esclau rústic que per al domestic. Es va establir que per matar a un esclau hauria de ser culpable d'un delicte greu i deuria obtenir-se el permís del jutge local o Thiufadi, el comte o el dux, després de demostrar-se que era culpable (Ervigio va permetre després que l'esclau fora executat i a posteriori s'acudís als tribunals, devent demostrar-se encara que era culpable). L'amo podia matar a l'esclau en defensa pròpia però devia demostrar-ho mitjançant testimonis o a falta d'ells prestant jurament. L'esclau que robés a un altre esclau o al seu propietari era castigat per l'amo sense intervenció judicial com anteriorment però no podia ser executat (Sovint l'esclau era executat, i no solnomés per casos de robatoris, sinó que sovint ho era sense causa justificada). L'home que matés alel seu esclau sense causa justificada seria exiliat tota la vida i deuria fer-se penitent; a més perdria els seus béns que passarien als seus hereus (Ervigi va modificar la sanció per multa de setanta-dos sous i perduda perpètua del dret a testificar). L'home que matava a l'esclau d'un altre home havia de lliurar dos esclaus d'igual valor al propietari de l'esclau mort, i a més quedaria sotmès a la pena d'exili prevista per matar a un esclau (Ervigi va suprimir l'exili per a aquests casos). L'home que matava a un esclau propi o d'un altre, en represàlia per alguna injúria o ofensa, i podia provar la causa del crim mitjançant testimonis o mitjançant jurament, quedava lliure. Un esclau que (sota tortura) confessés haver matat a un home per ordre del seu amo, rebria cent fuetades i la decalvació, i el seu propietari quedaria subjecte a les penes d'homicidi (Ervigi va establir que si l'amo acusat per l'esclau, jurava que era innocent, quedaria lliure i podria disposar de la vida de l'esclau que havia comès el crim i l'havia acusat d'instigar-lo; per ser cregut l'esclau hauria de presentar un testimoni, o bé l'amo hauria de confessar). L'home que mutilava o esguerrava a un esclau al castigarlecastigar-lo, o fins i tot leli provocava la mort, quedava lliure si els fets van ocórreresdevenien per imposar una justa disciplina; però si la mutilació era injustificada era penada amb desterrament durant tres anys i la penitència davant el bisbe local; els béns del desterrat serien administrats en la seva absència pels seus descendents o pròxims parents (totes aquestes normes van ser suprimides per Ervigio però després es restablecierom). El que consultava a un endeví per saber el futur de qualsevol persona incloent al rei, seria assotat, els seus béns confiscats i es convertiria en esclau; l'endeví correria igual sort. Si el culpable fora un esclau seria torturat i venut fora del regne. Les penes d'Alaric II contra els mags, que abans solnomés s'aplicaven als romans, es van estendre també als gots, encara que es va eliminar la pena de mort. Aquells que realitzessin pràctiques de màgia rebrien dos-cents fuetades (Ervigi els va augmentar a cinc-cents com a mínim per als endevins i va estendre els efectes de la resta de la Llei als jutges, que va descobrir que sovint consultaven endevins) i decalvació pública. Els que recorreguessin a sortilegis (prediccions basades en la interpretació d'un passatge de la Bíblia seleccionat a l'atzar) i endevins o practiquessin la màgia, perdien el dret a testificar (també ho perdien els convictes d'homicidi, robatori, enverinament, estupre o perjuri).

*Dret d'asil (Llibre 9). Els declarats culpables d'homicidi o de pràctiques màgiques no podrien refugiar-se en les Esglésies. Si ho feien, els seus perseguidors, d'acord amb el Bisbe, haurien de jurar que no ho matarien, després de la qual cosa podrien arrestar-lo, en cuyo cas seria encegat. Els altres delinqüents o deutors sols podien acollir-se al dret d'asil si no portaven armes (doncsperquè si portavenen armesportaven podien ser lliurats), i solnomés podien ser detinguts prèviaamb autorització prèvia del Bisbe. Els deutors asilats podien ser detinguts previ consentiment del Bisbe i després que el creditor prometés no fer-los dany, obtenint a canvi la promesa del morós que pagaria en un termini determinat, promesa que es feia davant un membre del clero, prevere o diaca.

*Prescripció (Llibre 10). La prescripció en general era als trenta anys i com a excepció als cinquanta (aquesta prescripció solnomés afectava a les reclamacions sobre particions de terres entre romans i gots). Els esclaus fugits solnomés podien ser reclamats durant trenta anys (i eren lliures als cinquanta anys), però el limitilimit no afectava alsels esclaus del Tresor.

*Lleis mercantils (Llibre 11). SolNomés quatre lleis es refereixen a aspectes mercantils. Tot el dret mercantil és molt limitat.

*Testimonis jueus (Llibre 12). Cap jueu, ni tan sols estant batejat, podria testificar contra un cristià, ni fins i tot que el cristià fora esclau. No obstant això no es va prohibir que els jueus poguessin iniciar accions legals contra cristians (lliures o esclaus) davant jutges cristians. Els fills de jueus batejats podrien prestar testimoni contra un cristià solnomés si la fortalesa de la seva fe catòlica i la seva honradesa estaven acreditades, i a més si el bisbe o el jutge no donaven la seva aprovació. El jueu que testifiqués seria castigat amb la pena de mort en la foguera.