Rabindranath Tagore: diferència entre les revisions

'''Rabindranath Thakur'''{{efn|En [[bengalí]] '''রবীন্দ্রনাথ ঠাকুর''', pronunciat ɾobind̪ɾonat̪ʰ ʈʰakuɾ i en [[hindi]] rəʋiːnd̪rəˈnaːt̪ʰ ʈʰaːˈkʊr.}}, anglicitzat '''Tagore'''{{efn|Romanitzat de l'escriptura bengalí ''Robindronath Ţhakur''.}} ([[Calcuta]], [[Raj britànic]], [[7 de maig]] de [[1861]] - [[7 d'agost]] de [[1941]]), fou un ''[[homo universalis]]'' [[Índia|indi]] (escriptor, poeta, músic i pintor, però també mestre espiritual, pedagog i reformador social<ref name="Encarta">"Tagore, Rabindranath." Microsoft® Encarta® 2009 [DVD]. © 1993-2008 Microsoft Corporation. Tous droits réservés.</ref>), i el primer no-europeu en guanyar el [[premi Nobel de literatura]].<ref name="O'Connell_2008">O'Connell, K. M. (2008), "[http://www.parabaas.com/rabindranath/articles/brRedOleanders.html ''Red Oleanders'' (''Raktakarabi'') by Rabindranath Tagore—A New Translation and Adaptation: Two Reviews]", ''Parabaas'', retrieved 2009-11-29</ref> [[Místic]], [[humanista]] i [[universalisme|universalista]], va obrar tota la seva vida en aprofundir els intercanvis culturals entre l'[[Índia]] i l'[[Occident]] realitzant, entre altres activitats, nombroses conferències arreu del món.<ref name="Encarta"/>

Va néixer el [[7 de maig]] de [[1861]] a la ciutat de [[Calcuta]], en una [[Índia]] que en aquells moments formava part de l'[[imperi Britànic]]. Fou el petit dels tretze fills supervivents de [[Debendranath Tagore]] (1817-1905) i Sarada Devi (1830-1875),<ref name="Dutta_1995_37">Dutta & Robinson 1995, p. 37</ref> una família selecta de Calcuta i amant de la filosofia i de les arts. El seu germà gran, Dwijendranath, fou un respectat [[poeta]] i [[filòsof]], Satyendranath fou el primer membre d'una [[ètnia]] índia admès en l'elitista Servei civil indi i Jyotirindranath fou un [[músic]] i [[compositor]] cèlebre en el seu moment. Va ser criats en gran part pels servents, car la seva mare morí a principis de la seva infantesa i el seu pare viatja molt sovint.<ref name="Thompson_1926_20">Thompson 1926, p. 20</ref> Tagore evità en gran mesura assistir a l'escola i preferia vagar per la mansió o pels voltants: Bolpur, Panihati, i altres llocs.<ref name="Thompson_1926_21–24"> Thompson 1926, p. 21–24</ref><ref>{{ref-web|autor= Das, S |any= 2 d'agost de 2009 |títol=Tagore’s Garden of Eden |url=http://www.telegraphindia.com/1090802/jsp/calcutta/story_11299031.jsp |consulta=14 d'agost de 2009 }} Cita: ''[...] El jardí a Panihati on, algun temps, el nen Rabindranath, acompanyant la seva família, hi havia estat durant una epidèmia de dengue. Aquesta va ser la primera vegada que el poeta de 12 anys d'edat, que mai havia sortit de la seva casa Chitpur, topava cara a cara amb la natura i la vegetació en un poblet de Bengala''.</ref>

Inicià el seu ''[[Upanayama|upanayam]]'' (ritual d'iniciació) a l'edat d'onze anys; el 14 de febrer de [[1873]] deixà Calcuta per iniciar amb el seu pare un viatge de diversos mesos a través l'Índia. Van visitar [[Santiniketan]], ciutat del seu pare, i es va aturar a Amritsar abans d'arribar a l'estació de muntanya de Dalhousie, a l'[[Himàlaia]]. Allà, el jove "rabi" llegia biografies i va ser educat a casa en [[història]], [[astronomia]], [[ciència]] moderna i el [[sànscrit]]; estudià la [[poesia]] de [[Kalidasa]].<ref name="Dutta_1995_55-56">Dutta & Robinson 1995, p. 55–56</ref><ref name="Stewart_2003_91">Stewart & Twichell 2003, p. 91</ref>

El [[1878]] va anar a [[Anglaterra]] per estudiar a l'escola pública de [[Brighton]] i posteriorment aconseguí ser admès a la [[Universitat de Londres]]; això no obstant, va deixar els seus estudis per conèixer l'obra de [[Shakespeare]] i altres autors: ''Religio Medici'' de [[Thomas Browne]], ''[[Coriolanus]]'', i ''Antoni i Cleopatra'' de Shakespeare.<ref name="Thompson_1926_31">Thompson 1926, p. 31</ref> Va abandonar Anglaterra al cap d'un any. Aquesta exposició a la cultura anglesa i la seva [[anglès|llengua]] es filtraria en els seus primers passos dins la tradició de la [[música]] bengalí per crear nous estils musicals. Tagore no va abraçar mai completament les rígides normes angleses ni l'estricta interpretació de la tradicional religió [[Hinduisme|hindú]] per part de la seva família en la seva vida o en el seu art, escollint en lloc seu prendre el millor d'ambdues esferes d'experiència.

El [[9 de desembre]] de [[1883]] es va casar amb Mrinalini Devi (nascuda a Bhabatarini, 1873–1900), amb la qual va tenir cinc criatures, dos fills i tres filles, dos dels quals van morir de ben petits.<ref name="Dutta_1995_373">Dutta & Robinson 1995, p. 373</ref> En aquell moment ja s'havia convertit en el centre d'atenció del món literari amb diverses obres, incloent un poema llarg adaptat a l'estil [[Maithili]] del que va ser pioner ''Vidyapati'', que al seu torn reclamava que pertanyia al poeta perdut anomenat ''Bhanu Simha''. La seva reputació es va consolidar amb ''Bhikharini'' (1877; "La dona captaire"—la primera història curta en [[Bengalí]])<ref name="Chakravarty_1961_45"/><ref name="Dutta_1997_265">Dutta & Robinson 1997, p. 265</ref> i amb recopilacions com ''Sandhya Sangit'' ([[1882]]), que inclou el famós poema ''Nirjharer Svapnabhanga'' (El crit de la cascada).

L'any [[1890]] començà a gestionar les propietats familiars de [[Shilaidaha]], una regió en un [[estuari]] situada a l'actual [[Bangla Desh]], on va viure en una casa-vaixell sobre el sistema tributari del [[riu]] [[Padma]]. Treballs d'aquest període tals com ''Sonar Tari'' ([[1894]]), ''Chitra'' ([[1896]]) i ''Katha O Kahini'' ([[1900]]) van acabar de crear-li una gran fama com a poeta. A més, estava guanyant-se també una reputació com [[assagista]], escriptor d'obres i d'històries curtes, reflectint la vida del poble que veia al seu al voltant, cosa que li féu obtenir considerables elogis.<ref name="Dutta_1995_109">Dutta & Robinson 1995, p. 109</ref> Entre els anys 1891 i 1895 va ser l'època més fecunda escrigué més de la meitat de les històries dels tres volums i vuitanta-quatre històries de ''Galpaguchchha''.<ref name="Thompson_1926_20"/><ref name="Chakravarty_1961_45">Chakravarty 1961, p. 45</ref>

El [[1901]] va abandonar Shilaidaha i es va traslladar a [[Santiniketan]], població situada a [[Bengala Occidental]], on va posar en funcionament una escola experimental en unes propietats donades pel seu pare, envoltada d'arbredes, jardins, i una biblioteca.<ref name="Dutta_1995_133">Dutta & Robinson 1995, p. 133</ref> Aquesta escola, o [[àixram]], establert segons la tradicional estructura ''Brahmacharya'' amb els estudiants vivint al costat del seu [[guru]] en una comunitat autosuficient, va atreure grups d'estudiants, artistes, lingüistes i músics d'arreu del món. Tagore va dedicar prodigioses quantitats d'energia a obtenir fons per a aquesta escola, utilitzant per exemple l'import concedit amb el [[Premi Nobel]]. Avui dia la institució és coneguda com a [[Universitat Visva Bharati]] (en bengalí: বিশ্বভারতী, Índia al món), sota el control del govern indi.

El seu pare morí el 19 de gener de [[1905]] i cap al [[1906]] va morir la seva esposa i dos dels seus fills, la qual cosa el sumí en una gran pena. En aquells anys obtenia ingressos dels pagaments mensuals com a part de la seva herència i els ingressos addicionals del [[maharajà]] de [[Tripura]], les vendes de joies de la seva família, del seu bungalow a Puri, i uns mediocres beneficis (2.000 rupies) pels drets de les seves obres.<ref name="Dutta_1995_139-140">Dutta & Robinson 1995, pp. 139–140</ref> En aquells moments però ja tenia un ampli nombre de seguidors entre els lectors bengalís, i gràcies a les primeres traduccions de les seves obres començà a ser reconegut fora de les fronteres del seu país.

Els quatre últims anys de la seva vida van estar marcats per un dolor crònic i dos llargs períodes de malaltia. Aquests començaren quan Tagore va perdre la consciència a finals del [[1937]], on caigué comatós i estigué vora la mort durant un llarg període. La poesia de Tagore durant aquells últims tres anys és considerada com la millor i és distintiva per la seva preocupació per la mort.<ref name="Dutta_1995_338">Dutta & Robinson 1995, p. 338</ref><ref name="IANS_2005">{{citar ref | any = 2005 | títol = Recitation of Tagore's poetry of death |publicació=Hindustan Times | editorial = Indo-Asian News Service }}</ref> Després d'aquest període de patiment, Tagore va morir el [[7 d'agost]] de [[1941]] a la seva residència de [[Calcuta]],<ref name="Dutta_1995_367">Dutta & Robinson 1995, p. 367</ref><ref name="Dutta_1995_363">Dutta & Robinson 1995, p. 363</ref> un dia que encara és recordat en actes públics en el món de parla [[bengalí]].<ref>{{citar ref | títol = 68th Death Anniversary of Rabindranath Tagore | data = 7 agost 2009 |publicació=[[The Daily Star (Bangladesh)|The Daily Star]] | lloc = [[Dhaka]] |url=http://www.thedailystar.net/newDesign/news-details.php?nid=100259 | consulta = 1 agost 2009 }}</ref>

El pensament polític de Tagore es caracteritza per una marcada complexitat. Va ser molt crític envers l'imperialisme europeu, alhora que va donar suport als nacionalistes indis.<ref name="Dutta_1997_127">{{harvnb|Dutta|Robinson|1997|p=127}}</ref><ref name="Dutta_1997_210">{{harvnb|Dutta|Robinson|1997|p=210}}</ref><ref name="Dutta_1995_304">{{harvnb|Dutta|Robinson|1995|p=304}}</ref> Es va implicar en el procés judicial de la [[Conspiració indogermànica]], i es va entrevistar amb l'aleshores primer ministre, [[Terauchi Masatake]], i l'anterior primer ministre, [[Okuma Shigenobu]], en nom dels conspiradors per tal de guanyar-se el favor japonès.<ref name="Brown">{{harvnb|Brown|1948|p=306}}</ref>