Orde sacerdotal: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Etiquetes: Edita des de mòbil Edició web per a mòbils |
Cap resum de modificació |
||
Línia 12:
Però en l'església catòlica, Crist és l'únic sacerdot perquè totes les prefiguracions del sacerdoci de l'Antiga Aliança troben acompliment en Jesucrist, constituït «únic mitjancer entre Déu i els homes» (1Tm 2,5).
Així gràcies a aquesta assumpció del sacerdoci del Crist, tots els batejats de l'Església cristiana són participants com a fills de l'església d'un «reialme de sacerdots per al Déu i Pare seu». (Ap 1,6). Tota la comunitat dels creients és sacerdotal. Els fidels, pel mateix fet, exerceixen el seu sacerdoci baptismal a través de la seva participació, cadascú segons la vocació pròpia, en la missió del Crist, Sacerdot, Profeta i Rei. Pels sagraments dels Baptisme i de la Confirmació, els fidels són «consagrats per a ser (...) un sacerdoci sant».
== Teologia del sagrament ==
=== Institució ===
Jesucrist, durant la seva vida pública, instituí un grup de dotze persones a qui anomenà «apòstols» i que el seguien en la seva vida i predicació itinerant per Galilea i Judea (cf. Mc 3 14-15). A aquests donà poders especials per expulsar dimonis i curar malalties (cf. Mt 10 1) però la seva missió principal era «estar amb Ell» i predicar l'[[Evangeli]]. Després, l'evangelista Lluc indica que Jesús escollí també uns altres 72 anomenats «deixebles» i els envià amb poders idèntics que els dels apòstols (cf. Lc 10 1-2). Aquests apòstols foren qui l'acompanyaren durant el [[Sant Sopar]]. Segons la narració evangèlica, després d'entregar el pa i el vi i fer al·lusió al seu cos i sang, Jesucrist digué: «feu això en commemoració meva» (cf. 1 Co 11 24 i texts paral·lels). Aquest text és interpretat com una voluntat de Jesús d'establir sacerdots que perpetuessin aquest record. Més endavant, el dia de la resurrecció, Jesús conferí també als apòstols el poder de perdonar pecats en nom seu (cf. Jn 20 21-23) i els confià les funcions de governar, ensenyar i santificar dins de la seva Església (cf. Mt 28 19-20). En aquests dos moments solemnes, així com en la vinguda de l'[[Esperit Sant]] a [[Pentecosta]] que acabà d'enfortir els apòstols per la missió que havien rebut, l'Església reconeix l'ocasió de la institució del sagrament de l'orde per part de Crist. Com en la resta de sagraments no es tracta d'una institució jurídica, sinó més aviat d'una intenció que els deixebles han anat aprofundint al llarg del temps.
Tanmateix, la mateixa carta als Hebreus que subratlla l'acte sacerdotal de Crist en el sacrifici i en la intercessió davant del Pare, la identificació que es fa del sacrifici amb l'oferiment que Crist fa del seu cos a l'últim sopar i el mandat de repetir-ho en memòria seva, fan veure que es tracta d'un sacrifici i que, com tal és necessari un sacerdot. Ara bé, no s'afirma un sacerdoci diferent del de Crist, sinó més aviat una participació conferida als sacerdots d'aquest únic i summe sacerdoci.
{{Graus tradicionals de l'orde sagramental}}
| |||