Escola de Frankfurt: diferència entre les revisions

Així doncs, veiem que els pensaments dels membres es caracteritza per una gran heterogeneïtat, cosa que fara que alguns estudiosos qüestionin la idea de l’Escola. La primera generació de l’Escola de Frankfurt va englobar diferents membres. [[Max Horkheimer]], [[Felix Weil]] i [[Friedrich Pollock]] van ser els fundadors. Quan Horkheimer es va convertir en director, va proposar un ambiciós programa d’investigació interdisciplinari, el que explica la gran varietat de temes, i que per tant, es va reunir amb experts de diversos camps. Així doncs, [[Erich Fromm]] amb la psicoanàlisi; Horkheimer i [[Herbert Marcuse]] amb la filosofia; [[Leo Löwenthal|Leo Lowenthal]] i [[Theodor Adorno]] en l’art o teòrics en ciència i dret polític com [[Franz Neumann]] i [[Otto Kirchheimer]]. A més de [[Henryk Grossmann]] i [[Friedrich Pollock]] en el camp de l’economia. L’objectiu dels seus fundadors i de tota la primera generació va ser presentar un model marxista que podria ser una alternativa al conflicte que va dividir aquest pensament. Per altra banda, el terme “Escola de Frankfurt”, com s’explica anteriorment, es tardà, i sorgeix només després de la guerra. Per tant, després de la guerra, el 1945 l’institut torna a Frankfurt i adquireix el terme, però completament reformat. Des dels anys 50, l’únic punt en comú en les obres de l’Escola de Frankfurt és la referència constant a la teoria crítica, la qual cada autor la reellegeix i la reinterpreta a la seva manera. Segons Horkheimer, la teoria crítica no es limita a descriure el funcionament de la societat, però volen entendre-ho a la llum d’una emancipació possible i bloquejada per la lògica mateixa de l’organització social existent, sent efectivament una societat de dones i homes lliures i iguals. En fer una anàlisi de la teoria tradicional i la formulació d’un nou model de la teoria crítica orientada cap a l’emancipació social, Horkheimer considera la primera teoria positivista i a més, cientificista. Però des de la dècada de 1960, amb la mort d’Adorno, fa un gir, i comença el que alguns anomenen la segona generació de l’Escola de Frankfurt, amb [[Jürgen Habermas]] i la seva teoria de l’acció comunicativa. Habermas buscà recolzar la seva teoria crítica en una filosofia del llenguatge, basat en una pragmàtica universal i proporcionant la base per a l’acció comunicativa. Habermas no acceptarà el pessimisme en la Dialèctica de la Il·lustració i entendrà que una teoria crítica de la societat no es pot fer únicament en termes d’una crítica de l’economia política. A més, reconeixerà que la percepció del món contemporani d’aquests filosofs està carregat d’una forta manca de fe en la possibilitat de guanyar l’humanisme, ja que parteixen de les seves experiències amb les formes d’irracionalitat que es van desenvolupar a partir de la guerra i el [[feixisme]].

ITambé nos'ha obstantconsiderat això, podríem parlarl'existència d'almenys una altra fase, a partir de la segona generació de l'Escola de Frankfurt, amb Habermas com el seu exponent principal, on, per a la discussió crítica, el filòsof alemany busca amb la seva teoria de l'acció comunicativa una manera de sortir de l'atzucac creat per Horkheimer i Adorno, mitjançant la proposta d'un nou paradigma: la raó comunicativa.

La cultura no és verdaderament més que en el seu sentit crític - implícit, i l'esperit, quan l'oblida, es venja de si mateix en els crítics que ell mateix cria. La crítica és un element inalienable de la cultura, en si mateixa contradictòria; i amb tota la seva inveracitatno-veracitat és la crítica tan veritable com la cultura és fal·laç. La crítica no fa mal perquè dissolgui -això és, per contra, el millor d'ella-, sinó en la mesura que obeeix les formes de la rebel·lió.<ref>{{Ref-web|url = http://www.alcoberro.info/pdf/Frankfurt02TeoriaCritica.pdf|títol = LA ESCUELA DE FRANKFURT COMO TEORÍA CRÍTICA|llengua = español|editor = |data = }}</ref>

El [[Marxisme cultural]] no es va iniciar als anys 60, sinó el 1919 un cop finalitzada la Primera Guerra Mundial. La teoria Marxista havia previst que en l’hipotètic cas d’una gran guerra europea, la classe obrera d’Europa lluitaria per enderrocar el capitalisme i crear el comunisme. Però el fet és, que el 1914, quan la guerra va arribar, això no va succeir. Dos teòrics Marxistes, [[Antonio Gramsci]] a Itàlia i [[György Lukács|Georg Lukacs]] a Hongria coincidien en la mateixa resposta a l'hora de respondre el perquè no havia set possible. Afirmaven que la cultura Occidental, juntament amb la religió cristiana havien cegat a la classe obrera que el Comunisme era impossible a l’Oest. El 1923, inspirats en part per Lukacs, un grup de marxistes alemanys va establir un grup de pensadors a la [[Universitat de Frankfurt]] anomenat ''Institut per la Investigació Social''. Aquest, en breus, va ser conegut com l’Escola de Frankfurt i va convertir-se en el creador del [[Marxisme cultural. Però, que és realment el Marxisme cultural? El 1926, el comunista italià Antonio Gramsci, esmentat anteriorment, va entrar a la presó de [[Benito Mussolini|Mussolini]] després de retornar de Rússia. Durant l’estada va escriure els seus “quaderns de la presó”, on hi havia un pla per destruir la fe i la cultura Occidental. Ell no tan sols defensava la lluita de classes marxista, sinó també la lluita social i cultural al mateix temps. Les seves teories s'articulaven al voltant de l’hegemonia i la contra-hegemonia per tal de destruir l’estructura social Occidental i arribar a enderrocar l’Oest des de dins. L’hegemonia era definida per Gramsci com un sistema de valors àmpliament acceptats, morals, ètics i l’estructura social que uneix la societat, així com la cohesió d’un poble.<ref>{{Ref-web|url = http://www.mov-condor.com.ar/gcultural/escuela-frankfurt-marxismo-cultural.htm|títol = La Escuela de Frankfurt y el Marxismo Cultural|consulta = |llengua = espanyol|editor = Citat per William S. Lind|data = }}</ref>