Oratòria: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
fusiono amb Qualificatiu vocal |
Cap resum de modificació |
||
Línia 4:
El desenvolupament dels parlaments durant el segle XVIII va comportar l'aparició de grans oradors i la destresa en la comunicació lingüística ha estat considerada des d'aleshores com una de les principals habilitats a l'hora de garantir el futur polític. A mitjan segle XX, l'oratòria va abandonar els tocs formalitzats i grandiloqüents per deixar pas a un art més basat en recursos conversacionals.
== Història ==
L
▲L''''oratòria''' grega té les seves arrels en la [[sofística |filosofia sofista]]. Entre els membres d'aquesta escola cal destacar en aquest aspecte de l'art de l'argumentació i bon dir [[Trasímac de Calcedó]] i [[Gòrgies de Leontins]]. Tanmateix, cal no menystenir la relació d'aquest art del bon parlar en públic amb l'estructura de la [[polis]] que exigia saber-se expressar en assemblees.
També a [[Roma]], el desenvolupament de l'oratòria va anar de bracet amb la vida política, ja que visqué una època d'or durant el període republicà. Entre els grans oradors romans d'aquesta època, trobem la figura de [[Ciceró]]. Ja a l'edat imperial, [[Quintilià]] n'esdevindrà un teòric de l'art (''institutio oratoria''). Uns altres oradors insignes de Roma van ser [[Plini el Jove]] i l'historiador [[Tàcit]].
| |||