Serguei Prokófiev: diferència entre les revisions

Inesperadament doncs, Alemanya era de cop i volta un aliat de la Unió Soviètica. L'estrena imminent de ''Semion Kotko'' amb el seu retrat d'una ocupació alemanya brutal, no fou permesa per Stalin. [[Vsévolod Meierhold]], l'amic de tota la vida de Prokófiev i el productor de l'òpera, era arrestat durant la producció i executat. Els alemanys a l'òpera eren vestits com a canalles sense nom. Ni tan sols tals aquestes dràstiques accions no calmaren la paranoia de Stalin i ''Semion Kotko'' es treia del repertori oficial fins a [[1970]].

Prokófiev començava a escriure la seva última òpera completa, ''[[Esposalles al convent]]'', el [[1940]]. La seva estrena es va endarrerir fins al [[1946]] pel començament de la [[Segona Guerra Mundial]]. Fou un èxit rotund dins de la Unió Soviètica. L'òpera era també important perquè marcava el començament de la relació de Prokófiev amb la poetessa Mira Mendelssohn]]. Mira havia conegut Serguei el 1938, quan només tenia vint-i-tres anys, mentre col·laboraven per escriure l'òpera. Més tard l'ajudà a escriure el llibret de la seva següent òpera, ''[[Guerra i pau (òpera)|Guerra i pau]]'', i altres treballs menors.

L'[[Operació Barbarroja]], amb la invasió [[alemanya]] de la Unió Soviètica el juny de [[1941]], arribava com una autèntica sorpresa per la majoria de russos, especialment per a [[Stalin]]. Com era típic de Stalin durant aquest període, va veure conspiracions per tot arreu i va manar l'expulsió de tots els líders culturals de Moscou, tement que podrien ser l'objectiu d'espies alemanys. Prokófiev era un dels que estava disndins del decret i marxava pel Caucas. L'any ja havia començat malament per al compositor, havia patit un atac de cor a la primavera. El decret sobtat per deixar Moscou provocatprovocar fins i tot més interrupció en la seva vida. Lina es quedava a Moscou amb els seus dos fills.<ref>''The People's Artist'' by Simon Morrison, pàg.177</ref> Estranyament, Mira era evacuada de Moscou junt amb Prokófiev.

Prokófiev s'havia separat de Lina el 1941, encara que mai no es divorciaren formalment. De llavors ençà estava implicat amb Mira Mendelssohn. Mentrestant, Lina havia suportat dificultats terribles durant i després de la guerra. Va haver de criar Oleg i Sviatoslav ella sola amb totes les penúries de la guerra. Cap al final de la guerra s'infectà de [[diftèria]]. El febrer de [[1947]] el govern soviètic decretava l'anul·lació de tots els casaments amb estrangers. Era una més de la sèrie de mesures cada vegada més draconianes aprovades per Stalin en els anys posteriors a la guerra. Així quedava anul·lat el matrimoni entre SegueiSerguei i Lina. Això feia augmentar l'aïllament per l'exili de la majoria de cònjuges i amics, els que no eren executats per falsos testimonis. Era en aquest clima que Lina també intentaintentà marxar de Rússia amb els seus fills.

Mentrestant, Prokófiev, malgrat que la seva salut seguia deteriorant-se, continuava component. La seva propensió de treballar massa, complicava els seus problemes de salut. Llargues estades a l'hospital no impedien que seguís component. L'any [[1948]] va ser censurat per utilitzar [[harmonies cacofòniques]]. Tot i haver promès compondre amb major lirisme, la seva òpera ''[[Història d'un veritable home]]'' (1948) va ser de nou censurada. Aquest menyspreu, en combinació amb el deteriorament de la salut, va fer que Prokófiev s'anés retirant progressivament de la vida musical activa. Els metges li van ordenar limitar les seves activitats, limitant-lo a compondre només una o dues hores cada dia. El 1949 va escriure la seva ''[[Sonata per a violoncel (Prokófiev)|Sonata per a violoncel en do major]],'' op. 119, per a un jove de 22 anys anomenat [[Mstislav Rostropóvitx]], el qual l'estrenà el 1950, amb [[Sviatoslav Richter]]. També per Rostropóvitx, Prokofiev va àmpliament recompodrerecompondre aquesta peça en una [[Simfonia concertant per a violoncel (Prokófiev)|''Simfonia concertant per a violoncel'']], la seva última obra mestra important i punt de referència en el repertori de violoncel i orquestra en l'actualitat.

La creixent repressió cultural dels líders soviètics paranoics complicaven la vida cultural. Amb el començament del [[Guerra Freda]], Stalin encara aïllava més la seva gent dels països occidentals per reafirmar la superioritat de la cultura i ideologia comunista. L'arquitecte principal del retorn a l'ortodòxia soviètica en les arts era [[Andrei Jdànov]], llavors un membre de l'elit del [[Politburó del Comitè Central del PCUS|Politburó]]. ZhdanovJdànov sistemàticament denunciava tota expressió artística que tingués un suposat lligam amb Occident. Aquesta orgia de denúncies governamentals, censura i intimidació fou coneguda com a [[Doctrina Jdànov|''Jdànovxtxina'']] (''El Terror de Jdànov''). Prokófiev fou un dels primers objectius junt amb [[Xostakòvitx]] i [[Aram Khatxaturian|Khatxaturian]].

Prokófiev lluitava per equilibrar els seus desigs artístics interiors amb el seu amor de país. Malgrat els efectes de la seva salut debilitada,<ref>[http://www.ncbi.nlm.nih.gov/entrez/query.fcgi?cmd=Retrieve&db=PubMed&list_uids=10718530&dopt=Abstract The tragedy of Sergei Prokofiev. [Semin Neurol. 1999&#93; - PubMed Result]</ref> intentava defensar la seva música davant de ZhdanovJdànov i concloïa una sèrie de treballs entre patriòtics i poc espectaculars com el poema festiu ''[[Trenta Anys]]'' per a orquestra (1947), ''[[Història d'un veritable home]]'' (1947-48), ''[[Foguera d'hivern]]'' (1949-50), i l'[[Oratori (música)|oratori]] ''[[La guàrdia de la Pau]]'' (1950).