Mary Santpere: diferència entre les revisions

Va aparèixer en una primera pel·lícula com actriu de repartiment en 1938, amb [[Paco Martínez Soria]], heroi maldestre de «Paquet, el fotògraf públic número u» amb qui va treballar posteriorment al teatre i cinema amb obres com “Las siete mujeres de Adán”,”Un señor dentro de un armario” i “El difunto es un vivo”<ref>{{Ref-web|url=http://www.donpacomartinezsoria.com/index.htm|títol=Don Paco Martínez Soria|consulta=2017-03-22|cognom=ITANETS2004|llengua=Spanish}}</ref>. Va ser el català [[Ignasi F. Iquino|Ignasi Ferrés Iquino]] (més conegut com a Ignacio F. Iquino) que va dirigir l'obra d'uns cinquanta minuts produïda pel Sindicat de la Indústria de l'Espectacle, una de les molt poques ficcions, ''[[a fortiori]]'' humorístiques, realitzades durant la guerra civil a la zona republicana. En 1939, mentre que els colpistes desmunten tota la república, Mary Santpere que acabava de perdre el seu pare, va treballar amb Eduardo García Maroto, en una altra comèdia, ''Los cuatro robinsones'' amb Antonio Vico. L'actriu es va trobar després de nou Iquino (serà un dels seus directors de predilecció durant 4 dècades) i les seves tres pel·lícules de pura comèdia, entre les quals ''Boda accidentada'' (1942) amb Luis Prendes. Durant els anys quaranta Mary va tenir també com a col·lega de cinema favorit a Fernando Freyre d'Andrade amb qui es va posar a la primera plana i gairebé es va fer estrella del film ''Ángela es as''í (1945) de Ramón Quadreny, en comptes de Josita Hernán, la veritable vedet de la història. Podem també esmentar el seu paper de ''nurse'' anglesa en el drama de Florián Rei, «Audiencia pública» (1946) amb Alfredo Mayo, Paola Bàrbara i Alicia Palacios.

A partir dels anys cinquanta, Mary Santpere es va fer una immensa artista de teatre i de revistes musicals, alternant l’actuació teatral en català i castellà en revistes i espectacles musicals i en papers cinematogràfics, generalment còmics, basats sovint en el contrast entre els papers que representa i la seva humanitat, de grans dimension. Batejada ''Reina del Paral·lel'', el nom de la famosa avinguda on en aquella època estaven concentrats tots els teatres barcelonins, va tenir com a còmplice a Paco Martínez Soria però també a Àngel d'Andrés i va fer gires per Amèrica hispanoparlant i encara fins a Miami, EUA. Va fer part del repartiment de pel·lícules molt taquilleres com «El difunt és viu» (1956), comèdia hilarant d'Iquino, dirigida aquesta vegada per Joan Lladó, la història d'un marit menyspreat que fa el mort i reapareix en bessó del difunt, i també «Miss Cuplé» (1959) de [[Pedro Lazaga]], una paròdia de film sentimental versió Sara Montiel, amb la nostra Mary veritablement "desencadenada". Va escriure també els primers capítols de la seva autobiografia (1963), va gravar vinils, presentar espectacles de circ. En la nova Espanya postfranquista, Mary Santpere, sempre amb el cor que li surt del pit i la rèplica viva i alta, va aparèixer en el film històric sobre Barcelona, ''La ciutat cremada'' (1976) d'Antoni Ribas i va treballar amb el cineasta català Ventura Pons. El 1976 actuà en ''Don Juan Tenorio'' , amb Joan Capri. Va ser la inenarrable comtessa de «Patrimoni nacional» (1981) de Luis García Berlanga, que ens va fer un retrat, una obra mestra d'humor, d'aristòcrates nostàlgics d'una monarquia caduca malgrat el retorn dels Borbó al tron d'Espanya <ref>{{Ref-web|url=http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0060563.xml|títol=Maria Santpere i Hernáez {{!}} enciclopèdia.cat|consulta=2017-03-22|llengua=ca}}</ref>. I per descomptat la televisió li va demanar molt. El 1987, va perdre tràgicament al seu marit, un joier retirat barceloní, molt deprimit, quan es va suïcidar durant un viatge a transbordador entre Barcelona i les Illes Balears. El seu cos va ser trobat al mar, uns dies més tard.