Fractura concoidal: diferència entre les revisions

La '''fractura concoïdalconcoidal''' és un tipus de [[Fractura (geologia)|trencament]] propi de materials fràgils, de composició homogènia, però amorfa ([[isotropia|isòtropa]]), que al trossejar no segueixen plans naturals de separació. Entre aquests materials podem incloure el [[vidre]] domèstic, alguns [[mineral]]s (cristall de roca) i nombroses [[roca|roques]] naturals [[Duresa|dures]] i criptocristal·lines com el [[sílex]], la [[quarsita]], l'[[obsidiana]], etc.

La fractura concoïdalconcoidal s'oposa a la fractura plana, o més pròpiament, [[Exfoliació (mineralogia)|exfoliació]], que tenen certs cossos cristal·lins en què les molècules estan ordenades en una única direcció, per exemple les [[gemma|gemmes]] tot els materials [[semiconductor]]s. Cada un d'aquests tipus de fractura té propietats aprofitables per l'ésser humà. Així, la fractura concoïdalconcoidal és emprada per molts [[geòleg]]s per determinar la naturalesa dels materials que estudien, però la seva veritable importància radica que va ser el sistema amb el qual es van fabricar totes les [[indústria lítica|eines tallades en pedra]] de la [[Prehistòria]].

La fractura concoïdalconcoidal, es produeix a través d'una superfície equipotencial que no és plana, una [[Onda (física)|ona]] corba, i que, a més, canvia gradualment a mesura que es [[Propagació d'ones|propaga]]. El naixement és la part on el material rep la tensió que provocarà la fractura (bé per un impacte, bé per una forta pressió). Aquesta zona rep el nom de '''superfície el·líptica de Hertz''',<ref>El nom ve del físic alemany, [[Heinrich Rudolf Hertz]] (1857-1894), que també dóna nom al [[hertz]], ja que va ser el primer a descriure la propagació d'aquest tipus d'ones de xoc a través de diversos materials</ref> i a partir d'ella, com si es tractés d'un [[epicentre]], es desenvolupen [[Onda sísmica|ones de vibració]] que trenquen el material. En realitat, es tracta d'[[Onda transversal|ones elàstiques transversals]] que són reflectides una vegada i una altra per totes les cares del sòlid fins que, per fi, conflueixen en una única superfície de fractura. Aquestes ones tenen forma de [[paràbola (matemàtiques)|paràboles]] amples i curtes l'origen és tangent ('''paràboles homofocals'''). A continuació, es desenvolupa un con hertzià o '''con neutre''' que va corbant fins a esdevenir l{{'}}'''esfera de Boussinesq''' (bàsicament, el concoide).<ref>Joseph Valentin Boussinesq (1842-1929), físic francès que va contribuir notablement al estudi de la hidrodinàmica, la vibració, la llum i la mecànica de les percussions</ref> A mesura que la superfície de fractura es propaga, les paràboles canvien de direcció a través de l'anomenada '''superfície equipotencial de Rànquing''', així, l'ona es va deformant, fins manera l '''' corba intrínseca de Caqot '''.

La fractura concoïdalconcoidal perfecta és sovint anomenada [[Llei de Hooke|hookiana]]<ref>En honor a [[Robert Hooke]] (1635-1702), el primer en elaborar una la formulació de la Teoria de l'elasticitat</ref> i adquiriria una forma de [[El·lipse|líptica]] ample i curt, ja que la paràbola homofocal és la morfologia pròpia de les ones de fractura en condicions ideals. Aquesta forma recorda a la [[Bivalvia|petxina d'un bivalve]], raó per la qual rep el nom de concoïdalconcoidal. La morfologia el·líptica no és intrínsecament millor o pitjor, però per als humans de la Prehistòria suposava unes clares limitacions, ja que només podria proporcionar peces ([[ascla|ascles]]) amples i curtes.

No obstant això hi ha molts elements que alteren la propagació de les ones pel que és normal que aquestes degenerin adquirint propietats anomenades [[Reologia|reològiques]]. Per exemple, les mateixes ones elàstiques que segueixen rebotant i que interfereixen el normal desenvolupament de la fractura; també les fissures o les impureses del material. Tots aquests factors pertorben la fractura natural, desorganitzant-la, generant superfícies de trencament secundàries, '''estelles''' caòtics; '''llancetes''' radials que indiquen d'on ve l'impacte i quin és el desenvolupament de la superfície de fractura; ''' resquills paràsites ''' que salten fortuïtament, però d'una manera sistemàtica en el concoide; '''microlascats trapezoïdalstrapezoidals''', associats a les vores de les ascles, on el material és més fi i vulnerable a la repercussió d'interferències; '''ondulacions''' que provoquen un [[moviment oscil·latori]] en la superfície de fractura com les onades de l'aigua, etc. Un dels mecanismes més interessants és l'anomenat '''efecte vora'''.

Existeix certa relació entre el gruix del sòlid i la superfície de fractura, ja que les seves parets exteriors reflecteixen contínuament les ones elàstiques transversals. Quan les ones de fractura s'acosten a la superfície del cos, canvien bruscament la seva direcció, propagant cap a aquesta superfície, a això en diem [[efecte vora]]. Si parlem d'[[indústria lítica|artefactes lítics]] tallats en [[roca]]s de fractura concoïdalconcoidal, l'efecte vora, lluny de ser un inconvenient per als [[prehistòria|artesans prehistòrics]] va ser aprofitat per obtenir peces amb formes i dimensions previstes, aconseguint, així, una sèrie de productes, de manera preconcebuda per l'artesà tallista, que reben el nom genèric d'[[ascla|ascles]], però que poden dividir-se en moltes varietats veritablement significatives per als [[arqueòleg]]s. Cas especial és el de les [[làmina lítica|fulles lítiques]]; ja que la fractura concoïdalconcoidal natural tendeix a ser més ampla que llarga i, però, gràcies al domini de l'efecte vora, els artesans prehistòrics aconseguien productes extremadament allargats i fins, molt adequats per a nombrosos estris.