Escultura del Renaixement: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Cap resum de modificació |
|||
Línia 8:
[[Fitxer:Bartolomeo Colleoni, statua equestre del Verrocchio, Venezia, campo di san Zanipolo.jpg|thumb|200px| ''[[Monument de Bartolomeo Colleoni|Escultura eqüestre de Bartolomeo Colleoni]]'' realitzada en [[bronze]] per [[Verrocchio]] ]]
L'escultura al Renaixement va prendre com a base i model les obres de l'antiguitat clàssica i la seva [[mitologia]], amb una nova visió del pensament [[humanisme|humanista]] i de la funció de l'escultura a l'art. Com a l'[[escultura grega]], es va cercar la representació naturalista del cos humà nu amb una tècnica molt perfeccionada, gràcies a l'estudi meticulós de l'[[anatomia humana]]. A Itàlia van conviure els temes profans amb els religiosos; llevat d'[[Espanya]] i d'[[Alemanya]], on va prevaldre el tema [[religió]]s.<ref>
El [[cos humà]] va representar la [[Bellesa]] absoluta, ja que la correspondència matemàtica entre les parts es trobava ben definida, i el [[contrapposto]] va ser utilitzat constantment des de [[Donatello]] a [[Miquel Àngel]]. En aquesta època es va donar pràcticament l'alliberació de l'escultura del marc [[arquitectura|arquitectònic]], els [[relleu]]s es van realitzar amb les regles de la [[perspectiva]] i es van mostrar els personatges amb expressions de dramatisme que portaven a la sensació de gran ''terribilità'' en els sentiments exposats a les escultures de Miquel Àngel, com al rostre del seu [[David de Miquel Àngel|David]].<ref>Ceysson, Bernard (1996) pàg. 70-71</ref>
Un paper fonamental va ser la figura del [[mecenes]], representat per l'[[Catolicisme|església]] i la [[noblesa]] que obtenien, a canvi, prestigi social i influència política, i va abastar tots els temes: religiosos, mitològics, quotidians i retrats de personatges.<ref>
Al Renaixement va reaparèixer la [[glíptica]] grecoromana, que s'havia oblidat quasi per complet durant l'[[Edat mitjana]] en la talla de pedra preciosa (llevat d'algunes mostres d'[[art bizantí]]), i des del [[segle XVI]] es van llaurar preciosos camafeus de gust clàssic, tan perfectes que, de vegades, arriben a confondre's amb els antics. Malgrat tot, sí que va arribar a restablir-se l'ús de les entalles de pedra preciosa, tan predilectes de les civilitzacions grega i romana. Aquests petits relleus van servir als escultors com a model, una vegada engrandits, per a la decoració de grans medallons per a [[palau (arquitectura)|palau]]s d'[[Itàlia]] i del [[regne de França]].<ref>Ceysson, Bernard (1996), pàg. 102</ref>
Línia 40:
El Renaixement va adoptar els elements bàsics que havia descrit [[Vitruvi]], que sostenia:{{cita| […]
que la proporció de la forma humana havia de servir de paradigma per a les proporcions de les creacions de l'home. Ja que la natura ha dissenyat al cos humà de manera que els seus membres estan degudament proporcionats a la figura en el seu conjunt; sembla que els antics tenien una bona raó per a la seva regla, que diu que als edificis perfectes els diferents membres han de guardar relacions simètriques exactes amb l'esquema general al seu conjunt.| ''D'Architectura'' ([[segle I]]) [[Vitruvi]]}}
La composició de la figura humana es va basar en la recerca de la perfecció a l'anatomia, sobre la que molts artistes d'aquesta època van adquirir veritables coneixements amb la pràctica de disseccions per al seu estudi.<ref>
La primera escultura exempta renaixentista que va mostrar l'harmonia del [[nu (art)|nu]] va ser el [[David de Donatello]] durant el [[Quattrocento]], en què s'apreciava la influència de l'estil de [[Praxíteles]] amb un lleuger ''[[contrapposto]]'' per aconseguir l'equilibri a la composició. Durant els següents anys, els coneixements sobre l'[[anatomia humana]] van anar adquirint una gran perfecció, fins a arribar a un ''contrapposto'' ple. Les expressions dels rostres van deixar d'ésser hieràtiques i absents per mostrar sentiments interiors; l'anomenada ''terribilità'' renaixentista ([[David (Miquel Àngel)|David de Michelangelo]], cap a [[1504]]). Els grups escultòrics de caràcter religiós mostraven la combinació del naturalisme amb una intensa expressivitat, la serenitat florentina va desaparèixer davant les passions que mostraven els personatges amb les seves cares deformades pels gests de desesperació i dolor, visibles a l'''Enterrament de Crist'' de [[Guido Mazzoni]] i de [[Niccolò dell'Arca]].<ref> Bozal, Valeriano (1983), pàg. 198</ref> L'escultura va anar evolucionant a la seva concepció i a les composicions dels seus grups, fins a arribar a la ''serpentinata'' pròpia del [[manierisme]], que es mostra clarament en obres com la [[Pietat florentina]] de Miquel Àngel o l'[[Rapte de les sabines]] de Giambologna.<ref>Bozal, Valeriano (1983), pàg. 195</ref>
Línia 127:
===Corona d'Aragó===
{{AP|Escultura del Renaixement a la Corona d'Aragó}}
A [[Barcelona]] havia arribat el
A la [[Corona d'Aragó]] va destacar un gran escultor d'origen [[València|valencià]] [[Damià Forment]] que va realitzar, entre d'altres, el [[retaule]] major de la [[Basílica del Pilar]] a [[Saragossa]] amb algunes influències encara de l'estil [[art gòtic|gòtic]] i que va passar a un estil renaixentista clar al retaule del [[monestir de Poblet]]. Un dels seus deixebles, [[Juan de Salas]], va ser l'encarregat de portar el seu estil a les obres realitzades a [[Mallorca]].<ref>Alcolea Gil, Santiago (1988) pàg.258-260</ref>
Línia 192:
== Escultura portuguesa ==
[[Fitxer:Belem.Jeronimos37.jpg|thumb| Pòrtic del [[Monestir dels Jerònims de Belém]] realitzat per [[Nicolás Chanterenne]] ]]
A les darreries del segle XV, [[Andrea Sansovino]] va anar a treballar per al rei [[Joan II de Portugal]]; sembla que es tenia la sensació que els italians, amb el seu monopoli quasi exclusiu de l'art antic, posseïen també el do del que era correcte dintre de l'[[art]].<ref>
Es va crear a prop de la cort de [[Joan III de Portugal|Joan III]] un focus d'[[humanisme]] segons el model de les corts italianes. El Renaixement es va imposar a les ciutats de [[Coïmbra]], [[Tomar]] i [[Évora]] amb tanta força que en aquesta regió de l'[[Alentejo]] va costar força la posterior implantació del [[barroc]]. L'escultura portuguesa es va manifestar també italianista al seu primer Renaixement, estant les seves principals obres tres relleus al [[claustre]] de l'església de Santa Creu a Coímbra, treballats per artistes portuguesos:
| |||