Viquipèdia

Ingmar Bergman: diferència entre les revisions

Exploració interactiva de l'historial
← Edició anteriorEdició següent →
Contingut suprimit Contingut afegit
VisualWikitext
Robot normalitza el nom dels paràmetres de la infotaula
m canvis menors, replaced: referències|2 → referències|col=2 AWB
Línia 67:
'''Ingmar Bergman''' ([[Uppsala]], [[Suècia]], [[14 de juliol]] de [[1918]] - [[Fårö]], Suècia, [[30 de juliol]] de [[2007]]) fou un [[cineasta]] suec. És considerat un dels cineastes més importants de la història, per la magnitud de la seva obra i el seu compromís artístic.<ref>{{ref-web|nom=Mervyn|cognom=Rothstein|enllaçautor= |coautors= | títol=Ingmar Bergman, famós director, mor als 89 anys |url=http://www.nytimes.com/2007/07/30/movies/30cnd-bergman.html| citació=Ingmar Bergman, el ''poeta amb càmera'' considerat un dels més grans directors de la història del cinema, morí avui a la petita illa de Fårö, on vivia a la costa bàltica de Suècia, ha dit, Astrid Soderbergh Widding, president de The Ingmar Bergman Foundation. Bergman tenia 89 anys. |editor=[[New York Times]] |data=30 de juliol del 2007 |consulta=16 d'agost de 2011}} {{en}}</ref>
 
Va dirigir més de seixanta pel·lícules i documentals per a la televisió i el cinema, els guions de les quals també escrivia, i va dirigir unes cent setanta obres de teatre. En la seva companyia d'actors trobem [[Harriet Andersson]], [[Liv Ullmann]], [[Gunnar Björnstrand]], [[Bibi Andersson]], [[Erland Josephson]], [[Ingrid Thulin]] i [[Max von Sydow]]. Gran part de les seves pel·lícules van ser rodades a Suècia.
 
Les seves dues passions foren el [[teatre]] i el [[cinema]]. Per aquesta última, fou reconegut mundialment fins que el [[1983]] es va retirar de la direcció cinematogràfica amb ''[[Fanny i Alexander]]'' (3 premis [[Oscar]]). Des d'aleshores, va col·laborar en guions i sobretot va escriure assajos més o menys autobiogràfics: ''Imatges'' o ''Llanterna màgica'', entre d'altres.
Línia 82:
Va néixer el 1918 a [[Uppsala]], fill d'un pastor [[luteranisme|luterà]], Erik, i d'Akerblom Karin, provinent d'una família benestant [[Estocolm|d'Estocolm]]. Ingmar va passar els primers anys seguint els moviments del pare per diversos llogarets a les cases parroquials, i va ser educat en els conceptes luterans del ''pecat, confessió, càstig, perdó i gràcia'', que seran temes recurrents en les seves pel·lícules. Mentre la paternitat és certa, no és segur que la veritable mare en fos Karin Akerblom: sembla que la mare natural és Hedvig Sjöberg.<ref>{{ref-web|url=http://estrellasdecineclasico.blogspot.com/2011/05/grandes-directores-ingmar-bergman-y-su.html|cognom = G.López|nom = Maria| títol=''Kärleksbarnet och Bortbytingen'' (El fill natural i el canvi de bebè)| citació = citant diari ABC|consulta=13 de juliol de 2011}} {{es}}</ref>
 
El pare va començar el seu ministeri pastoral a l'hospital d'[[Uppsala]], i després va ser nomenat pastor de l'església ''Hedvig Eleonora'' a Estocolm i, finalment, capellà de la cort reial; tot i ser un excel·lent orador, tenia un temperament irritable, com explica Bergman en la seva biografia: ''No podíem xiular, no podíem caminar amb les mans a les butxaques; de sobte decidia repassar una lliçó i si no la sabia era castigat. Patia molt per l'oïda molt sensible... els sorolls forts l'exasperaven''.<ref name=Llanterna125> [[#Llanterna|Llanterna màgica]], pàg. 125 </ref>
Erik va donar al seu fill una educació molt estricta, les petjades se'n troben sovint en les seves pel·lícules, la figura del pare serà portada a la pantalla en tres pel·lícules: ''[[Fanny i Alexander]] ''(1982), ''[[Den goda viljan]]'', de [[Bille August]] (1992) i ''[[Enskilda samtal]]'', de [[Liv Ullmann]] (1996).
 
La mare tenia una càrrega excessiva de treball, estava sempre molt tensa, incapaç de dormir, va prendre forts sedants, que van tenir efectes secundaris, com inquietud o ansietat.<ref name=Llanterna125> [[#Llanterna|Llanterna màgica]], pàg. 125</ref>
 
És el segon d'una família de tres fills: un germà gran, Dag, i una germana més jove, Margareta, que ve al món quatre anys més tard. El jove Ingmar Bergman viu una infantesa turmentada; les seves relacions amb la seva mare i el seu germà són contrariades per les manipulacions i els xantatges afectius.<ref name=Llanterna12> [[#Llanterna|Llanterna màgica]], pàg. 12-13</ref> El pare és un pastor [[luteranisme|luterà]] ambiciós. El presbiteri on viu la família és obert a tots els parroquians i s'ha de ser model. Sens dubte, cedint a aquesta pressió social, el pare sotmet la família a una disciplina extremadament rígida. Els nens són criats en l'acorralament obsessiu del pecat i del penediment. Els càstigs corporals són corrents i ritualitzats.<ref name=Llanterna18> [[#Llanterna|Llanterna màgica]], pàg. 18-21.</ref> L'autor conserva un traumatisme d'aquesta educació rígida que aflora en algunes de les seves obres.<ref name=Marion> [[#Marion|Marion]], pàg. 57</ref> És per aquesta raó que el tema religiós es troba omnipresent en la seva filmografia seguint un recorregut personalíssim d'evolució autobiogràfica.
 
És al si dels parents de la família on s'obre. Passa el millor de la seva infantesa amb la seva àvia a [[Uppsala]], que el porta al cinema. Ingmar Bergman descobreix per a aquest art una passió precoç. Un Nadal, una rica parenta regala als nens un cinematògraf. L'aparell és dotat de [[Lents de contacte|lents]] i d'un sistema de projecció. La bobina gira a mà i permet veure una petita pel·lícula en bucle. Aquest cinematògraf actua com la magdalena de Proust per al futur director,<ref name=Marion> [[#Marion|Marion]], pàg. 103</ref> que batejarà més tard la seva societat de producció ''Cinematograph''. Així, amb el seu germà Dag, van jugar de petits amb un teatre de titelles i aquesta [[llanterna màgica]], on les històries inventades hi van jugar un gran paper, cosa que no abandonaria mai. I així, allò que buscava ho va trobar en el món fantàstic del cinema, amb les seves llums i les seves ombres. Als 12 anys, el seu pare aconsegueix que pugui visitar els estudis cinematogràfics suecs de [[Rasunda]], als afores d'[[Estocolm]]. Per a ell és com «entrar al paradís».<ref name=Bergala>[[#Bergala|Bergala]], número especial, ''100 jornades que han fet el cinema'', pàg. 70.</ref>
 
Pel que fa al teatre, en el qual també fa carrera, hi va regularment des de jove. Ingmar Bergman té l'ocasió d'observar-lo en els bastidors gràcies a un músic que actua darrere l'escena per a una escenificació del ''Somni'' d'[[August Strindberg]], un dels seus autors preferits i que ell mateix posarà en escena algunes vegades. Les seves lectures el porten també cap a [[Fiódor Dostoievski|Dostoievski]], [[Honoré de Balzac|Balzac]], [[Gustave Flaubert|Flaubert]], [[Friedrich Nietzsche|Nietzsche]]…
 
En un programa d'intercanvi, marxa a l'[[Alemanya]], a la regió de [[Turíngia]], el [[1934]]. El país és, llavors, submergit en la tempesta [[nazi]]. La seva família d'acollida el porta a assistir a una demostració d'[[Adolf Hitler]] en un estadi esportiu a [[Weimar]]. Sens dubte, massa jove per disposar d'una certa perspectiva, es troba galvanitzat pel discurs del [[Führer]]. De tornada a Suècia, el medi en el qual viu, essencialment germanòfil, és igualment impregnat per la ideologia nazi. El seu germà és un dels fundadors i membre actiu del partit nacional-socialista suec.<ref name=Llanterna163> [[#Llanterna|Llanterna màgica]], pàg. 163-169.</ref> El traumatisme del descobriment dels [[camps d'extermini]] el conduirà a prendre les seves distàncies amb la política. De fet, Ingmar Bergman no és un autor compromès i la seva obra està desproveïda de missatge polític.<ref name=Mandelbaum> [[#Mandelbaum|Mandelbaum]], p. 54.</ref>
 
=== L'escola teatral ===
Línia 100:
El [[1936]], després d'una enèsima confrontació amb els pares, es va traslladar a [[Estocolm]], on va anar a viure sol. Ingmar Bergman es matricula a la Universitat d'[[Estocolm]] el [[1937]] per estudiar [[història]] i [[literatura]]. Hi segueix els cursos de Martin Lamm, professor reputat, especialista de [[Strindberg]] i d'[[Emanuel Swedenborg]]. Els seus estudis, tanmateix, s'estronquen pel temps requerit, ja que estava gairebé consagrat completament al [[teatre]]. Participa aviat en l'activitat teatral d'un [[casal de joves]], el Mäster Olofsgården, on posarà en escena peces de Strindberg, de [[William Shakespeare|Shakespeare]], de [[Sutton Vane]] i de [[Doris Rönnqvist]]. Se li ofereix de manera episòdica la possibilitat de treballar amb professionals al si de l'Estudi dramàtic. Una temporada d'actor, però, acaba per donar un tomb definitivament cap a l'escenificació. Dirigirà també diverses peces del teatre d'estudiants, entre les quals ''El pelicà'' de Strindberg. Estableix aleshores una relació amorosa amb una erudita jove actriu. Aquesta relació arriba a les orelles dels seus pares, que reproven la vida tumultuosa del seu fill. De resultes d'una violenta explicació, Ingmar Bergman deixa definitivament la llar familiar per instal·lar-se amb la seva amant. La relació s'acaba, no obstant això, quan Ingmar Bergman li proposa una gira per Suècia, que alhora precipita la fi dels seus estudis.
 
A la primavera del [[1939]], en la necessitat de trobar una feina, intenta sense èxit un contracte al Teatre Reial Dramàtic d'Estocolm. Una noia del grup de ball el va ajudar econòmicament fins que va aconseguir treball d'apuntador en l'[[Òpera Reial d'Estocolm]] per a l'''Orfeu en els inferns'' d'Offenbach, amb un sou de tretze [[corona de Suècia|SEK]] per nit. El jove, arribat a la seguretat financera, va començar a escriure intensament i, en l'espai de dos anys, escriu dotze drames i una òpera lírica.<ref name=Conversa> [[#Conversa|Conversa amb Bergman]], p. 16.</ref>
 
Fa els primers passos al costat de [[Ragnar Hyltén-Cavallius]], cineasta i escenògraf reconegut. La [[Segona Guerra mundial]] esclata quan Ingmar Bergman ha de complir el servei militar, però de seguida és desmobilitzat a causa d'una úlcera.<ref name=Conversa> [[#Conversa|Conversa amb Bergman]], pàg. 16.</ref> De repòs a casa de la seva àvia a [[Dalécarlie]], escriu una dotzena d'obres teatrals i una òpera. El 1942, posa en escena una d'aquestes, ''La mort de putxinel·li'', inspirada en obres de Strindberg. Al final de la representació, s'hi acosta [[Carl Anders Dymling]], director de la [[Svensk Filmindustri]], i [[Stina Bergman]], directora del servei dels guions, que li proposen una feina per escriure i repassar els guions produïts per la societat, i el contracten amb un sou de cinc-centes corones al mes.
 
=== Primers passos en la Svensk Filmindustri ===
Integrat en un equip de sis guionistes, de vegades l'envien als rodatges per corregir diàlegs. Els mètodes d'escriptura són copiats dels mètodes americans aleshores de moda. Ingmar Bergman prefereix, tanmateix, les pel·lícules franceses de l'època: [[Jean Renoir]], [[Marcel Carné]], [[Julien Duvivier]].<ref name=Conversa> [[#Conversa|Conversa amb Bergman]], pàg. 25-28.</ref> Coneix [[Gustaf Molander]], a qui fa llegir un guió inspirat en els seus anys d'estudis. Aquest en recomana l'adaptació per a la producció i confia la direcció a [[Alf Sjöberg]]. Ingmar Bergman fa mans i mànigues per assistir al rodatge; hi obté un lloc de ''noi dels guions''. Impacient per destacar, intenta moltes vegades immiscir-se en el treball del realitzador. Debades. El jove guionista és posat en el seu lloc. ''[[Hets]]'' s'estrena el [[1944]], i és la història d'un professor, conegut com a ''Calígula'', sever i opressiu amb els seus alumnes. L'actor protagonista, [[Stig Järrel]], va ser maquillat per assemblar-se al cap de la [[Gestapo]], [[Heinrich Himmler|Himmler]]. La pel·lícula va ser molt apreciada, sobretot com un atac al [[nazisme]]. La pel·lícula és prou remarcable per formar part de la selecció del [[Festival Internacional de Cinema de Venècia]].
 
[[Fitxer:Bergman Sjostrom 1957.jpg|thumb|left|Aquí en companyia de Victor Sjöström en el rodatge de ''Maduixes silvestres''. El veterà del cinema suec aconsella Ingmar Bergman en la seva primera pel·lícula]]
Paral·lelament, el municipi de [[Helsingborg]] busca salvar el seu teatre municipal i en proposa la direcció a Ingmar Bergman. El teatre és en un estat llastimós, però hi accepta. Llavors, estava casat amb una jove ballarina i coreògrafa, Else Fischer, que ha donat a llum una nena a finals de l'any 1943. El bebè i la seva mare són atesos de [[tuberculosi]] i Ingmar Bergman encadena posades en escena i guions per fer cara a les despeses d'hospitalització. El 1945, la ''Svensk Filmindustri'' li encarrega l'adaptació i la realització d'una obra. Ingmar Bergman s'hi entusiasma, però peca d'orgull i no fa cas de la seva manca d'experiència. El rodatge té lloc a l'estiu en condicions catastròfiques. S'enemista amb el cap operador, més centrat en el documental; amb prou feines pot dominar el seu personal, hi ha mal temps en el moment del rodatge dels exteriors, el laboratori espatlla la pel·lícula i la producció ha de lamentar un accident del treball en una presa a l'estudi.
 
Al llarg de la prova, recull els consells del cineasta [[Victor Sjöström]] i els del seu muntador experimentat, [[Oscar Rosander]], que l'ajuda a posar la pel·lícula en marxa; col·laborarà en totes les pel·lícules d'Ingmar Bergman fins a ''[[Kris]]'', primera pel·lícula realitzada per Ingmar Bergman, el 1946. És la història d'una noia que, després de moltes aventures, finalment, retroba la seva mare i es casa amb el jove que feia molt de temps que estava enamorada d'ella. El tema de la pel·lícula és el xoc entre les generacions i, com escriu Alfonso Moscato,<ref name=Moscato> [[#Moscato|Alfonso Moscato]], pàg. 34 </ref> es tracta d'''un xoc que, en l'equilibri de la normalitat, es veu agreujat pel materialisme rampant en la societat de postguerra''.
[[Fitxer:Ingmar Bergman during production of Crisis 1946.jpg|thumb|Durant la producció de ''Kris'']]
Ingmar Bergman segueix el seu treball en el teatre municipal de Helsingborg i continua escrivint guions per a la ''Svensk Filmindustri''. Munta una de les seves obres, ''Rachel i l'acomodadora de cinema'', que adaptarà més tard per a [[Kvinnors väntan]]. La seva dona, que inicialment hi havia de fer de coreògrafa, ha de ser reemplaçada per la seva malaltia. Li recomana una amiga: Ellen Lundström, amb la qual té una relació que el porta al divorci. A la tardor de 1946, la jove parella es trasllada a [[Göteborg]], on Ingmar Bergman obté un lloc d'escenògraf al teatre municipal. El director [[Torsten Hammarén]] es converteix en el seu mentor i li ensenya tècniques d'escenificació per a una peça d'[[Albert Camus]], [[Calígula (Camus)|''Calígula'']], amb l'artista [[Anders Ek]].
Després del fracàs de ''[[Kris]]'', la Svensk Filmindustri no renova l'experiència de la realització amb Ingmar Bergman. Dirigeix aleshores amb el productor [[Lorens Marmstedt]] les seves tres pròximes pel·lícules: ''Det regnar på vår kärlek'', (1946), ''Skepp till India land'', (1947) i ''Musik i mörker'', (1948).<ref name=Truffaut> [[#Truffaut|François Truffaut, Les pel·lícules de la meva vida]], p. 264.</ref> Sobre ''Det regnar på vår kärlek'', Bergman mateix admet que és una pel·lícula de mala qualitat per la manca de domini dels mitjans tècnics que hi havia en aquell moment. No obstant això, al treball no li falten idees interessants que anticipen la forma de fer cinema de Bergman. Aquestes primeres pel·lícules estan també molt influenciades pel [[cinema francès]] dels [[anys 1930]] i sobretot per [[Marcel Carné]].<ref name=Marcel> [[#Marcel|Marcel Martin, Història del cinema en 120 pel·lícules]], pàg. 108.</ref> Deixa anar una violenta revolta contra la religió i la família.<ref name=Sadoul> [[#Sadoul|George Sadoul, Història del cinema]], pàg. 371.</ref> A excepció de ''Musik i mörker'', la crítica deixa com un drap brut el seu cinema, que troba molt subversiu i immadur.<ref name=Truffaut> [[#Truffaut|François Truffaut, Les pel·lícules de la meva vida]], pàg. 264.</ref> El 1947 adaptarà, gràcies a la confiança de Marmsted, dues obres teatrals, i escriu el guió de ''Kvinna utan ansikt'', (1947), per a Gustaf Molander i comença una activitat d'escenògraf a la ràdio amb un text original, ''La ciutat'' (1951), inspirat en [[Berlín]], en la seva estada a Alemanya.<ref name=Llanterna179> [[#Llanterna|Llanterna màgica]], pàg. 179-180</ref> En ''[[Skepp till India land]]'' i '' [[Musik i mörker]]'', el tema predominant és el malestar juvenil i la fugida de la realitat que caracteritza el seu cinema després de ''[[Det regnar på vår kärlek]]'', amb les quals es pot dir que acaba la fase romàntica de la seva producció.
 
L'atenció suscitada per aquest últim treball empeny la ''Svensk Filmindustri'' a encarregar-li, el 1948, el guió de ''La fúria del pecat d'Eva'', dirigida per Gustaf Molander i una pel·lícula, ''[[Hamnstadt]]'', basada en una novel·la d'[[Olle Lansberg]]. El fracàs de la pel·lícula, però, va donar lloc a una nova retallada de fons.
 
Però gràcies a l'ajuda de Lorens Marmsted, Bergman serà capaç de realitzar en el mateix any ''[[Fängelse]]'', adaptació d'un dels seus guions i primera pel·lícula significativa de la seva carrera.
Línia 123:
=== Maduració ===
[[Fitxer:Filmstaden Solna Sweden.jpg|thumb|L'entrada de Filmstaden, els estudis de la Svensk Filmindustri a [[Råsunda]], a prop d'[[Estocolm]]. Ingmar Bergman hi va gravar la majoria de les seves pel·lícules]]
El [[1949]], Ingmar Bergman marxa a [[Cagnes-sur-Mer]] amb l'actor [[Birger Malmsten]] per escriure-hi un guió en el marc d'un nou contracte amb la Svensk Filmindustr. Signa per primera com a director i guionista amb ''Fängels'' (1949), i guanya en seguretat.<ref name=Conversa> [[#Conversa|Conversa amb Bergman]], pàg. 45-46.</ref> La seva activitat artística és desbordant, alternant escenificacions teatrals i cinematogràfiques amb anades i tornades constants entre [[Estocolm]] i [[Göteborg]], a costa de la seva relació amb Ellen Lundström, que el deixa (1950). En l'estada a la ciutat de la [[costa Blava]] es queda sol; Birger Malmsten de seguida és absorbit per una relació sentimental. Ingmar Bergman escriu, doncs, sol el guió de ''Till glädje'' (1950). En el transcurs del rodatge, rep la visita de Gun Hagberg, crítica d'una revista cinematogràfica. Seduït immediatament per ella, el realitzador en comença una relació i, tan aviat com s'acaba la pel·lícula, se'n va amb ella a París, trencant amb la seva esposa. A la tornada, s'instal·la amb la seva nova amant a Estocolm. La vida de la parella coneix alts i baixos. Finalment, els fills que Gun Hagberg ha tingut del seu precedent matrimoni es reuneixen amb ella a finals de [[1950]] mentre que d'aquesta unió en neix un altre. Ingmar Bergman es troba que ha de mantenir tres famílies. Li falta, però, feina.
 
El mateix 1950 va escriure ''[[Sommarlek]]'', que pateix intensament l'estat d'ànim de Bergman en aquell moment i que mostra, per la primera vegada, totes les seves possibilitats expressives. Declara en una entrevista amb Jörn Donner:<ref> {{ref-publicació|cognom=Donner |nom=Jörn |article=''Bergman: ''Jo sóc un impostor ''|publicació=Epoca |lloc= |volum= |exemplar= |data= 14 juliol de 1971|llengua=italià|pàgines= }}</ref> ''Va ser la primera pel·lícula en què vaig començar a sentir-me realment capaç d'expressar-me: era el més semblant a dirigir una pel·lícula. En aquell moment, jo estava en el que es coneix com a tècnica de preparació ràpida, i de fet en l'aspecte tècnic, jo estava preocupat, insegur i brut. Però hi ha una cosa a tenir en compte: que en aquell moment la tècnica era molt més complicada que avui en dia''.
 
Durant l'estiu 1950, la indústria cinematogràfica sueca està en vaga amb l'objectiu d'obtenir millors condicions de treball. El moviment s'eternitza. Ingmar Bergman travessa llavors greus dificultats financeres i ha de sol·licitar un important préstec a la ''Svensk Filmindustri'' que li concedeix a canvi d'una exclusiva sobre diversos guions i dels honoraris a la baixa. Accepta realitzar pel·lícules publicitàries per a sabons i una obra d'encàrrec, ''Això no passaria aquí''. Fins a la primavera de 1951 no s'acaba la vaga. El realitzador encadena llavors dos rodatges: el de ''Kvinnors väntan'' (1952) que té exteriors a París i en què Gun Hagberg va inspirar el personatge del director de Karin Lobelius, i és presentada l'any següent al [[Festival Internacional de Cinema de Venècia]], sense gaire èxit. I ''L'estiu amb Monika'', (1953), que té lloc a l'arxipèlag d'Estocolm i que es considera una pel·lícula escàndol, a causa de la sensualitat insolent de l'actriu [[Harriet Andersson]], que, girant-se espontàniament cap a la càmera, ofereix un dels millors primers plans de tots els temps, segons el mateix Ingmar. L'actriu, en aquest moment tenia només vint anys i Bergman es lligarà sentimentalment a ella: Harriet Andersson esdevindrà, amb nou pel·lícules realitzades amb el director suec, una de les seves actrius favorites.
 
[[Fitxer:Grave of Ingmar Bergman, may 2008.jpg|thumb|La tomba del cineasta suec Ingmar Bergman i la seva esposa Ingrid von Rosen (Ingrid Bergman)]]
 
El 1953, estroncada l'aspiració a ser adjunt del ''Dramatic Teatern'' a Estocolm, va acceptar l'oferta del ''Stadsteater'', el Teatre Municipal de [[Malmö]], que el va contractar com a director artístic i en el qual va romandre durant vuit anys, produint tretze obres. Executa diverses escenificacions, algunes pouant del repertori clàssic ([[Peer Gynt (suites)|Peer Gynt]], ''El misantrop''), l'[[opereta]] [[La vídua alegre|''La vídua'' ''alegre'']], així com dues de les seves pròpies peces: ''Pintura sobre fusta'' i ''Homicidi a Bajärna''. Continua també les seves adaptacions radiofòniques d'obres de [[Strindberg]] i les ''[[Bodas de sangre]]'' de [[Federico García Lorca]] (1952).
 
El mateix any 1953, Bergman posa en escena ''[[Sis personatges en cerca d'autor]]'' de [[Luigi Pirandello]] i ''[[El castell]]'' de [[Kafka]], amb l'adaptació de Max Brod, mentre que en el cinema va produir una pel·lícula molt trista ambientada en el món del circ anomenada ''[[Gycklarnas afton]]''. El 1954, posa en escena en el teatre de Malmö un ballet amb el nom ''Jocs crepusculars'', mentre que en el cinema passa del drama a la comèdia amb ''[[En lektion i kärlek]]''.
Línia 137:
El 1955, va fer una comèdia que els crítics han jutjat mediocre, ''[[Kvinnodröm]]'', i la pel·lícula que el va fer conèixer al públic de tot Europa, ''[[Somriures d'una nit d'estiu]]'', obra refinada entre la comèdia i el drama, que va ser premiada al [[Festival Internacional de Cinema de Canes]] pel seu ''humor poètic''. Així, entre 1956 i 1959, arriba la seva consagració internacional. A la tardor de 1955, després del rodatge de ''Somriures d'una nit d'estiu'', víctima de la sobrecàrrega i d'una úlcera que arrossega ja des de fa anys, és hospitalitzat.
 
Durant aquest temps, es va perfeccionar la cooperació ja establerta amb alguns actors, que es convertirà en presència estable en les seves pel·lícules: a més de l'esmentada Harriet Andersson, [[Gunnel Lindblom]], [[Max von Sydow]], [[Erland Josephson]], [[Ingrid Thulin]] i [[Bibi Andersson]].
 
Ja iniciada ''La presó'', la maduració del [[cinema]] de Bergman està a punt amb ''[[El setè segell]]''.<ref name=BoussinotSadoul> [[#BoussinotSadoul|RogerGeorge BoussinotSadoul, L'EnciclopèdiaHistòria del cinema]], pagpàg. 184371.</ref><ref name=SadoulBoussinot> [[#SadoulBoussinot|GeorgeRoger SadoulBoussinot, HistòriaL'Enciclopèdia del cinema]], pàgpag. 371.184</ref> La influència del [[cinema francès]] d'abans de la guerra s'ha esborrat en benefici d'un estil més personal. ''Hamnstad'' ([[1948]]) o ''Monika'' encara són influenciats pel [[cinema italià]] [[neorealisme|neorealista]],<ref name="Conversa">[[#Conversa|Conversa amb Bergman]], pàg. 58</ref><ref name="Boussinot">[[#Boussinot|Roger Boussinot, L'Enciclopèdia del cinema]], pàg. 183-184.</ref> però el seu estil personal es consolida. En les pel·lícules que dirigeix entre 1948 i 1955, hom troba moltes característiques de l'empremta personal del realitzador: interrogacions [[metafísica|metafísiques]] sobre la vida i la mort (''Fängelse''), erotisme imponent (''Monika'', ''Kvinnors väntan'', ''Gycklarnas afton''), desil·lusió conjugal (''Kvinnors väntan'', ''En Lektion i kärlek'', ''Somriures d'una nit d'estiu''), i l'espectacle (''Fängelse'', ''Cap a l'alegria'', ''Gycklarnas afton'').<ref name=Lefevre> [[#Lefevre|Raymond Lefèvre, Ingmar Bergman, La Nuit des forains]], pàg. 199.</ref>
 
La seva visió de la feminitat desentona. En aquesta temàtica, el seu llenguatge cinematogràfic es posiciona més del costat de la dona; és a través de la seva mirada que se'n fot de l'actitud dels homes: els personatges femenins són matisats quan els personatges masculins són, al contrari, del tipus normal.<ref name=Truffaut> [[#Truffaut|François Truffaut, Les pel·lícules de la meva vida]], pàg. 265.</ref>
 
=== Reconeixement ===
[[Fitxer:Ingmar Bergman & Sven Nykvist.jpg|thumb|left|Ingmar Bergman i Sven Nykvist en el rodatge d'''A través del mirall'']]
La reputació d'Ingmar Bergman passa les fronteres sueques amb ''Somriures d'una nit d'estiu'', que és seleccionada al [[Festival de Canes]] el [[1956]]. Per la pel·lícula, el part de la qual s'ha fet amb dolor, hi ha una sorpresa apreciable<ref name=Max>[[#Max|Max Favalelli, El silenci de la vergonya]], pàg. 46-47.</ref> i obté d'altra banda un «premi de l'humor poètic» (sic). Però és en la selecció de l'any següent on destaca amb ''El setè segell''. {{Cita|CAVALLER: Vull saber. No creure. No donar-ho per fet. Vull saber. Jo vull que Déu em doni la mà, em reveli la seva cara, em parli. <br />MORT: Però ell no es pronuncia.|Ingmar Bergman, ''El setè segell d'Ingmar Bergman<ref name=segell>[[#Segell|Setè segell]], p. 28 </ref>}} La pel·lícula, més greu, és l'adaptació d'una de les seves pròpies peces d'un sol acte (''Pintura sobre fusta'') -de cinquanta minuts- per a una mostra de recitació d'estudiants de l'<nowiki/>''Acadèmia Dramàtica'' a Malmö. Dos anys més tard, Bergman va expressar el seu desig de convertir-la en una pel·lícula, però el productor es va negar: va caldre esperar l'èxit al [[Festival Internacional de Cinema de Canes]] de ''Somriures d'una nit d'estiu ''per reviure'n el projecte. Aquesta vegada la resposta va ser positiva, sempre que la realització de la pel·lícula no durés més de trenta dies. En la seva autobiografia,<ref name=Llanterna246> [[#Llanterna|Llanterna màgica]], p. 246 </ref> Bergman escriu sobre la pel·lícula: ''és una pel·lícula molt estimada per a mi perquè va ser rodada amb escassos recursos, apel·lant a la vitalitat i l'amor. ''La intriga sota forma d'[[al·legoria]] gira al voltant de la mort i del judici final. L'acollida de la crítica és entusiasta. El clau es rebla amb ''[[Maduixes silvestres]]'', en la qual fa actuar un dels pioners del [[cinema]] suec, Victor Sjöström -que actuava ja en ''Cap a l'alegria''. És sens dubte la pel·lícula més famosa, de renom internacional i duradora de Bergman: ''Maduixes silvestres'', estrenada el 1958, en un període d'intens treball en el teatre de l'autor. S'hi va dedicar amb gran cura, tant que al final del rodatge va haver de ser internat en una clínica per esgotament nerviós. La pel·lícula és una meditació serena sobre la vida i la mort i va rebre l'[[Ós d'Or]] del [[Festival de Berlín]] i el Premi de la Crítica del [[Festival de Venècia]].
 
Però el cansament no va impedir que el director, després de només tres mesos, tornés a treballar a les pantalles amb una nova pel·lícula sueca ''[[Nära livet]]'', que li va valer el premi a la millor posada en escena i als quatre protagonistes un premi únic per la seva interpretació. La crítica, però, no va acceptar la pel·lícula amb entusiasme, i va ser relegada com una de les seves obres menors.
Línia 155:
Després d'''Ansiktet'', Bergman es va donar un descans, posant fi a la col·laboració amb el Malmö Stadsteater i ralentint l'activitat cinematogràfica. Va fer una gira per [[París]] i [[Buenos Aires]] i l'u de setembre de 1959 es va casar per quarta vegada amb la pianista [[Käbi Laretei]], de la qual va tenir un fill, Daniel Sebastian, a qui dedicaria anys després el [[curtmetratge]] titulat ''Daniel''. En l'interval, va morir el director de l'Svensk Filmindustri i va ser nomenat en el seu lloc un amic de Bergman, Manne Fant, que immediatament el va convidar a treballar com a assessor artístic. En aquests anys, també va treballar en la recentment creada [[televisió]] sueca realitzant ''[[Venetianskan]]'' el 1958, ''[[Rabies]]'' el 1959 i ''Oväder'' el 1960.
 
Malgrat el talent que li és des d'aleshores reconegut,<ref name=Truffaut> [[#Truffaut|François Truffaut, Les pel·lícules de la meva vida]], pàg. 263-268</ref><ref> {{ref-publicació|cognom= Godard|nom= Jean-Luc|article= ''Ingmar Bergman, el cinema, el teatre, el llibre''| publicació=Gremese |lloc= |volum= |exemplar= |data=1999 |llengua=francès|pàgines= 58-64}}}</ref> les pel·lícules següents ''La font de la donzella'', agafada d'una balada sueca del [[segle XIV]], que li va valer el seu primer [[Oscar]] (1960) i ''Djävulens öga'' (1960), són poc apreciades per la crítica. ''La font de la donzella'', a diferència de films anteriors, tracta un tema religiós i renuncia gairebé íntegrament al diàleg per basar-se únicament en les imatges que s'executen amb un ritme lent i creen un fort lirisme i un ambient reflexiu. ''Djävulens öga'', per contra, és una obra més alegre, amb un títol que traduït, vol dir ''L'ull del diable''.<ref name=Domarchi>[[#Domarchi|Domarchi, a propòsit de ''La font de la donzella'']], p.42</ref><ref name=Marcorelles>[[#Marcorelles|Louis Marcorelles]], pàg. 51-53</ref><ref name=Billard>[[#Billard|Pierre Billard, ''L'ull del diable'']], pàg. 102-103.</ref>
 
En aquesta època, estava pensant a fer una pel·lícula diferent a les altres, en una illa. Així que va anar a visitar les [[Illes Orkney]], però no li satisfan i, per suggeriment d'algú, va anar al [[mar Bàltic]] i descobreix l'illa àrida i desolada de [[Fårö]], el paisatge ideal que inspirarà la ''trilogia del silenci de Déu''. ''[[Såsom i en spegel]],'' ''[[Els combregants]] ''(1962), premiada a [[Berlín]] i [[Viena]], i ''[[Tystnaden]]'' (1963).
 
Cal esperar ''Såsom i en spegel'' (1961) perquè el cineasta recuperi els seus llorers: va rebre l'[[Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa]] i va ser presentada al [[Festival Internacional de Cinema de Berlín]].<ref name=Beranger>[[#Beranger|Jean Béranger]], pàg. 41-45</ref><ref name=Doniol>[[#Doniol|Jacques Doniol-Valcroze, ''Obert sobre aquests ocells únics'']]</ref><ref name=Beranger>[[#Beranger|Jean Béranger]], pàg. 41-45</ref><ref name=Salachas> [[#Salachas|Gilbert Salachas, ''A través del mirall'']]</ref> La pel·lícula té ressonàncies metafísiques, buscant l'existència de Déu per l'intermediari de la bogeria del seu personatge principal, Karin, interpretat per Harriet Andersson.<ref name=Doniol>[[#Doniol|Jacques Doniol-Valcroze, ''Obert sobre aquests ocells únics'']]</ref> És anunciat inicialment per Ingmar Bergman com la primera obra d'un tríptic de «pel·lícules de cambra», completat per les seves dues pel·lícules següents: ''[[Els combregants]]'' (1963) i ''[[Tystnaden]]'' (1963), una de les seves pel·lícules més escandaloses.<ref name=Beranger>[[#Beranger|Jean Béranger]]</ref> Però el cineasta tornarà més tard sobre la intenció de constituir una trilogia. ''Såsom i en spegel'' marca, segons ell, el final d'un cicle i ''Els combregants'', una ruptura.<ref name=Conversa> [[#Conversa|Conversa amb Bergman]], pàg. 90-92.</ref>
Aquesta última pel·lícula, molt inspirada pel seu pare,<ref name=Conversa> [[#Conversa|Conversa amb Bergman]], p. 16.</ref> arregla els seus comptes amb Déu mitjançant un pastor que perd la fe; l'existència de Déu es troba bruscament sacsejada i el món apareix als ulls del personatge en tota la seva cruesa.<ref name=Bureau>[[#Bureau|Patrick Bureau, ''Fa fred a Mart'']], pàg. 114.</ref> ''El silenci'' no conté cap temàtica religiosa, contràriament a les dues pel·lícules precedents. Tracta de la relació tèrbola que mantenen dues germanes en un estat de setge en un país desconegut. Però, tot i xocar amb una part de l'opinió a causa d'escenes explícites,<ref name=cisell>[[#cisell|cisell, ''Des ciseaux en acier suédois'']], pàg. 25</ref> la pel·lícula rep els elogis de la crítica i es considera una obra mestra.<ref name=silence> [[#silence|silence, ''Un éloquent silence'']], pàg. 17.</ref>
 
{{Cita|Quan reso crec ser creient.|<ref name="Cita" />}}
 
Al cim de la seva carrera teatral, és finalment designat director del Teatre reial dramàtic d'Estocolm el gener de 1963 i comença a exercir-hi el juliol. Hi posa en escena ''[[Qui té por de Virginia Woolf?]]'' d'[[Edward Albee]]. L'estrena de l'obra coincideix, d'altra banda, amb la sortida de ''Silenci'' i, a causa de la seva temàtica sulfurosa, participa en la polèmica provocada pel film.<ref> {{ref-web|url = http://www.ingmarbergman.se/page.asp?guid=9201797A-BA9F-4984-BB52-1FCE102E0B14| títol=Ingmar Bergman cara a cara. Qui té por de Virginia Woolf?|consulta=13 de juliol de 2011}} {{en}}</ref> Segueixen les posades en escenes de ''La llegenda'' de [[Hjalmar Bergman]], ''Tres ganivets de Wei'', escrita pel poeta suec [[Harry Martinson]] i ''[[Hedda Gabler]]'', peça del cèlebre dramaturg [[Henrik Ibsen]], amb l'actriu [[Gertrud Fridh]].
{{Cita| Res més fàcil que espantar un espectador. Se'l pot literalment embogir, ja que la majoria de la gent té en alguna part del seu ésser alguna por a punt de sortir.|<ref name="Cita" />}}
 
Dirigeix el ''[[Don Joan]]'' de [[Molière]], del qual es farà una adaptació televisiva per a una cadena pedagògica. De manera general, les posades en escena d'aquesta època no satisfan Ingmar Bergman, que estima haver estat massa aclaparat per les seves funcions de director per concentrar-se en les seves creacions.<ref name=Llanterna257> [[#Llanterna|Llanterna màgica]], pàg. 257.</ref> El 1963 produeix ''Ett Drömspel'', una pel·lícula per a la [[televisió]] i el seu primer llargmetratge en color, d'inspiració [[autobiografia|autobiogràfica]], ''[[För att inte tala om alla dessa kvinnor]]'', que es va presentar fora de concurs a la cerimònia d'obertura del XXV Festival de Cinema de Venècia el 1964, provocant reaccions oposades i jutjat per més d'un com un interludi després de les fatigues de la trilogia. La pel·lícula, que es defineix com una comèdia lleugera, decep<ref name=dones> [[#dones|Marcel Martin, ''Totes les seves dones'']], p. 117-118</ref><ref name=Taleu> [[#Taleu|Alain Taleu, ''Totes les seves dones'']], pàg. 44-45.</ref> i, en opinió del mateix Bergman, és una fallida completa.<ref name=Llanterna257> [[#Llanterna|Llanterna màgica]], pàg. 257-258.</ref> Com escriu Grazzini,<ref> {{ref-publicació|cognom= Grazzini|nom=Giovanni |article=|publicació= [[Corriere della Sera]]|lloc= |volum= |exemplar= |data= 28 agost 1964|llengua=italià|pàgines= }}</ref> es tracta d'''una broma autobiogràfica, un dia de festa, però també un bumerang. Al cim de la fama, aclamat com un dels grans mestres del cinema contemporani, amb Bergman pots estar en perill de mort si te'l prens massa seriosament. Ell coneix els perills que comporten l'esplèndid aïllament de l'artista. Si mires a l'interior, veus que els crítics tenen el mateix tremolor que en'' ''Såsom i en spegel quan enfrontava l'obra d'art i la seva inspiració... Vam riure només per ser una comèdia. Però Bergman té el dret de fer-nos bromes de mal gust.''
 
=== ''Persona'', dualitat i parella ===
[[Fitxer:Gotland Fårö-Raukar Langhammars.jpg|thumb|left|Ingmar Bergman cau sota l'encant de l'illa de Fårö. Hi construeix una casa i hi roda algunes de les seves pel·lícules, entre les quals ''Persona'']]
Després de'' För att inte tala om alla dessa kvinnor'', i durant l'estiu de 1965, va arrencar el juliol de 1965 a l'illa de Fårö el rodatge de ''[[Persona (pel·lícula)|Persona]]'', una de les pel·lícules més importants de la filmografia de Bergman.<ref name=persona>[[#persona|Marcel Martin, Persona]], pàg. 72-81.</ref> Descoberta en el rodatge d'''A través del mirall'', l'illa es va convertir en l'indret predilecte del cineasta. Hi fa construir una casa que serà la seva jubilació fins a la seva mort. Com dirà a Jörn Donner en l'entrevista ''Com en un mirall'':<ref>Bergman a Jörn Donner a l'entrevista ''Com en un mirall'', cit, p. 82 </ref> ''Jo estava en aquest paisatge de Fårö, amb la seva absència de color, la seva duresa i les seves proporcions extraordinàriament sofisticades i precises, on un té la impressió d'entrar en un món que és extern, i que no és més que una petita partícula, com els animals i les plantes. Com va passar no ho sé, però aquí se m'han fet arrels i ara crec que la meva vida té les arrels una altra vegada''. Inicialment, l'autor tenia l'ambició de respondre a un encàrrec de la Svensk Filmindustri dirigint una pel·lícula de gran pressupost titulada ''Els caníbals''.<ref name=Llanterna272> [[#Llanterna|Llanterna màgica]], p. 272</ref><ref name=karre>[[#karre|Marianne Kärre, ''Ingmar Bergman, Persona'']], p. 33.</ref> Però cau molt malalt i es veu obligat de plantejar-se les seves ambicions a la baixa; ataca un guió més tancat que comprèn només dos personatges. El guió s'inspira en la semblança entre les actrius [[Barret Andersson]] i [[Liv Ullmann]]<ref name=Llanterna273karre> [[#Llanternakarre|LlanternaMarianne màgicaKärre, ''Ingmar Bergman, Persona'']], pàgp. 273-27434.</ref><ref name=karreLlanterna273>[[#karreLlanterna|MarianneLlanterna Kärre, ''Ingmar Bergman, Persona''màgica]], ppàg. 34.273-274</ref> -aquesta última és en aquesta època una estrella ascendent de l'escena noruega. La primera encarna una infermera; vigila la segona, una actriu de teatre que s'ha reclòs en un mutisme sobtat. Les dues dones es troben en una casa aïllada. Aquesta confrontació porta l'una i l'altra a experimentar la seva identitat.
 
''Persona'' és el terme llatí per designar la màscara que portaven els comediants en les tragèdies antigues. La pel·lícula juga amb la dualitat de l'individu, esquarterat entre el seu jo en la societat, i el seu jo íntim i autèntic.<ref name=persona>[[#persona|Marcel Martin, ''Persona'']], pàg. 77-79.</ref> L'esquema intel·lectual recorda els conceptes de [[Carl Gustav Jung]], que precisament utilitza la noció de [[personalitat|persona]] per oposar-lo a l'[[ànima]] o psique.<ref name=Marion> [[#Marion|Marion]], pàg. 84-85</ref><ref name=guido>[[#guido| Guido Aristarco, ''Cinema i psicoanàlisi, Claus per a la lectura de tres obres'']], pàg. 52-53.</ref> L'obra explora també el silenci, la incomunicabilitat i, precisament, defensa la idea d'una necessària comunicació entre els individus.<ref name=persona>[[#persona|Marcel Martin, ''Persona'']], pàg. 77-79.</ref><ref name=karre>[[#karre|Marianne Kärre, ''Ingmar Bergman, Persona'']], p. 45.</ref> La pel·lícula trastorna la crítica per la seva riquesa i la sobrietat del seu tractament.
 
''Persona'' surt el [[1966]]. Fet excepcional en la carrera d'Ingmar Bergman, cal esperar dos anys la sortida d'un nou llargmetratge del realitzador. En l'interval, contribueix a una pel·lícula d'esquetxos, ''[[Stimulantia]]'', concebuda per un grup de directors joves, com ara [[Richard Donner]], i no tan joves, com [[Gustaf Molande]], que va tenir com a objectiu identificar les coses més estimulants de la vida. Bergman va triar com a tema de la seva obra ''el nen'', i va dedicar el seu ''episodi ''al seu fill Daniel, nascut de la seva unió amb el pianista Kabi Lareteien, però la seva activitat en el transcurs d'aquests dos anys és sobretot consagrada a la direcció del seu teatre, a l'ull de la crítica sueca.<ref name=Llanterna255> [[#Llanterna|Llanterna màgica]], pàg. 255-256.</ref>{{Cita|La primera cosa que han d'aprendre els joves alumnes d'art dramàtic no és l'embriaguesa del teatre sinó les seves exigències.|<ref name="Cita" /> }}
A més, el moviment de [[maig del 1968]] a Suècia estigmatitza Ingmar Bergman com una figura del passat. Es troba marginat en el medi cultural i expulsat del Conservatori suec d'art dramàtic on ensenya.<ref name=Llanterna262Mandelbaum> [[#LlanternaMandelbaum|Llanterna màgicaMandelbaum]], pàg. 26254-26555.</ref><ref name=MandelbaumLlanterna262> [[#MandelbaumLlanterna|MandelbaumLlanterna màgica]], pàg. 54262-55.265</ref> Munta representacions teatrals a l'estranger: ''Sis personatges en cerca d'autor'' a Oslo el [[1967]] i ''Hedda Gabler'' a Londres el 1968. La influència del seu treball té repercussions sobre la seva vida privada. El seu matrimoni s'erosiona a poc a poc fins a la ruptura; el cineasta manté, d'altra banda, una relació amb Liv Ullman des del rodatge de ''Persona''. En definitiva, després de tres anys i mig a la direcció del Teatre nacional d'Estocolm, acaba per deixar-ho.
 
El 1966, Bergman reprèn el manuscrit que havia esbossat l'estiu de 1965, ''Els caníbals'', que després d'haver-lo reestructurat, en va néixer la pel·lícula de semiterror ''[[Vargtimmen]]'' ('L'hora del llop'). ''Vargtimmen'' (1968) és en la línia de ''Persona'', una pel·lícula intimista centrada sobre dos personatges, en aquest cas una dona i un home, aïllats en una illa. El pes és portat sobretot pel personatge masculí, l'artista, del qual el realitzador ens fa veure les fantasmagories i les turpituds. A tal efecte, recorre a seqüències oníriques plàsticament fortes.<ref name=Mandelbaum>[[#Mandelbaum|Mandelbaum]], pàg. 52.</ref><ref name=guy>[[#guy|Guy Braucourt, ''L'Hora del llop o l'eixam dels somnis danyins'']], pàg. 92-93</ref><ref name=comolli>[[#comolli|Jean-Louis Comolli]], pàg. 58</ref><ref name=Mandelbaum> [[#Mandelbaum|Mandelbaum]], pàg. 52.</ref> Les dues pel·lícules següents, ''Skammen'' i ''Passió'' [[1969]]), són interpretades pels mateixos actors, Liv Ulman i [[Max Von Sydow]].
El director, per la seva banda, havia transformat l'illa de Fårö en uns estudis de cinema i va realitzar en la seva totalitat, el 1967, la pel·lícula sobre la guerra ''[[Skammen]]'' (''La vergonya''), film molt controvertit i polèmic. A través de l'odissea de dos artistes en un món en guerra -no sense evocar el que ha conegut durant la Segona Guerra mundial-, denuncia la indiferència i l'absència d'implicació dels individus en aquests esdeveniments que trastornen la humanitat.<ref name=Marion> [[#Marion|Marion]], pàg. 67-68.</ref> El 1968, Bergman va fer la pel·lícula ''[[Passió (pel·lícula)|Passió]]'', última pel·lícula dirigida per a la Svensk Filmindustri abans d'anar per lliure, i estrenada l'octubre de 1969. ''Passió'' se centra sobre la parella, la vida conjugal i els seus esquinços, temàtica que reprèn també en ''Beröringen'' (1970), una coproducció internacional en llengua anglesa que arribarà a ser una de les més superficials, i un gran fracàs. Al març de 1969, va tenir el seu primer contacte amb la televisió, amb el curtmetratge en blanc i negre titulat ''Riten'', que es va presentar a les cadenes de televisió de Suècia, [[Noruega]], [[Finlàndia]] i [[Dinamarca]]. El 1969, Bergman va fer un [[documental]] amb un fort compromís social amb la televisió sueca, titulat ''Fårödokument'', que es va projectar per primera vegada el 10 de novembre de 1970, dedicat a la seva illa (Fårö), on el protagonista és el poble de l'illa, i se li dóna l'espai per exposar els seus problemes i exigir els seus drets. Escriu el guió del telefilm ''[[La Mentida|La mentida]]'' (1970), que serà l'objecte de no menys de tres adaptacions per la pantalla petita -pel realitzador suec [[Jan Molander]] (''Reservatet'', 1970), el britànic, [[Alan Bridges]] (''The Lie'', episodi de la sèrie ''[[Play for Today]]'', 1970) i l'americà, [[Alex Segal]] (''The Lie'', 1973).
 
De la mateixa manera que les pel·lícules, al teatre, l'escenificació que elabora de ''Somni'' de Strindberg obté un cert ressò que porta el grup a una gira europea. El 1970 marca també la defunció del pare d'Ingmar Bergman i el de la seva exesposa Gun Hagberg. La seva relació amb Liv Ullman, de la qual va néixer una filla, Linn, es deteriora i arriba al final.
 
=== ''Crits i murmuris'', l'apoteosi ===
[[Fitxer:Taxinge Näsby slottet 02.JPG|thumb| El castell Taxinge-Näsby és la decoració de ''Crits i murmuris''. Avui en dia, atracció turística, però en el moment del rodatge es trobava en un estat de ruïna avançada]]
«Estimats amics, farem una pel·lícula junts. Serà diferent de tot el que hem fet fins ara, i el guió que teniu aquí és també d'un gènere inhabitual».<ref name=petit>[[#petit|''Una carta de Bergman'']], pàg. 25</ref> Aquesta carta oberta es va publicar inicialment a la revista cinematogràfica sueca ''Chaplin''. En aquests termes, el 1971, Ingmar Bergman s'adreça a cadascun dels intèrprets de la seva pròxima pel·lícula, ''[[Crits i murmuris]]''. La carta, que fa de guió, descriu les impressions, els personatges i les indicacions escèniques. El text insisteix en el color vermell com a color dominant i sobre la llum natural, que serà l'única feta servir. Per a les necessitats del futur rodatge, el cineasta i el seu operador en cap habitual, [[Sven Nykvist]], van anar tres setmanes a un castell proper a [[Mariefred]], que serà la decoració de la pel·lícula, per estudiar la manera com la llum penetra a les habitacions.<ref name=Oliver>[[#Oliver|Oliver, ''Treballar amb Bergman, extracte d'un seminari amb Liv Ullman]], pàg. 72.</ref> El rodatge té lloc el setembre del 1971 i dura vuit setmanes. Els finançaments són modestos. L'autor els obté de Sven Nykvist i dels intèrprets, que posen el seu salari com a participació. Per completar el pressupost, l'Institut Suec del cinema li concedeix una subvenció, cosa que posa en marxa una polèmica; la legitimitat d'Ingmar Bergman a rebre fons és discutida, tenint en compte la seva rellevància internacional.<ref>{{ref-web|url = http://www.ingmarbergman.se/page.asp?guid=62F04380-F5E6-42B6-87F3-0A807B627DAE| títol=Ingmar Bergman cara a cara. Crits i murmuris |consulta=13 de juliol de 2011}} {{en}}</ref> Tanmateix, la producció es desenvolupa en bones condicions i es completa. Per contra, malgrat l'èxit, a la pel·lícula li costa trobar un distribuïdor. És [[Roger Corman]], productor reputat de la sèrie B, amb qui la pel·lícula d'Ingmar Bergman troba una sala a [[Nova York]] per a l'estrena mundial el 21 de desembre de [[1972]].<ref name=Llanterna302> [[#Llanterna|Llanterna màgica]], pàg. 302-304.</ref> No és fins al març de [[1973]] que, finalment, es projecta davant del públic suec.
 
L'acció es desenvolupa a porta tancada al casal familiar, on Agnès no acaba mai d'agonitzar amb sofriments atroços. Les seves dues germanes i la minyona són a la capçalera del seu llit, impotents. La tensió exacerba les passions i revela les relacions ambigües que mantenen entre elles. L'una, Karin, és tancada en un infern neuròtic, rebutjant el contacte, repugnant a tota forma d'abandó. L'altra, Anna, és manipuladora, jugant i burlant-se de les regles socials. Totes dues es troben en la incapacitat per fer front al sofriment de la seva germana, quan la serventa, en el fons més intuïtiva, sap acompanyar els últims instants d'Agnès amb més humanitat. En aquest sentit, el pla continua sent cèlebre, reunides Agnès i la minyona, i és el punt culminant de la pel·lícula. Ingmar Bergman explora el sofriment, i la mort, i el que projecten sobre altri: terror, rebuig, compassió.<ref name=amiel>[[#amiel|Mireille Amiel, ''Al llindar de la vida'']], p. 35-38</ref><ref name=passek>[[#passek|Jean-Loup Passek, ''Una sonata en roig major…'']], p. 38-43</ref> ''Crits i murmuris'' és acollit com una obra sublim i desconcertant. Constitueix, sens dubte, el punt clau de la carrera del director.<ref name=Mandelbaum> [[#Mandelbaum|Mandelbaum]],p. 60-61</ref><ref name=Boussinot> [[#Boussinot|Roger Boussinot, L'Enciclopèdia del cinema]], pàg. 185.</ref>
{{Cita|És l'ombra de la mort el que dóna relleu a la vida.|<ref name="Cita" />}}
 
Ingmar Bergman no espera l'acabament de la postproducció de ''Crits i murmuris'', el tractament del color en laboratori s'eternitza, per atacar un nou projecte ambiciós: ''[[Secrets d'un matrimoni]]'',<ref name=Llanterna302> [[#Llanterna|Llanterna màgica]], pàg. 302.</ref> una sèrie de televisió de sis episodis de 50 minuts que explica a porta tancada la llarga i segura erosió d'una parella encarnada per [[Liv Ullmann]] i [[Erland Josephson]]. L'obra té un important èxit. Tres milions de telespectadors segueixen els últims episodis,<ref name=Mandelbaum> [[#Mandelbaum|Mandelbaum]], pàg. 66-67.</ref> més del terç de la població sueca de l'època. És un fenomen de masses; el fulletó troba ecos inesperats en l'opinió pública, la premsa segueix amb enquestes la inquietud de les parelles modernes. El creador de la sèrie [[Dallas]] pretendrà fins i tot haver-se'n inspirat. Ingmar Bergman en farà un nou muntatge de dues hores i mitja per al cinema. Realitza llavors dues posades en escena per a la televisió: una adaptació d'''[[El misantrop]]'' (''Misantropen'' [[1974]]) de [[Molière]] i una altra de ''[[La flauta màgica]]'' (''Trollflöjten'' [[1975]]) de [[Wolfgang Amadeus Mozart|Mozart]], amb què finalment va poder fer realitat el somni de vint-i-cinc anys abans. De fet, en aquell moment, era a Malmö i volia dirigir ''La flauta màgica'' però no es va atrevir, per por de no tenir els actors adequats i la maduresa necessària. Ara, gràcies a la relació amb la televisió, podia parlar de [[Wolfgang Amadeus Mozart|Mozart]], que juntament amb [[Frederic Chopin|Chopin]] i [[Richard Wagner|Wagner]], era un dels seus [[compositor]]s més estimats i present, amb la seva música, en moltes de les seves pel·lícules. La pel·lícula va ser elogiada pels crítics de cinema i més encara pels amants de la música. El cinèfil G. Legrand va escriure en ''Positif:''<ref> ''Positif'', fascicle 1. 1977, p. 108 </ref> ''més intel·ligent, més àgil, el ritme de la il·lustració de la música no està estretament lligat a la música i, al contrari, la dobla, deixant-la més explícita, sense substituir-la''.
 
=== Exili ===
El 1976 Bergman va realitzar, gairebé com un apèndix de ''La flauta màgica'', una obra breu de televisió també de considerable valor, titulada ''[[De Fördömda Kvinnornas Dans]]'': se'n pot parlar de dansa i de mim en la música. El drama psicològic ''[[Cara a cara]]'', de 1976, també va néixer com una pel·lícula per a televisió en quatre episodis de cinquanta minuts cada un, convertit en una pel·lícula que dura 135 minuts, que va ser presentat al Festival de Canes. Aquesta és una obra que ell mateix jutja en la seva autobiografia:<ref name=Llanterna211> [[#Llanterna|Llanterna màgica]], pàg. 211 </ref> no és la millor i afirma: ''la fatiga artística sota la prima tela.''
 
El 1976 Bergman tenia la seva companyia cinematogràfica, la ''Cinematograph'', que estava situada en un bell palau a Estocolm; acabava de finalitzar el guió de ''Cara a cara'' (1976), que coproduiria la societat de [[Dino de Laurentiis]].<ref name=Llanterna306> [[#Llanterna|Llanterna màgica]], pàg. 306-307</ref> Els suports eren considerables. L'estada a [[Los Angeles]] per a dirigir un seminari sobre el cinema li proporciona contactes amb els productors [[Estats Units d'Amèrica|estatunidencs]]. Coneix cineastes com [[William Wyler]] i [[Billy Wilder]].<ref name=Llanterna305> [[#Llanterna|Llanterna màgica]], pàg. 305</ref> [[Dino De Laurentiis]] havia acordat produir el guió de ''Das Schlangenei'' i ''L'últim matrimoni'' (1971) amb Ingrid von Rosen semblava sòlid: no es podia imaginar la tempesta que s'acostava.
 
Tanmateix, un control fiscal de l'empresa posa un final brutal als seus projectes, i fins i tot va portar a la detenció del cineasta el 30 de gener de 1976. Inculpat de frau fiscal, l'escenògraf llavors en plena posada en escena d'un espectacle,<ref>la ''[[Dansa de la Mort]]'' d'[[August Strindberg]], al teatre ''Dramaten'' </ref> és portat per la policia a un interrogatori. És deixat anar quan acaba l'entrevista. El fet surt als diaris i engendra una verdadera publicitat mediàtica. Fortament emocionat, el cineasta s'enclaustra a casa seva; sota la impulsió de la seva dona, és conduït a l'hospital psiquiàtric Karolinska alguns dies després. Ingmar Bergman sap que la investigacions són finalment abandonades un mes més tard, mentre que reposa a la seva casa a l'illa de Fårö. No lliure, però, dels seus problemes, es va capbussar intensament en la feina i, en aquest període, va néixer el tema de ''[[Sonata de tardor]]'' amb el títol provisional de ''Mare, filla i mare''. El 22 d'abril, publica en la premsa una carta oberta en la qual explica els seus embolics amb el tresor públic i anuncia que se'n va de Suècia. I a finals d'octubre, sempre assetjat per la burocràcia, va decidir sortir de Suècia i, després d'haver dipositat els seus actius en un compte amb la seva dona, es va dirigir primer a París i després a [[Copenhaguen]] per decidir, durant aquest temps que filmaria als estudis ''[[Bavaria]] Film'' de [[Munic]] la pel·lícula ''Das Schlangenei ''(''L'ou de la serp''). <br /> L'estiu el va passar a [[Los Angeles]], amb una visita a [[Frankfurt del Main|Frankfurt]] per recollir el [[Premi Goethe]], una nostàlgica visita a Fårö i una altra a Mònaco, el 28 d'octubre de 1977, per assistir a l'estrena de la pel·lícula.
 
El 1978, després de la pel·lícula alemanya ''[[Das Schlangenei]]'', Bergman, que mentrestant havia resolt els seus problemes amb l'IRS, va dirigir una pel·lícula noruega, ''[[Sonata de tardor]]''. La pel·lícula suposa la trobada amb [[Ingrid Bergman]], que no treballa a [[Escandinàvia]] des del 1940, a excepció d'un episodi de ''Stimulanzia'' dirigit per Gustaf Molander.
Línia 206:
[[Fitxer:Jörn Donner.JPG|right|thumb|Jörn Donner (2008), director de l'Institut Suec del Cinema, va produir ''[[Fanny i Alexander]]'']]
{{AP|Fanny i Alexander}}
En tornar d'[[Alemanya]], es retirarà a l'illa de Fårö i el 1982 realitzarà la que hauria d'haver estat, segons les seves intencions, la seva última pel·lícula, per deixar el cinema, ''[[Fanny i Alexander]]'', retrat meravellós d'[[Uppsala]], la seva ciutat natal, entre 1907 i 1909. Els personatges són una seixantena, i el centre de la història, un pastor [[Protestantisme|protestant]] elegant i pèrfid, igual que el pare del director. La pel·lícula havia de durar sis hores, però la durada va ser rebutjada per la [[censura]], de manera que la versió de la televisió tindrà una durada de cinc hores, i la del cinema tres hores. <br />Una obra mestra va néixer amb forts elements autobiogràfics i, com diu Giovanni Grazzini:<ref> {{ref-publicació|cognom= Grazzini|nom=Giovanni |article=''Fanny i Alexander''|publicació= [[Corriere della Sera]]|lloc= |volum= |exemplar= |data= 28 de setembre de 1983|llengua=italià|pàgines= }} </ref>'' un resum de quaranta anys de cinema ''.
Després de l'èxit de ''Fanny i Alexander'', Bergman, en els anys següents, cosa que demostra que la seva marxa del cinema no era definitiva, va dirigir el 1983 la [[Parapsicologia|parapsicològica]] ''[[Efter repetitionen]]'', creada per a la televisió, però presentada a [[Festival Internacional de Cinema de Canes|Canes]] i distribuïda primer com una pel·lícula normal i després en [[cinta de vídeo|vídeo]].
 
Línia 219:
En el mateix mes va ser representat en el petit teatre, al pis superior de la ''Dramaten d'Estocolm'', la seva adaptació de [[Peer Gynt]] d'[[Henrik Ibsen|Ibsen]], amb la interpretació de Bibi Andersson, i al juny Bergman dirigeix'' [[Les Bacants|Les bacants]]'' d'[[Eurípides]], amb música de [[Daniel Bortz]], a l'''Opera d'Estocolm'', i n'obté un gran èxit de públic.
 
També el 1991 es va ocupar del guió de la pel·lícula ''Soendagsbarn'' dirigida pel seu fill Daniel, que és un episodi de la infància de Bergman, en particular de les passejades que feia amb bicicleta amb el seu pare, explicat en la seva autobiografia ''La llanterna màgica''.<ref name=Llanterna239> [[#Llanterna|Llanterna màgica]], p. 239 i ss </ref>
Entre 1992 i 1994, Bergman va realitzar una sèrie desafortunada de pel·lícules per a la televisió: ''[[De Sade Markisinnan]]'' (1992), ''[[Backanterna]] ''(1993) i ''[[Skriket Sista]] '' (1994).
El 1995 es va convertir en membre d'honor de la [[Unió dels Teatres d'Europa]].
Línia 468:
== Influència en altres directors de cinema ==
[[Woody Allen]] ha admirat Bergman fins al punt de plagiar la seva obra, proposant una síntesi entre ''[[El setè segell]]'' i ''[[Secrets d'un matrimoni]]''.<ref>{{ref-web|url = http://bergmanproject2009.wordpress.com/2010/11/11/bergmanallen-you-will-mett-a-tall-dark-stanger-lanamort| títol = Le dernier Allen: l'anamort par Matthieu Bareyre|consulta = 16 d'agost de 2011|llengua=francès|obra= Bergman Project 2009. Notes et contre-notes sur l'oeuvre d'Ingmar Bergman
|cognom = Bareyre |nom =Matthieu |data=11 de novembre de 2010|arxiuurl=http://web.archive.org/20110919104249/bergmanproject2009.wordpress.com/2010/11/11/bergmanallen-you-will-mett-a-tall-dark-stanger-lanamort|arxiudata=2011-09-19}}</ref> [[Pedro Almodóvar|Almodóvar]] afirma: ''recordo primers plans de «Fanny i Alexander» que duraven gairebé deu minuts i, tot i això, no te'n cansaves, d'aquell primer pla'' [...] ''quan faig servir primers plans extrems, sempre penso en Bergman''.<ref>{{ref-web|url = http://www.reverseshot.com/article/interview_pedro_almodovar | títol =Entrevista a Pedro Almodóvar|consulta = 16 d'agost de 2011|obra= reverseshot.com |cognom =Hynes |nom =Eric|data=|llengua=anglès }}</ref> [[Francis Ford Coppola|Coppola]] diu que Bergman és el seu director favorit, ja que expressa passió, emoció i cordialitat.<ref> {{ref-web|url = http://www.imdb.com/name/nm0000338/bio | títol =Biografia de Coppola|consulta = 16 d'agost de 2011|editor=IMDb|llengua=anglès| cognom = |nom = }}</ref> [[Eric Rohmer]] considera que ''El setè segell'' és el millor film mai rodat.<ref>{{ref-web|url = http://www.ingmarbergman.se/page.asp?guid=3D2E8D82-6F29-490F-9F03-4C813ADAD768&LanCD=EN| títol = Bergman cara a cara| obra= ingmarbergman.se|consulta = 16 d'agost de 2011|llengua=anglès}}</ref> I Martin Scorsese ''no veu com no pots haver estat influenciat per Bergman.''<ref>{{ref-web|url = http://worldcinemafoundation.org/films/but-film-is-my-mistress...| títol = El cinema és la meva amant| consulta = 16 d'agost de 2011| obra= worldcinemafoundation.org|llengua=anglès| cognom = |nom = }} </ref> Per la seva part, Steven Spielberg afirma: ''el seu amor pel cinema quasi dóna remordiments''.<ref> {{ref-web|url = http://news.bbc.co.uk/2/hi/entertainment/2038331.stm | títol =Bergman ajuda a preservar el llegat| consulta = 16 d'agost de 2011| llengua=anglès|data=11 de juny de 2002| obra=BBC NEWS}}</ref>
 
També [[Lars von Trier]],<ref>{{ref-web|url = http://www.cheriefm.fr/musique-104/biographie-d-artistes-35/artiste/bio/13706-lars-von-trier.html | títol = Biographie Lars von Trier| obra= cheriefm.fr|consulta = 16 d'agost de 2011| llengua=francès}}</ref> [[Mia Mäkila]],<ref>{{ref-web|url = http://lille3000.eu/lille3000/data/PDF/docs/NOUVEAUX_MONSTRES-on_tour.pdf | títol =Mia Mäkila| obra= lille3000.eu |consulta = 16 d'agost de 2011| llengua=francès}}</ref> [[Catherine Breillat]]<ref>{{ref-web|url = http://www.allocine.ca/film/fichefilm_gen_cfilm=181265.html|obra=allocine.ca| títol =Catherine Breillat| consulta = 16 d'agost de 2011| llengua=francès}}</ref> i altres cineastes<ref>{{ref-web|url = http://www.lemonde.fr/cinema/panorama/2007/07/30/la-puissance-cinematographique-de-bergman-a-mis-en-mouvement-d-autres-cineastes_940534_3476.html | títol =El poder cinematogràfic de Bergman ha posat en marxa altres cineastes|data=30 de juliol de 2007| obra=Le Monde| consulta = 16 d'agost de 2011| llengua=francès}}</ref> han manifestat haver estat influenciats per Bergman.
 
== Referències ==
{{referències|col=2}}
== Bibliografia ==
*{{ref-llibre |cognom=Amiel |nom=Mireille | títol=Al llindar de la vida |any=1973 |editor=Cinéma, 73 |llengua=francès |isbn= |ref=Amiel}}
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/wiki/Ingmar_Bergman»