Jean-Jacques Rousseau: diferència entre les revisions

Després d'una malaltia greu va haver de fer una estada de repòs de cinc setmanes a [[Montpeller]]. Al seu retorn, fou preceptor a [[Lió]] i conegué amb Fontenelle, [[Denis Diderot|Diderot]], [[Jean-Philippe Rameau|Rameau]] i [[Pierre de Marivaux|Marivaux]]. Retornà freqüentment a casa de Madame de Warens, a qui ell anomenava sa "''maman''", a Charmettes, prop de [[Chambéry]].

Arriba a [[París]], el [[1742]], on va fer amistat amb [[Diderot]] i altres il·lustrats. A París inventà un sistema de [[notació musical]] que no va ser acceptat i escrigué dos llibres sobre aquest tema. Aconsegueix un lloc de secretari de l'ambaixada a Venècia gràcies a les seves noves amistats. Es relacionà amb [[Denis Diderot]], [[D'Alembert]] i [[Madame d'Epinay]]. S'uneix afectivament a [[Thérèse Levasseur]], minyona analfabeta que estigué vinculada a Rousseau fins al final i qui li va donar cinc fills il·legítims, tots ells van ser enviats immediatament a l'hospici.

Dos anys més tard triomfa de nou amb una [[òpera]] representada davant [[Lluís XV]] a [[Fontainebleau]], però el seu orgull li l'impedeix ser presentat al rei i obtenir els seus favors.

[[Fitxer:Allan Ramsay 003.jpg|thumb|right|''Retrat de Jean-Jacques Rousseau'', per [[Allan Ramsay]], any [[1766]], [[National Gallery of Scotland]]. Després d'abandonar la ciutat de [[París]], s'instaŀla amb Thérèse en una petita casa de camp i adopta fins al final de la seva vida una espècie de vestit armeni que li resulta més còmode i natural que els estrets i luxosos vestits de l'època.<ref>Iglesias, Maria C i alt. (1989). ''Los orígenes de la teoría sociológica''. Madrid: Akal. Pàgina 104</ref>|esquerra]]

El [[1755]] publica el seu ''Discours sur l'origine de l'inégalite parmi les hommes'', on defensà la [[llibertat]] de l'home enfront de les institucions socials. Aquesta vegada no fou premiat per l'[[Acadèmia de Dijon]], però suposa una fita important en l'evolució del pensament i de la vida de Rousseau. La seva hostilitat al món cortesà de París on es sent desplaçat, i després de reconvertir-se al [[protestantisme]], fet més psicològic i social que de caràcter religiós, a la seva ciutat natal, Rousseau decideix «reformar» la seva vida, abandonar [[París]] i viure de la còpia de partitures musicals. Accepta la invitació d'una amiga, Mme. d'Épinay, i s'instal·la amb la Thérèse en una petita casa de camp, ion adopta la forma de vestir tan característica, una espècie de vestit armeni. Aquí escriu gran part de les seves les obres: ''Julie ou la Nouvelle Héloïse'' ([[1761]]), gran novel·la precursora del moviment romàntic; l'any [[1762]] apareixen dues de les seves obres principals: ''[[El contracte social]]'' i ''[[Émile]]''.

Amb aquestes obres esclata l'escàndol. Els enciclopedistes trenquen amb Rousseau, fins i tot amb Mme. d'Épinay, fet que l'obliga a deixar la seva llar al camp. Per altra banda, la defensa a ''[[Émile]]'' de la religió natural aixeca les ires de l'Església i del Parlament de París. Els seus ideals polítics topaven frontalment amb els dels [[iŀlustració|il·lustrats]] francesos: la seva desvaloració de la [[cultura]], de la raó i de la societat en favor de l'home en l'estat natural i del sentiment resultava escandalosa. Criticat i perseguit,<ref>[[Voltaire]] li escriu sobre el segon ''Discurs'': «es tracta d'un llibre contra el gènere humà (...) Quan es llegeix, entren ganes de caminar de quatre potes.»</ref> i perseguit, visqué permanents canvis de residència. ''[[El contracte social]]'' i ''[[Émile]]'' són inclosos a l'Índex, els seus llibres són cremats a les places públiques. En aquest context comença a escriure ''Confession'', una autobiografia que influirà en el moviment romàntic.

A més d'escriure ''Confessions'', durant els darrers anys, redacta el ''Projet de constituction pour la Corse'' ([[1765]]) i les ''Considérations sur le Gouvernement de Pologne'' ([[1771]]-[[1772]]), sobre la forma d'[[Estat]] i d'organització política que millor podia convindre a una illa com [[Còrsega]] i a un Estat com [[Polònia]]. El [[1767]] publica un ''Diccionari de Música'', [[art]] pel qual Rousseau sempre va sentir-se especialment qualificat. Entre [[1772]] i [[1776]] redacta l'estrany ''Dialogue: Rousseau jutge de Jean Jacques'', on intenta jutjar la seva vida davant els atacs dels seus enemics; els dos darrers anys els dedica a la redacció de ''Rêveries d'un promeneur solitaire'' (''Ensomnis del passejant solitari''), obra inacabada i publicada el [[1872]], on l'autor transmet gran part de les seves millors reflexions de l'home i l'escriptor Rousseau.<ref>Iglesias, Maria C i alt. (1989). ''Los orígenes de la teoría sociológica''. Madrid: Akal. Pàgina 106.</ref>

Les seves idees tingueren un èxit enorme, a mig termini i fou l'il·lustrat que exercí un major influx en els [[Revolució Francesa|futurs revolucionaris]]. També continua sent el més actual. [[Johann Heinrich Pestalozzi]] portà a la pràctica les seves idees pedagògiques. Com a influent pedagog il·lustrat reviscolà una educació corporal directament en contacte amb la naturalesa que tingué un notable ressò en l'educació corporal: el moviment filantròpic de [[Johann Bernhard Basedow|J.B. Basedow]] (precursor de les [[Escoles Gimnàstiques]] del [[segle XIX]]), el [[Sistema Natural]] de [[Georges Hébert|G. Hébert]] (primer terç del segle XX), l'[[escoltisme]] de [[Baden Powell]] i la [[Gimnàstica natural austríaca]].

Tot el pensament de Rousseau es basteix sobre l'esquema del pas de l'estat natural a l'estat de [[societat]], amb el projecte utòpic d'un retorn al primer sense abandonar el segon; fet que seria impossible.

Rousseau inicia un discurs que marca la separació taxativa entre un progrés material i un progrés moral. Rousseau adverteixAdverteix sobre els costos de la socialització i la seva advertència no té simplement un caràcter moral, sinó que implica una anàlisi sistemàtica de l'[[Evolució humana|evolució de l'espècie humana]] i la formació de les societats. És el primer pensador que tracta d'explicar teòricament l'allunyament de sí i el malestar general d'una societat avançada. Aquest desarrelament entre allò que l'home voldria fer i allò que realment fa, és el nucli del malestar modern per a Rousseau. La novetat de l'autor ginebrí és que és l'orde social qui coacciona a l'home fins a fer-lo oblidar de la seva pròpia naturalesa, els seus orígens primitius, aquells que encara ara poden observar-se en part en els pobles salvatges. La polaritat societat-individu es desdobla en la de naturalesa i cultura. Les societats humanes resultants de l'evolució des d'un estat natural primitiu no són simplement la suma dels individus que les han constituït; la seva descripció es realitza seguint el desenvolupament de fets històrics d'orde tècnic i econòmic que s'ha interrelacionat amb les institucions i les convencions socials.<ref>Iglesias, Maria C i alt. (1989). ''Los orígenes de la teoría sociológica''. Madrid: Akal. Pàgines 106 i 107</ref>

Segons imaginà Rousseau, l'home primitiu o natural vivia en aïllament; per tant no posseïa una sociabilitat natural ni vivia en guerra amb els altres. Era ''el bon salvatge''; és a dir, la innocència natural sense el pecat original, absència de [[moral]], [[Bé (filosofia)|bondat]] innata i [[igualtat]]. Però «aquesta condició natural és un estat que ja no existeix, que potser mai no ha existit, que probablement no existirà mai, però del qual és necessari tenir idees per jutjar rectament sobre el nostre present».<ref>''Discurs sobre la desigualtat'', pròleg.</ref>

El pas a l'estat de societat fa l'home menys feliç, lliure i bo. En conseqüència, segons Rousseau, no existeix el [[progrés]]. Sorgeix lentament la societat, i en els seus estats incipients és quan l'home se sent més feliç. Tanmateix es perd la llibertat i sorgeixen les desigualtats en el moment que s'estableix el dret de [[propietat]] i l'autoritat per salvaguardar-lo. La societat és, doncs, un engany: els homes s'uneixen perquè creuen defensar els febles però, de fet, solament defensen els interessos dels més rics. Per tant, en Rousseau realitza una crítica a l'[[economia]] i la [[Liberalisme|política liberal]].

Un fet específic va fer possible la creació de la societat civil i l'aparició de la desigualtat i les guerres: l'establiment de la [[propietat privada]]. Com [[John Locke|Locke]], també en Rousseau la creació de la societat, del govern i de les lleis, té com a fita salvaguardar la propietat dels individus. Tanmateix, la legitimitat és molt diferent; per a [[Locke]], la propietat existeix des de l'estat de naturalesa i la [[societat]] es crea amb una continuïtat lògica i per a una major seguretat d'allò ja establert. Per a Rousseau, hi ha un trencament, una discontinuïtat no justificada. Aquest vell tema moralista de la propietat privada com a origen dels mals socials i conseqüència d'una caiguda -el pecat original-, s'inscriu en un context diferent perquè analitza els fets socials específicament humans; és el desenvolupament material, econòmic i tècnic, i la seva interrelació amb el desenvolupament moral i intel·lectual, allò que explica la instauració de la propietat privada. Com explica Rousseau, la idea de la propietat privada no es va formar de cop, sinó que fou necessari un llarg procés.

Foren fets fortuïts els qui van contribuir a l'allunyament del primitiu estat de naturalesa on l'home només vivia preocupat per la seva conservació, portant una vida molt semblant a la dels animals, limitada a simples sensacions, i satisfeia les seves necessitats amb els fruits que els hi donava la naturalesa. Però el creixement demogràfic, els treballs que es multipliquen, l'aparició de noves indústries i tasques provoquen una certa unió i relació amb els altres. Després, l'home construeix cases i comença a viure en [[família]], s'uneixen unes famílies amb les altres, s'inventa el [[llenguatge]] i es crea la primera etapa del procés de socialització. És a dir, són les causes físiques les que obliguen a unir-se els homes per a la seva protecció i aquestes són els primers passos per a la posterior desigualtat. Comença la [[divisió sexual del treball]], la [[dona]] es fa definitivament sedentària, mentre que l'home surt a proveir les necessitats comunes. És doncs, en el període [[Paleolític]] on apareixen el primer període socialitzador de la història humana. Cal insistir que per a Rousseau la societat és una creació artificial: l'home no és sociable per naturalesa, no estava determinat per a la unió amb els altres homes, res donava suport al naixement de les societats car ni la família és una institució natural una vegada que els fills poden procurar-se el seu sustent.<ref>''El contracte social'', II.</ref>

Rousseau es basa en la bondat innata de l'individu, la immersió en la naturalesa, la no-transmissió dels prejudicis culturals, morals i religiosos i l'[[individualisme]]. L'Emili s'educa sol (amb el seu mentor) com el ''bon salvatge'' i reprodueix l'experiència de la novel·la ''[[Robinson Crusoe]]'' de [[Daniel Defoe]] ([[1719]]). Emili descobreix per si mateix el millor de la [[cultura]]. Sens dubte, una crítica de l'educació [[iŀlustració|il·lustrada]].

L'any [[1762]], la publicació de "[[El contracte social]]" de Jean-Jacques Rousseau liprovoca ésla motiuseva d'expulsió del [[regne de França]] perquè els seus plantejaments són llavorllavors [[Revolució Francesa|revolucionàriarevolucionaris,]] car reflexiona sobre la [[sobirania]] de la voluntat del poble, els sobirans com a mandataris del poble, i de la [[república]] com a forma perfecta de govern. Rousseau trenca amb el liberalisme de [[Locke]], ja que contra la idea de contracte individual amb un governant preconitza el contracte social: el pacte entre tots els ciutadans i el respecte de les lleis, com la millor garantia de llibertat per a tothom. Alhora defensa el principi de la [[sobirania nacional]], és a dir, que el poder emana del lliure consentiment de tots els homes, expressat mitjançant el [[sufragi]].

L'obligació social no pot estar fundada legítimament en la força. L'únic fonament legítim de l'obligació es troba en la convenció establerta entre tots els membres del cos que es tracta de constituir en societat, i cada un dels quals contracta "per dir-ho així amb si mateix",<ref>''El contracte social'', I, 7.</ref> no lligant-se, en suma, més que a la seua pròpia voluntat. Tot deriva del lliure compromís de què s'obliga. El pacte social no pot ser legítim més que quan neix del consentiment obligadament unànime i en favor de la comunitat, cadacúcadascú es compromet amb la resta i donant-se a tots, no es dóna a ningú. Cadascú adquireix sobre qualsevol altre exactament el mateix dret que li cedeix sobre si mateix. Cadascú, unint-se a tots, només obeixobeeix a si mateix i queda, en conseqüència, lliure com abans.

La visió rousseauniana de l'educació natural del nen -seguint els passos de [[Locke]]- com educació «negativa», que deixa desenvolupar l'espontaneïtat infantil i considera la [[infància]] en la seva pròpia autonomia va inspirar tota una reforma social i pedagògica i una nova manera de comprendre la [[psicologia]] del nen. Pel que fa a la seva visió sobre l'individu com a ciutadà prefigura els grans sistemes filosòfics del futur, de [[Kant]] a [[Hegel]]. Rousseau va demostardemostrar que el desenvolupament intel·lectual i moral de l'home va paral·lel a un desenvolupament material i només és possible en la vida social. A més a més, és considerat el primer gran teòric de la [[modernitat]] que afirma que la llibertat irrenunciable de l'home només pot desenvolupar-se dins d'un Estat organitzat i sota el sometiment a les lleis. Aquesta visió sobre l'individu rebrà la crítica dels [[liberal]]s.<ref>Iglesias, Maria C i alt. (1989). ''Los orígenes de la teoría sociológica''. Madrid: Akal. Pàgines 121.</ref>

La crítica liberal acusa a Rousseau d'incoherència al sotmetre a l'individu -eix de la seva reflexió en els ''Discursos''- a la voluntat col·lectiva d'un ens moral que es forma en el [[El contracte social|Contracte]]; per altra banda, la praxi del ''Contracte'' adquireix amb facilitat un biaix totalitari perquè el sobirà té la facultat de poder «obligar a ser lliures». A més, Rousseau no contempla i, fins i tot, rebutja qualsevol mena de sistema representatiu, de [[Partit polític|partits polítics]], de tot cos intermedi entre l'individu i l'Estat, i, per altra banda, en la seva defensa d'una religió civil en les darreres pàgines del ''Contracte'', apareix, al costat d'una clara defensa de la tolerància religiosa, un cert biaix d'intolerància civil. Tot plegat fa comprensible el temor liberal que l'harmonia entre els interessos individuals i els col·lectius tingui alguna cosa a veure amb la perfecció i el final dels conflictes que s'assoleix a través de la mort i de l'ús de la força.