Revisió del 23:20, 16 jul 2017 modifica Walden69 (discussió \| contribucions) Autopatrullats 470.576 edits Cap resum de modificació ← Edició anterior		Revisió del 23:30, 16 jul 2017 modifica desfés Walden69 (discussió \| contribucions) Autopatrullats 470.576 edits Cap resum de modificació Edició següent →
Línia 9: Va ser mobilitzat a la fi de 1937, però, per problemes de salut, el van destinar als serveis auxiliars. L'experiència de la [[Guerra Civil Espanyola]] el va marcar per sempre.<ref>Juan Cruz, entrevista a Juan Eduardo Zúñiga a ''El País'', 26-VI-2013: http://elpais.com/elpais/2013/06/26/eps/1372244653_011493.html</ref> Va estudiar [[Belles arts]] i [[Filosofia i Lletres]], especialitzant-se en llengües eslaves, en particular [[rus]] i [[búlgar]], la qual cosa li ha permès al llarg de la seva vida realitzar diferents estudis sobre l'obra dels principals autors en aquests idiomes, fent amistat a més amb l'hispanista búlgar [[Todor Neikov]] i el dramaturg i novel·lista búlgar [[Dimitar Dimov]]; amb el temps va aconseguir que en 1987 l'Ajuntament de Madrid col·loqués una placa a la Plaça de la Lleialtat, en la façana de la casa on havia viscut aquest últim.<ref>Ventsislav Ikoff, ''La traducción de la literatura búlgara al español'', 2012, pp. 25-26: https://repositori.upf.edu/bitstream/handle/10230/19932/TFM_Ikoff%20Ventsislav.pdf?sequence=1</ref> Freqüentà l'[[Ateneo de Madrid]] i la [[Biblioteca Nacional de Madrid]], on també escrivia, contes sobretot, des de molt jove. Simultani al seu interès per les literatures eslaves va ser la seva admiració per la cultura portuguesa. Segons [[Santos Sanz Villanueva]] va ser amic dels escriptors socials de la [[Generació del 50]] o del mig segle, especialment d'[[Antonio Ferres]], [[Jesús López Pacheco]] i [[Armando López Salinas]], encara que la seva concepció estètica "es troba a les antípodes dels principis adoptats pels autors compromesos".<ref>Santos Sanz Villanueva, "Historias de una historia: La guerra sin guerra de Juan Eduardo Zúñiga", en ''Cuadernos Hispanoamericanos'', núm. 739 (enero 2012), pp. 25-30: http://www.cervantesvirtual.com/obra/historias-de-una-historia--la-guerra-sin-guerra-de-juan-eduardo-zuiga/</ref> Des de 1956 està casat amb la també escriptora i editora [[Felicidad Orquín]], de la qual té una filla, Adriana, que li ha donat dos néts. El seu gènere preferit és el relat curt, del que ha publicat diverses col·leccions des que s'imprimís el primer en la revista ''[[Ínsula]]'' al gener de 1949 ''Marbec y el ramo de lilas''. Va seguir la novel·la curta '' Inútiles totales'' (Madrid: Talleres Gráficos de Fernando Martínez, 1951), una narració barojiana ja amb el seu característic estil al·lusiu i que va ser la seva aportació personal a la [[tertúlia]] que entre 1945 i 1953 es reunia les nits dels dissabtes al [[cafè Lisboa]] de la [[Puerta del Sol]], integrada a més per [[Arturo del Hoyo]], la seva esposa [[Isabel Gil de Ramales]], [[Vicente Soto]], [[Francisco García Pavón]], [[José Corrales Egea]], [[José Ares Montes]] i [[Antonio Buero Vallejo]], entre altres.<ref>Fernando Valls, "El mundo literario de Juan Eduardo Zúñiga", en ''Revista Turia'', http://www.ieturolenses.org/revista_turia/index.php/actualidad_turia/el-mundo-literario-de-juan-eduardo-zuniga</ref> A més va seguir publicant nombrosos contes en revistes com ''[[Ínsula]]'', ''Índice de Artes y Letras'', ''Acento'', ''[[Triunfo]]'' i ''[[Sábado Gráfico]]'', alguns d'ells no recollits en llibre. La novel·la ''El coral y las aguas'' (1962), en plena expansió del realisme testimonial, va passar desapercebuda, però resulta ser una denúncia al·legòrica de la dictadura emplaçada en una Grècia remota i imaginària. <ref>Entrevista a l'autor per Antón Castro, en ''Blogia'', 2009, http://antoncastro.blogia.com/2009/060404-juan-eduardo-zuniga-entrevista-y-homenaje.php</ref> És "un rar cas de novel·la política bastant explícita", segons Sanz Villanueva. Va guanyar el premi de conte de la revista ''[[Triunfo]]'' amb "Un ruido extraño", també amb certa càrrega al·legòrica. Durant els setanta van aparèixer relats seus en revistes com ''[[El Urogallo]]'' o ''Ínsula'', i a més va prologar una antologia del conte universal titulada ''Relatos de siempre'' (Santillana, Biblioteca Pepsi, 1979). En [[1980]] publica una de les seves col·leccions de contes, ''Largo noviembre de Madrid'', sobre la situació de la capital d'Espanya durant la guerra, i coneix per fi l'èxit en ser reimprès en dues ocasions més. De [[1983]] és la col·lecció d'assajos sobre literatura russa ''El anillo de Pushkin''; de [[1986]] ''La tierra será un paraíso'', obra amb la qual va ser finalista del Premi Nacional de Narrativa. ''Sofía'' és un assaig sobre la capital de Bulgària ([[1992]]). Va publicar també la col·lecció de quaranta relats fantàstics breus ''Misterios de las noches y los días'' (1992) i en [[1996]] ''Las inciertas pasiones de Iván Turgueniev'', una biografia sobre el gran escriptor rus. De [[1999]] és la [[novel·la històrica]] ''Flores de plomo'', sobre els últims dies del periodista espanyol [[Mariano José de Larra]] que va merèixer el premi Ramón Gómez de la Serna d'aquest any, i de [[2003]] un altre llibre de deu relats, ''[[Capital de la gloria]]'', amb el qual acabava una trilogia narrativa sobre la Guerra Civil a Madrid i que va ser guardonat amb el Premi Nacional de la Crítica a la millor obra de narrativa i el Premi Salambó. Es tracta en total de 35 relats de intrahistòria unamuniana en els quals es contemplen els aspectes més quotidians de la subsistència a la ciutat assetjada entre els extrems de la vida i la mort, la felicitat i la desgràcia.<ref>Vegeu la ressenya de [[Rafael Conte]], [http://www.elpais.com/articulo/narrativa/resistencias/zuniga/elpepuculbab/20030215elpbabnar_10/tes «Las resistencias de Zúñiga»], ''Babelia'', 15-2-2003 i l'entrevista de Winston Manrique Sabogal, [http://www.elpais.com/articulo/narrativa/historia/enriquece/invencion/literaria/elpepuculbab/20030215elpbabnar_11/tes «Juan Eduardo Zúñiga: "La Historia enriquece la invención literaria"»], ''Babelia'', 15-2-2003.</ref> Els assajos sobre literatura eslava continguts a ''Desde los bosques nevados'' (2010) li van valer el Premi Internacional Terenci Moix, va aconseguir també en 1987 el Nacional de Traducció per la versió castellana de les obres de l'escriptor portuguès [[Antero de Quental]]. D'aquest idioma ha traduït també l'obra de [[Urbano Tavares Rodrigues]] i de [[Mario Dionisio]]. En 2016 va rebre el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles.<ref>[https://cultura.elpais.com/cultura/2016/11/24/actualidad/1479987412_877687.html El escritor Juan Eduardo Zúñiga, premio Nacional de las Letras], El País, 24 de novembre de 2016</ref> ==Obres== ===Narrativa===

Juan Eduardo Zúñiga Amaro: diferència entre les revisions