Gamaliel el Vell: diferència entre les revisions

'''Gamaliel el Vell''' o '''Rabí Gamaliel I''' ([[Gamala]] - v. [[50]]) fou un prestigiós [[fariseus|fariseu]], doctor de la [[MisnàMixnà]], autoritat del [[Sanedrí]] i mestre intel·lectual i instructor de la Llei de [[Pau de Tars]] i molt probablement també d'[[Sant Esteve màrtir|Esteve]] i [[Sant Bernabé apòstol|Bernabé]]. Figura clau tant del [[judaisme]] com del [[cristianisme]] en impedir que el Sanedrí condemnés [[Sant Pere|Pere]] i a la resta d'[[apòstol]]s.

El seu nom significa "la recompensa de Déu" (forma grega del nom [[hebreu]], ''gəmā'lēəl''). L'apel·latiu de "Vell" (''Ha-Zaken'') que se li dóna al [[Talmud]], fa referència l'autoritat que tenia dins el Sanedrí i alhora entronca amb el mateix sobrenom que tenia el seu avi [[Hil·lel el Vell]] i és el primer a qui s'assignà el nom de ''Rabban'', és a dir, "nostre mestre" en comptes de la forma més comuna, el singular [[Rabí]], és a dir "mestre". Va ser president del Sanedrí a la mort de [[Xammai]] i fou succeït pel seu fill [[Simeó II]]. Molts dels seus descendents portaren el seu nom fins a [[Gamaliel VI]]. Va morir uns vint anys abans de la destrucció del [[Temple de Jerusalem]] l'any [[70]].

A aquella època a [[Jerusalem]] hi havia dues corrents del fariseisme, una encapçalada per Xammai, un intransigent doctor de la Llei, i l'altra, la de Hil·lel el Vell, un personatge força tolerant, president del Sanedrí i, avi i mestre de Gamaliel. S'atribueix a Hil·lel la màxima de: ''el món té tres fonaments: la justícia, la veritat i la pau''. I és en aquest entorn culte i tolerant amb els preceptes religiosos, poc freqüent aleshores, que es formà Gamaliel. Com era comú dins la comunitat jueva, tenia la seva [[escola]] pròpia (''Bet ha-Midraix'', o "la casa d'estudi") on els seus deixebles es formaven no només en la Llei, sinó també en interpretació filosòfica i doctrinal dels textos. El mateix Pau als [[Fets dels Apòstols]] ens diu que fou ''instruït als peus de Gamaliel''. En aquestes acadèmies els alumnes se sentaven a terra en semicercle al voltant del mestre, com ja ho havien fet anys abans a [[Atenes]]. Aquesta tècnica pedagògica no deixa de tenir certes semblances amb la [[Sòcrates#El mètode socràtic (o mètode maièutic)|maièutica socràtica]] i amb la diatriba dels [[estoïcisme|estòics]].