Diminutiu: diferència entre les revisions

El diminutiu també es pot usar per a demostrar afecte o proximitat, per això és més freqüent en la parla entre pares i fills o les parelles. Segons el context pot tenir un valor apreciatiu[[apreciat]] o [[despectiu]]. De vegades la paraula amb súfix[[sufix]] obté una significació diferent de l'[[lexema|arrel]]. El seu corrolari[[corol·lari]] és l'[[augmentatiu]]. DeA vegadescops unaun paraulamot que a l'inici o en llatí era un diminitiu perd aquesta valor i passa al català com a [[mot primitiu]]: [[fesol]], [[perola]], [[flabiol]].<ref>{{Ref-llibre|cognom = Martí i Mestre|nom = Joaquim|títol = Gramàtica històrica catalana|data = 2006|editorial = Universitat de València|lloc = València|pàgines = 259|isbn = 9788437064123|cognom2 = Jiménez|nom2 = Jesús|volum = Volum 31 de '' Biblioteca Lingüística Catalana''}}</ref> En altres casos, el diminitiu obté un significat propi, quasi dissociat del mot primitiu: [[targeta]] (tarja).<ref>{{GDLC|targeta}}</ref>

Històricament altres sufixos també han format diminutius, tots ells vigents en algunes de les múltiples varietats geogràfiques del català:

Moltes llengües o [[dialecte]]s tenen els seus propis sufixos; així: en [[alemany]] ''-chen'', i més rarament ''-lein'',; ''-ico'' és el sufix del castellà d'Aragó i ''-ito'' el del castellà [[salmantí,]]; ''-tje'', ''-je'' o ''-pje'' alen [[neerlandès]].