Dadaisme: diferència entre les revisions

A Catalunya, la relació amb el dadaisme va ser molt directa, a causa d’un grup d’artistes d’avantguarda que, per mitjà de les [[Galeries Dalmau]], van donar a conèixer les obres del moviment i també per la presència de [[Francis Picabia]], que va viure a Barcelona ([[1916]]-[[1917]]) i hi va fundar la revista ‘[[391 (revista)|391]]’, portaveu de la nova tendència.<ref name="gencat1307">{{citar ref |títol =Noucentisme i avantguardes |editor =[[Generalitat de Catalunya]] |obra =Web |data =2012 |url =http://www20.gencat.cat/portal/site/culturacatalana/menuitem.be2bc4cc4c5aec88f94a9710b0c0e1a0/?vgnextoid=b619d5e5d74d6210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=b619d5e5d74d6210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=detall2&contentid=7a41ef7fb89d7210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD |consulta = Juliol 2013 }}</ref>

El dadaisme va sorgir com una resposta a l'absurditat de l'[[Primera Guerra Mundial|enfrontament bèl·lic que assolava Europa]], als interessos [[Burgès|burgesos]] que havien inspirat el conflicte i a la rigidesa intel·lectual opressiva tant en el món de l'art com en els aspectes quotidians de la societat d'aquell temps.

Segons diverses fonts, el dadà va néixer el [[6 d'octubre]] en aquest cabaret i va consistir en un espectacle de varietats amb cançons franceses i alemanyes, música russa, música negra i exposicions d'art. Aquest mateix any es va publicar un pamflet titulat Cabaret Voltaire que contenia aportacions de [[Guillaume Apollinaire]], [[Filippo Tommaso Marinetti]], [[Pablo Picasso]], [[Amedeo Modigliani]] i [[Vasili Kandinski]]; en la coberta apareixia un dibuix de Jean Arp. Durant la primera vesprada d'actes al cabaret, el [[14 de juliol]] del [[1916]], Ball va recitar el primer [[manifest dadà]]. El 1917 es va inaugurar la Galeria DadáDadà.

* Hans Arp, membre del grup enel [[1921]], declara el següent en una revista del moviment: ''Declaro que Tristan Tzara va trobar la paraula «dadádadà» el 8 de febrer de 1916 a les sis de la tarda. [...] Estic convençut que aquesta paraula no té cap importància i que solament els imbècils poden interessar-se per les dades. El que a nosaltres ens interessava és l'esperit dadaista, i tots nosaltres érem dadaistas abans de l'existència del Dadaisme.''

* El mismomateix Tzara ofrecióoferí diversasdiverses explicacionesexplicacions sobre la palabraparaula, todastotes apuntandoapuntant alel sinsentidosensesentit de la mismamateixa yi, no obstanteobstant, confusasconfuses. Entre éstasaquestes encontramoshi trobem, en elal ''ManifiestoManifest dadaístadadaista'' dedel [[1918|1918,]] loel siguientesegüent: "''DadáDadà no significa gensres. Si algú ho considera inútil, si algú no vol perdre el seu temps amb una paraula que no significa res [...] Pels periòdics sabem que els negres kru criden dadádadà a la cua de la vaca sagrada. La galleda i la mare a certa comarca d'Itàlia reben el nom de dadádadà. Un cavall de fusta en francès, la nodrissa, la doble afirmació en rus i en romanès: dadádadà".''

L'expansió del missatge dadaista va ser intensa, àmplia i va tenir repercussions en tots els camps artístics. A [[Alemanya]] va trobar adeptes entre els intel·lectuals i artistes que recolzaven el moviment espartaquista. A [[França]] va guanyar les simpaties d'escriptors com [[Breton]], [[Louis Aragon]], el poeta italià Ungaretti.

El Dadaisme sol ser una successió de paraules, lletres i sons a la qual és difícil trobar-li lògica. Es distingeix per la inclinació cap al dubtós, la mort, el fantasiosfantasiós, i per la constant negació. Així, busca renovar l'expressió mitjançant l'ocupació de materials inusuals o manejant plans de pensaments abans no barrejables, la qual cosa comporta a una tònica general de rebel·lia o destrucció. El Dadaisme és caracteritzat, també, per gestos i manifestacions provocadores en les quals els artistes pretenien destruir totes les convencions pel que fa a l'art, creant, d'aquesta forma, un antiart. El moviment dadaista és un moviment antiartístic, antiliterari i antipoétic perquè qüestiona l'existència de l'art, la literatura i la poesia. De fet, per definició, qüestiona el propi Dadaisme.

El Dadaisme es presenta com una ideologia total, com una forma de viure i com un rebuig absolut de tota tradició o esquema anterior. En el fons és un antihumanisme, entenent per humanisme tota la tradició anterior, tant filosòfica com a artística o literària. No per casualitat en una de les seves primeres publicacions havia escrit com a capçalera la següent frase de [[Descartes]]: «No vull ni tan sols saber si abans de mi va haver-hi un altre home.»

El Dadaisme es manifesta contra la bellesa eterna, contra l'eternitat dels principis, contra les lleis de la lògica, contra la immobilitat del pensament, contra la puresa dels conceptes abstractes i contra l'universal en general. Propugna, en canvi, la desenfrenada llibertat de l'individu, l'espontaneïtat, l'immediat, actual i aleatori, la crònica contra la intemporalitat, la contradicció, el "no" on els altres diuen "sí" i el "sí" on els altres diuen "no"; defensa el caos contra l'ordre i la imperfecció contra la perfecció. Per tant, en el seu rigor negatiu, també està contra el [[modernisme]], i les altres [[avantguardes]]: l'[[expressionisme]], el [[cubisme]], el [[futurisme]] i el l'abstraccionisme, acusant-los, en última instància, de ser succedanis de quant ha estat destruït o és a punt de ser-ho. L'estètica dadaista nega la raó, el sentit, la construcció del conscient. Les seves formes expressives són el gest, l'escàndol, la provocació. Per al Dadaisme, la poesia està en l'acció i les fronteres entre art i vida han de ser abolides.

Amb la finalitat d'expressar el rebuig de tots els valors socials i estètics del moment, i tot tipus de codificació, els dadaistes recorrien amb freqüència a la utilització de mètodes artístics i literaris deliberadament incomprensibles, que es recolzaven en l'absurd i irracional. Les seves representacions teatrals i els seus manifests buscaven impactar o deixar perplex al públic amb l'objectiu que aquest reconsiderés els valors estètics establerts. Per a això utilitzaven nous materials, com els de deixalla oposats al carrer, i nous mètodes, com la inclusió de l'atzar per determinar els elements de les obres. El pintor i escriptor alemany [[Kurt Schwitters]] va destacar pels seus [[Collage|collages]] realitzats amb paper usat i altres materials similars. L'artista francès [[Marcel Duchamp]] va exposar com a obres d'art productes comercials corrents —un assecador d'ampolles i un urinari— als quals va denominar [[Ready-made|ready-mades]].

En poesia el Dadaisme obre el camp per a l'arribada del surrealisme i ajuda a crear un llenguatge poètic lliure i sense límits. Per entendre què és l'estètica dadaista al món de la poesia gensres millor que recollir els consells que [[Tristan Tzara|Tzara]] proposa per fer un poema dadaista. El text va ser publicat en la recopilació Set manifests dadà, «Dadà manifest sobre l'amor feble i l'amor amarg», VIII ([[1924]]).<blockquote>''Agafi un periòdic''</blockquote><blockquote>''Agafi unes tisores''</blockquote><blockquote>''Esculli en el periòdic un article de la longitud que explica donar-li al seu poema''</blockquote><blockquote>''Retalli l'article''</blockquote><blockquote>''Retalli de seguida amb cura cadascuna de les paraules que formen l'article i fiqui-les en una borsa''</blockquote><blockquote>''Agiti-la suaument''</blockquote><blockquote>''Ara tregui cada retallada un darrere l'altre''</blockquote><blockquote>''Copiï consciensudament''</blockquote><blockquote>''en l'ordre en què hagin sortit de la borsa''</blockquote><blockquote>''El poema s'assemblarà a vostè''</blockquote><blockquote>''I és vostè un escriptor infinitament original i d'una sensibilitat embruixadora, encara que incomprès del comú.''</blockquote>El Dadaisme va deixar com llegat les revistes i el manifest, que són la millor prova de les seves propostes. Però, per definició, no existeix una obra dadà. El propi del dadaisme eren les vetllades dadà realitzades en cabarets o galeries d'art on es barrejaven fotomuntatges amb frases aïllades, paraules, pancartes, recitals espontanis i un cerimonial continu de provocació.

[[Marcel Duchamp|Duchamp]], [[Francis Picabia|Picabia,]] [[Mina Loy]], [[Jean Crotti]], com a europeus refugiats, juntament amb els nord-americans [[Man Ray]], Beatrice Wood, Morton Schamberg, Clara Tice, [[Elsa von Freytag-Loringhoven]], Florine Stettheimer uns altres donen vida al Dadaisme novaiorquès.

[[Marcel Duchamp|Duchamp]] va arribar de [[París]] a [[Nova York]] amb un regal dels francesos per als nord-americans (particularment per al col·leccionista Walter Arensberg) que consistia en una bola de cristall amb aire de París. Era el començament dels [[Art trobat|ready-mades]] (una roda de bicicleta muntada sobre un tamboret, un ampoller, un orinal, etc.), objectes trets de la realitat i llocs en l'esfera de l'art per la simple acció i voluntat de l'artista. El delit estètic estava fos de les seves intencions i l'elecció dels objectes:

Aquests refugiats es van integrar amb els corrents avantguardistes que des de començaments del segle s'estaven gestant ena [[Harlem]], [[Greenwich Village]] i [[Chinatown (Manhattan)|Chinatown]]. Encara que Nova York no era Zuric, ni existia aquest clima de refugiats polítics de la ciutat suïssa, l'esperit iconoclasta. La majoria d'artistes dadaistasdadaistes tenien un pensament nihilista.

En [[1913]] va tenir lloc a Nova York l'Exposició Internacional d'Art Modern, més coneguda com el [[Armory Show]]. Allí, el [[Nu baixant una escala|Nu descendint una escala]] de Marcel Duchamp va causar una autèntica commoció i va ser qualificada d'obra mestra per Breton. Duchamp es va convertir en la bèstia negra de l'art modern. Marcel Duchamp ha passat a la història com un dels artistes més enigmàtics i intel·ligents.

L'obra més important de Duchamp és ''La mariée mise à nu par ses célibataires, même'' («La casada despullada pels seus solters») coneguda popularment com [[El gran vidre|el ''Gran Vidre'']]. Ja coneguda en com el gran vidre. En aquesta obra, entre altres coses, Duchamp utilitza tècniques en les quals posa de manifest la seva preocupació per la correcció matemàtica en l'ús de les formes. La peça està precedida en el seu procés de realització per multitud de dibuixos en els quals va calcular tots els detalls amb precisió matemàtica, com si es tractés d'una màquina. També utilitza l'atzar en admetre com a part de la peça els trencaments que aquesta va sofrir enel [[1923]] en ser traslladada a una exposició ena [[Brooklyn]]. Duchamp va dir que allò no alterava la peça, sinó que era llavors quan la donava per acabada.

Man Ray va desenvolupar el Dadaisme en pintura, fotografia i en la fabricació d'objectes antiart. Hans Richter hoel defineix com un inventor pessimista, transformant objectes que li l'envoltaven en objectes inútils, creant obres amb subtítols com: "objecte per ser destruït", o "fent fotografies sense càmera".

Al març de [[1915]] neix la revista 391[[291 (revista)|291]] per [[Francis Picabia|Picabia]] i [[Alfred Stieglitz|Stieglitz]]. El nom de la revista ho l'havien pres del nombre de la casa ocupada per una galeria d'art ena la [[Cinquena Avinguda]]. La revista posa sobre la taula les idees delde antiartel'antiart: una absoluta falta de respecte per tots els valors, alliberament de tots els convencionalismes socials i morals i destrucció de tot allò que es coneix com a art. Per Duchamp i Picabia l'art està mort; el Dadaisme volia la desintegració de la realitat i els ready-mades no són art, sinó antiart.

És a Alemanya on el Dadaisme adquireix un caire més marcadament polític. Ideològicament, les postures dels artistes dadaistes eren [[Comunisme|comunistes]] i, en alguns casos, [[Anarquisme|anarquistes]]. Després de la guerra, Alemanya entra en una situació crítica. Després de la [[Revolució Bolxevic|revolució bolxevic]], la [[Lliga Espartaquista]] alemanya ―l'esquerra socialista― assaja també la revolució a Alemanya. En tota aquesta agitació social un grup d'artistes van a incorporar-se a les tesis esquerranes: serà el Moviment dadaista.

Procedent del grup de Zuric, [[Richard Huelsenbeck|Richard Hülsenbeck]], porta a Berlín l'esperit dadaista, però molt més radical contra les anteriors escoles avantguardistes com el futurisme o el cubisme. EnEl [[1918]], en el Saló de la Nova secessió, Hülsenbeck dóna el primer discurs dadaista a Alemanya, solidaritzant-se en primer lloc amb els dadaistasdadaistes de Zuric per després atacar violentament al cubisme, a l'expressionisme i al futurisme. Poc després va elaborar el primer manifest dadaista a Alemanya. Hülsenbeck i el poeta Raoul Hausmann van promoure declaracions i manifestos a partir del Dadà Club.

Al club DadáDadà que es van unir [[Kurt Schwitters]], Hannah Höch i Herzfeld. La constitució de la [[República de Weimar]] enel [[1919]] marca la fi dels projectes polítics dadaistasdadaistes i la seva recol·locació dins d'un marc estrictament artístic.

El dadaisme s'estengué pel món sencer, el seu esperit va conservar-se molt de temps i va influir artistes com ara [[Max Ernst|Ernst]], [[André Breton|Breton]], [[René Crevel|Crevel]], [[Robert Desnos|Desnos]], Jacob, [[Philippe Soupault|Soupault]], [[Robert Delaunay|Robert]] o [[Sonia Delaunay]], fins que l'any [[1924]] el «''Manifeste du surréalisme''» va ajudar a la fi històrica del dadaisme.

Autors com De Micheli afirmen que el dadaisme va ser un moviment d'emergència, una cosa que no es podia estructurar ni encarrilar, ni adquirir una identitat o una llar per a establir-s'hi tota la vida, era just i "entrava en la lògica dadaístadadaista que Dadà matés a Dadà".<ref>{{ref-llibre|cognom=De Micheli|nom=Mario|títol=Las vanguardias artísticas del siglo XX|pàgines=170|editorial=Alianza Forma|isbn=9788420670072|consulta=9 desembre 2015}}</ref>