Història del sionisme: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
#QQ17 |
#QQ17 |
||
Línia 32:
[[Fitxer:Herode-le-grand-provinces.jpg|thumb|Les províncies del regne d'[[Herodes el gran|Herodes I]], sota protectorat romà, cap a -25.]]
L'últim Estat jueu independent, el regne [[asmoneus|asmoneu]] de [[Judea]], va esdevenir un protectorat romà l'any 63 abans de l'era cristiana.
Les revoltes jueves del 67-73 i del 132-135 va canviar profundament la població de Palestina : una part fou morta, una part va fugir de les destruccions de la guerra, una part va ser venuda com a esclava i una última part va poder continuar en una Palestina empobrida i havent perdut la seva independència.
Línia 69:
En el curs del {{segle|XIX}}, la lectura messiànica que preconitzava l'alliberament polític d'Israel per un rei-messies recula a mesura que les poblacions jueves es laïcitzen. Aquesta lectura messiànica reactivada per Don Isaac Abarbanel en resposta a l'expulsió dels Jueus d'Espanya cedeix així terreny - tot adaptant-s'hi - de cara a ideologies "modernes": [[socialisme]], [[liberalisme]], [[Racionalisme (filosofia)|racionalisme]] i [[nacionalisme]].<ref>cf David Banon, Le Messianisme, puf, coll. Que sais-je ?</ref>
Una de les primeres manifestacions nacionalistes és la redacció del llibre « ''Roma i Jerusalem - L'Última Pregunta Nacional'' », per [[Moses Hess]] en [[1862]] : impressionat per l'èxit de la [[Unificació italiana|unitat italiana]],
En [[1869]], l'[[Aliança israelita universal]] crea l'escola agrícola de [[Mikvé-Israel]] prop de [[Joppa|Jaffa]], a instàncies de [[Charles Netter]], un dels seus fundadors. D'aquesta escola en sortiran generacions d'agricultors jueus. Hi haurà algunes altres iniciatives en els anys 1870, que mostren un interès a desenvolupar la terra de la santedat.
Línia 85:
Segons la tesi de [[Leo Pinsker]], seria la integració progressiva dels Jueus en la vida moderna la que hauria provocat aquesta reacció : els Jueus no eren estimats però no molestaven gaire quan vivien a part. A partir de la seva penetració progressiva al món modern, es fan competidors directes i molt més visibles.
En [[1881]], es produeixen [[pogrom]]s sagnants en l'imperi tsarista contra els Jueus. Molts d'ells conclouen que no hi ha futur per als Jueus a Europa oriental. És el començament d'un gran moviment d'emigració que portarà 4 milions de Jueus d'Europa oriental a anar-se d'aquesta regió entre 1880 i 1931.
No caldria tanmateix oblidar l'impacte que va tenir la qüestió jueva a Romania i sobretot els acords del Congrés de Berlín, en els anys 1870, per tal d'obtenir les condicions favorables per a una emigració jueva massiva a Romania, amb les reaccions de la població local. Segons Jacques Halbronn (Comunicació al Congrés Mundial dels Estudis Jueus, Universitat Hebràica de Jerusalem, 2009), cal veure-hi una prefiguració del que passarà a partir de 1917 i a conseqüència de la [[Societat de Nacions]] pel que fa a l'establiment d'una Llar Jueva a Palestina. En els dos casos, Romania i Palestina, es tracta de territoris que acaben de deslliurar-se del poder otomà.
Línia 94:
* La definició tradicional del poble jueu assenyalada per la [[Bíblia]] i els [[rabí|rabins]]. Al costat d'un component religiós fonamental, aquesta definició tradicional sempre ha insistit en el fet que els Jueus eren també un poble específic, els «nens d'Israel<ref>«No contrauràs matrimoni amb aquests pobles, no donaràs les teves noies als seus fills, i no prendràs les seves noies per als teus fills - [[Deuteronomi]], [[7:3]].</ref> que disposen per dret propi d'un « país del qual l'ésser Etern, el teu Déu, et dóna la possessió<ref>[[Deuteronomi]],[[1:2]].</ref> ».
* La laïcització d'una part dels Jueus. Els [[rabí|rabins]] i els «ortodoxos refus[en] amb horror una doctrina que pretén substituir el redemptor
* El desenvolupament del [[nacionalisme]] a Europa. Aquest va donar el marc de la revisió del projecte jueu. Ja no es tracta en aquesta òptica de mantenir l'antiga religió, sinó sobretot d'obtenir un Estat, objectiu fonamental de tot [[nacionalisme]].
* L'[[antisemitisme]]. És el seu desenvolupament a partir dels anys 1870 que dóna el motor que transforma una reflexió intel·lectual en un projecte de sortida fora d'Europa, i de constitució d'un Estat específic on els Jueus podrien viure junts i protegir-se.
Línia 105:
=== Els amants de Sió i la primera aliyyà ===
Després dels sagnants [[pogrom]]s de [[1881]],
En paral·lel, comencen a aparèixer organitzacions. Gent jove i estudiants funden el gener de 1882 el grup [[«bilou]]» (''Beith Israël Lekhou Vena'ale'') sota la impuls d'[[Israel Belkind]].<ref>Veure l'article « [http://www.jewishvirtuallibrary.org/jsource/biography/belkind.html Israel Belkind] », sobre el lloc web de la ''Jewish virtual library''. Consultat el 09/12/2009.</ref> Es parlarà sovint dels pioners de la primera [[aliyyà]].
Línia 113:
El primer grup va ser creat en [[1881]] per estudiants de [[Sant Petersburg]], abans de l'aparició del llibre de Pinsker. Hi haurà ràpidament un centenar de societats, sobretot en l'[[Imperi rus]], però també a [[Romania]]. Els membres són anomenats «Els amants de Sió» (''Hovevei Tzion''). El seu objectiu és d'organitzar l'emigració de [[Jueus]] cap a [[Palestina]] (llavors part integrant de l'[[Imperi Otomà]]).
L'emigració dels [[«Amants de Sion]]» i la dels ''Biluïm'' es desenvolupa sobretot en els anys 1880, després dels traumàtics pogroms de [[1881]]. Se l'anomena la «primera [[aliyyà]]» (paraula que significa «pujada» n'hebreu, en el sentit de « pujada cap a ''[[Terra d'Israel|Eretz Israel]]'' »). No seran més de 10.000 persones. Fa front a una administració otomana bastant hostil
Els seus militants, poc organitzats, formen la base del que es dirà el «Nou ''[[Yixuv]]'' » ''( Yixuv'' significa « comunitat jueva en ''Eretz Israel'' »). Retroben a [[Palestina]] els membres de «l'antic ''Yixuv'' », o sigui aproximadament 25.000 Jueus molt religiosos, més aviat [[sefardites]] (amb una minoria d'[[asquenazites]]). Aquests Jueus pietosos estan essencialment concentrats a les quatre ciutats santes de [[Jerusalem]], [[Tiberíades]], [[Safed]] i [[Hebron]].
Línia 121:
Aquesta primera onada d'immigrants és històricament important, malgrat la seva influència demogràfica limitada :
* Crea pobles sobre la costa de Palestina ([[Rixon le-Tsiyyon]] el 1882, [[Rosh Pina]], [[Pétah Tiqvà]], [[Zihron Yaakov]], [[Guederà]]…;),
* Fa creïble la idea de l'emigració cap a ''Eretz Israël''.
* A través d'un dels seus membres, [[Eliezer Ben-Yehuda]], crea l'[[hebreu]] modern.
Línia 158:
=== [[Theodor Herzl]] ===
[[Fitxer:Herzl.jpg|dreta|thumb|[[Theodor Herzl]].]]
En [[1894]], aquest periodista [[hongarès]] assisteix a [[París]] a la degradació del [[Cas Dreyfus|Capità Dreyfus]], sota els crits de «Mort als Jueus». Indicarà a posteriori que aquesta situació havia estat un xoc per a ell, sense que seu «Diari», tanmateix ric en introspecció, i formiguejat de referències històriques - [no presenta] qualsevol indici de la centralitat de l'assumpte Dreyfus en el despertar de la identitat jueva [de Herzl]<ref>{{
Herzl havia tret com a conclusió de la seva decepció que era il·lusori per als Jueus de cercar la seva salvació en l'assimilació, i que havien de posseir el seu propi Estat, refugi per a tots els Jueus perseguits.
Línia 170:
==== El primer congrés i la fundació de l'Organització sionista mundial ====
En [[1897]], Herzl convoca a [[Basilea]] (en [[Suïssa]]) el primer [[Congrés sionista mundial]]. Hauria desitjat que totes les comunitats jueves enviessin representants. De fet, el congrés és un èxit limitat. Herzl és encara poc conegut, i la seva capacitat d'atracció ho és doncs també. Fet revelador de les oposicions religioses, «el primer congrés sionista no va poder ser celebrat a Munich a causa de les protestes indignades de la comunitat rabínica alemanya
Dos-cents quatre delegats es presenten tanmateix, sobretot procedents d'Europa central i oriental, i el congrés de Basilea és generalment citat com si fos el verdader començament del sionisme.
Línia 324:
[[Fitxer:Rabbi Kalischer2.jpg|thumb|[[Rav Kalischer]], un dels primers autors religiosos que prediquen l'estat jueu.]]
Els rabins ortodoxos eren hostils al sionisme, perquè consideraven majoritàriament que Déu havia determinat la dispersió del [[jueus|poble jueu]], en càstig dels seus [[pecat]]s. Sols Déu, per l'intermediari del [[Messies]], podia doncs restaurar Israel. Tota temptativa anticipada era no només consagrada al fracàs, sinó que amenaçava d'atreure la còlera divina.
Tanmateix, des dels anys 1840, va aparèixer un corrent minoritari ha aparegut dins els religiosos [[asquenazites]] d'Europa oriental.
En [[1891]], una associació sionista religiosa, el [[Mizrahí]] (''oriental''), és formada sobre la base d'aquestes idees. Donarà a llum el [[1902]] a un verdader partit polític que durà el mateix nom. Aquest partit és normalment conegut com a "[[Partit Nacional Religiós]]", o PNR (MAFDAL, segons el seu acrònim [[hebreu]]).
Línia 340:
En el moment d'aquesta època formativa del sionisme, altres partits polítics atreuen militants [[jueus]], de vegades en el marc de moviments específicament jueus. Aquests moviments tindran debats, conflictes i de vegades fins i tot dels acords parcials amb els sionistes.
* [[Aguddat Yisrael]] : és un partit polític jueu fundat el 1912 a [[Katowice]] ([[Polònia]] actual, en aquell temps [[Imperi Rus]]) com a braç polític del [[judaisme|judaisme ortodox]].
* El [[Bund]] (''Unió general de treballadors jueus'') : fundat en [[1897]], defensa els treballadors jueus i apunta a una autonomia cultural i política, però no territorial, dels jueus a Europa oriental, en el marc d'una futura societat socialista. Practica una forma de nacionalisme atenuat, però no és sionista, ja que considera que els Jueus tenen dret a un futur al si del seu país d'origen.
* Hom troba, finalment, militants jueus en nombrosos partits a Europa, sobretot a l'esquerra.
Línia 358:
De 1903 a 1906, la Rússia tsarista coneix una onada de [[pogrom]]s particularment violents i traumatitzants, així com d'importants trastorns polítics deguts a la [[guerra russojaponesa]] (perduda per [[Rússia]]) i a la [[Revolució russa de 1905|revolució fallida de 1905]].
Tot i que els pogroms de 1881 havien fet néixer els ''[[Amants de Sion]]'' i provocat una primera [[aliyyà]], els pogroms de 1903-1906 acceleren el naixement dels partits polítics sionistes, i provoquen una gran onada d'emigració.
Joves, de tendència fortament esquerrana, molt ben organitzats, marcaran en profunditat el [[Yixuv]]. La majoria dels dirigents sionistes de Palestina fins als anys 1950 seran procedents dels seus rangs. Es poden així citar [[David Ben-Gurion]] (emigrat el 1906) i [[Yitshaq ben Tseví]].
Línia 981:
== Bibliografia ==
* [[Benny Morris|Morris, Benny]], ''Victimes, Histoire revisitée du conflit arabo-sioniste'', Éditions Complexe, 2003, ISBN 2870279388
* {{Ref-llibre |cognom=Barnavi |nom=Elie |títol=Histoire universelle des juifs |url= |llengua=francès |editorial=Hachette Littérature |data=2002 |pàgines= |isbn=2012356176 |ref=harv}}
*
* [[Marius Schattner]], ''Histoire de la droite israélienne'', Editions Complexe, 1991.
* Ilan Greilsammer, ''Les Communistes israéliens'', Presses de la Fondation Nationale des Sciences Politiques, 1978.
*
* Ilan Greilsammer, ''Le sionisme'', Presses Universitaires de France, Que sais-je ? n° 1801, 2005.
* [[Alain Gresh]] i [[Dominique Vidal]], ''Palestine 47, un partage avorté'', Editions complexes, 1994.
| |||