Llengües de l'Imperi Romà: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
mCap resum de modificació
m correcció
Línia 7:
Com que la comunicació, a les societats antigues, era predominantment oral, és difícil determinar l'abast en què les llengües locals o regionals van seguir essent parlades o utilitzades per a altres propòsits, durant el període de domini romà. No obstant això, hi ha inscripcions i referències en textos grecs i llatins que demostren l'existència d'altres llenguatges, així com la necessitat d'utilitzar traductors. Per exemple, el [[púnic]], el [[Idioma copte|copte]], l'[[arameu]] o el [[siríac]] han deixat un volum significant d'[[epigrafia]] i literatura que ha sobreviscut fins als nostres dies.<ref>Richard Valantasis, introducció a ''Religions of Late Antiquity in Practice'' (Princeton University Press, 2000), p. 11.</ref> Les [[llengües cèltiques]] eren parlades a bona part de l'Europa occidental, i tot i que l'educació oral celta va deixar pocs registres escrits,<ref>MacMullen, «Provincial Languages in the Roman Empire», pp. 15-16.</ref> l'epigrafia dels pobles cèltics és limitada però no infreqüent.<ref>Joseph Eska, «Inscriptions in the Celtic World», dins ''Celtic Culture: A Historical Encyclopedia'' (ABC-Clio, 2006), pp. 965-970.</ref> Les llengües germàniques de l'Imperi no han deixat gairebé cap text o inscripció, amb l'excepció del [[Gòtic (llengua)|gòtic]].<ref name="Tore">Tore Janson, ''A Natural History of Latin'' (Oxford University Press, 2004), p. 87.</ref> El [[multilingüisme]] va contribuir a la «triangulació cultural» per la qual un individu que no era ni grec ni romà podia construir-se una identitat mitjançant els processos de [[Procés de romanització|romanització]] i [[hel·lenització]].<ref>Mullen, ''Southern Gaul and the Mediterranean,'' pp. 264-265.</ref>
 
Després de la descentralització del poder polític, durant l'[[antiguitat tardana]], el llatí es va desenvolupar localment en branques o dialectes, que més endavant es convertirien en les [[llengües romàniques]], com ara el [[català]], el [[Història de la llengua castellana|castellà]], el [[francès]] o l'[[italià]]. A començament del segle XXI, la primera o segona llengua de més de mil milions de persones deriva del llatí.<ref>James Clackson, introducccióintroducció a l'obra ''A Companion to the Latin Language'', p. 1.</ref> El llatí mateix s'ha mantingut com a mitjà internacional d'expressió per part de la diplomàcia i per al desenvolupament intel·lectual identificat amb el [[renaixement humanista]], des del segle XVII, així com en el llenguatge legal i en l'[[Llatí eclesiàstic|Església Catòlica]], i fins al dia d'avui.
 
== Llengües predominants ==