Regnat d'Isabel II d'Espanya: diferència entre les revisions

El '''Regne constitucional d'Espanya''' fou l'estructura política de [[monarquia constitucional]] que adoptà la Monarquia Espanyola després de la mort de [[Ferran VII de Castella]] el [[1833]] i la promulgació de la [[Constitució espanyola de 1837]]. Acabada la [[Guerra del Francès]] ([[1808]]-[[1814]]) el retorn al tron de Ferran VII de Castella suposà la derogació de la [[Constitució Espanyola de 1812]] elaborada a les [[Corts de Càdis]] i la restitució de la [[Monarquia Absoluta Borbònica|monarquia absoluta borbònica]]. La mort de Ferran VII de Castella el 29 de setembre de [[1833]] i l'esclat del conflicte successori entre la seva filla [[Isabel II d'Espanya|Isabel de Borbó]] i el seu germà [[Carles Maria Isidre de Borbó]] oferí als [[liberals]] la possibilitat d'instaurar novament una monarquia constitucional a Espanya. Carles Maria Isidre de Borbó, autoproclamat Carles V, va rebre el suport dels partidaris de la continuació de l'absolutisme, mentre els liberals recolzaren a la menor d'edat Isabel proclamant-la [[Isabel II d'Espanya]].

 

 

Per resolució de les Corts Generals i davant el fracàs de la Regència d'[[Espartero]] el 1843 es van succeir diversos períodes caracteritzats per un intent modernitzador d'Espanya que es va veure contingut, però, per les tensions internes dels anomenats "liberals", la pressió que van seguir exercint els partidaris de l'absolutisme més o menys moderat, les guerres successòries iniciades pels [[carlins]], els governs totalment influïts per l'estament militar i el fracàs final davant les dificultats econòmiques i la decadència de la [[Unió Liberal]]. Tot plegat van portar al regne d'Espanya a l'experiència del [[Sexenni Democràtic]] i la proclamació de la [[Primera República Espanyola]].

 

==Minoria d'edat d'Isabel II d'Espanya==

Durant el regnat de [[Felip V de Castella]] s'havia establert l'exclusió de les dones en la línia successòria mitjançant l'anomenada [[Llei Sàlica]]. Aquesta norma havia estat revocada el [[1789]] per [[Carles IV de Castella]] mitjançant un decret que no va arribar a promulgar. El [[1830]], mitjançant la Pragmàtica Sanció, [[Ferran VII de Castella]] el va elevar al rang de llei, però això no va ser obstacle perquè el seu germà [[Carles Maria Isidre de Borbó]] reclamés els seus drets a la [[Corona d'Espanya]]. Ferran VII havia previst la controvèrsia que s'endevinava i, volent el tron per a la seva filla primogènita, va nomenar regent a la seva esposa Maria Cristina i va desterrar al seu germà Carles. Abans de morir la futura regent havia aconseguit separar els militars partidaris de Carles dels llocs prominents de l'exèrcit i s'havia garantit el suport dels [[liberals]] a l'exili, així com el de França i Anglaterra. No obstant això Carles es va autoproclamar rei l'1 octubre de 1833 amb el nom de Carles V, comptant amb el suport de la corona portuguesa i el silenci còmplice d'Àustria, Prússia i Rússia. Les tropes espanyoles van envair Portugal en un intent de castigar el suport al carlisme però amb la mediació d'Anglaterra Carles es va haver d'exiliar a Gran Bretanya, d'on escaparia en 1834 per presentar-se a Navarra per cabdellar la [[Primera Guerra Carlina]]. Paral·lelament a Europa s'estaven produint importants canvis. El rei [[Guillem IV del Regne Unit]] inicià profundes reformes liberals i el Parlament britànic esdevingué el veritable motor polític de la vida política del país. Després de la derrota d'Espanya a la batalla de Trafalgar l'extensió del que serà poc més tard l'Imperi britànic inicia el seu camí, sobretot a partir de 1837 amb l'ascens al tron de la reina [[Victòria I del Regne Unit]]. Al continent, dissolta la Santa Aliança des del 1830, la revolució liberal havia derrocat l'absolutisme provocant la caiguda de [[Carles X de França]] i establint una [[monarquia constitucional]] en la persona de [[Lluís Felip I de França]], sota el mandat del qual s'impulsaria la revolució industrial i la burgesia prengué les regnes de l'economia nacional. L'[[absolutisme]] havia quedat relegat a Prússia, Rússia i Àustria, si bé ja es donaven els impulsos d'unificació amb la [[Unió Duanera del Nord d'Alemanya]] alimentada pels liberals. [[Maria Cristina de Borbó]] es va trobar un país on les forces vives semblaven unànimement decidides a superar el període [[absolutisme|absolutista]], i reconegueren en la regent l'autoritat legítima per a dur-ho a terme al capdavant de la [[Corona d'Espanya]].