Guerrers de Riace: diferència entre les revisions

Els estudis han determinat que les dues figures es van realitzar seguint el mètode anomenat «a la [[cera perduda]]»,<ref>Barral i Altet (1987) pàg.106</ref> un mètode difícil en què no hi pot haver cap error, ja que en abocar-se el [[bronze]] el model previ de [[Fang (geologia)|fang]] es destrueix. Aquesta tècnica consistia a fer una primera figura de fang amb la forma de l'objecte a realitzar. Posteriorment es recobria amb una fina capa de [[cera]] (d'un gruix que varia dels 7 als 8 mil·límetres en el cas de les estàtues de Riace) que, al seu torn era coberta per una altra capa de fang, o un altre material [[refractari]] en el qual es practicaven diversos orificis. El [[metall]] fos, bronze generalment, era abocat per un o diversos forats (abeuradors) situats a la part superior, i l'[[aliatge]] anava desplaçant la cera que sortia per un o més orificis inferiors. Una vegada refredat tot el conjunt, es trencava la capa de fang exterior, quedant el bronze final. Amb un element punxegut es trencava també el nucli original per donar pas a la peça acabada. Tanmateix, donada la mida de moltes de les figures, era normal que quantitats importants de fang quedessin a l'interior del bronze, com va ocórrer al cas dels dos ''guerrers de Riace'', cosa que ha permès als investigadors la seva anàlisi per poder determinar amb més o menys exactitud la seva procedència. Una vegada aconseguida la peça en bronze s'hi feia un repàs a consciència per ajustar-se amb la màxima fidelitat al que l'artista havia plasmat a la primera escultura de fang. En aquesta tasca es tallaven les abeuradores i es repassaven els desperfectes que poguessin haver sorgit durant la fosa. Així mateix se soldaven els forats deixats per les abeuradores, i s'unien les peces que configuraven el conjunt de l'obra amb un fil del mateix aliatge utilitzat. Després d'això, l'obra s'allisava mitjançant una espècie de polit de la superfície, polida i abrillantada per un fregat finíssim, fins que els porus del bronze quedaven completament unificats. Més tard es procedia a donar les pàtines, per tal d'acolorir el metall.<ref>Richter (1980) pàg.55</ref>

 

|consulta=12-10-2009 |autor= Corral, Pedro|any= 1996|editor=Cultura ABC}}</ref>