Gottfried Wilhelm Leibniz: diferència entre les revisions

'''Gottfried Wilhelm Leibniz''' o '''Leibnitz''' [AFI: &#716;g&#778;&#596;tf&#640;it &#716;v&#805;&#618;l&#614;&#603;lm &#712;la&#865;&#618;&#815;bn&#618;t&#865;s o &#712;la&#865;&#618;&#815;pn&#618;t&#865;s] ([[Leipzig]], [[Ducat de Saxònia]], [[Sacre Imperi]], [[1 de juliol]] de [[1646]] - [[Hannover]], [[Ducat de BrunswickBrunsvic-LuneburgLüneburg]], [[Sacre Imperi]], [[14 de novembre]] de [[1716]])<ref>{{GEC|id=0036849|nom=Gottfried Wilhelm Leibniz| consulta=3 setembre 2014}}</ref> fou un [[filòsof]], [[científic]], [[matemàtic]], [[lògica|lògic]], [[diplomàtic]], [[jurista]], [[bibliotecari]] i [[filòleg]], alemany de llinatge [[sòrabs|sòrab]], que va escriure en llatí, francès i alemany.

Les sobtades morts de les dues persones per qui treballava Leibniz ocorregudes el mateix hivern van comportar que hagués de buscar una nova base per a la seva carrera. Una invitació per part del duc de [[BrunswickDucat de Brunsvic-Lüneburg|BrunswickBrunsvic]] el 1669 per a visitar Hannover va resultar providencial. Leibniz va declinar la invitació, però va començar a mantenir correspondència amb el duc des del 1671. El 1673, el duc li va oferir el càrrec de conseller, cosa que Leibniz va acceptar no de gaire bon grat dos anys més tard, quan va quedar clar que no podia obtenir cap feina a París, ni a la cort imperial d'[[Dinastia dels Habsburg|Habsbourg]].

El 1677, va ser promocionat, tal com va demanar, a conseller privat de Justícia, una posició que va mantenir durant tota la seva vida. Leibniz va servir a tres governants consecutius de la Casa de BrunswickBrunsvic com a historiador, conseller polític, i com a bibliotecari de la biblioteca ducal. Va treballar en les diverses qüestions polítiques, històriques i [[teologia|teològiques]] relatives a la Casa de BrunswickBrunsvic; els documents resultants formen una part valuosa de la documentació història del període.

La població de Hannover només era d'unes 10.000 persones, i el seu provincianisme molestava Leibniz. Amb tot, ser un cortesà important a la Casa de [[BrunswickDucat de Brunsvic-Lüneburg|BrunswickBrunsvic]] era tot un honor, especialment si es té en compte la meteòrica pujada del prestigi d'aquesta casa durant el temps en què Leibniz va estar lligat amb ella. En 1692, el duc de BrunswickBrunsvic va esdevenir Electorelector hereditari del [[Sacre Imperi Romanogermànic]]. L'[[Acta d'establiment de 1701|Acta d'Establiment de 1701]] va designar successora de la Corona Britànica l'Electora Sofia i els seus descendents protestants. Leibniz va tenir un paper important en les iniciatives i negociacions fent camí cap a aquesta llei, encara que a vegades no va tenir gaire èxit. Per exemple, un document que va publicar de manera anònima a Anglatera, intentant promoure la causa BrunswickBrunsvic, va ser censurat pel [[Parlament britànic|Parlament Britànic]].

La Casa de BrunswickBrunsvic va tolerar l'enorme esforç que Leibniz va fer amb la seva dedicació a tasques intel·lectuals no relacionades amb les seves funcions com a cortesà, activitats com ara el perfeccionament del càlcul infinitesimal, escriure sobre altres temes matemàtics, la lògica, la física, la filosofia i el manteniment d'una vasta correspondència. Va començar a treballar en càlcul el 1674, i la primera evidència escrita que ha quedat en els seus quaderns és del 1675. Cap al 1677 ja havia pensat un sistema coherent però no el va publicar fins al 1684. Les notes més importants de Leibniz es van publicar entre el 1682 i 1692. Habitualment es publicaven en un diari que havien fundat Otto Mencke i ell el 1682, l'''[[Acta Eruditorum]]''. Aquest diari va tenir un paper clau en donar una empenta a la seva reputació matemàtica i científica, que, a la vegada, va ampliar la seva eminència en diplomàcia, història, teologia i filosofia.

L'[[Elector Ernest Augustus]] va encarregar Leibniz la redacció de la història de la Casa de BrunswickBrunsvic, començant des del temps de [[Carlemany]] o anterior, amb l'esperança que el llibre resultant en fes costat a les ambicions dinàstiques. De 1687 a 1690, Leibniz va viatjar molt per Alemanya, Àustria i Itàlia, buscant i trobant materials als arxius per aquest projecte. Tanmateix, van passar algunes dècades sense que aparegués cap història, de manera que l'Elector següent estava força molest per la dilació de Leibniz. Aquest no va acabar mai el projecte, d'una banda per la quantitat de produccions que feia en altres camps i, d'altra, perquè s'obsessionava a escriure un llibre erudit i molt rigorós basat en fonts d'arxius, mentre que aquells que li havien encarregat la tasca s'haurien conformat amb un llibre popular breu, que fos una mica més que una [[genealogia]] amb comentaris, que podia ser completat en uns tres anys. Mai no van saber que Leibniz realment havia fet una bona part de la tasca que se li havia assignat: quan finalment al {{segle|XIX}} es va publicar el material que Leibniz havia escrit i compilat per a la seva història de la Casa del BrunswickBrunsvic, ocupava tres volums.

El 1711, mentre viatjava pel nord d'Europa, el [[Pere I de Rússia|Tsar de Rússia Pere el Gran]] va parar a Hannover i va trobar Leibniz, qui va quedar interessat per Rússia per la resta de la seva vida. El 1712, Leibniz va començar dos anys de residència a [[Viena]] on se'l va nomenar conseller de la Cort Imperial dels [[Dinastia dels Habsburg|Habsburg]]. Quan la reina Anna d'Anglaterra va morir el 1714, l'Elector Georg Ludwig va ser coronat rei ([[Jordi I de la Gran Bretanya]]), sota els termes de la Llei d'Establiment de 1701. Tot i que Leibniz havia fet molt per aconseguir l'èxit d'aquest esdeveniment, no va ser la seva hora de glòria. Tot i la intercessió de la princesa de Gal·les, [[Carolina d'Ansbach]], Jordi I li va prohibir trobar-se amb ell a Londres, fins que almenys hagués completat un volum de la història de la família BrunswickBrunsvic que el seu pare havia encarregat gairebé trenta anys abans. D'altra banda, incloure Leibniz en la seva cort hauria posat en una situació delicada Jordi I envers Newton, que era vist com el guanyador del conflicte de "prioritat del càlcul", i gaudia de gran prestigi en els cercles oficials anglesos. Per acabar, la seva gran amiga i protectora l'Electora [[Sofia del Palatinat|Sofia]], va morir el 1714.

Leibniz mai no es va casar. A vegades es queixava de problemes monetaris, però la suma de diners que va deixar al seu únic hereu, el fillastre de la seva germana, demostrava que els BrunswicksBrunsvic li havien pagat amb escreix. En la seva tasca diplomàtica, ocasionalment, va aproximar-se a pràctiques poc escrupoloses, tal com era habitual en els diplomàtics del seu temps. En diverses ocasions, Leibniz va alterar manuscrits personals i va datar-los amb anterioritat a la realitat. Aquestes pràctiques van ser mals referents durant la controvèrsia del càlcul. D'altra banda, era encantador, educat, amb humor i imaginació,<ref>[[#Loemker|Loemker]]: p. 40</ref><ref>Vegeu Wiener IV.60. Vegeu també un passatge curiós titulat "Leibniz's Philosophical Dream," publicat per primera vegada per Bodemann el 1895 i traduït a p. 253 de Morris, Mary, ed. i trans., 1934. ''Philosophical Writings''. Dent & Sons Ltd.</ref> i tenia molts amics i admiradors per tot Europa.

Leibniz va dedicar un esforç intel·lectual i diplomàtic considerable per al que ara es coneix com a [[ecumenisme]], tractant de conciliar primer les esglésies [[Catòlica]] i [[Luterana]], i després la Luterana amb les [[Església Reformada|Esglésies Reformades]]. En aquest sentit, va seguir l'exemple dels seus primers patrocinadors, el Baró von Boineburg i el duc [[Joan Frederic de Brunsvic-Lüneburg|Joan Frederic]], tots dos criats en el Luteranisme i convertits al Catolicisme d'adults, que feien el qual podien per fomentar la unió de les dues religions, i que acollien molt favorablement els esforços que altres feien en aquest sentit. (La Casa de [[Ducat de Brunsvic-Lüneburg|BrunswickBrunsvic]] va continuar sent luterana perquè els fills del duc es van mantenir luterans i no van seguir al seu pare.) Aquests esforços van incloure la correspondència amb el bisbe francès [[Jacques-Bénigne Bossuet]], i varen involucrar a Leibniz en controvèrsies teològiques. Era evident que ell creia que l'aplicació cabal de la raó era suficient per tancar la bretxa causada per la [[Reforma Protestant]].

El seu polifacetisme queda il·lustrat per la següent relació d'activitats simultànies. Mentre feia la seva gran gira dels arxius europeus a la recerca de la història de la família BrunswickBrunsvic que mai no va completar, Leibniz es va aturar a [[Viena]] entre maig 1688 i de febrer 1689, on va fer molt treball jurídic i diplomàtic per als BrunswicksBrunsvic. Va visitar mines, i va parlar amb els enginyers, tractant de negociar els contractes d'exportació de plom de les mines ducals de les [[districte de Harz|muntanyes del Harz]]. La seva proposta que els carrers de Viena s'il·luminessin amb llums d'[[oli de colza]] es va posar en pràctica. Durant una audiència formal amb l'[[Sacre Imperi Romá Germànic|Emperador Austríac]] i en les notes posteriors, va advocar per la reorganització de l'economia austríaca, la reforma de la moneda de molts països de l'Europa central, la negociació d'un [[Concordat]] entre els [[Dinastia dels Habsburg|Habsburg]] i el [[Seu Apostòlica|Vaticà]], i la creació d'una biblioteca de recerca imperial, un arxiu oficial, i fons d'assegurança pública. També va escriure i publicar un important document de [[mecànica]].

Leibniz va escriure principalment en tres idiomes: llatí, francès i alemany. Durant la seva vida va publicar moltes notes i articles acadèmics, però només dos llibres filosòfics, ''L'Art Combinatori'' i la ''[[Teodicea]]''. (Va publicar nombrosos articles, sovint anònims, en nom de la Casa de [[Brunsvic-Lüneburg]], especialment el "''De jure suprematum"'' una consideració sobre la naturalesa de la [[sobirania]]). Un llibre important va aparèixer pòstumament, ''[[Nouveaux essais sur l'entendement humain]]'' (Nou assaig sobre la intel·ligència humana), la publicació del qual Leibniz havia anul·lat a causa de la mort de [[John Locke]]. Només enel 1895, quan Bodemann va acabar la seva catalogació de manuscrits i de correspondència de Leibniz, es va mostrar l'enorme extensió del ''[[Nachlass]]'' (llegat) de Leibniz: prop de 15.000 cartes a més de 1.000 destinataris, a més de 40.000 altres articles. D'altra banda, força d'aquestes cartes són de longitud d'assaig. Gran part de la seva vasta correspondència, en particular les cartes de data posterior a 1685, roman inèdita, i gran part del que s'ha publicat ho ha estat tan sols en les últimes dècades. La quantitat, la varietat i el desordre dels escrits de Leibniz són el resultat previsible d'una situació que ell descriu en una carta de la següent manera: