Simone Signoret: diferència entre les revisions

André Kaminker és amb Jacques Paul Bonjean periodista a la ''Plaça Parisenc'', fa també per la ràdio francesa, el 1934, una traducció simultània d'un discurs de Hitler a Nuremberg.<ref>[http://aiic.net/page/984/tout-a-commence-a-nuremberg/lang/2 Lloc internet de l'Associació internacional de les interpretes de conferència]</ref> S'uneix el 1940 a la [[França Lliure|França lliure]] a Londres, després esdevé ''speaker'', sobretot a Ràdio Brazzaville<ref>{{en}} Jesús Baigorri Jalón, ''Interpreters at the United Nations. A history'', Universidad de Salamanca, 2004 - 181 pages, {{p.|46-52}} / [http://books.google.fr/books?id=iB5TPUXyXioC&pg=PA46&lpg=PA46&dq=andre+kaminker+interpreter&source=bl&ots=SbkQ_kRvDa&sig=4jZ0Q2QUuaLjEtBJO_JTr1d4U9Q&hl=fr&sa=X&ei=unq3UuDNC6-10QXE9oHwDg&ved=0CCoQ6AEwAQ#v=onepage&q=andre%20kaminker%20interpreter&f=false également accessible en ligne sur le site books.google.fr]</ref>{{,}}.<ref group="n"> Après la Libération, il travaille comme interprète pour l'[[Organisation des Nations unies|ONU]] en cours de création : cette toute nouvelle organisation internationale l'envoie en tant qu'observateur au [[procès de Nuremberg]] car on y pratique pour la première fois l'interprétation simultanée ; plus tard, il devient chef interprète du [[Conseil de l'Europe]] et participe à la création de l'[[Interprétation de conférence#Association internationale des interprètes de conférence (AIIC)|Association internationale des interprètes de conférence]] dont il devient le président.</ref>

Al començament de la Segona Guerra mundial, Simone es refugia a [[Bretanya]] amb la resta de la seva família : és educada al liceu de [[Gwened|Vannes]] on té per professor d'història [[Lucie Aubrac]] durant alguns mesos.<ref>Simone Signoret</ref> De retorn a París, esdevé, el 1941, la secretària de Jean Luchaire. Gràcies a la filla d'aquest, l'actriu Corinne Luchaire, comença a fer figuració al cinema. Tria llavors un [[Pseudònim|nom d'escena]], el de la seva mare, Signoret.

El 1954, Signoret i Montand compren una propietat a [[Autheuil-Authouillet]], a[[Normandia]]. Aquesta casa va esdevenir després un lloc per trobades artístiques i intel·lectuals. [[Jean-Paul Sartre]], [[Simone de Beauvoir]], Serge Reggiani, Pierre Brasseur, [[Luis Buñuel Portolés|Luis Buñuel]], [[Jorge Semprún Maura|Jorge Semprún]], s'hi allotgen regularment. La parella milita a favor de les seves idees d'esquerra i és aviat catalogada « company de ruta » del [[Partit Comunista Francès|Partit comunista francès]] (PFC). el 1957, Yves Montand, acompanyat de Simone Signoret, emprèn una gira triomfal a tots els països del [[bloc de l'Est]]. No obstant això el tornen profundament decebuts sobre l'aplicació concreta de l'ideal comunista i agafen des de llavors les seves distàncies amb el partit, sense renegar tanmateix les seves conviccions polítiques. el 1956, actuen junts per primera vegada el film de [[Yannick Bellon]], ''Un matí com els altres'', curt sobre el problema de la insalubritat dels allotjaments el suburbi.

A partir de 1981, la salut de Simone Signoret, que fuma i beu molt, es deteriora seriosament : pateix una primera operació de la [[Vesícula biliar|vesicula biliar]], a continuació es queda progressivament cega, no distingint més que la silueta dels objectes. Les seves aparicions a la pantalla esdevenen escasses, malgrat la continuació de la seva carrera cinematogràfica. Roda entre d'altres ''L'Estrella del Nord'' amb [[Pierre Granier-Deferre]] el 1982 així com dos telefilms amb Marcel Bluwal : ''Thérèse Humbert'' el 1983 i ''Music-hall'' l'any 1985. Una de les seves últimes aparicions destacables és, alguns mesos abans la seva mort, a l'emissió ''7 sur 7'' on demana a la periodista [[Anne Sinclair]] presentar l'eslògan de SOS Racisme « No toquis el meu amic ».