Jesús Massip

Jesús Massip (Roquetes, Tortosa 1927) és arxiver, historiador, poeta i traductor. De vocació escriptor, d’ofici arxiver i investigador de la història i el dret tortosí, és un dels homes clau en la resistència i el renaixement cultural de Tortosa i les Terres de l’Ebre després de la guerra civil.

Com a escriptor, va fundar amb Gerard Vergés la revista literària Geminis que va dirigir durant els seus deu anys d’existència (1952-1961), una publicació mensual dedicada a les lletres i les arts que des del primer número va mantenir un renyit pols amb la censura per l'idioma de Catalunya, que només es podia usar per publicar poesia (considerada innòcua) però no prosa. A banda del combat per la llengua, Geminis va ser triplement insòlita: pel lloc on va néixer, pels temes que s'hi tractaven i pel rigor dels seus escrits. En una ciutat episcopal que la guerra havia abocat a mans de la carcúndia més recalcitrant, el fet que en una revista es debatessin temes literaris, artístics, filosòfics i polítics, era veritablement extravagant. Una publicació entusiàstica que feia de pont i connexió entre els homes de lletres castellans com Gerardo Diego, Vicente Aleixandre o Alfonso Sastre i els intel·lectuals catalans com Carles Riba, Alfons Carles Comín –pare de l’actual conseller a l'exili-, Francesc Casamajó o Josep Antoni Gonzàlez i Casanova, col·laboradors de la revista. Rere aquest impuls hi havia el mestratge del filòsof i teòleg gandesà Joan Baptista Manyà (1884-1976), amb qui Jesús Massip va mantenir una amistat i un diàleg constant fins a la seva mort, i que va passar-li el testimoni de fidelitat a la llengua i la cultura catalanes, ferotgement perseguides pel franquisme. Massip ha publicat els reculls poètics Libro de Ausencias (1962), Llibre d'Hores (1989), Cendra vivent (2002), La terra encesa (2012) i Bíbliques (2017), i és autor d’un llibre de contes i un poemari encara inèdits.

Com a investigador, ha estat director del Museu i Arxiu Històric de Tortosa (1960-1992), del qual encara n’és director honorari, va ser professor i director de l'Escola d'Arts Aplicades i Oficis Artístics de Tortosa (1971-1991), Delegat del Patrimoni Historicoartístic de la zona de l’Ebre (1960-1980), i professor d'Història de l'Art i d’Història del Dret de la Delegació de la Universitat a Distància de Tortosa (UNED) (1974-1983).

La seva recerca ha abastat un ampli ventall de temes de la història medieval basada en la documentació de l’Arxiu Històric tortosí, i ha participat en els congressos d’Història de la Corona d’Aragó de 1962 (Barcelona) fins a 2004 (València), passant per Nàpols, Palerm, Saragossa, Montpeller, Mallorca o L’Alguer, sempre especialment convidat perquè aportava documentació inèdita sobre les ciutats de l’antiga Corona que acollien el congrés, molt ben relacionades amb la Tortosa medieval com atresora l’Arxiu. També en aquest sentit va ser convidat a participar en sengles congressos d’arxivística a Tunis i París.

El tema de la seva tesi doctoral i columna vertebral de la seva recerca històrica ha estat l’estudi del compendi jurídic conegut com a Costums de Tortosa, el primer codi de lleis escrit originàriament en català, que Massip ha demostrat minuciosament que arrencava amb la carta de Població de Ramon Berenguer IV (1149) i que va anar creixent en un seguit de costums no escrites al llarg del segle XII i principi del XIII, que comencen a ser posades per escrit sota el regnat de Jaume I, malgrat la reticència dels poders feudals, perquè s’estava configurant una legislació que atorgava als ciutadans un protagonisme inèdit fins aquella data. Un cos legal que va culminar el 1272 amb la redacció del còdex conegut com a Consuetudines, impulsat per la Ciutat, impugnat per la Senyoria (Templers i Montcades), i revisat fins l’aprovació definitiva en Sentència Arbitral de 1277, mostra primerenca del pactisme català en què el poder feudal ha de cedir davant la puixança dels poders urbans. Així, com deia Vicens Vives, Tortosa contribuirà decisivament a l’aparició del tercer braç, l’estament popular, en la vida pública de Catalunya, en els orígens del parlamentarisme europeu.

Tot plegat queda reflectit en un estudi cabdal, La Gestació de les costums de Tortosa (1984). Després d’una recerca gairebé detectivesca a l’encalç d’un còpia extraviada d’aquest còdex, va culminar amb la descoberta del manuscrit trescentista a la Biblioteca March de Palma de Mallorca, i amb la seva edició facsímil (1999). Tot plegat li va permetre coronar la seva recerca amb l’estudi i edició crítica de Costums de Tortosa per la Fundació Noguera (1996). Uns estudis que no hagués pogut realitzar sense el sanejament, ordenació i catalogació prèvia de l’Arxiu tortosí, primer publicant El Catàleg de l'Arxiu Territorial de Tortosa de 1574, l’únic existent i potser realitzat per Cristòfor Despuig, després confegint l’actual Inventari de l'Arxiu Històric de Tortosa, publicat en dos volums el 1995  (vol. I: pergamins; vol. II: paper).

La tasca de Massip al capdavant de la institució municipal tortosina queda reflectida amb l’edició de dues Memòries: Un quart de segle del Museu i Arxiu Municipal de Tortosa (1961-1986) publicat el 1987 i El Museu i Arxiu Municipal de Tortosa (1987-1991) editat el 1993. Però també amb l’assaig El tresor de la catedral de Tortosa i la Guerra civil de 1936 (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2003), fruit d’una llarga indagació a la recerca de l’extraviada orfebreria medieval tortosina que va dur Massip als dipòsits del Banc d’Espanya de Madrid, fins a resseguir les traces que apuntaven a Mèxic i Nova York, bé que sense resultats, tot plegat gràcies a l’inventari i la col·lecció fotogràfica del prevere Eduard Solé Lleixà, que van ingressar a l’Arxiu tortosí el 1962.

El 1988 va rebre el Premi Jaume I d'Actuació Cívica de la Fundació Lluís Carulla per distingir la seva tasca al servei de la identitat dels països de llengua catalana. El 1991 va ser nomenat Acadèmic corresponent per Tortosa de l'Acadèmia de Belles Arts Sant Jordi (Barcelona). El 2014 va obtenir el Premi Joan Martí i Miralles atorgat pel Col·legi d'Advocats de Tortosa. El 2015 li fou concedida la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya "en reconeixement a la seva dedicació a la cultura des dels anys més difícils".