Festival Internacional de Cinema de Venècia: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Robot treu enllaç al propi article |
m canvis menors, replaced: : → : AWB |
||
Línia 1:
{{Infotaula d'esdeveniment}}
[[Fitxer:Flag_of_Most_Serene_Republic_of_Venice.svg|dreta|270px]] [[Fitxer:Collage_Venezia.jpg|dreta|270px]]
El '''Festival Internacional de Cinema de Venècia''' o '''Mostra''' (''Mostra internazionale d'arte cinematografica di Venezia'') és un [[festival de cinema]] que es desenvolupa anualment a [[Venècia]], habitualment entre finals d'agost i principis de setembre, a l'històric [[Palau del cinema de Venècia]], al ''lungomare'' Marconi, al [[Lido de Venècia]]. És el festival cinematogràfic més antic del món: la primera edició va tenir lloc el [[1932]].
Havent arribat el [[2006]] a la seva seixanta-tresena edició, la manifestació s'inscriu en el marc de l'organització més àmplia de la [[Biennal de Venècia]], festival cultural d'art contemporani, que inclou la secció de cinema. La primera edició de la Mostra es va desenvolupar en el marc de la XVIII Bienal. Des de [[2004]], les pel·lícules són presentades a la Mostra en tres seccions: en competició, fora de competició i Horitzons.
El premi principal en competició és el [[Lleó d'Or]], que deu el seu nom al símbol de la ciutat (el lleó de la [[Basílica de Sant Marc (Venècia)|Basílica de Sant Marc]]). És considerat com un dels més importants des del punt de vista de la crítica cinematogràfica, com els concedits en els dos altres grans festivals de cinema europeus, la [[Palma d'Or]] del [[Festival de Canes]] i l'[[Ós d'Or]] de la [[Berlinale]]. Sovint aquests premis són de tendència oposada als [[Oscar]]s americans que tenen lloc habitualment a la primavera.
== Història ==
=== Els anys 30 ===
==== La primera Mostra ====
Nascuda en els [[anys 1930]], la primera Mostra de Venècia, denominada ''Primera Esposizione Internazionale d'Arte Cinematografica'' (Primera Exposició internacional d'art cinematogràfic) va tenir lloc del [[6 d'agost]] al [[21 d'agost]] de [[1932]]. El festival neix d'una idea del president de la [[Biennal de Venècia]], el comte [[Giuseppe Volpi di Misurata]], de l'escultor [[Antonio Maraini]], secretari general, i de [[Luciano De Feo]], el secretari general de l'Istituto internazionale per il cinema educativo'' (Institut internacional per al cinema educatiu), emanació de la [[Societat de Nacions]], la seu de la qual es trobava a [[Roma]], d'acord amb la idea d'organitzar el festival en la ciutat de la llacuna, i qui va ser el primer director i seleccionador.
[[Fitxer:Frank Capra.JPG|right|thumb|Frank Capra, present a la primera edició]]La Mostra, considerada com la primera manifestació internacional d'aquest tipus, rep un suport important de part de les autoritats. La primera edició es desenvolupa a la terrassa de l'Hotel Excelsior del [[Lido de Venècia]]. No es tracta encara d'una competició. Els títols són simplement presentats al públic. Malgrat això, les pel·lícules projectades s'han convertit en verdaders «clàssics» de la [[història del cinema]]: algunes són encara vives en la memòria: ''[[Forbidden]]'' del realitzador americà [[Frank Capra]], ''[[Grand Hotel]]'' d'[[Edmund Goulding]], ''[[El Campió]]'' de [[King Vidor]], el primer i inimitable ''[[Frankenstein (1931)|Frankenstein]]'' de [[James Whale]], ''[[The Devil to Pay!]]'' de [[George Fitzmaurice]], ''[[Gli Uomini, che mascalzoni !]]'' de [[Mario Camerini]] i [[Visca la llibertat]] de [[René Clair]] i altres obres de grans escenògrafs com [[Raoul Walsh]], [[Ernst Lubitsch]], [[Nikolaï Ekk]], [[Howard Hawks]], [[Maurice Tourneur]] o [[Anatole Litvak]].
Les estrelles d'aquest primer festival són les actrius, apareixent sobre gran pantalla a través de les pel·lícules projectades, que garanteixen a la Mostra un èxit encara més gran de l'esperat i atreuen a les sales més de 25.000 espectadors. Són les estrelles de l'època: [[Greta Garbo]], [[Clark Gable]], [[Fredric March]], [[Wallace Beery]], [[Norma Shearer]], [[James Cagney]], [[Ronald Colman]], [[Loretta Young]], [[John Barrymore]], [[Joan Crawford]], sense oblidar la glòria italiana [[Vittorio De Sica]] i el gran [[Boris Karloff]], que va entrar en la història pel seu paper de monstre en el primer [[Frankenstein]].
La primera pel·lícula de la història de la Mostra es va projectar el vespre del [[6 d'agost]] de [[1932]]: es tracta del ''[[El Dr. Jekyll i el Sr. Hyde (pel·lícula, 1931)|Dr. Jekyll i el Sr. Hyde]]'' de [[Rouben Mamoulian]]; després de la pel·lícula es va donar un gran ball als salons de l'Excelsior. La primera pel·lícula italiana ''[[Gli Uomini, che mascalzoni !]]'' de [[Mario Camerini|Camerini]], es va presentar el vespre de l'[[11 d'agost]] de [[1932]]
En absència d'un jurat i de l'adjudicació de premis oficials, que no seran introduïts sinó més tard, un referèndum extern al comitè organitzador, presidit per [[Attilio Fontana]] de l'[[Istituto del Commercio Estero|ICE]] (Institut de comerç exterior), organitzat entre el públic assistent a la manifestació, decreta millor director el soviètic [[Nikolaï Ekk]] per la pel·lícula [[Putyovka v zhizn]], mentre la pel·lícula ''[[Visca la llibertat]]'' de [[René Clair]] és escollida com la més divertida; [[Helen Hayes]] és designada millor actriu, i [[Fredric March]] millor actor. La pel·lícula més emocionant ''[[The Sin of Madelon Claudet]]'' d'[[Edgar Selwyn]].
==== Les edicions següents ====
La segona edició es desenvolupa dos anys més tard, de l'[[1 d'agost]] al [[20 d'agost]] de [[1934]]. De manera inicial, en efecte, el festival estava indissolublement vinculat a la [[Biennal de Venècia]] i en respectava la periodicitat. L'experiència de la primera edició comporta immediatament una important innovació: serà la primera edició competitiva. Els països en lliça amb almenys un representant són 19. Més de 300 periodistes van ser acreditats per assistir a les projeccions. La [[Copa Mussolini]] per a la millor pel·lícula estrangera i per a la millor pel·lícula italiana és instituïda però no existeix encara un verdader jurat. És la presidència de la Biennal que, amb l'opinió d'experts però també del públic i d'acord amb l'Institut internacional per al cinema educatiu de [[Luciano de Feo]], igualment director de la Mostra, atorga els premis als llorejats
[[Fitxer:KatharineHepburninStageDoorCanteencropped.jpg|thumb|Katharine Hepburn, millor actriu a la segona edició]]
A més a més de la [[Copa Mussolini]], són atribuïdes les «Grans Medalles d'or de l'Associació nacional feixista de l'espectacle» i els premis per a les millors interpretacions. La millor actriu és la jove [[Katharine Hepburn]], recompensada per a la seva interpretació a ''[[Little Women (pel·lícula de 1933)|Little Women]]'' de [[George Cukor]]. El premi de la millor pel·lícula estrangera és per ''[[Els homes d'Aran]]'', de [[Robert Flaherty]], un [[documental]] d'autor, gènere molt apreciat en aquell temps. [[Frank Capra]] és igualment de nou present amb una de les seves pel·lícules més cèlebres, ''[[New York-Miami]]'', amb [[Clark Gable]] i [[Myrna Loy]]. Des de la segona edició, la Mostra coneix el seu primer escàndol: durant una seqüència d[[Extáze]]'', del realitzador txecoslovac [[Gustav Machaty]], Hedwig Kiesler, coneguda llavors sota el nom de [[Hedy Lamarr]], apareix sobre la pantalla gran en un nu integral.
Des de la tercera edició de [[1935]], la Mostra es fa anual, conseqüència del gran èxit de públic i crítica de les dues primeres edicions, sota la direcció de [[Ottavio Croze]]. Amb el creixement de la notorietat i del prestigi del festival, creix igualment el nombre d'obres i de països participants en el concurs. A partir d'aquesta edició i fins a la postguerra, les pel·lícules soviètiques ja no participaran en la competició. El prestigiós primer premi pels actors pren el nom de [[Copa Volpi]], del nom del comte [[Giuseppe Volpi di Misurata]], pare del festival.
El festival presenta pel·lícules de gran qualitat: ''[[El delator]]'' de [[John Ford]], ''[[The Devil Is a Woman]]'' de [[Josef von Sternberg]], amb [[Marlene Dietrich]], i el vencedor del premi per a la millor pel·lícula estrangera, ''[[Anna Karenina (pel·lícula, 1935)|Anna Karénine]]'', de [[Clarence Brown]], amb [[Greta Garbo]], present per segona vegada al [[Lido de Venècia]].
[[1936]] és l'any d'una altra «primera vegada», la del Jurat internacional. El prestigi de la manifestació es consolida amb la presència de pel·lícules de realitzadors importants com [[Frank Capra]], [[John Ford]], [[Màxim Ophüls]], [[René Clair]], [[Josef von Sternberg]], [[Marcel L'Herbier]]. L'èxit més gran de públic tanmateix és per l'estrella italiana [[Amedeo Nazzari]].
D'edició en edició, les innovacions de la Mostra continuen: el [[1937]] s'inaugura el nou Palau del cinema de Venècia, obra de l'arquitecte [[Luigi Quagliata]], construït en un temps rècord en estil [[Modernisme|modernista]], en expansió en aquell temps. A part dels anys [[1940]] i [[1948]], el palau mai no va ser abandonat en tota la història de la manifestació.
Aquest nou lloc permet l'expansió del festival: el nombre de països partícipants i de pel·lícules acceptades augmenta. Aquesta vegada, les llums de la rampa apunten cap a [[Marlene Dietrich]]. [[Bette Davis]] s'imposa igualment amb el públic i s'emporta el premi de la millor actriu. La revelació d'aquesta edició és el jove actor francès [[Jean Gabin]], heroi de ''[[La Grande Illusion]]'' de [[Jean Renoir]], llorejat amb el gran premi del jurat internacional.
El [[1938]], la Mostra sofreix les pesades pressions polítiques del govern [[Feixisme|feixista]]. Els vencedors són imposats al jurat internacional i les pel·lícules premiades són el llargmetratge alemany ''[[Olympia (pel·lícula)|Olympia]]'' de [[Leni Riefenstahl]] i ''[[Luciano Serra pilota]]'' de [[Goffredo Alessandrini]], clarament dues pel·lícules de propaganda, tot i que el primer és encara avui reconegut com un dels mestres del [[cinema]] dels [[anys 1930]].
Aquesta edició és també l'última en la qual el cinema americà, fins llavors sempre present de manera important, tant quantitativament com qualitativament, és present sobre el ''Lido''. Se'n va amb un primer premi per a un dels millors [[llargmetratge]]s d'[[animació]] de [[Walt Disney]],'' [[La Blancaneus i els set nans (pel·lícula)|La Blancaneus i els set nans]].''
[[1938]] és també l'any de la primera gran retrospectiva, en la tradició de constant innovació del festival, retrospectiu en aquest cas consagrat al cinema francès des dels orígens fins a [[1933]]: ''[[Visca la llibertat]]'' ([[1932]]) de [[René Clair]], ''[[Un carnet de bal]]'' ([[1937]]) de [[Julien Duvivier]], ''[[La Grande Illusion]]'' ([[1937]]) i ''[[La bèstia humana]]'' (1939) de [[Jean Renoir]], ''[[Quai des brumes]]'' (1938) i ''[[Le jour se lève]]'' (1939) de [[Marcel Carné]].
Línia 43:
=== Els anys quaranta ===
El final de la [[Segona Guerra mundial]] divideix el decenni el dos. Si des de [[1938]] les pressions polítiques falsegen els resultats i arruïnen el festival, amb l'adveniment del conflicte la situació degenera en tal punt que les edicions de [[1940]], [[1941]] i [[1942]], llavors considerades com «no realitzades», es desenvolupen lluny del [[Lido de Venècia]] amb pocs països partícips i l'absolut monopoli de les obres i dels realitzadors que pertanyen a l'eix Roma-Berlín, en un clima més propagandístic que artístic, representats amb estrelles italianes com [[Alida Valli]], [[Assia Noris]] i [[Fosco Giachetti]].
Després d'aquest trist parèntesi, la Mostra reprèn plenament les activitats el [[1946]] amb la tornada de la pau, però les projeccions es desenvolupen aquesta vegada en el cinema San Marco, a causa del requeriment del Palau del cinema pels Aliats de la Segona Guerra mundial. El nou director [[Elio Zorzi]], vol trobar la llibertat i el caràcter internacional que havien suposat l'èxit de la Mostra i ara destruïda pels anys de guerra. L'edició de [[1946]] té lloc per primera vegada el mes de setembre en resposta als acords amb el nou [[Festival de Canes]].<ref>A finals dels [[anys 1930]], impulsat per la ingerència dels governs feixistes alemany i italià en la selecció de les pel·lícules de la Mostra de Venècia - inaugurada l'agost de 1939 per [[Goebbels]] - [[Jean Zay]], ministre francès de la Instrucció pública i de les Belles Arts, decideix, a partir de la proposta de [[Philippe Erlanger]], crear, a [[Canes]], un festival cinematogràfic de nivell internacional.</ref>
La característica d'aquesta nova etapa se situa en l'important corrent del [[Neorealisme]], un dels moviments més significatius de la història del [[cinema italià]] representat amb ''[[Paisà]]'' (1946) de [[Roberto Rossellini]], ''[[Il sole sorge ancora]]'' (1946) d'[[Aldo Vergano]], ''[[Caccia tragica]]'' (1947) de [[Giuseppe De Santis]], ''[[Senza pietà]]'' (1948) de [[Alberto Lattuada]] i ''[[La terra tremola]]'' (1948) de [[Luchino Visconti]]; però malgrat el seu indiscutible valor i l'èxit de públic, les obres no obtenen el reconeixement de la crítica.
Línia 50:
Amb el retorn a una situació normal, també tornen a Venècia les grans icones del cinema mundial com [[Rita Hayworth]], [[Joseph Cotten]], [[Olivia de Havilland]], tot i que la veritable estrella és l'actriu romana [[Anna Magnani]] premiada per la seva esplèndida interpretació a ''[[L'Onorevole Angelina]]'' de [[Luigi Zampa]], amb la [[Copa Volpi a la millor interpretació femenina]] a l'edició de [[1947]].
El [[1947]], la Mostra té lloc al [[Palau dels Ducs]], en un marc únic i esplèndid, acollint un rècord de 90.000 persones. Es tracta segurament d'una de les millors edicions de la història del festival que veu finalment la tornada de les obres de l'[[Unió Soviètica|URSS]] i de les noves democràcies populars com [[Txecoslovàquia]] que s'emporten el primer premi amb ''[[Siréna]]'' del cineasta [[Karel Stekly]]. [[1947]] veu igualment el restabliment del Jurat internacional per atribuir el ''Gran premio internazionale di Venezia''.
El [[1949]], sota la direcció del nou responsable [[Antonio Petrucci]], la manifestació torna definitivament al [[Palau del cinema de Venècia]] al [[Lido de Venècia]]. S'institueix un nou premi: el [[Lleó d'Or]], guanyat per primera vegada per ''[[Manon]]'' de [[Henri-Georges Clouzot]], i destaca el començament de [[Jacques Tati]] amb ''[[Jour de fête]]''.
=== Els anys cinquanta ===
Línia 56:
Durant aquests anys, a la recerca de noves idees i de noves vies a recórrer, la manifestació canvia diverses vegades de director: [[Antonio Petrucci]] ([[1949]]-[[1953]]), de nou [[Ottavio Croze]] ([[1954]]-[[1955]]), [[Floris Ammannati]] ([[1956]]-[[1959]]).
Són anys importants per al món del cinema que sembla haver deixat definitivament darrere el fantasma de la guerra. La Mostra contribueix a influenciar les tendències de l'època.
[[Venècia]] llança definitivament el [[cinema japonès]], que s'imposa sobre l'occidental gràcies al [[Lleó d'Or]] guanyat amb [[Rashômon]] del realitzador nipó [[Akira Kurosawa]] el [[1951]], reforçat set anys més tard, el [[1958]], amb ''[[Muhomatsu no issho]]'' de [[Hiroshi Inagaki]]. [[Ugetsu monogatari]] (1953), ''[[Sanshô dayû]]'' (1954) de [[Kenji Mizoguchi]] i ''[[Shichinin no samurai]]'' (1954), de Kurosawa, guanyen el no menys prestigiós segon premi, el [[Lleó de Plata]], mentre altres pel·lícules japoneses, no premiades, troben tanmateix un bon èxit: [[Saikaku ichidai onna]] (1952) de [[Kenji Mizoguchi]] i [[Biruma no tategoto]] (1956) de [[Kon Ichikawa]]. El mateix èxit se l'emporta el jove [[cinema indi]], que s'imposa en el seu moment, emportant-se el [[1957]] el [[Lleó d'Or]] amb ''[[Aparajito]]'' de [[Satyajit Ray]].
L'escola d'Europa de l'Est, ja recompensada amb el Gran premi del jurat internacional obtingut el [[1947]] amb l'obra del txecoslovac [[Karel Stekly]], ''[[Siréna]]'', s'imposa de nou gràcies a la presència de nous autors com [[Andrzej Wajda]] i [[Andrzej Munk]].
Després de la gesta, en els [[anys 1940]], de les primeres pel·lícules [[Neorealisme (cinema)|neorealistes]], els [[anys 1950]] marquen l'arribada a les pantalles del festival de dos dels més grans i dels més estimats realitzadors italians de la postguerra, [[Federico Fellini]] i [[Michelangelo Antonioni]], consagrats per la seva presència al Lido. Enfront dels grans mestres es presenta una sèrie de joves que pugen, promesa de noves cares en un panorama en plena expansió. Donaran vida al període més brillant del cinema italià en l'àmbit internacional. El [[1958]] es presenten a Venècia [[Francesco Rosi]], amb ''[[El dofí]]'', i sobretot [[Ermanno Olmi]], amb la seva òpera prima ''[[Il tempo si è fermato]]'', de [[1959]].
Malgrat la seva gran reputació, el [[cinema italià]] no és premiat segons el seu prestigi, desencadenant animades polèmiques. Dos episodis fan explotar les llargues discussions: el [[Lleó d'Or]] no atribuït a [[Luchino Visconti]], ni el [[1954]] per a ''[[Senso]]'', en benefici de la pel·lícula ''[[Romeo and Juliet (pel·lícula de 1954)|Romeo and Juliet]]'' de [[Renato Castellani]], ni el [[1960]], per a ''[[Rocco e i suoi fratelli]]'', aquesta vegada en benefici d'una pel·lícula francesa ''[[Le passage du Rin]]'' de [[André Cayatte]]. El reconeixement li serà conferit el [[1964]], qual [[Sandra]] guanya finalment el premi cobejat. [[Roberto Rossellini]], un altre autor important del cinema italià de l'època, presenta igualment moltes de les seves pel·lícules en el transcurs del festival: [[1950]] és l'any dels ''[[Francesco, giullare di Dio]]'' i d[[Stromboli terra di Dio]]''. Dos anys més tard, presenta [[Europa 51]].
Escàndols a part, és el [[cinema europeu]] el que aconsegueix «la part del lleó». L'escola del vell continent s'imposa amb autors ja coneguts com el danès [[Carl Theodor Dreyer]], recompensat amb el [[Lleó d'Or]] per ''[[La paraula]] (Ordet)'' (1955) i el suec [[Ingmar Bergman]] que, amb ''[[Ansiktet]]'', guanya el [[Gran Premi del Jurat]] el [[1959]].
Durant aquests anys [[Venècia]] pot finalment celebrar la tornada a la Mostra del [[cinema americà]] que es presenta amb nous escenògrafs com [[Elia Kazan]], [[Billy Wilder]], [[Samuel Fuller]] o [[Robert Aldrich]].
Línia 75:
Els [[anys 1960]] registren un desenvolupament continu de la Mostra, fidel al recorregut artístic seguit abans de la guerra.
L'edició de [[1960]] és la més discutida de la història del festival, quan el [[Lleó d'Or]] és negat a una extraordinària pel·lícula de [[Luchino Visconti]], ''[[Rocco e i suoi fratelli]]'', i el jurat prefereix l'obra del francès [[André Cayatte]], [[Le Passage du Rin]]. A la sala, el públic xiula tota l'estona que dura la cerimònia dels premis i la projecció de la pel·lícula llorejada. És una segona gran desil·lusió per al realitzador, ja desaprovat el [[1954]] quan va presentar ''[[Senso]]''.
Al començament del decenni, el festival és el promotor d'una profunda renovació del cinema. Són creades nombroses seccions per diversificar l'oferta i ampliar el camp d'acció. Importants pel·lícules, fins llavors mig desconegut, del [[cinema lliure]] [[cinema anglès|anglès]], com ''[[Saturday Night and Sunday Morning]]'' (1961) de [[Karel Reisz]], ''[[A Taste of Honey]]'' (1962) de [[Tony Richardson]], o ''[[Billy Liar]]'' (1963) de [[John Schlesinger]], mentre que la [[Nouvelle Vague]] francesa, present gràcies a [[Jean-Luc Godard]] i [[Alain Resnais]] troba la seva plena consagració.
Alguns joves directors italians es presenten per la primera vegada davant el gran públic: [[Pier Paolo Pasolini]], [[Bernardo Bertolucci]], [[Paolo Taviani]] i el seu germà [[Vittorio Taviani|Vittorio]], [[Vittorio De Seta]], [[Valerio Zurlini]], [[Marco Ferreri]], [[Florestano Vancini]], [[Marco Bellocchio]], [[Giuliano Montaldo]], [[Tinto Brass]], mentre d'altres realitzadors del calibre de [[Francesco Rosi]], [[Ermanno Olmi]] i [[Gillo Pontecorvo]] confirmen les esperances dels seus començaments en els [[Anys 1950]].
Després de les polèmiques de [[1960]], els premis següents són incontestables i no sense valor: l'any següent el llorejat és ''[[L'année dernière a Marienbad]]'' d'[[Alain Resnais]], i el [[1962]] el premi és atribuït ''ex aequo'' a [[Valerio Zurlini]] i [[Andrej Tarkovskij]], amb respectivament ''[[Cronaca familiare]]'' i ''[[La Infantesa d'Ivan]]''.
A partir de [[1963]], el vent de la novetat porta el ''professore'' [[Luigi Chiarini]] a la direcció de la Mostra, obrint una era que durarà fins al [[1968]]. Durant els anys de la seva presidència, Chiarini s'entesta a renovar l'esperit i les estructures del festival, apostant sobre una reorganització de la base de tot el sistema. Durant sis anys, la Mostra adopta una línia coherent, seguint rigorosos criteris de selecció de les obres a concurs, oposant-se a les obres més mundanes, a les pressions polítiques i a la ingerència de les cases de producció sempre més exigents, preferint la qualitat artística de les pel·lícules a la creixent comercialització de la indústria del cinema.
Un dels punts claus de la gestió de Chiarini és la contínua i indispensable confrontació de les diferents generacions i de les escoles de realització. «Confirmats» i «muntants», mestres i alumnes alternen a les pantalles del festival: [[Jean-Luc Godard]], [[Carl Theodor Dreyer]], [[Ingmar Bergman]], [[Arthur Penn]], [[Pier Paolo Pasolini]], [[Robert Bresson]], [[Akira Kurosawa]], [[Roman Polanski]], [[François Truffaut]], [[Roberto Rossellini]], [[Joseph Losey]], [[Milos Forman]], i [[Carmelo Bene]], [[John Cassavetes]], [[Alain Resnais]], [[Luis Buñuel]], llorejat el [[1967]] del [[Lleó d'Or]] amb ''[[Belle de jour]]'', una pel·lícula molt menys d'[[avantguarda]] que les del període de la seva col·laboració amb [[Salvador Dalí]].
El [[cinema italià]] és la verdadera marca de fàbrica d'aquest període de la Mostra gràcia sobretot a l'ascens de noves estrelles com [[Claudia Cardinale]], [[Marcello Mastroianni]] i [[Monica Vitti]], però sobretot per l'excepcional sèrie de quatre victòries consecutives del premi més prestigiós: [[1963]], ''[[Le mani sulla città]]'' de [[Francesco Rosi]], [[1964]], ''[[Il deserto rosso]]'' de [[Michelangelo Antonioni]], [[1965]], ''[[Sandra]]'', la tan esperada victòria de [[Luchino Visconti]] i finalment, el [[1966]], ''[[La Batalla d'Alger]]'' de [[Gillo Pontecorvo]].
L'agitació social i política de [[1968]] té fortes repercussions sobre la [[Biennal de Venècia]] encara sota l'estatut de l'època [[feixisme|feixista]], i per tant sobre el festival de la pel·lícula que en depèn. Aquest experimenta llavors fortes i contínues discussions, conduint a una ruptura amb la tradició, volguda pel corrent de pensament de l'època. De [[1969]] a [[1979]], la manifestació es manté sense que els premis siguin atorgats, tornant així a la no-competitivitat de la primera edició. El [[1973]], [[1977]] i [[1978]], la Mostra ni tan sols té lloc. El [[Lleó d'Or]] torna el [[1980]], paradoxalment, o com per recuperar el retard, amb la victòria ''ex aequo'' de [[Louis Malle]] i [[John Cassavetes]].
Línia 94:
Les deu edicions que es desenvolupen en els [[anys 1970]], de [[1969]] a [[1979]] són doncs no competitives, l'efecte de la contestació [[1968|del 1968]] suposa l'abolició de la competició i per tant de l'adjudicació dels premis. Els dos primers anys són sota la direcció d'[[Ernesto Laura]], direcció que passa de manera successiva a [[Gian Luigi Rondi]] i a [[Giacomo Gambetti]]. A títol de compensació parcial, s'estrenen noves seccions, ampliant l'oferta del festival.
Una important novetat és la introducció, el [[1971]], del [[Lleó d'Or per a la carrera]], del qual els primers receptors són el realitzador americà [[John Ford]], diverses vegades present al festival, i, l'any següent [[Charlie Chaplin]], per a la seva obra d'home de cinema complet i eclèctic. [[1971]] retarda un altre any la primera projecció d'una de les pel·lícules models de la [[Revolució cultural]] [[Xina|xinesa]] ''[[Hong se niang zi jun]]''.
El [[1972]] s'organitza en el centre històric de [[Venècia]] una manifestació cinematogràfica paral·lela en contradicció oberta amb la Mostra «oficial» de la [[Biennal de Venècia|Biennal]], les [[Jornades del cinema italià]], sota l'ègida de l'ANAC (Associació nacional dels autors de cinema) i de l'AACI (Associació dels autors de cinema italians), criticant asprament la nova direcció.
L'any següent, el director [[Gian Luigi Rondi]], és obligat a dimitir. Amb l'estatut de la Biennal encara bloquejat al Parlament, immutable des del període feixista, totes les manifestacions vinculades a l'organització són suprimides, la Mostra compresa. Les dues associacions d'autors italians agafen el relleu, organitzant de nou les Jornades del cinema italià que, tanmateix, no aconseguiran imposar-se i encara menys suplantar el festival oficial.
La direcció passa aleshores a [[Giacomo Gambetti]] que la conserva entre [[1974]] i [[1976]] i pren una nova via, intentant canviar la imatge de la Mostra: homenatges, retrospectives, congrés, proposicions de noves pel·lícules, opcions de projeccions descentralitzades. El [[1977]], dins dels projectes de la Biennal desenvolupa una manifestació consagrada completament al cinema d'Europa de l'Est, integrant-se dins del projecte de la fundació sobre la «dissidència cultural».
Línia 107:
Entre totes aquestes pel·lícules destaca l'obra mestra que [[Stanley Kubrick]] presenta al públic del festival de la llacuna el [[1972]], ''[[A Clockwork Orange]]'', amb [[Malcolm McDowell]], una pel·lícula que fa discutir infal·liblement i parlar d'ell.
El renaixement tan esperat arriba el [[1979]], gràcies al nou director [[Carlo Lizzani]], decidit a rellançar la imatge i el valor que la Mostra havia perdut en el transcurs del precedent decenni. Aquesta edició és la que posa els fonaments que permetran recobrar el prestigi internacional, que trobarà el seu apogeu en el decenni següent. Amb la seva experiència de director, Lizzani fa un gir històric que comença pel canvi del nom: un sobri ''Mostra Internazionale del Cinema '', en lloc de Mostra Internazionale d'Arte Cinematografica, denominació que el festival porta encara avui.
Decidit a oferir una imatge més moderna i viva de la Mostra, el nou director forma un comitè d'experts per ajudar-lo a seleccionar les obres i a mantenir l'orientació del festival. Entre els seus col·laboradors figuren personalitats del mitjà cultural de l'època: [[Alberto Moravia]], [[Roberto Escobar]], [[Giovanni Grazzini]], [[Enzo Scotto Lavina]] i [[Paolo Valmarana]]. Com adjunt i conseller més proper, Lizzani porta a [[Venècia]] [[Enzo Ungari]].
Línia 118:
Paral·lelament a una selecció de pel·lícules sempre més variada, el festival veu multiplicar-se les retrospectives que revisiten autors o moviments importants; acull nous esdeveniments consagrats a la investigació («''Officina''») i a les pel·lícules de gran espectacle («Mezzogiorno-Mezzanotte»). La primera pel·lícula del cicle d'[[Indiana Jones]], ''[[A la recerca de l'arca perduda]]'' (1981), [[E.T. the extra-terrestrial]] (1982) de [[Steven Spielberg]], el segon episodi de la trilogia de [[La Guerra de les Galàxies]] de [[George Lucas]], ''[[Star Wars Episodi V: L'Imperi Contraataca]]'', dirigit per [[Irvin Kershner]] (1980), [[Heaven's Gate]] de [[Michael Cimino]] (1982), la pel·lícula de terror ''[[Poltergeist (pel·lícula)|Poltergeist]]'' de [[Tobe Hooper]] (1982), [[remake]] de velles glòries o de pel·lícules excèntriques són programades successivament. Aquestes iniciatives, nascudes de la imaginació del crític [[Enzo Ungari]], col·laborador de Lizzani, constitueixen una fórmula eficaç, que serà represa durant anys i no només a [[Itàlia]].
El [[1980]], el festival torna a ser competitiu després d'una llarga travessia del desert. Un doble [[Lleó d'Or]] és atribuït als dos llorejats ''ex aequo '', el francès [[Louis Malle]] amb ''[[Atlantic City (pel·lícula)|Atlantic City]]'', i l'americà [[John Cassavetes]] amb ''[[Glòria (pel·lícula de 1980)|Glòria]]''.
Venècia juga un paper important en l'emergència del [[Nou Cinema Alemany]]: [[Margarethe Von Trotta]], primera llorejada del [[Lleó d'Or]] el [[1981]], sorprèn el jurat amb ''[[Die Bleierne Zeit]]'', mentre que [[Wim Wenders]] s'imposa l'any següent amb ''[[Der Stand der Dinge]]''. La sèrie ''[[Berlín Alexanderplatz]]'' de [[Rainer Werner Fassbinder]] obté un gran èxit el [[1980]], però el [[1982]], quan ''[[Querelle]]'', l'última pel·lícula i la més polèmica de Fassbinder és presentada a títol pòstum, no obté el primer premi, dividint el jurat i desencadenant vives polèmiques.
Línia 128:
El [[cinema italià]] sembla ser en el punt d'enfrontar una «mutació generacional»: la Mostra proposa pel·lícules de realitzadors quasi principiants com [[Nanni Moretti]], [[Gianni Amelio]], [[Marco Tullio Giordana]], [[Franco Piavoli]], [[Paolo Benvenuti]].
El [[1983]] la direcció passa a les mans de [[Gian Luigi Rondi]] que no s'aparta de la línia del seu predecessor. Llança les bases d'una millor organització de la Mostra, institucionalitzant els esdeveniments i donant lloc als mestres del cinema passat i present.
El jurat internacional és d'ara endavant format només per cineastes, afirmant la voluntat de Rondi de crear un festival d'autors, per autors. Els membres són escollits entre els realitzadors que han emergit en el decenni mític dels [[anys 1960]], el primer d'ells [[Bernardo Bertolucci]]. [[Jean-Luc Godard]] amb [[Prénom Carmen]], després el [[1984]] [[Krzysztof Zanussi]] amb ''[[The Year of the Quiet Sun]]'', el [[1985]] [[Agnès Varda]] amb ''[[Sans toit ni loi]]'', el [[1986]] [[Eric Rohmer]] amb ''[[Le Rayon vert]]'' són entre els llorejats.
Línia 139:
En l'edició de [[1989]] Biraghi presenta ''[[O Recado das Ilhas]]'' de [[Ruy Duarte de Carvalho]], primera pel·lícula de [[Cap Verd]] presentada en un festival internacional.
La nova fórmula, caracteritzada per un programa flexible i un ritme agafat, sedueix igualment els amants del festival que havien sostingut la candidatura de Biraghi i el gran públic. La primera edició que es desenvolupa sota la seva direcció recompensa un veterà, [[Louis Malle]], per a [[Au revoir les enfants]], al costat del qual es troben noves esperances com els realitzadors [[Carlo Mazzacurati]] i [[David Mamet]], al costat de realitzadors confirmats, les pel·lícules dels quals són presentades fora de concurs, com ''[[The Untouchables]]'' de [[Brian De Palma]] o ''[[Els dublinesos]]'' de [[John Huston]].
El [[1988]] la Mostra s'enriqueix de dues importants manifestacions noves, «Horitzons» i «Nits», així com dels «Esdeveniments especials». És en aquest marc que desenvolupa la projecció de ''[[The Last Temptation of Christ]]'', una de les pel·lícules més polèmiques de [[Martin Scorsese]]. Basat en els evangelis apòcrifs, la pel·lícula crea escàndol en els mitjans religiosos, sobretot als [[Estats Units]] i a [[Itàlia]], ja abans de la seva projecció a [[Venècia]]. La pel·lícula és projectada de manera normal, però en un Palau del cinema vigilat com un [[búnquer]] i la conferència de premsa en el transcurs de la qual el realitzador exposa la seva problemàtica és de gom a gom, però sense incidents.
No són aquestes les úniques qualitats d'aquesta edició de [[1988]], que té també el mèrit de descobrir el talent de l'espanyol [[Pedro Almodóvar]] i de presentar al món un dels majors èxits còmics de la història, ''[[Un peix anomenat Wanda]]'' de [[Charles Crichton]], però també ''[[Qui ha enredat en Roger Rabbit?]]'', esplèndid mix d'interpretació i d'animació signat per [[Robert Zemeckis]]. El [[Lleó d'Or]] és guanyat per ''[[La Leggenda del santo bevitore]]'' de [[Ermanno Olmi]].
Línia 154:
Des del començament dels [[anys 1990]], l'adjudicació del [[Lleó d'Or]] [[1990]] a ''[[Rosencrantz & Guildenstern Are Dead]]'' de [[Tom Stoppard]] suscita noves polèmiques. El jurat, presidit per [[Gore Vidal]], la prefereix al talent visionari de la principiant [[Jane Campion]]. Les aspres discussions, tant en el públic com entre el jurat, recorden la discussió en els anys cinquanta quan el jurat va ignorar dues vegades les pel·lícules de [[Luchino Visconti]].
L'any següent, una pel·lícula sorprèn tothom: ''[[Da hongdenglong gaogao gua]]'' del xinès [[Zhang Yimou]], però novament no és la pel·lícula que rep la millor acollida de públic i de crítica. El [[Lleó d'Or]], l'obté ''[[Urga (pel·lícula)|Urga]]'', de [[Nikita Mikhalkov]].
Les últimes edicions del festival dirigides per [[Guglielmo Biraghi]] es caracteritzen per la riquesa d'una selecció que va descobrir nombrosos joves realitzadors americans, sobretot [[Spike Lee]] i [[Gus Van Sant]]. Al costat de les joves esperances, el festival presenta sempre veterans confirmats com [[Martin Scorsese]], present el [[1990]] amb [[Un dels nostres]] i [[Jean-Luc Godard]], seleccionat l'any següent per a ''[[Allemagne année 90 neuf zéro]].''
Línia 233:
** [[Lleó d'Or per la millor pel·lícula]] ([[1934]]-)
** [[Lleó d'Or per la carrera]] ([[1969]]-)
* [[Lleó d'Argent]]
** [[Gran Premi del Jurat (Festival de Venècia)|Gran Premi del Jurat]] ([[1951]]-)
Linha 291 ⟶ 290:
*[[1969]] - [[1970]]: [[Ernesto Laura]]
*[[1971]] - [[1972]]: [[Gian Luigi Rondi]]
*[[1973]]
*[[1974]] - [[1976]]: [[Giacomo Gambetti]]
*[[1977]] - [[1982]]: [[Carlo Lizzani]]
Linha 314 ⟶ 313:
{{Festivals de Cinema}}
{{cal coor}}
[[Categoria:Festival Internacional de Cinema de Venècia| ]]
| |||