Clavicèmbal: diferència entre les revisions

El '''clavicèmbal''' o '''clavecí''' és un instrument musical de teclat de cordes polsades (a diferència del [[piano]] o el [[clavicordi]], que són de cordes percudides). La família del clavicèmbal també inclou els instruments més petits coneguts com a [[virginal]] i [[espineta]]. Aquesta família d'instruments possiblement s'originà quan es començà a adjuntar un teclat a l'extrem d'un [[Saltiri (instrument)|saltiri]].<ref>{{GEC|0091078|clavecí}}</ref>

[[Fitxer:MDMB 418, clavicèmbal, Christian Zell, Museu de la Música de Barcelona.jpg|esquerra|thumb|Clavicèmbal, Christian Zell, [[Museu de la Música de Barcelona]]]]L'origen del clavicèmbal, tot i que poc clar, es pot situar a l'alta [[edat mitjana]]. Les primeres referències escrites daten del [[segle XIV]], una època en què es realitzaren avenços en maquinària i rellotgeria i, per tant, és possible que s'adaptés algun tipus de mecanisme als saltiris. Un manuscrit llatí de [[Henri Arnault de Zwolle]] (''circa'' 1440) presenta alguns diagrames detallats d'un petit clavicèmbal.<ref>{{Ref-llibre|cognom=L.|nom=Kottick, Edward|capítol=From psaltery and monochord to harpsichord and virginal|títol=A history of the harpsichord|url=https://www.worldcat.org/oclc/49681161|edició=|llengua=anglès|data=2003|editorial=Indiana University Press|lloc=Bloomington|pàgines=9-26|isbn=0253341663}}</ref>

Cap a finalsla fi del [[segle XVI]] a [[Flandes]] es produí una revolució en la construcció de clavicèmbals, amb el treball de Hans Ruckers i els seus successors. Els clavicèmbals flamencs eren més robustos que els italians. Com que utilitzaven cordes més llargues i amb una tensió superior, a més d'una carcassa més pesada i una [[taula harmònica]] prima d'[[avet]] amb una gran resposta, el to resultava més potent i establí el model de construcció de clavicèmbals a molts països durant els segles següents. Els constructors flamencs també introduïren el clavicèmbal de dos manuals, inicialment previst per permetre una transposició fàcil (en un interval de quarta) més que no pas per augmentar el ventall expressiu de l'instrument. Tot i així, durant el [[segle XVII]], el manual addicional es començà a utilitzar també per proporcionar un contrast de so i, a més, amb la possibilitat de combinar els [[Registre (música)|registres]] dels dos manuals per donar un so més rodó.

A mitjans del [[segle XVIII]], quan el clavicèmbal es trobava en el seu moment de màxima esplendor, començà a perdre pes en favor perquè va sorgir el recentment desenvolupat [[piano]]forte. La gran capacitat dinàmica del piano com a instrument solista i les noves modes musicals, que no afavorien la rica estructura harmònica i rítmica del [[baix continu]], anaren relegant el clavicèmbal, considerat cada vegada més com un instrument poc expressiu. Com a resultat, durant el [[segle XIX]] es perdé el coneixement de la construcció de clavicèmbals i a finalsla fi del [[segle XIX]] era un instrument pràcticament desaparegut. A partir dels anys 1920, l'interès en la interpretació amb criteris històrics comportà una revifalla del clavicèmbal, inicialment amb resultats poc encoratjadors. Cap als anys 1950 i 1960 el nou impuls de la interpretació històrica féu que els nous constructors de clavicèmbals abandonessin definitivament les tècniques heretades de la construcció de pianos i retornessin als mètodes dels constructors barrocs, tal com es fa actualment. En els darrers trenta anys el clavicèmbal ha retrobat el seu lloc privilegiat en la interpretació de la [[música barroca]], com a instrument solista, concertant o de [[baix continu]].

Al clavicèmbal la pulsació de la corda ve determinada per l'acció de les tecles. Sobre l'extrem de la tecla oposat al punt en què es prem (i en general ocult sota la caixa), reposa una peça de fusta anomenada martinet, en posició vertical. La tecla recolza, aproximadament al seu punt mitjà, sobre un pivot, de manera que fa de balancí i quan hom la prem, l'extrem posterior, sobre el qual reposa el martinet, s'aixeca. A la part superior del martinet hi ha una petita llengüeta que pot pivotar lleugerament al voltant d'un eix; sobre la llengüeta es col·loca perpendicularment el [[plectre]] (o pua) que serà l'encarregat de polsar la corda durant el moviment ascendent del martinet.<ref>{{GEMUS|167}}</ref>