Infinitiu: diferència entre les revisions

El nom "infinitiu" procedeix de l'adjectiu llatí ''īnfīnītīvus'' que significa "sense límit" i era considerat a voltes un dels "modes" de la gramàtica llatina (entenent "mode" no en el sentit actual de mode, sinó com un terme genèric per a indicar una forma gramatical). Per tant, ''īnfīnītīvus'' era la forma abreujada de referir-se al "modus īnfīnītīvus". El nom respon al fet que l'infinitiu no està limitat (i per tant és "sense límit") per diverses categories gramaticals dels verbs en forma personal (en llatí l'infinitiu no expressa manera, persona ni nombre). El terme llatí "īnfīnītīvus" era una traducció del terme gramatical grec ἀπαρέμφατος (scil. κλίσις) (= "aparèmfatos" [scil. "clisis"] és a dir "que no indica res més"), perquè, en mancar d'altres marques morfològiques, l'infinitiu només indica el contingut semàntic del verb.<ref>{{Ref-publicació|cognom=Krisch|nom=T.|article=Jacob Wackernagel. Lectures on Syntax. With Special Reference to Greek, Latin, and Germanic. Edited by DAVID LANGSLOW.|publicació=Kratylos|url=http://dx.doi.org/10.29091/kratylos/2013/1/8|volum=58|exemplar=1|data=2013|pàgines=101–109|doi=10.29091/kratylos/2013/1/8|issn=0023-4567}}</ref> A la gramàtica tradicional catalana, castellana o gallega, seguint una tradició que es remunta a Dionís Traci,<ref>{{Ref-publicació|cognom=Morgan|nom=Teresa|article=J. Lallot: La Grammaire de Denys le Thrace . Pp. 308. Paris: CNRS Editions, 1998. Paper. ISBN: 2-271-05591-1.|publicació=The Classical Review|url=http://dx.doi.org/10.1017/s0009840x0045002x|volum=50|exemplar=01|data=2000-04|pàgines=286|doi=10.1017/s0009840x0045002x|issn=0009-840X}}</ref> a voltes s'incloïa a l'infinitiu dins dels "modes", però aquesta nomenclatura va deixar d'utilitzar-se quan es van perfilar bé els conceptes de mode i modalitat.

 

A les llengües flexives, les formes no finites del verb (també anomenades verboides) són les que no estan determinades per algunes de les categories morfològiques característiques dels verbs que poden formar una oració principal, com són principalment les de persona, nombre, manera, temps i aspecte.​<ref>{{Ref-publicació|cognom=BAUER|nom=LAURIE|article=Martin Haspelmath, Understanding morphology. London: Arnold New York: Oxford University Press, 2002. Pp. xiii+290.|publicació=Journal of Linguistics|url=http://dx.doi.org/10.1017/s0022226703242067|volum=39|exemplar=2|data=2003-07|pàgines=424–427|doi=10.1017/s0022226703242067|issn=0022-2267}}</ref> L'infinitiu és la forma finita que presenta més trets comparables als d'un substantiu, mentre que altres formes finites s'assemblen més a un adjectiu (els participis) o a un adverbi. Per tant, la descripció precisa dels trets sintàctics i morfològics d'un infinitiu varia de llengua a llengua. En català, per exemple, l'infinitiu manca de morfemes de persona, temps, manera, persona o nombre. En portuguès i en gallec, per contra, es pot conjugar amb persona i nombre. Com a substantiu verbal que és, l'infinitiu és una forma apta per a expressar la idea d'una acció com a noció general, sense especificar les circumstàncies de la seua realització particular (com, quan, quina o qui), la qual cosa explica que es trobe en moltes tradicions lexicogràfiques (per exemple en castellà, francès o italià) com a entrada (lema) en el diccionari agrupant totes les seues formes conjugades (altres llengües fan servir altres formes: per exemple, en grec antic se sol usar la primera persona singuler del present d'indicatiu). Per aquesta raó també s'acostuma a trobar a les frases on es diu alguna cosa general sobre aquesta acció. Sintàcticament, l'infinitiu presenta trets característics del verb (admet complements com un verb en forma personal) i d'un substantiu (pot aparèixer a les posicions característiques d'un substantiu, principalment com a subjecte, objecte directe i atribut). En idiomes amb article acostuma admetre'n la determinació. Normalment un infinitiu no pot ser el nucli d'una oració principal.