Italià: diferència entre les revisions

A [[Suïssa]], l'italià és una de les tres [[Llengües de Suïssa|llengües oficials]] (el romanx és una llengua nacional, però no és oficial a tot el país<ref>[http://www.swissinfo.ch/eng/languages/29177618]</ref>); s'estudia i s'aprènaprén a totes les escoles de la confederació i es parla, com a llengua materna, en els cantons suïssos de [[Cantó de Ticino|Ticino]] i els [[Grisons]] (predominantment als [[Grisons italià|Grisons italians]]) i pels immigrants italians que estan presents en gran nombre als cantons de parla alemanya i francesa. També és la llengua oficial de [[San Marino]], així com l'idioma principal de la [[Ciutat del Vaticà]].<ref>[http://www.vatican.va/archive/aas/documents/AAS-21-1929-ocr.pdf ''Legge sulle fonti del diritto'' del 7 de juny de 1929, les lleis i les regulacions es publicaran en italià ''Supplemento per le leggi e disposizioni dello Stato della Città del Vaticano'' disponible a] [[Acta Apostolicae Sedis]].</ref> És co-oficial a l'[[Ístria eslovena]] i al [[Comtat d'Ístria]] de [[Croàcia]]. La llengua italiana adoptada per l'Estat després de la [[unificació d'Itàlia]] es basa en el [[toscà]], que prèviament era una llengua parlada principalment per la [[classe alta]] de la societat florentina.<ref>[http://www.italian-language-study.com/italian-language/modern-italian.htm Modern Italian] ''The Italian Language'' consultat el 16-05-2010</ref> El seu desenvolupament també va ser influenciat per altres [[Llengües d'Itàlia|llengües italianes]] i per les [[llengües germàniques]] dels [[Invasions bàrbares|invasors postromans]].

L'italià és descendent del [[llatí]]. A diferència de la majoria de les altres llengües romàniques, l'italià conserva el contrast del llatí entre consonants curtessimples i [[Geminació|consonants llarguesgeminades]]. Com en la majoria de [[llengües romàniques]], l'[[Accent prosòdic|accent]] és distintiu. Entre les llengües romàniques, l'italià és la més propera al llatí en termestérmens de [[vocabulari]].<ref name="Grimes 1996">{{ref-llibre|cognom= Grimes |nom= Barbara F. |editor= Barbara F. Grimes |others= Consulting Editors: Richard S. Pittman & Joseph E. Grimes |títol= Ethnologue: Languages of the World |edició= thirteenth |data= octubre 1996 |editorial= [[Ethnologue|Summer Institute of Linguistics, Academic Pub]] |lloc= Dallas, Texas |isbn= 1-55671-026-7}}</ref>

L'italià presenta una gran diferenciació [[dialectal]]. Per exemple, hi ha [[dialectes]] italians molt més diferents entre si que no pas el [[portuguèsportugués]] i el [[castellà]], al sud; al nord, en alguna part del sud i a Sardenya, s'hi parla italià juntament amb les llengües locals ([[llombard]], [[piemontèspiemontés]], [[llengua lígur|lígur]], [[llengua catalana|català]], [[vènet]], [[francoprovençal]], [[occità]], [[emilià-romanyol]], [[furlà]], [[napolità]], [[llengua sarda|sard]], [[sicilià]]).

Fins ací, la versió tradicional de la romanística, que coincideix amb l'opinió oficial de l'Estat italià i amb la propaganda nacionalista italiana. De fet, durant moltes dècades la romanística internacional ha tingut constància que aqueixa definició oficial d'italià era propaganda política en sentit literal; però no s'hi ha fet gaire èmfasi, per motius pragmàtics.

Que l'italià presentipresente "diferenciació dialectal" interna de grau superior al que distingeix el portuguèsportugués de l'espanyol, ja ens problematitza la definició territorial de la llengua. I més encara si es constata que hi ha "diferenciacions dialectals" internes que, de fet, són de grau superior a tot allòel que distingeix el català del portuguèsportugués.

s'inscriuen en la Romània Occidental: sonorització de P, T, K llatines intervocàliques en B, D, G; formació del plural afegint -S al singular. Per tant, és impossible que forminformen part de la llengua italiana, membre prototípic de la Romània Oriental: conservació de P, T, K llatines intervocàliques; formació del plural canviant la vocal final.

AltraUna menaaltre tipud d'acumulacions d'isoglosses significatives permet dubtar seriosament que les parles del sud itàlic, a l'entorn de Nàpols i de Sicília, puguinpuguen ser considerades seriosament com a formant part del mateix sistema lingüístic que l'italià.

Es debat si les parles del nord constitueixen una única llengua, o bé dues: d'una banda, el padà (o [[gal·loitàlic]]), compost per [[piemontèspiemontés]], [[llombard]], [[lígur]] i [[emilià-romanyol|emilanoemilà-romanyol]]; de l'altra, el [[vènet]]. Pel que fa al sud, hi ha motius per a postular l'existència de dues llengües prou caracteritzades: el [[napolità]] i el [[sicilià]].

L'italià, doncs, fóraseria el que queda enmig, i vindria a coincidir amb el terç central de la Península Itàlica (amb Còrsega); és a dir, des del punt de vista administratiu comprendria [[Còrsega]], la [[Toscana]], les [[Marques]] centrals, [[Úmbria]], el [[Laci]] i els [[Abruços]] septentrionals. Tot i això, i de manera força discutible, alguns lingüistes qüestionen, fins i tot, la italianitat del romanesc, parla pròpia de Roma. El cors, en tot cas, és una de les formes d'italià més properes a l'estàndard.

* '''[[cors]]''' ''(corso)'', amb [[Bastia]] i [[Ajaccio]], i incloent-hi el [[gal·lurèslurés]] i el [[sassarèssassarés]] de l'extrem septentrional de Sardenya;

** '''[[marquesà central]]''' (''marchigiano centrale''),<ref>El [[marquesà septentrional]] s'inscriu en el [[gal·loitàlic|padà]] ([[emilià-romanyol|emiliano-romanyol]]); el [[marquesà meridional]], en el [[napolità]]. El terme ''marquesà'', doncs, que no és tradicional sinó atribuït per la dialectologia, no denota cap dialecte clarament definit, sinó merament el 'conjunt de les parles de la regió administrativa de les Marques'.</ref> amb [[Ancona]], [[Macerata]], etc.;

Arran del [[Renaixement]], la parla florentina (Dante, Boccaccio, Petrarca) adquirí un prestigi enormemolt gran, i per aquesta via acabà imposant-se a tota la península, i a Sicília, com a llengua de l'alta cultura i de l'administració, i acabà rebent el nom antonomàstic de ''italià'', cosa que permetia jugar amb el terme ''Itàlia'' referit al conjunt peninsular: si Nàpols i Llombardia eren ''Itàlia'', l'italià havia d'ésser llurla seua llengua, tant més que la feien servir els administradors i els intel·lectuals (i a penes ningú més, fora del domini lingüístic de l'italià estricte).

Sobre aquestaaqueixa ideologia es construí el projecte d'[[unificació italiana]]. En reeixir aquestaaqueixa, el principi esdevingué ideologia oficial d'Estat. I l'Estat féufeu tot el possible per a dur-lo a la pràctica, tot imposant l'italià com a única llengua concebible i negant la condició de llengua a totes les altres llengües així subsumides.

A les alçades de mitjans segle XX, la política lingüicida de l'Estat havia aconseguit convèncerconvéncer tots aquests al·lòfons que no parlaven pas llengües diferents de l'italià, sinó mers ''dialetti'' inclosos en el marc general de la llengua italiana, els quals homse suposava que ja tenien en l'italià el registre estàndard que els calia.

D'ençà mitjans segle XX, s'hi ha aconseguit d'engegar un procés de substitució lingüística en favor de l'italià, que, amb tot, encara es troba en qüestió, perquè encara hi ha milions de parlants d'aqueixes llengües subsumides en l'italià, que la cultura oficial insisteix a menystenir com a mers ''dialetti'' italians, fins al punt d'excloure's de lesla tímida protecció que esbossa la llei de 1999.

El reconeixement tendencial de l'estatus de llengua per al [[cors]] és un subproducte de tot plegat que il·lumina força sobre la ''Realpolitik'' i els jocs político-sociolingüístics. Resulta especialment simptomàtic que, malgrat tanta persistència irredemptista --ni que sigui en noves formes--, l'Estat italià s'oblidi sempre del cors, la parla més anàloga a l'antonomàstic toscà; i és que enfrontar-se amb l'Estat francèsfrancés és qüestió delicada. Quant a l'Estat francèsFrança, no té cap intenció de reconèixerreconéixer que ocupa territori italòfon. Els nacionalistes corsos, finalment, eviten afirmar la italianitat de llurla seua llengua per a evitar majors complicacions internacionals, a banda de constar-los que l'Estat italià se'n desentén. O siguisiga: que el cors (italià prototípic) és una llengua diferent de l'italià, mentre que el padà (més similar al francèsfrancés, al rètic o al català que no a l'italià) és un conglomerat de dialectes italians prototípics.

Quant als presumptes italòfons externs a l'Estat italià, històricament, en el millor dels casos, han estatsigut al·lòfons que –per les vies que hem vist-- tenien interioritzada la curiosa idea que l'italià era el registre culte de llur parla espontània. Així, els dialectes “italians” de l'Estat francès, de San Marino, de la Suïssa “italiana”, són variants zonals de la llengua padana; els d'Eslovènia i Croàcia, formes de furlà o, sobretot, de vènet; els “italians” de la diàspora, distanciats de l'Estat italià a temps, o bé perden llur llengua o bé conserven la que tenien, i no és l'italià en tres quarts dels casos; l'italià de [[República de Malta|Malta]] –país de llengua semítica-- ha estatsigut sempre virtual; la presència de l'italià a Somàlia i a Eritrea és una mer subproducte colonial; ''e così via''. Amb aquesta menaclasse de materials es bastí tot l'edifici de l'[[irredemptisme italià]].

La llengua italiana estàndard té un origen poètic i literari al segle XII, i la moderna llengua estàndard ha estatsigut en gran part determinada per esdeveniments relativament recents. No obstant això, l'italià com a llengua utilitzadausada a la [[península italiana]] té una història més llarga. De fet, els textos més antics que sobreviuen que sens dubte es poden qualificar d'italià (o més exactament, vernacle, a diferència del seu predecessor, el [[llatí vulgar]]) són fórmules legals conegudes com els [[Placiti cassinesi]] del [[ducat de Benevent]]; aquests daten del 960-963, tot i que l'[[Endevinalla veronesa]] conté una forma tardana del llatí vulgar que pot ser vista com unaun molt primerenc dialecte italià.<ref>{{ref-web|url=http://www.italian-language.biz/italian/history.asp|títol=History of the Italian language.|consulta=2006-09-24}}</ref> El que vindria a ser considerat com l'italià es va formalitzar per primera vegada al segle XIV a través de les obres de l'escriptor de la Toscana [[Dante Alighieri]], que escrivia en el seu natal [[Florència|dialecte florentí]]. Els poemes èpics del Dante, coneguts en conjunt com la ''[[La Divina Comèdia|Commedia]]'', els quals un altre poeta toscà [[Giovanni Boccaccio]] posteriorment va marcar amb el títol ''divina'', vanvaren ser llegits a tota Itàlia i el seu dialecte escrit es va convertir en la "norma canònica" que tots els [[italians]] educats (cultes) podien entendre. Dante encara es reconeix com l'estandarditzador de la llengua italiana, i per tant el dialecte de [[Florència]] es va convertir en la base del que es convertiria en l'idioma oficial d'Itàlia.

L'italià era sovint una llengua oficial dels diversos estats italians anteriors a la unificació, que lentament usurpà el lloc del llatí, fins i tot quan eren governats per potències estrangeres (com els espanyolsaragonesos al [[Regne de Nàpols]], o els austríacs al [[Regne Llombardovènet]]), tot i que les masses parlaven llengües i dialectes vernacles principalment. L'italià també va ser un dels molts idiomes reconeguts en l'[[Imperi austrohongarèsaustrohongarés]].

Itàlia sempre ha tingut un dialecte distintiu de cada ciutat, perquè les ciutats, fins fa poc, eren considerades com a [[ciutat-estat|ciutats-estat]]. Aquests dialectes ara tenen considerables [[varietat (lingüística)|variants]]. AtèsAtés que el derivat de la [[Toscana]] va arribar a ser usat en tottota Itàlia, les característiques de la parla local es vanvaren adoptar de forma natural, i vanvaren produir diverses versions regionals de l'italià. Les diferències més característiques, per exemple, entre el [[Roma|romà]] i el [[Milà|milanèsmilanés]] són la [[geminació]] de les consonants inicials i la pronunciació de la "e" tònica i de la "s" en alguns casos: per exemple, ''Va bene'' "bé", "va bé", "tot correcte": es pronuncia {{IPA|[va bːɛne]}} per un romà (i per a qualsevol parlant estàndard), {{IPA|[va bene]}} per un milanèsmilanés (i per qualsevol parlant eldel dialecte nadiu del qualque es trobitrobe al nord de la [[Línia Massa-Senigallia]]); ''a casa'' és {{IPA|[a ˈkːasa]}} per al romà i estàndard, {{IPA|[a ˈkaza]}} per al milanèsmilanés i en general al nord.

El poder econòmic i el desenvolupament relativament avançat de la [[Toscana]] en aquella època ([[baixa edat mitjana]]) va donar el seu pes al dialecte, tot i que el [[vènet]] va seguir present de manera generalitzada aen la vida comercial medieval italiana, i el [[Lígur|lígur (o genovèsgenovés)]] es van mantenir en ús en el comerç marítim a la riba del Mediterrani. La creixent rellevància política i cultural de [[Florència]] durant els períodes de l'ascens del ''[[Banc Medici]]'', l'[[humanisme]], i el [[Renaixement]] va fer del seu dialecte, o més aviat d'una versió refinada d'aquesta, un estàndard en les arts.

Començant amb el Renaixement, l'italià es va convertir en l'idioma utilitzatemprat en els tribunals de tots els estats de la [[península italiana|península]]. El redescobriment de l'obra de Dante ''[[De vulgari eloquentia]]'' i un renovat interèsrencontribuíss per la lingüística al segle XVI, va provocar un debat, que es va estendre per tota Itàlia, sobre els criteris que han de regir la creació d'una llengua italiana literària i parlada moderna. Els estudiosos es vanvaren dividir en tres faccions:

* La [[Purisme (lingüística)|purista]], dirigida pel venecià [[Pietro Bembo]] (que, en el seu ''[[Gli Asolani]]'', afirmava que l'idioma només pot basar-se en els grans clàssics de la literatura, com ara [[Petrarca]] i una part de Boccaccio). Els puristes pensaven que la Divina Comèdia no era prou digne, japuix que utilitza elements de registres no lírics de la llengua.

Una quarta facció afirmava que el millor italià era l'adoptat per la cort papal, que era una barreja de florentí i el dialecte de Roma. Amb el temps, les idees de Bembo vanvaren prevaldre, i la fundació de la [[Accademia della Crusca]] a Florència (1582-1583), l'òrgan legislatiu oficial de la llengua italiana va portar a la publicació del tom llatí d'[[Agnolo Monosini]] ''[[Floris Italicae lingue libri novem]]'' el 1604, seguit pel primer diccionari italià el 1612.

Un esdeveniment important que va ajudar a la difusió de la llengua italiana va ser la conquesta i ocupació d'Itàlia per [[Napoleó]] a principis del segle XIX (cal recordar que Napoleó era d'ascendència italo-corsa, i que la sevaseua llengua nadiua era el [[cors]]). Aquesta conquesta va impulsar la unificació d'Itàlia algunes dècades després va empènyerempényer la llengua italiana a convertir-se en una [[lingua franca]], utilitzada no només entre el clergat, la noblesa i els funcionaris dels tribunals italians, sinó també en el si de la [[burgesia]].

La primera novel·la moderna de la literatura italiana, [[I promessi sposi]] (''Els promesos''), d'[[Alessandro Manzoni]], va definir posteriorment l'estàndard com a "esbandir" el seu milanèsmilanés "en les aigües de l'[[Arno]]" (un riu de [[Florència]]), com afirma en el pròleg a la sevaseua edició 1840.

A diferència de la majoria de les altres llengües romàniques, l'italià conserva el contrast del llatí entre consonants curtessimples i [[geminació|consonants llarguesgeminades]]. Com en la majoria de [[llengües romàniques]], l'[[accent prosòdic|accennt]] és distintiu. En particular, entre les llengües romàniques, l'italià és la més propera al llatí en termestérmens de [[vocabulari]] <ref name = "Grimes 1996"/> La [[similitud lèxica]] és d'un 89% amb el [[francèsfrancés]], del 88% amb el [[català]], del 85% amb el [[sard]], del 82% amb el [[castellà]] i el [[portuguèsportugués]], del 78% amb el [[Llengües retoromàniques|retoromànic]], i del 77% amb el [[romanèsromanés]].<ref name="ethnologue.com" /><ref name=MED>{{Harvcoltxt|Brincat|2005}}</ref>

# El vessant occidental, que inclou el [[gallec]]/[[portuguèsportugués]], l'[[asturlleonèsasturlleonés]], el [[castellà]], l'[[aragonèsaragonés]], el [[català]], l'[[occità]], el [[francèsfrancés]] (entre altres [[llengües d'oïl]]), l'[[arpità]], el [[retoromànic]] ([[romanx]], [[ladí]] i [[furlà]]), el [[gal·loitàlic]] ([[llombard]], [[piemontèspiemontés]], [[emilià-romanyol]], [[lígur]]), el [[vènet]] i el [[sard]].

# El vessant oriental, que inclou el [[romanèsromanés]] ([[dacoromanèsdacoromanés]], [[aromanèsaromanés]], [[macedoromanèsmacedoromanés]], [[istroromanèsistroromanés]]), al costat del grup [[llengües italodàlmates|italodàlmata]] que inclou l'extint [[dàlmata]]; més el [[sicilià]], el [[napolità]]<ref>Puntualitzem que el [[Llengües de Calàbria|calabrèscalabrés]] septentrional forma part del napolità, i el centromeridional del sicilià.</ref> i l{{''}}"italià" o, més pròpiament, toscà. En aquesta última branca (encara que amb algunes discussions) és on usualment s'inclou l'[[Dialectes de l'Abruzzo|abrucèsabrucés]].

L'italià té un sistema típicament romànic format per 7 vocals amb quatre graus d'obertura, format per {{IPA|/a, ɛ, e, i, ɔ, o u/}}, més 24 fonemes consonàntics. El so fonètic [ŋ] no el produeix una consonant o una combinació consonàntica com a tal; el so es forma en col·locar la consonant "n" seguida d'una consonant velar, com en català amb els mots "fang", "sang", etc. L'italià com qualsevol llengua al món, posseeix paraules d'origen estranger, la qual cosa representa algunes addicions de sons fonètics; per exemple elsles dígrafsvocals [ə] i [ø], elsles quals es troben en paraules com "lis'''eu'''se" ['lizøz] i "f'''o'''hn" ['føn]; o ella dígrafvocal [y] en paraules com "b'''u'''vette" [by'vɛt] i "f'''u'''seaux" [fy'zo]. Comparada amb altres llengües romàniques, l'italià és altament conservador en fonologia.

El sistema vocàlic de l'italià estàndard, com es veu aquíací davall, és pràcticament igual al del [[Fonologiacatalà del català|catalàoccidental]]. ComprènComprén set fonemes {{IPA|/a, ɛ, e, i, ɔ, o, u/|it}}. Aquests set fonemes vocàlics es troben en la síl·laba accentuada (tònica), mentre que aen la síl·laba no accentuada es redueixen a cinc {{IPA|/a, e, i, o, u/|it}} (en atonia, l'oposició d'obertura vocàlica és [[Neutralització (fonètica)|neutralitzada]] aen les vocals mitjanes)<ref>[[Maurizio Dardano]] i [[Pietro Trifone]], ''Grammatica italiana, con nozioni di linguistica'', ed. Zanichelli, Bologna, 2013 [1995], ISBN 978-88-08-09384-4, p. 26.</ref>

Les vocals col·locades en una síl·laba accentuada oberta (que no vagivaja seguida d'una consonant pertanyent a la mateixa síl·laba) són sempre llargues, llevat que estiguinestiguen al final de les paraules (''sciame'' {{IPA|[ˈʃaː.me]}}). Segons alguns lingüistes (com [[Luciano Canepari]]), fins i tot les vocals en síl·laba tònica tancada serien llargues, però això sovint no es reporta en les transcripcions. Cap al nord, però, on els dialectes no fan geminació, les vocals es pronuncien sovint totes iguals i la diferència de llargada és mínima.

En italià l'accent és mòbil. Les paraules es divideixen en quatre grups, segons quina siguisiga la síl·laba accentuada:

Algunes regles de pronunciació poden, però, confondre als catalanòfons. Per exemple, la ''c'' seguida d'<nowiki/>''e'' o ''i'' es pronuncia «tx» (IPA /{{IPA|tʃ}}/), mentre que davant d'''a'', ''o'' i ''u'' es pronuncia /{{IPA|k}}/. Per tal de mantenir el so /{{IPA|k}}/ davant de ''e'' o ''i'', caldrà afegir una ''h'': ''chiamo'' es pronuncia «quiamo» (IPA /{{IPA|'kja.mo}}/). Per a obtenir el so «tx» davant de la resta de vocals s'afegeix una ''i'': ''ciao'' es pronuncia "txao" /'tʃao/ (la ''i'' no es pronuncia).

De forma anàloga, davant de ''e'' o ''i'', la ''g'' es pronuncia IPA /{{IPA|ʤ}}/ com en occità o català occidental, i semblant al català oriental /ʒ/. Es pronunciarà /g/ (com a ''gat'') davant de la resta de vocals (tal i com passa en català). La ''h'' i la ''i'' es fan servir també per a modificar la sevaseua pronunciació.

L'italià utilitza 21 lletres de l'[[alfabet llatí]]. En efecte, les lletres ''k'', ''j'', ''w'', ''x'' ei ''y'' es fan servir únicament en paraules d'origen estranger o variants gràfiques d'escriptura, d'ús cada vegada més comú en la comunicació escrita a Internet i els missatges instantanis en telèfons mòbils. Igual que el [[francèsfrancés]], l'italià ocupagasta el grup consonàntic ''gn'', per a representar el so del dígraf català ''[[ny]]''. Utilitza el grup de lletres ''gli'' per a fer un so similar al del portuguèsportugués ''lhi'', o al català ''lli''.

En italià, com en francèsfrancés i en català, es produeixen moltes contraccions, les quals s'indiquen mitjançant un [[apòstrof]] ('). Exemple: ''L'ora'' ("L'hora"), en lloc de ''La ora''.

Els substantius que acaben en '' -a '' solen ser femenins, mentre que els acabats en '' -o '' solen ser masculins, i els que es fineixenacaben en '' -i '' poden ser masculins o femenins. El plural es forma en '' -i '' quan la paraula acaba en '' -a '' o en '' -i '' quan la paraula s'acaba en '' -o '' o '' -i ''. Hi ha, en canvi, una multitud d'excepcions que es deriven dels termestérmens llatins, per exemple: ''la mano'' i el seu plural ''le mani'', tots dos femenins.

Alguns noms masculins en -o, ultrabé tenen el plural regular en -i, de gènere masculí, o bé en tenen un altre en -a, de gènere femení. En la major part o molts dels casos el plural masculí té un significat figurat, mentre el femení s'usa en sentit propi; però no sempre és així. En absència d'una regla general, l’unica solució és de recórrer al diccionari i examinar els diversos casos un per un.

*muro ▶ muri / mura ('muri' indica la simple obra, considerada separadament: ''i muri portanti, i muri di collegamenti''; El plural femení 'mura' s'usa quand hom es refereix a l’obra de murs en la sevaseua totalitat, com a recinte o muralla: ''le mura della città, le mura domestiche, le mura di casa''.

Els articles en italià són de dos tipus: ''indeterminat'' i ''determinat''. Els primers serveixen per a indicar un element genèric d'un tot, mentre els segons, per indicar un element específic d'un tot.

No hi ha una forma plural única autèntica; per això es pot fer ús de l'article partitatu masculí ('''dei'''; '''degli''', davant de mots que comencen per z, gn, x, pn, ps, o s impura) o femení ('''delle''').

A les diferents formes de l'article determinat li corresponen altres tantes variants de l'adjectiu demostratiu ''quello'': '''quello''' specchio, '''quel''' comportamento, etcètera.

Els pronoms personals subjectes se sobreentenen, llevat que es vulguivulga insistir en la persona que realitza l'acció.

| '''Lei''' - vostèvosté (molt formal)|| '''Voi''' - vostèsvostés

Les gramàtiques tradicionals italianes diuen que cal fer servir els pronoms ''egli'' (‘ell’), ''ella'' (‘ella’), ''essi'' (‘ells’) quan fan de subjecte i que cal utilitzar ''lui'' (‘ell’), ''lei'' (‘ella’) i ''loro'' (‘ells’) quan fan de complement. Tanmateix, avuihui gairebé ningú no fa servir ''egli'', ''ella'' i ''essi'' com a subjecte. Això ha fet que fins i tot algunes gramàtiques i manuals escolar de la llengua italiana ja utilitzinutilitzen en tots els casos ''lui'', ''lei'' i ''loro''.

Al «passato prossimo» (pretèrit perfecte) s'utilitza tant el verb ''essere'' (ésser) com el verb ''avere'' (haver) segons el tipus de verb que acompanyen (de moviment, d'estat, reflexiu. ..). S'utilitza "essere" en alguns verbs intransitius de moviment, tal com també passa en [[occità]], [[francèsfrancés]] (''être'', ''avoir'') o en [[alemany]] (''sein'', ''haben''). Si s'utilitza el verb ''essere'', el participi concorda en gènere i nombre amb el subjecte. Per exemple: ''Sono venuto'' (He vingut) ''Sono caduti'' (Han caigut) (en lloc de ''*Sono caduto'')

* [[Geminació]] dels grups consonàntics ''ct'' i ''pt'', del llatí, que passen la consonant doble ''tt''. Exemples: llatí ''acceptāre'' 'acceptar' > italià ''accettare'' (tot i que hi ha alguna excepció com '' praticare '' i els seus derivats), i lat. ''oct'' 'vuithuit' > it. ''otto''. El resultat per a ''-ct-'' contrasta amb les llengües romàniques occidentals, incloent les gal·loitàliques del nord d'Itàlia, que en aquesta posició presenten palatalització.

* Pèrdua de la ''s'' final llatina. EjemplosExemples: ''Gesù'' 'Jesús' (del llatí ''Iesus''), ''Giovanni'' 'Joan' (del llatí ''Iohannes'').

[[Fitxer:Languages spoken in Italy.svg|250px|thumb|Varietats de llengües italocentrals, [[Gal·loitàlic|gal·loitàliques]] i [[llengua sarda|sardes]]. L'italià fóraestaria constituït per toscà, umbro-lacià, marquesà central, romanesc, sabí i ''ciociaro'', al continent; a les illes, per gal·lurèslurés, sassarèssassarés i (fora de mapa) cors]]

El lèxic de la llengua italiana és descrit avuihui per nombrosos diccionaris, fets amb criteris moderns, que inclouen entre 100-150.000 paraules d'ús consolidat.

El lèxic italià deriva en part fonamental del llatí, tant del vulgar com del clàssic, aquest darrer pel que fa al lexiclèxic científic i filosòfic.

Del grec han entrat molts termesde térmens científics i religiosos, aquests darrers deguts a la difusió de la Vulgata de la Bíblia: ''parola'' (paraula), ''angelo'' (àngel), ''chiesa'' (església), ''martire'' (màrtir), etc.

De l'hebreu deriven paraules emprades en els ritus cristians com: ''sabato'' (dissabte), ''osanna'', ''alleluiaal·leluia'', ''pasqua'' (pasqua, setmana santa) i d'altres com ''manna''.

Nombrós el lèxic que prové de paraules àrabs, entre elsles quals (arancia, limone, spinaci, zucchero), termestérmens comercials i administratius (dogana, fondaco, magazzino, tariffa, sultano, califfo, sceicco, ammiraglio), científics (alchimia, alambicco, elisir), matemàtics (algebra, algoritmo, cifra, zero) i recentment termes come burqa, intifada e kefiah.

Del francèsfrancés medieval, o de l'occità, provenen molts termesde térmens, per exemple: burro, cugino, giallo, giorno, mangiare, manicaretto, saggio, savio, cavaliere, gonfalone, usbergo, sparviere, levriere, dama, messere, scudiero, lignaggio, liuto, viola, gioiello... ; després de l'edat mitjana els manlleus de l'àrea francesa es redueixen, per a reprendre en ocasió de l'ocupació de la Llombardia en el segle XV (maresciallo, batteria, carabina, i també bignè, besciamella, ragù).

En època de les llums i la napoleònica, entraranentraren per exemple: rivoluzione, giacobino, complotto, fanatico, ghigliottina, terrorismo.

En el Vuithuit-cents entren encara paraules com: casseruola, maionese, paté, menù, ristorante, crêpe, omelette, croissant (cuina); boutique, décolleté, plisse, griffe, prêt-à-porter, fuseaux (moda); boulevard, toilette, sarcasmo, cinema, avanspettacolo, soubrette, boxeur (anglicisme passat al francèsfrancés), chassis.

Del [[castellà]], durant l'ocupació dels Habsburg, han entrat en l'italià termestérmens com infante, posata, brio, creanza, lazzarone, etichetta, sfarzo, sussiego, puntiglio, zaino, parata, guerriglia, cacao, ananas, amaca, cioccolata...

Del [[portuguèsportugués]] deriven paraules com mais, patata, condor, lama, banana, cocco, mandarino (originàriament xinesa), pagoda (originàriament xinesa)... Entre aquestes, moltes tenen origen en els nous referents provinents de la descoberta d'Amèrica.

Entren molts termestérmens relatius al desenvolupament tecnològic i econòmic; molts són manllevats per necessitat o també queperquè no poden ser traduïts amb lemesparaules ja existents: kit, jeans, film, killer, partner, okay, puzzle, scout, spray, west, punk, rock; lèxic financer com budget, marketing, meeting, business, part-time; lèxic informàtic com click, cliccare, computer, formattare, hardware, software, mouse; i lèxic esportiu com goal, corner, cross, assist, baseball, basketball, sponsor, hobby, zoom...

L'italià és llengua oficial a Itàlia, a [[San Marino]], a la [[Ciutat del Vaticà]] (aljuntament costatamb delel [[llatí]]), a [[Suïssa]] (al costatjuntament deamb l'[[alemany]], el [[francèsfrancés]] i el [[romanx]]), a tres municipis d'[[Eslovènia]] i a la regió d'[[Regió d'Ístria|Ístria]], a [[Croàcia]].