Obre el menú principal

Canvis

cap resum d'edició
[[Fitxer:Pieter Bruegel de Oude - De val van Icarus.jpg|thumb|AlEn el ''Paisatge amb caiguda d'Ícar'' veiem les cames d'un Ícar que ha caigut de cap a l'aigua, 1558]]
[[Fitxer:Bibliotekarien innan konservering - Skoklosters slott - 97128.tif|thumb|''El bibliotecari'', 1562]]
El '''manierisme''' és un [[estil artístic]] caracteritzat per la recerca d'una estilització (''maniera'') personal i que va predominar entre el [[Renaixement]] del [[segle XVI]] i el [[barroc]]. Va ser una reacció a l'agitació social, política i religiosa de l'època i va representar un profund allunyament de l'[[harmonia]] de l'[[alt renaixement|alt Renaixement]].<ref name="art">Robert Cumming, ''Arte'', editorial Espasa, 2006. ISBN 8467020970 {{es}}</ref>
 
Neix a [[Roma]], amb artistes influenciats per l'obra de [[Rafael]] i [[Miquel Àngel]]; predomina a la [[Itàlia]] del [[segle XVI]] i finalitza a [[Europa]] cap al [[1600]]. Posterior als grans mestres de l'[[alt Renaixement]], correspon a un moment en què els valors renaixentistes ([[bellesa]], [[harmonia]], unitat) són desmitificats i deixen de ser la finalitat última de l'art, de manera que tots els camins esdevenen vàlids.
 
==Temàtiques==
[[Fitxer:Jacopo Robusti, called Tintoretto - Susanna and the Elders - Google Art Project.jpg|thumb|''Susanna al bany'' és un tema molt popular i que dónadona una excusa per al nu femení]]
Els temes més freqüents són els [[religiosos]], però des d'una percepció poc habitual fins aleshores; els [[retrat]]s amb expressions inesperades; la [[mitologia]] i les [[al·legories]], sovint dotades d'un [[simbolisme]] sinistre.<ref name=art/>
 
Les dues característiques més importants del manierisme són el rebuig de les normes i la llibertat en la [[Composició visual|composició]], en els colors i en les formes. Per altra banda, presenta una extraordinària varietat de manifestacions que difícilment permeten definir-lo com un estil basat en una unitat de principis i normes.
 
En un món agitat, l'art d'aquesta època també era agitat, violent i nerviós. S'hi troben temes obscurs, [[simbolisme]] tens, figures i l'espai distorsionats, una expressa manca d'harmonia i proporció, textures irreals, colors molt vius, poses artificials i escenes de ''[[voyeurisme]]'' sexual. Les figures semblen suspeses en plena acció o mostren tensió intencionada.<ref name=art/>
 
En l'arquitectura, destaca l'anti[[classicisme]] i la distorsió del que espera l'espectador; i en l'escultura la sensació de [[moviment]], les anatomies masculines fortes i musculoses, les postures exagerades per a realçar-les, i el [[realisme]].<ref name=art/>
[[Sebastiano Serlio]] (1475-1554) va escriure un ''Tractat d'arquitectura'' (1537) que va ser un dels més llegits del moment, juntament amb ''Dels cincs ordres d'arquitectura'', de [[Jacopo Vignola]] (1507-1573).
 
Així mateix, Vignola és l'autor de l'Esglésiaesglésia d'Il Gesú, temple de la nova [[Companyia de Jesús]] a Roma, imatge de la [[contrareformaContrareforma]] catòlica i precursora d'un nou tipus de temple: de nau única i molt ampla, volta de canó amb llunetes, capelles laterals i creuer curt cobert amb una gran cúpula de mitja esfera que dónadona molta il·luminació al presbiteri. Aquest esquema constructiu esdevindrà el tipus més comú de temple en l'època del [[barroc]]. La façana, posterior i obra de [[Giacomo della Porta]], presenta també trets precursors del [[barroc]], com les volutes amb què s'uneixen el cos inferior i el superior, i la superposició d'un frontó triangular i un altre de curvilini.
 
[[Giulio Romano]] segueix més clarament la línia de [[Miquel Àngel]] quant a creativitat i reinterpretació individual dels elements clàssics. Els seus treballs a [[Màntua]], com per exemple el gran ''palazzo del Té'', van canviar la fesomia de la ciutat.
Podem trobar les seves construccions més importants a la regió del Vèneto. A Vicenza, va realitzar diverses obres civils com palaus i vil·les. Les vil·les de '''Palladio''' responen a la necessitat de la [[burgesia]] veneciana de diversificar els seus interessos: són edificis pensats com a centre d'explotació agrícola i no com a casa de descans (''Villa Barbaro'', 1557).
 
L'única vil·la de '''Palladio''' destinada a esbarjo és la ''Villa Capra'', també coneguda com ''La Rotonda'' (1566), on Palladio posa en pràctica la concepció de la vil·la clàssica com a construcció de planta central. El cos central és un cercle inserit en un quadrat,; a cada costat s'afegeix un pòrtic a la manera dels temples romans.
 
També és seu el ''teatre Olímpic'' de [[Vicenza]], on Palladio recupera una tipologia d'edifici clàssic: el teatre de càvea semicircular amb una escena espectacular a base de pòrtics sobre columnes i fons en perspectiva.
Pel que fa a l'[[escultura manierista]], la característica més destacable és l'accentuació del [[moviment]] i del dinamisme en figures i grups. El recurs més utilitzat és la forma ''serpentinata'', una figura contorsionada de forma artificiosa amb una sinuositat exagerada.
 
L'autor més notable del període és [[Benvenuto Cellini]] (1500-1571), orfebre i escultor. En la seva obra ''Perseu'', [[al·legoria]] del triomf dels [[Mèdici]], va demostrar el seu virtuosisme tècnic en fondre el complicat grup d'una sola peça mitjançant la [[tècnica de la cera perduda]]. Un altre exemple n'és el seu saler d'or i [[banús]] dissenyat el [[1540]], en què [[Neptú (mitologia)|Neptú]] i [[Amfitrite]] es mostren en posicions estirades i incòmodes. Com a orfebre, és famós el ''Saler de Francesc I'', al·legoria mitològica en or, argent i esmalt concebuda com una font en petita escala. Durant el període '''manierista''', es van crear més obres abstractes, pensant més en el color i en la composició que en el [[realisme]] de la peça. Un exemple en són algunes obres de [[Giambologna]], en què les figures no es mostren en posicions naturals o fins i tot humanament possibles, però sí que transmeten sentiment.
 
[[Fitxer:San Vicente Mártir arrojado al muladar (detalle).jpg|thumb|left|''Sant Vicent Màrtir llençat a l'abocador'', escultura en alabastre de [[Diego de Tredia]] (documentat el [[1533]])]]
Altres escultors manieristes importants són [[Giambologna]] (1529-1608), que va fer el grup en marbre del ''[[Rapte de les Sabines]]'', i [[Bartolomeo Ammannati]] (1511-1592), autor de la ''Fontfont de Neptú''.
 
== Pintura ==
[[Fitxer:Angelo Bronzino - Venus, Cupid, Folly and Time - National Gallery, London.jpg|thumb|left|200px|Il Bronzino. ''[[Venus, Cupid, la Follia i el Temps|Venus, Cupido, la Follia i el Temps]]'']]
Si hem de trobarcerquem un tret definidor del manierisme pictòric, podem trobar-lo en la introducció de la llicència, entesa com la [[llibertat]] per a innovar: trobar un [[enquadrament]] insòlit, estilitzar les figures, trair els colors de la [[realitat]], barrejar proporcions, violentar la [[perspectiva]], etc. Així, s'abandona la coherència entre la natura i la seva representació pictòrica. S'estilitzen els cossos fins a deformar-los; s'utilitza la forma ''serpentinata'', s'elaboren composicions inversemblants o s'utilitzen de manera arbitrària els colors. En general, es tracta d'una pintura refinada i intel·lectualitzada, que gaudeix de força acceptació en medis aristocràtics i cortesans.
 
Molts dels pintors de la segona meitat del segle XVI es consideren continuadors del classicisme, com és el cas de [[Giorgio Vasari]]. En aquesta línia, està l'[[Accademia fiorentina del disegni]], fundada el 1563 amb l'objectiu de formar els artistes en el coneixement de l'antiguitat i de la pintura dels mestres del [[Cinquecento]].
* A Florència, en destaquen [[Jacopo Pontormo]] (1494-1556) i [[Rosso Fiorentino]] (1495-1540), que faran servir la juxtaposició de colors complementaris per a accentuar els contrastos.
[[Fitxer:Paolo Veronese 011.jpg|thumb|dreta|200px|Paolo Veronesa. ''Marte i Venus'']]
[[Il Bronzino]] (1503-1572) i [[Giorgio Vasari]] (1511-1574), impulsors de l'Accademia Fiorentina, en són els millors exponents del vessant classicista.
* A Roma, en destaquen [[Sebastiano del Piombo]] (1485-1547) i [[Parmigianino]] (1503-1540), representants molt clars del manierisme: estilització del cos exagerada, línia ''serpentinata'', sensualitat, desequilibri en la composició, etc.
* A Venècia, l'escola iniciada per [[Giorgione]] i [[Tiziano]] és continuada per [[Tintoretto]] (1518-1594) i [[Paolo Veronese]] (1528-1588), amb unes composicions dinàmiques, perspectives forçades i espectaculars, colors vius i sensuals i arquitectures monumentals.