Manierisme: diferència entre les revisions

[[Fitxer:Pieter Bruegel de Oude - De val van Icarus.jpg|thumb|AlEn el ''Paisatge amb caiguda d'Ícar'' veiem les cames d'un Ícar que ha caigut de cap a l'aigua, 1558]]

El '''manierisme''' és un [[estil artístic]] caracteritzat per la recerca d'una estilització (''maniera'') personal i que va predominar entre el [[Renaixement]] del [[segle XVI]] i el [[barroc]]. Va ser una reacció a l'agitació social, política i religiosa de l'època i va representar un profund allunyament de l'[[harmonia]] de l'[[alt renaixement|alt Renaixement]].<ref name="art">Robert Cumming, ''Arte'', editorial Espasa, 2006. ISBN 8467020970 {{es}}</ref>

[[Fitxer:Jacopo Robusti, called Tintoretto - Susanna and the Elders - Google Art Project.jpg|thumb|''Susanna al bany'' és un tema molt popular i que dónadona una excusa per al nu femení]]

En un món agitat, l'art d'aquesta època també era agitat, violent i nerviós. S'hi troben temes obscurs, [[simbolisme]] tens, figures i l'espai distorsionats, una expressa manca d'harmonia i proporció, textures irreals, colors molt vius, poses artificials i escenes de ''[[voyeurisme]]'' sexual. Les figures semblen suspeses en plena acció o mostren tensió intencionada.<ref name=art/>

Així mateix, Vignola és l'autor de l'Esglésiaesglésia d'Il Gesú, temple de la nova [[Companyia de Jesús]] a Roma, imatge de la [[contrareformaContrareforma]] catòlica i precursora d'un nou tipus de temple: de nau única i molt ampla, volta de canó amb llunetes, capelles laterals i creuer curt cobert amb una gran cúpula de mitja esfera que dónadona molta il·luminació al presbiteri. Aquest esquema constructiu esdevindrà el tipus més comú de temple en l'època del [[barroc]]. La façana, posterior i obra de [[Giacomo della Porta]], presenta també trets precursors del [[barroc]], com les volutes amb què s'uneixen el cos inferior i el superior, i la superposició d'un frontó triangular i un altre de curvilini.

L'única vil·la de '''Palladio''' destinada a esbarjo és la ''Villa Capra'', també coneguda com ''La Rotonda'' (1566), on Palladio posa en pràctica la concepció de la vil·la clàssica com a construcció de planta central. El cos central és un cercle inserit en un quadrat,; a cada costat s'afegeix un pòrtic a la manera dels temples romans.

L'autor més notable del període és [[Benvenuto Cellini]] (1500-1571), orfebre i escultor. En la seva obra ''Perseu'', [[al·legoria]] del triomf dels [[Mèdici]], va demostrar el seu virtuosisme tècnic en fondre el complicat grup d'una sola peça mitjançant la [[tècnica de la cera perduda]]. Un altre exemple n'és el seu saler d'or i [[banús]] dissenyat el [[1540]], en què [[Neptú (mitologia)|Neptú]] i [[Amfitrite]] es mostren en posicions estirades i incòmodes. Com a orfebre, és famós el ''Saler de Francesc I'', al·legoria mitològica en or, argent i esmalt concebuda com una font en petita escala. Durant el període '''manierista''', es van crear més obres abstractes, pensant més en el color i en la composició que en el [[realisme]] de la peça. Un exemple en són algunes obres de [[Giambologna]], en què les figures no es mostren en posicions naturals o fins i tot humanament possibles, però sí que transmeten sentiment.

Altres escultors manieristes importants són [[Giambologna]] (1529-1608), que va fer el grup en marbre del ''[[Rapte de les Sabines]]'', i [[Bartolomeo Ammannati]] (1511-1592), autor de la ''Fontfont de Neptú''.

[[Fitxer:Angelo Bronzino - Venus, Cupid, Folly and Time - National Gallery, London.jpg|thumb|left|200px|Il Bronzino. ''[[Venus, Cupid, la Follia i el Temps|Venus, Cupido, la Follia i el Temps]]'']]

Si hem de trobarcerquem un tret definidor del manierisme pictòric, podem trobar-lo en la introducció de la llicència, entesa com la [[llibertat]] per a innovar: trobar un [[enquadrament]] insòlit, estilitzar les figures, trair els colors de la [[realitat]], barrejar proporcions, violentar la [[perspectiva]], etc. Així, s'abandona la coherència entre la natura i la seva representació pictòrica. S'estilitzen els cossos fins a deformar-los; s'utilitza la forma ''serpentinata'', s'elaboren composicions inversemblants o s'utilitzen de manera arbitrària els colors. En general, es tracta d'una pintura refinada i intel·lectualitzada, que gaudeix de força acceptació en medis aristocràtics i cortesans.

[[Il Bronzino]] (1503-1572) i [[Giorgio Vasari]] (1511-1574), impulsors de l'Accademia Fiorentina, en són els millors exponents del vessant classicista.

* A Roma, en destaquen [[Sebastiano del Piombo]] (1485-1547) i [[Parmigianino]] (1503-1540), representants molt clars del manierisme: estilització del cos exagerada, línia ''serpentinata'', sensualitat, desequilibri en la composició, etc.