My Fair Lady: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
m Bestiasonica ha mogut My Fair Lady (musical) a My Fair Lady : per VP:AP concís
Línia 28:
Però el [[Chase Manhattan Bank]] estava encarregat del testament de Pascal, i els drets del musical sobre ''Pygmalion'' estaven compartits per Lerner i Loewe i per la [[Metro-Goldwyn-Mayer|MGM]], els executius de la qual advertiren a Lerner que evités desafiar l'estudi. Loewe afirmà que "''començarem a escriure el show sense drets, i quan arribi el moment que es decideixi qui els té, tindrem la feina tan avançada que ens els hauran de donar''".<ref>Lerner, ''The Street Where I Live'', p. 47</ref> Durant 5 meesos Lerner i Loewe van escriure, van contractar dissenyadors i van decidir repartiments. El banc, finalment, els garantí els drets musicals.
 
[[Noël Coward]] va ser el primer a qui se li oferí el paper de ''Henry Higgins'', però hoel rebutjà i suggerí als productors que agafessin a [[Rex Harrison]] en canvi.<ref>Morley, Sheridan. ''A Talent to Amuse: A Biography of Noël Coward'', p. 369, Doubleday & Company, 1969</ref> Harrison, tot i que prenia lliçons de cant, alen descobrir el seu limitat registre vocal, manifestà la seva voluntat d'abandonar el projecte, però els autors van negar-ses'hi i li van permetre que recités les cançons, una cosa totalment estranya llavors.<ref name="love4musicals"/> Després de diverses discussions, Harrisson acceptà interpretar-lo. [[Mary Martin]] va ser una de les primeres eleccions pel paper de ''Eliza Doolittle'', però declinà.<ref>http://beinecke.library.yale.edu/cvvpw/gallery/martin1.html</ref> La jove actriu [[Julie Andrews]] va ser ''descoberta'' i triada després que l'equip creatiu del show la veiés al seu debut a Broadway a ''[[The Boy Friend (musical)|The Boy Friend]]''. [[Moss Hart]] acceptà encarregar-se de la direcció després d'escoltar dues cançons. Els experimentats orquestradors [[Robert Russell Bennett]] i [[Philip J. Lang]] van encarregar-se dels arranjaments i el muntatge començà ràpidament els assaigs.
 
El guió del musical emprà diverses escenes que Shaw havia escrit especialment per la versió cinematogràfica de 1938, incloent-hi la seqüència del ball a l'ambaixada i l'escena final de la pel·lícula més que no pas el final de la mateixa obra de Shaw. S'expandí el muntatge que mostrava les lliçons d'Eliza, combinant tant els diàlegs escrits per Shaw com per Lerner.