Michelangelo Buonarroti: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Revertides les edicions de 79.156.38.150. Si penseu que és un error, deixeu un missatge a la meva discussió. Etiqueta: Reversió |
m Aplicant la plantilla {{ISBN}} per evitar l'enllaç màgic d'ISBN |
||
Línia 113:
Un [[Crucifix a Montserrat de Miquel Àngel|crucifix]] d’[[ivori]] ha estat atribuït recentment a Miquel Àngel. Aquesta imatge es troba al [[monestir de Montserrat]] i representa, segons l'historiador [[Manuel Mundó i Marcet|Anscari M. Mundó]], l'última agonia de Crist, amb el cap inclinat cap a la dreta, la boca oberta i els ulls quasi tancats i coronat d'espines, de cos jove sencer, amb els braços oberts, nu, protegit amb un drap doblegat amb replecs irregulars que aguanta un cordó doble. Presenta una bona anatomia molt realista i mostra la ferida a la dreta de les costelles. Fa 58,5 cm d'alçada. Es data cap als anys [[1496]]-[[1497]].
Va ser adquirit per l'[[Antoni Maria Marcet i Poal|abat Marcet]] el [[1920]] durant un viatge a Roma, en qualitat d'obra de [[Ghiberti]]. Des del [[1958]], penja d'una gran corona d'[[plata|argent]] sobre l'[[altar]] major de la basílica de Montserrat.<ref> [[Manuel Mundó i Marcet|Mundó, Anscari M.]] (2006), ''Un Santcrist d'ivori de Miquel Àngel Buonarroti?'' Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat. {{ISBN
=== Retorn a la Toscana ===
Línia 163:
El papa [[Climent VII]], cap al [[1520]], li va encarregar el projecte per a les tombes dels seus familiars [[Llorenç el Magnífic]], pare de [[Lleó X]], i el seu germà [[Julià de Mèdici|Julià]], pare de Climent VII mateix, i de dues tombes més per a uns altres membres de la família: [[Julià de Mèdici (1479-1516)|Julià II]] i [[Llorenç II de Mèdici|Llorenç II]], a la sagristia de la [[basílica de San Lorenzo]] de [[Florència]]. El papa li va proposar quatre sepulcres, un a cada paret de la planta quadrada de la sagristia i una ''Mare de Déu amb l'infant'' i els sants metges ''[[sant Cosme (màrtir)|Cosme]] i [[sant Damià|Damià]]'', que havien d'estar col·locats al centre sobre un altar.<ref> [[#Pij66|Pijoan 1966]], pàg. 212-213</ref>
Una vegada aprovat el projecte, no es començà a realitzar fins al [[1524]], quan van arribar els blocs de [[marbre de Carrara]]. Miquel Àngel aplica les escultures al costat de l'arquitectura de les parets; totes les motllures i cornises compleixen la funció d'ombra i llum i, sobre els sarcòfags curvilinis, hi col·loca dues estàtues amb la simbologia del temps.<ref> Peter Barenboim, "Michelangelo Drawings - Key to the Medici Chapel Interpretation", Moscow, Letny Sad, 2006, {{ISBN
Sobre la tomba de [[Julià de Mèdici (1479-1516)|Julià II]], es troba a la dreta l'al·legoria del ''[[Dia]]'': el cap de l'home, inacabat, sembla com el d'una au nocturna; és singular aquesta representació d'una persona gran, que simbolitza la imatge del cansament de començar el dia sense desitjar-ho. En contraposició, a l'esquerra hi ha la ''[[Nit]]'', que tot i que simbolitza la mort, anuncia la pau suprema. Al capdamunt, l'estàtua de Julià, germà de Lleó X, amb una gran semblança a la imatge del ''[[Moisès (Miquel Àngel)|Moisès]]'' de la tomba de [[Juli II]]; malgrat la cuirassa amb què el vesteix, s'hi copsa el cos d'un jove atleta. En definitiva, els retrats d'aquests dos personatges del casal dels Mèdici són més espirituals que físics, s'hi mostra més el caràcter que no l'aparença material. Quan se li va dir a l'escultor que s'assemblaven molt poc a les persones de debò, va respondre: «I qui se n'adonarà d'aquí a deu segles?».<ref>[[#Arb66|Arbour 1966]], pàg. 167</ref>
Línia 373:
Els poemes que va dedicar a [[Vittoria Colonna]] van ser principalment de tema [[religió]]s, ja que tots dos tenien inquietuds d'aquesta mena, i es concentraven principalment sobre el pecat i la salvació eterna, ja en un to d'angoixa i amargor. En un madrigal, descriu l'amiga com «una veritable mitjancera entre el cel i ell, una dona divina a la qual implora benevolència i condescendència per tal d'elevar la seva misèria a l'altura del camí tortuós de la benaurança».<ref>[[#Ner00|Néret 2000]], pàg. 71</ref>
El més interessant dels [[poema|poemes]] d'aquesta època és la síntesi que fa Miquel Àngel de les teories [[neoplatonisme|neoplatòniques]] i la pràctica d'un [[cristianisme]] bolcat cap a l'esperit. Un cop morta Vittoria, Buonarroti es troba en un estat, segons Condivi, «que durant força temps sembla boig»; entra en una espècie de deriva i es veu arrossegat per les seves obsessions religioses, i tot plegat li fa compondre una sèrie de poemes pessimistes en què ja d'una manera radical exposa la seva absoluta decepció pel valor de l'art.<ref>Villena, Luis Antonio de (2007), ''Sonetos completos de Miguel Ángel Buonarroti''. Madrid: Cátedra. {{ISBN
La primera edició de la seva obra poètica és de l'any [[1623]] i la va fer el seu nebot Miquel Àngel el Jove; va ser molt corregida i s'hi censurava el gènere dels pronoms masculins.<ref>[[#Girardi78|Girardi 1978]], pàg. 567</ref> Així, l'equívoc va durar fins a l'edició del [[1863]] a cura de Cesare Guasti, en què, partint dels textos originals, es va aclarir definitivament el sentit de la poesia adreçada a Tommaso Cavalieri.<ref>[[#Ner00|Néret 2000]], pàg. 65</ref> Entre d'altres, les rimes de Miquel Àngel han estat traduïdes per autors de la talla del [[filòsof]] [[estatunidenc]] [[Ralph Waldo Emerson]], al [[segle XIX]]. En català, n'hi ha publicades diverses antologies: ''De la meva flama'',<ref>Buonarroti, Michelangelo (2006), ''De la meva flama''. Traducció, edició i adaptació a cura de Reinald P. Benet de Caparà i Israel Clarà. Badalona: Omicron. {{ISBN
== Valoració ==
| |||