Xamfrà: diferència entre les revisions

També en urbanisme, el xamfrà és un recurs de modulació utilitzat al costat d'altres per variar la planimetria i crear diferents efectes [[acústica|acústics]] a les ciutats; la diversitat no existiria en carrers totalment homogenis de superfícies planes paral·leles.<ref> Daumal Domènech, Francesc; ''Arquitectura acústica: poètica i disseny'', pp 101-102. Ed. [[Universitat Politècnica de Catalunya]] (2002) {{ISBN |978-8483016381}}</ref>

El xamfrà és un recurs arquitectònic conegut des d'antic. El [[palau de Fondevilla]] ([[Galícia]], [[1660]]) és un exemple de com un xamfrà soluciona la unió de dues [[façana|façanes]]; l'[[escut d'armes]] es va col·locar a sobre d'aquest, de manera que es pot apreciar des d'ambdues façanes.<ref>Ramallo Asensio, Germán, i Alonso Ruiz, Begoña; ''Arquitectura senyorial al nord d'Espanya'', pp 55-56. Ed[[Universitat d'Oviedo]] (1993). {{ISBN |978-8474687804}}</ref> Aquesta característica dels xamfrans ha estat aprofitada en temps més recents; així, a l'edifici del [[Banc Vitalici]] de [[Barcelona]] ([[Lluís Bonet i Garí|Lluís Bonet Garí]], [[1937]] - [[1946]]), se situa una torre o gratacels sobre el xamfrà, de manera que el xamfrà es pot apreciar des dels dos carrers que hi convergeixen.<ref>Bendala Galán, Manuel; ''Manual de l'art espanyol'', p. 937. Ed Silex Edicions (2003). {{ISBN |978-8477370994}}</ref>

Els xamfrans també van ser presents a l'arquitectura rural [[Franquisme|franquista]]. Així, a [[Castella-la Manxa]] el fet de crear un xamfrà generava eixamplaments viaris que s'utilitzaven per posar-hi fonts i [[abeurador|abeuradors]].<ref> Almarcha Núñez-Herrador, María Esther; '' Arquitectura i urbanisme rural durant el període de la autarquís a Castella-la Manxa '', p. 290. Ed [[Universitat de Castella-la Manxa]] ([[1997]]). {{ISBN |978-8489492769}}. </ref>

Si bé el xamfrà pot ser un recurs urbanístic valuós en molts aspectes, genera un problema a nivell arquitectònic, atès que obliga a l'adaptació dels edificis a la forma del xamfrà, quan aquest ve imposat per la planificació, no podent generar cantonades a 90°. Això produeix la deformació planimètrica dels espais interiors per la forma exterior.<ref>Alain, Borie, Pierre, Micheloni, i Pinon, Pierre; ''Forma i deformació dels espais arquitectònics i urbans''. Ed. Reverte (2008) {{ISBN |978-8429121155}}</ref> Aquest problema pot ser utilitzat positivament per l'arquitecte, o pal·liar-ne els seus efectes i fins i tot eliminar-los. Exemple d'això últim és la [[casa Milà]] de [[Gaudí]], on la façana corbada unifica les parcel·les que ocupen l'edifici, tant aquelles situades al xamfrà com les que no ho són, i a planta es genera una lògica geomètrica pròpia i independent del xamfrà. Altres exemples són les reculades i els vols successius de les façanes en xamfrà, que prenen formes ortogonals i afegeixen l'avantatge que encaren les finestres per captar una llum específica sense que aquestes es mirin entre si.