Orde dels Frares Menors Caputxins: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Línia 36:
El 1528, Matteo va obtenir, amb la mediació de [[Caterina Cybo]], duquessa de [[Camerino]], l'aprovació de [[Climent VII]] (amb la butlla ''Religionis zeus'') de viure com a eremites, predicar al poble i demanar-hi almoina. El permís incloïa tothom que volgués unir-se al moviment de restauració de l'observança original de [[Francesc d'Assís]]. Aviat, el grup fou anomenat dels [[Frares Menors de la Vida Eremítica]]. L'oposició dels [[Franciscans Observants]] va fer que se'n separessin i els caputxins s'erigissin com a congregació de [[Frares Menors Eremites]] dintre de l'orde dels [[Franciscans Conventuals]], amb un vicari propi. Amb el temps el seu nombre va créixer a tot [[Itàlia]]. Com les altres branques, en general els caputxins es dediquen a la cura pastoral de [[parròquia (religió)|parròquies]].
El 1542, el vicari general Bernardino Ochino es va fer [[protestant]], la qual cosa va estar a punt de fer que l'orde fos suprimit. [[Gregori XIII]], el 1574, va permetre que l'orde pogués obrir cases fora d'Itàlia, començant per [[França]]. El segle XVI, ja eren uns 14.000 frares en uns mil convents, nombre que va créixer ininterrompudament durant el segle XVII i fins a mitjan segle XVIII, quan arribaren
A més de l'observança de la regla franciscana original i la pobresa absoluta, els caputxins van dedicar-se prioritàriament a la predicació i la tasca pastoral, la qual cosa va conduir, de mica en mica, a què l'ideal eremític fos abandonat per esdevenir un orde més "conventual", encara que amb molt èmfasi en la [[vida contemplativa]] i, gradualment, l'estudi. Els caputxins es consideren la branca més espiritual de les tres.
| |||