Corona d'Aragó: diferència entre les revisions

'''Corona d'Aragó''' (en [[aragonès]]: ''Corona d'Aragón'', en [[llatí]]: ''Corona Aragonum''; coneguda també per [[#Denominacions del conjunt territorial|altres denominacions]]) fou el conjunt de territoris que estigueren sota la jurisdicció del [[rei d'Aragó]]<ref>[http://books.google.cat/books?id=b44fRo7VnkwC&pg=PA161&dq=corona+d'arag%C3%B3+rei+d'arag%C3%B3+comte+de+barcelona&hl=ca&sa=X&ei=mK2mUKOzDauT0QXu34CYBA&ved=0CEIQ6AEwBw#v=onepage&q=corona%20d'arag%C3%B3%20rei%20d'arag%C3%B3%20comte%20de%20barcelona&f=false Història de Catalunya], Ferran Soldevila i Zubiburu., Editorial Alpha, 1963, pp. 160-165 </ref> des del [[1162]] fins al [[1715]]. Aquest conjunt territorial estigué format inicialment pel [[regne d'Aragó]] i el [[comtat de Barcelona]], i malgrat que al llarg dels segles s'hi incorporaren altres territoris, el conjunt patrimonial d'Aragó i Barcelona restà sempre unit. El seu naixement és fruit de la [[unió dinàstica]] sorgida pel matrimoni entre el comte de Barcelona [[Ramon Berenguer IV]] i la reina [[Peronella d'Aragó]] el [[1137]], que donaren en herència els seus territoris i títols al seu fill i successor comú, [[Alfons el Cast]], primer rei d'Aragó i comte de Barcelona ([[1162]]<ref name="SOBREQUES-2009/56"/>/[[1164]]).<ref name="UBIETO-197b"/> L'estructuració política del conjunt territorial transcendí la unió dinàstica inicial i s'organitzà com una [[Federació|federació d'estats]] medievals,<ref name="SESMA">[[#SESMA-2000|Sesma 2000]], pàg. 14</ref><ref name="SOBREQUES-2009/321"/> ([[1319]]) respectant les singularitats de cada territori i desenvolupant-hi una estructura política equivalent i similar entre si: [[Corts d'Aragó |Corts]], [[Generalitat]]s i [[Constitucions]],<ref name="SESMA"/> coordinant la política exterior conjunta i convergint la diversitat dels estats en la figura unitària dels sobirans del [[Casal d'Aragó]]<ref name="ferransoldevila">[[Ferran Soldevila]]: [http://books.google.cat/books?id=RuRpE4cN-loC&lpg=PA158&ots=AGDhnFMGfe&dq=sant%20sepulcre%20patriarca%20guillem&hl=ca&pg=PA161#v=onepage&q=&f=false Història de Catalunya, Volum 1, cap. VII], pàg. 161 {{Citació|El Casal de Barcelona fou designat, àdhuc pels catalans mateixos, amb el nom de Casal d'Aragó}}</ref> del llinatge dels comtes de Barcelona,<ref> [http://www.cervantesvirtual.com/servlet/SirveObras/jlv/01593185213472861890035/ima0043.htm Llibre dels feyts de Jaume I]: ''«Car uostre linyatge el Comte de Barçalona per nom, ha feyt aquest nostre linyatge»''</ref><ref>[http://www.cervantesvirtual.com/servlet/SirveObras/jlv/02460620111138506322202/bc0156_0001_l.jpg La Crònica de Bernat Desclot] ''«los nobles reys que hac en Aragó qui foren del alt linyatge del comte de Barcelona»''</ref><ref>{{ref-web | url = http://www.lluisvives.com/servlet/SirveObras/jlv/12707299825606051109435/ima0056.htm| títol = Croniques de totes les naçions quis poblaren en Espanya e en apres dels Reys d'Arago... e dels comtes de Barchinona}} ''«E per tal com lo dit regne, en defalliment d'hereu mascle, pervenc a comte de Barcelona»''</ref><ref>El rei [[Pere el Cerimoniós]], l'any 1385, manà posar escuts barrats a les tombes del comte [[Ramon Berenguer II]], del qui diu que ''"per Gràcia de Déu nos descendim de línia recta"'' (agnatícia)''«ex cuius stirpe nos per Dei gratiam sumus recto ordine descendentes»'', i de la comtessa Ermessenda. ACA, C, r. 988, f. 165</ref> la corona i el títol principal dels quals era ser [[rei d'Aragó|reis d'Aragó]].<ref name="Ordinacions">[[Ordinacions fetes per lo Senyor en Pere terç rey dArago]]{{Citació|On con los reys Darago sien estrets de reebre lo dit sant sagrament de unccio en la ciutat de Ceragoça la qual es cap del '''regne Darago lo qual regne es títol e nom nostre principal''': covinent cosa es e rahonable que axi mateix en aquella los reys Darago reeben la corona e les altres insignies reyals axi con veem quels emperadors prenen en Roma la principal corona la qual ciutat es cap de lur imperi|Colección de documentos inéditos del Archivo de la Corona de Aragón, Vol. 5; pàg 271; [[Pròsper de Bofarull i Mascaró]]}}</ref> La mort sense hereu de [[Martí l'Humà]] ([[1410]]) suposà l'extinció del llinatge dels comtes de Barcelona i l'adveniment de la [[Dinastia Trastàmara]] a la Casa reial d'Aragó.

 

[[Fitxer:Europe Mediterranean Catalan Atlas.jpeg|thumb|370px|esquerra|[[Carta portolana]] nàutico-geogràfica confeccionada el [[1375]] després de la reannexió del [[regne de Mallorques]] a la Corona d'Aragó i que el [[Privilegi de Sant Feliu de Guíxols (1365)]] concedís als habitants de les illes el privilegi de ser considerats catalans, el dret a participar en les [[Corts catalanes]] i a tenir com a pròpies les [[Constitucions catalanes|Constitucions de Catalunya]]. La carta portulana és coneguda pel nom d'[[Atles Català]] (''Biblioteca Nacional de França'')]]

La denominació «Corona d'Aragó» aparegué el [[segle XIV]]<ref>Vegeu-ne un exemple a la [[Crònica de Pere el Cerimoniós]], cap. 1, p.48; cap. 3, p.36</ref> durant el regnat de [[Jaume el Just]]<ref>''Cfr.'' [http://www.seacex.es/Spanish/Publicaciones/126/corona_aragon_08_03_expan.pdf «La expansión: el Casal d'Aragó (1213-1412) / L'expansió: el Casal d'Aragó (1213-1412)»], en [[Ernest Belenguer]], Felipe V. Garín Llombart y Carmen Morte García, ''La Corona de Aragón. El poder y la imagen de la Edad Media a la Edad Moderna (siglos XII - XVIII)'', Sociedad Estatal para la Acción Cultural Exterior (SEACEX), Generalitat Valenciana y Ministerio de Cultura de España - Lunwerg, 2006. {{ISBN|84-9785-261-3}}: {{Cita|Entre los siglos XII y XIV, la documentación poco habla de Corona de Aragón y más del [[Casal d'Aragó]], si bien la expresión de Corona de Aragón ya se observa con Jaime el Justo, prevaleciendo así el título jerárquico del reino por delante del de condado y principado.|Belenguer, Garín Llombart y Carmen Morte, «La expansión: el Casal d'Aragó (1213-1412) / L'expansió: el Casal d'Aragó (1213-1412)», ''op. cit''. 2006.}}</ref> ([[1267]]-[[1327]]), quan aquest transformà la unió personal en una unió dinàstica en consagrar la «Unió» indissoluble del [[Regne d'Aragó]], [[Regne de València]] i [[Principat de Catalunya]].<ref name="HINOJOSA-2006">[[#HINOJOSA-2006|Hinojosa 2006]], pp. 268-269 {{cita|El impulso decisivo vino de la mano de Jaime II, que con gran habilidad transformó la unión dinàstica en una federación de Estados, todavía imperfecta, pero de gran efectividad, sobre todo cara a la proyección mediterránea de la Corona, utilizando para ello las Cortes particulares de cada Estado, delimitando las fronteras entre ellos, y dotándolos de administraciones y gobiernos similares, aunque conservando sus particularidades fiscales, monetarias o judiciales. Como señaló E. Sarasa (La Corona de Aragón en la Edad Media, Zaragoza, 2001) "la dualidad monarquía común y diversidad territorial parece que fue la clave del éxito de la Corona de Aragón como realidad histórica, al margen de las denominaciones aplicadas por algunos autores (Imperio catalano-aragonés, Confederación catalano-aragonesa, Condes-Reyes, etc.)". En tiempos de Jaime II "Corona de Aragón" (Corona Aragonie) era la denominación habitual para el dominio real. La monarquía cohesionaría la actuación exterior de los tres Estados, cuyos objetivos eran similares, pero siempre tratando de equilibrar las fuerzas centrales y las periféricas; de modo que para fortalecer el conjunto, Jaime II promovió en la Cortes de Tarragona -en 1319- el Privilegio de Unión, proclamando la indivisibilidd de los tres Estados que integraban la Corona de Aragón, y en el juramento real se introdujo la fórmula de mantener íntegra y unida la Corona. En definitiva, La Corona de Aragón era la Corona del rey. No olvidemos, por lo demás, que la Corona de Aragón no fue sólo una construcción política, sinó también una potencia mercantil, marítima y cultural de primer orden en el Mediterráneo, cuyo éxito se basó en el papel de la monarquía como institución indiscutible y aglutinadora, posición que se afirmó en el tránsito de los siglos XIII y XIV, precisamenet durante el reinado del rey Justo.|Hinojosa Montalvo, José; Jaime II y el esplendor de la Corona de Aragón; pp. 268-269}}</ref> Basant-se en la [[Constitucions catalanes|constitució]] ''Nostres succeïdors'' del [[1299]],<ref>{{cita|'''Nostres succeidos''' en lo Comtat de Barcelona, o en Cathalunya, hu apres altre per tot temps, ans quels Rics Homens, ne los Cavallers, nils Ciutadans, ni los Homens de Vilas li façan Sagrament, e fealtat juren, e sien tenguts de jurar, e de confirmar, e de approvar pu<!--sic-->blicament la venda, e la franquesa del Bovatge, e tots altres statuts, e Ordinations fetas en aquesta present Cort, e en las Generals Corts fetas a Montso, e a Barcelona, e en altres locs de Cathalunya, e altres Privilegis, e Gratias atorgadas, axi en General, com en special, a Rics Homens, e a Cavallers, e a Ciutadans, e a Homens de Vilas, e a Ciutats, e a Locs, e a Vilas que son nostras, o dels demunt dits, e si algu o alguns de Cathalunya de qualque Dignitat, o conditio sien, feyan al dit Senyor de Cathalunya Sagrament, o feeltat, abans que ell haja fet lo dit Sagrament, e confirmació, que no valla}}</ref> Jaume II instituí en les corts de Tarragona del [[1319]]<ref>Francisco Olomos, José María de; [http://rua.ua.es/dspace/bitstream/10045/6874/1/HM_11_32.pdf "Jaime II y la «Constitución» de la Corona de Aragón"] {{cita|El derecho de sucesión y la integridad de la herencia. Asimismo Jaime II declaró recibir la Corona no por el testamento de su hermano, sino por derecho sucesorio, rechazando la política de particiones. Un objetivo que llevará a sus últimas consecuencias en 1319, durante las cortes de Tarragona, al aprobar en ellas el llamado Privilegio de Unión [sic ''pro: Jurament de la Unió''], por el cual se consagraba la indivisibilidad de la Corona de Aragón, desde entonces el rey debía jurar mantener la unidad y si faltaba a su juramento los estados podían resistirle por la fuerza. Este juramento de indivisibilidad será prestado el día de la coronación del monarca, formando parte del conjunto de promesas solemnes del soberano ante los representantes de la Corona.}}</ref> que abans de l'inici del regnat, el successor a la Corona havia de realitzar el ''[[jurament|sacramentum]]'' de la «Unió», jurant la indivisibilitat d'Aragó, València i Catalunya. Aquest jurament seria ampliat el [[1344]], quan [[Pere el Cerimoniós]] reannexionà el regne de Mallorques i inclogué també aquest territori en el ''[[Jurament per les Illes|Jurament de la Unió]]''.<ref>[[Montserrat Bajet i Royo|Bajet Royo, Montserrat]]; [http://repositori.upf.edu/bitstream/handle/10230/6236/El_jurament_i_el_seu_significat.pdf?sequence=1 "El Jurament i el seu significat jurídic al Principat segons el Dret General de Catalunya (segles XIII-XVIII)"] {{cita|Afegitons posteriors a la fórmula de 1299. Com veurem més endavant, Jaume II afegí l'any 1319 que els regnes de València, Aragó i el Principat de Catalunya no poguessin ser separats. El 1344 Pere el Cerimoniós hi afegí, el regne de Mallorca i les illes adjacents i els comtats de Rosselló i Cerdanya. A partir de 1344 el jurament contenia doncs una clàusula que implicava l'existència de territoris inalienables, territoris que pertanyien al monarca com a cap de la comunitat. En tot cas el rei podia alienar tot el que era seu, com a persona privada, i que no afectava l'essència del seu ofici. Però en virtut del jurament prestat els territoris que formaven «la Unió dels regnes» no es podien alienar perquè segons un principi ben conegut el que afecta a tots pertany a les coses públiques i els regnes heretats no es consideraven propietat del príncep. En segon lloc amb el terme «Unió» es referia a territoris lligats entre ells, és a dir, una unió real o unió de comunitats que tenien un sobirà comú, un dret unitari universal que coexistia amb el dret general particular de cada un dels regnes i terres de la Unió, i uns òrgans generals (la Governació General i el Consell d'Aragó) per la Corona.}}</ref> Es constituí a partir d'aleshores una «unió d'estats» amb entitat jurídica i drets propis que el monarca no podia ni dividir ni alienar.<ref>Montaner Frutos, Alberto; El Señal del rey de Aragón; pp. 54-56 {{cita|En cuanto a la idea misma de una Corona aragonesa, ésta no surge hasta el siglo XIV. [...] La situación comienza a cambiar a principios del siglo XIV, al declarar Jaime II en 1299 y 1318 la inseparabilidad de los distintos territorios, si bien çesta al principio sólo alcanzó a los peninsulares. [''Seguint la Teoria d'Antonio Ubieto''] Estrictamente hablando, lo único que se garantiza es el cumplimiento del derecho aragonés sobre la herencia, que, como se ha visto, implica la indivisibilidad del patrimonio familiar y la libre disposición de los acaptos. Se constituye así una especie de núcleo fuerte de la Corona, compuesto por los estados peninsulares que, además de ser inalienables, estaban ligados, desde el siglo XIII, por la posibilidad de reunirse excepcionalmente en las Cortes Generales de la Corona, de la que los otros territorios quedarán excluidos. Con todo, ello supone ya un paso importante hacia el establecimiento de la inalienabilidad y perpetuidad de la Corona, que constituye uno de los requisitos básicos para su concepción transpersonal, como entidad jurídica con derechos propios que no son patrimonio privado del monarca y que éste no puede enajenar. [...] No es de extrañar, pues, que ni en la Crònica de Jaime I (posterior a 1276) ni en las de Desclot (posterior a 1305) y Muntaner (ca. 1325) se haga alusión a una "Corona de Aragón" y que, en cambio, sea durante el reinado de Pedro IV (1336-1387) cuando el concepto y denominación lleguen a arraigar en la conciencia política aragonesa.}}</ref> En la [[historiografia]] actual però, s'utilitza la denominació «Corona d'Aragó» ja des de la unió dinàstica entre els [[comtes de Barcelona]] i els [[reis d'Aragó]] ([[1164]]).

Per a l'historiador [[Jesús Lalinde Abadia]] no hi ha gaires més raons per parlar de «Corona d'Aragó», que per parlar de «Corona del Regne d'Aragó», o qualsevulla altra denominació que tingui com a element comú el fet de ser el conjunt de terres i gents que estaven sotmeses a la jurisdiscció del rei d'Aragó.<ref name="LALINDE">[[#LALINDE-1991|Lalinde 1991]], pàg. 89</ref><ref>Jesús Lalinde Abadía, [http://www.derechoaragones.es/es/catalogo_imagenes/grupo.cmd?posicion=91&path=996&forma=&config_zoom=S&presentacion=pagina «Las Cortes y Parlamentos en los Reinos y tierras del Rey de Aragón»], en Esteban Sarasa Sánchez ''et al.'', ''Aragón: Historia y Cortes de un Reino'', Cortes de Aragón y Ayuntamiento de Zaragoza, 1991, págs. 89-90. {{ISBN|978-84-86807-64-1}}</ref> Al seu torn, en la introducció del seu estudi sobre el llenguatge polític català del [[segle XV]], l'historiador [[Jaume Sobrequés i Callicó]] es lamenta que, malgrat que els historiadors han estudiat i explicat el funcionament politicojurídic de la Corona d'Aragó, mai ningú no s'hagi ocupat d'estudiar el grau de consciència de pertinença a aquella realitat anomenada Corona d'Aragó, i que tampoc s'hagi rastrejat en la imponent documentació conservada d'aquell segle «l'existència explícita i inequívoca de la denominació Corona d'Aragó per designar aquella realitat pluriestatal».<ref name="SOBREQUES-2009/322">[[#SOBREQUES-2009|Sobrequés 2009]], pàg. 322 {{cita|Com acostuma a succeir, els treballs dels historiadors de les institucions estan més amatents a analitzar les estructures, que a veure com funcionaven a la realitat. No cal dir que ningú no s'ha ocupat fins avui d'estudiar el grau de consciència social - tant en sectors populars con en les elits dirigents. que ha existit en cada moment de pertinença a aquella realitat anomenada Corona d'Aragó. Ningú no s'ha interessat tampoc per rastrejar, en la imponent documentació i literatura conservades d'aquells segles, l'existència explícita i inequívoca de la denominació Corona d'Aragó per designar aquella realitat pluriestatal. Ningú no ha sentit tampoc curiositat per saber amb exactitud des de quan apareix en la documentació catalana, aragonesa, valenciana, mallorquina o dels altres estats mediterranis, o per veure quin sentit precís tenia aquella denominació. El present treball, dedicat a la memòria d'Ernest Lluch, vol ser una modesta contribució destinada a donar alguna resposta a aquests interrogants.|Jaume Sobrequés i Callicó|Corona d'Aragó, Reial Corona d'Aragó, Corona Reial d'Aragó i Casa d'Aragó, en el llenguatge polític del segle XV}}</ref>

 

[[Fitxer:Caplletra N-Ordinacion de la manera como los reyes daragon ellos mismos se coronaran.jpg|thumb|dreta|370px| [[Íncipit]] i [[caplletra]] N de l'Ordinació sobre el [[Ordinacions fetes per lo Senyor en Pere terç rey dArago|Ceremonial d'autocoronació dels reis d'Aragó]], ordenada pel rei [[Pere IV d'Aragó]], qui s'intitulava a si mateix ''Pere terç'' (en [[català]]) i ''Pedro tercero'' (en [[aragonès]]):<br/> Manuscrit en [[aragonès]]: ''Ordinacion feyta por el muyt alto e muyt excellent princep e senyor el senyor don pedro tercero Rey daragon de la manera como los Reyes daragon se faran consagrar e ellos mismos se coronaran / '''N'''os don pedro por la gracia de dios Rey de aragon, de valencia, de mallorchas, de cerdenya e de corcega, e comte de barchina, de rossellon e de cerdanya.'' <br/>(''Biblioteca del [[Museu Lázaro Galdiano]], Madrid; ms. R.14.425'') ]]

Tot i que el rei d'Aragó [[Ramir II d'Aragó|Ramir el monjo]] va fer donació al comte de Barcelona [[Ramon Berenguer IV]] de la ''[[potestas (poder)]]'' reial, i també de la ''[[honor (propietat)]]'' del regne dels Aragonesos com a marit de la seva filla [[Peronella d'Aragó]], i que en conseqüència els nobles aragonesos el juraren en homenatge i fidelitat, acte propi de nominació dels reis, el rei Ramir es va reservar per a ell la [[dignitat (títol)]] de rei. D'aquesta manera el comte Ramon Berenguer IV va exercir el ''principatum'' (cabdillatge militar) sobre els barons aragonesos, i el ''dominatum'' (senyor de la terra) sobre el regne, intitulant-se conseqüentment ''prínceps'' dels aragonesos i ''dominator'' del regne dels aragonesos,<ref>[http://web.udg.es/hcj/text/historia_del_dret/Textos_%20HDE_III.pdf VI. Los reinos de la baja edad media y el estado moderno: la integración del derecho (vegeu paràgrafs 150 i 151)]</ref> títols que Ramon Berenguer IV sempre va posar en lloc secundari per darrere de la seva [[dignitat (títol)]] principal i més important, la de ser Comte de Barcelona. El fill i successor comú del comte Ramon Berenguer IV i de la reina Peronella d'Aragó fou el rei [[Alfons el Cast]]. El seu pare li donà totes les honors que tenia tant a Barcelona com a Aragó, i la seva mare, que actuà com a transmissora de la propietat del regne, li donà el regne d'Aragó, convertint-se així en ''Aldefonsus filius primus rex Aragonum post unionem''.<ref>[http://hal.archives-ouvertes.fr/docs/00/11/20/95/PDF/ARAGONUM.pdf Generatio Regum Aragonum]</ref>

D'aquesta manera el rei [[Alfons el Cast|Alfons I ]] «el Cast» fou el primer que va rebre i unir els títols de ''rei d'Aragó'' i ''comte de Barcelona'', intitulant-se el [[1166]]: «''Ego Ildefonsus, Dei gratia rex Aragonensium et comes Barchinonensium''»; aquestes dignitats foren heretades pels seus successors, a les quals s'anaren afegint la resta de [[dignitat (títol)|dignitats (títols)]] de sobirania sobre els territoris conquerits, arribant el [[1405]] al rei [[Martí I d'Aragó]] «l'Humà», que s'intitulava: «''En Marti, per la gracia de Deu Rey Darago, de Valencia, de Mallorques, de Sardenya e Corsega, e Comte de Barchinona, de Rossello, e de Cerdanya''». La corona i títol principal dels monarques del [[Casal d'Aragó]]<ref name="ferransoldevila"></ref> del llinatge dels comtes de Barcelona fou la de ser [[rei d'Aragó|reis d'Aragó]],<ref name="Ordinacions"/> raó per la qual la dignitat de [[rei d'Aragó]] sempre ocupà la posició jeràrquica primera i principal.

 

{{principal|Ordinals dels reis d'Aragó}}

[[Fitxer:Ordinacinons fetes per lo senyor en pere terç rey darago sobre lo regiment de tots los officials de la sua cort BNF esp 99 f1.jpg|thumb|275px|esquerra|El rei [[Pere IV d'Aragó]] s'anomenava a si mateix ''Pere Terç rey d'Aragó''. En la historiografia actual és habitual designar-lo pel seu sobrenom [[Pere el Cerimoniós]].<br/> Detall del títol i la [[caplletra]] '''N''' de les ''Ordinacions fetes per lo senyor en pere terz rey d'aragó sobre lo regiment de tots los officials de la sua cort''. '''N'''os [...]. <br/> (BNF, ms. esp. 99, f.1)]]

Però si el llinatge dels comtes de Barcelona adoptà el nom de [[Casal d'Aragó]], fou precisament pel fet d'empeltar-se amb els reis aragonesos de la [[Dinastia Ximena]], raó per la qual tant en les cròniques com en les genealogies fetes pels reis del Casal d'Aragó, aquests mai no s'estaran de reivindicar la seva ''doble ascendència'': [[Aragonesos|aragonesa]] d'una banda, i [[Catalans|catalana]] de l'altra. D'aquesta manera en les constitucions i confirmacions de privilegis de les [[Llista de Corts Generals Catalanes|Corts de Tortosa de 1225]], el rei en [[Jaume I d'Aragó]] es referí als comtes catalans com a ''parentum nostrorum sequentes vestigia'', i el mateix rei en Jaume I en confirmació dels furs i privilegis de Saragossa del [[1233]] es referí als reis aragonesos com ''antecessorum nostrorum sequentes vestigia''<ref name="LANI"/> I aquesta reivindicació de la seva doble ascendència es perllongà fins al temps del rei en [[Martí I d'Aragó]], qui encarregà la confecció de la [[Genealogia del Casal d'Aragó (Poblet, 1400)]] on es recopilen les efígies detallades de la seva doble ascendència: la dels reis [[aragonesos]] i la dels comtes [[catalans]].

 

{{Principal|Comte-rei|Casal de Barcelona}}

[[Fitxer:Apoteosi-heràldica-barcelona-1668-1681.jpg|thumb|370px|esquerra|Apoteosi heràldica ([[Barcelona]], [[1681]]) <br/> ''REGNA SUBIECTA ARAGON REGNAT SICMNIA UN UNUM'' <br/>: Prin. Ghotolonia : Regnum Valentiae : Reg. Maioricarum et Minoricarum : Insulae Ivissae : Reg. Neapolis : Barcino Civitates : Reg. Siciliae : Reg. Hierusalem : Regnum Sardiniae : Regnum Navarrae : Regnum Aragon <br/>(''[[Museu d'Història de Barcelona]], MHCB-447'')]]

El terme Corona d'Aragó, que té un ampli suport dins la historiògrafa contemporània en castellà, no queda lliure de la polèmica entre els historiadors, alguns d'ells no reconeixen el terme com a correcte o el circumscriuen a èpoques molt determinades.<ref> Ricardo García Cárcel, [http://www.ucm.es/BUCM/revistas/der/11315571/articulos/RVIN9898110151A.PDF ''La Inquisición en la Corona de Aragón''], Revista de la Inquisición, 7, Madrid, 1998, págs. 151-163, ISSN 1131-5571{{cita|El término Corona de Aragón es polémico y no sólo por las reticencias de Lalinde al concepto histórico-político de la Corona de Aragón. Sabido es que Lalinde no reconoce el uso del término hasta el siglo XV para designar la forma política aparecida como consecuencia del matrimonio entre Petronila de Aragón y Ramón Berenguer de Cataluña. Las referencias de la Corona de Aragón en los siglos XVI y XVII son raras —probablemente, incluso, el título de la obra de Zurita no era el primigenio— y exclusivamente circunscritas a los círculos más realistas en situación de conflicto (como en la revolución catalana de 1640) que intentan generar la imagen de un vínculo institucional entre los reinos aragoneses. Será curiosamente en el siglo XVIII, cuando ya no existen peculiaridades institucionales específicas de los reinos aragoneses, cuando se use más el término, que después en los siglos XIX y XX ha sido reelaborado con nuevas connotaciones políticas por la historiografía de estos últimos siglos.|Ricardo García Cárcel, loc. cit., pág. 151}}</ref>

 

[[Fitxer:Corona-arago-jaume.jpg|thumb|dreta|370px|Acte de commemoració dels 800 anys del naixement de [[Jaume I el Conqueridor|Jaume I]] celebrat al [[Reial Monestir de Santa Maria de Poblet]] l'any [[2008]]. Hi van assistir el [[President de les Illes Balears]] [[Francesc Antich i Oliver|Francesc Antich]], el [[President de Catalunya]] [[José Montilla]], el [[President d'Aragó]] [[Marcel·lí Iglesias i Ricou|Marcel·lí Iglesias]] i la [[Conselleria de Cultura i Esport de la Generalitat Valenciana|consellera de cultura]] [[Trinidad Miró Mira|Trinitat Miró]] –ja que el [[President del País Valencià]] [[Francisco Camps]] es va negar a participar en l'acte.]]

Menys d'un segle després de l'aniquilació i annexió a la [[Corona de Castella]] el [[1714]], el polític català [[Antoni de Capmany]] reivindicà la [[monarquia constitucional]] de la Corona d'Aragó i recordà les institucions lliures amb què es governava Catalunya «fins a l'any 1714, quan les armes de Felip V, més poderoses que les lleis, feren callar totes les institucions lliures de Catalunya»;<ref>Ferreres i Calvo, Ernest; La Guerra de Successió i Catalunya</ref> aquesta reivindicació tingué lloc durant les [[Corts de Cadis]] el [[1812]]. Però el col·lapse de l'[[Monarquia Absoluta Borbònica|Antic règim absolutista borbònic]] el [[1833]] i la [[construcció de l'estat liberal a Espanya]] no suposà la recuperació del sistema constitucional propi dels estats de la Corona d'Aragó sinó que consagraren el [[Regne constitucional d'Espanya]] com un règim polític unitari i centralitzat basant-se en l'anterior règim absolutista. El [[1869]] [[Valentí Almirall]] propulsà el [[Pacte de Tortosa]], un manifest ideològic que projectava l'organització i coordinació de les forces republicano-federalistes dels històrics estats de la Corona d'Aragó: Aragó, València, Les Balears i Catalunya. El [[nacionalisme espanyol]] reaccionà violentament contra el projecte federal de la Corona d'Aragó i va blasmar-lo despectivament intentant ridiculitzar-lo amb el nom de «''Pacto de la Coronilla de Aragón''».<ref>Almirall Valentí; [http://books.google.cat/books?id=JP4Tb5hamMQC&lpg=PA33&ots=uh65m1kbzi&dq=%22Pacto%20de%20la%20Coronilla%20de%20Arag%C3%B3n%22&hl=ca&pg=PA33#v=onepage&q&f=false España tal como es]; pàg. 33</ref> El [[1880]] el catalanista [[Víctor Balaguer]], autor de ''Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón'', inicià una gira de propaganda per Aragó, València i Catalunya, els territoris peninsulars de la Corona d'Aragó, en la qual combinava els actes culturals com els Jocs Florals amb els actes polítics. Els [[nacionalisme espanyol|nacionalistes espanyols]] reaccionaren novament blasmant la campanya de «''andanza de torvador medieval a las provincias que compusieron la Coronilla de Aragón''», terme aquest darrer que repugnava profundament a Víctor Balaguer,<ref>Comas i Güell, Montserrat. [http://books.google.cat/books?id=uBvC9cXg6wMC&lpg=PA163&ots=qeF4Q1xGac&dq=%22coronilla%22%20corona%20d'arag%C3%B3&hl=ca&pg=PA163#v=onepage&q&f=false Víctor Balaguer i el seu temps], pàg. 163</ref> polític catalanista que també havia fundat a Barcelona el diari progressista ''[[La Corona de Aragón]]'', legal només durant el [[Bienni Progressista]] ([[1854]]-[[1856]]), i des del qual havia reivindicat el passat gloriós de [[Catalunya]] alhora que exigia una descentralització política i organització autònoma conjunta pels territoris històrics de la Corona d'Aragó.<ref>{{GEC|0006895|Víctor Balaguer i Cirera}}</ref>

Cap al final del govern de [[Ramon Berenguer IV]] es va portar a terme la darrera fase de l'expansió territorial amb la conquesta de l'[[Emirat de Xibràna]] i l'ocupació de les posicions sarraïnes de [[Muràbit]] i de [[Xibràna]] ([[1152]]-[[1153]]). El [[castell de Miravet]], a l'Ebre, va quedar sota la custòdia del mestre de l'orde del Temple [[Pere de Rovera]]; i Siurana i Prades, plaça estratègica del Priorat, es va donar al cavaller [[Bertran de Castellet]], senyor de Reus, amb la condició de repoblar-la. A aquesta activitat conqueridora, va seguir una llarga tasca de colonització, repoblació i organització, com queda demostrat per les cartes de poblament i franquesa atorgades aquells anys. L'[[orde del Cister]] va tenir un paper preponderant a la [[Catalunya Nova]] i va aixecar els seus [[monestir]]s a: Poblet, Santes Creus i Vallbona de les Monges.

 

{{principal|Testament sacramental de Ramon Berenguer IV (1162)|Consell de Regència (1162-1174)|Abdicació de Peronella, reina d'Aragó}}

{{Casal d'Aragó}}

Malgrat que en la historiografia actual s'empra la denominació «Corona d'Aragó» ja des de l'inici del regnat d'[[Alfons el Cast]], ni la denominació ni el concepte d'unitat de la Corona existien aleshores. La unió dinàstica d'una sèrie d'estats que tenien com a únic vincle en comú la persona del seu sobirà es posa de manifest el testament d'[[Alfons el Cast]], quan denomina el conjunt de territoris sota la seva sobirania com a «terra mea», mentre que quan es refereix a la «Corona reial», ho fa només per a referir-se a l'objecte físic en si, una corona que ni tan sols deixà al seu successor sinó que donà al monestir de Santa Maria de Poblet. El mateix s'observa en els repartiments testamentaris de [[Jaume el Conqueridor]], on es posa novament de manifest la concepció patrimonialista sobre els territoris i com el desmembrament d'aquests entre els seus fills mostra l'absència de cap concepte d'unitat en la Corona.<ref>Montaner Frutos, Alberto; El Señal del rey de Aragón; pàg. 54 {{cita|En cuanto a la idea misma de una Corona aragonesa, ésta no surge hasta el siglo XIV. En virtud de su origen, aquella se trataba esencialmente de la unión personal y dinástica de una series de estados cuyo único vínculo inicial consistía en compartir el sobreano. Éste poseía, a su vez, una visión patrimonialista de sus territorios (propia del ''dominus''), como se manifiesta en el testamento sacramental de Alfonso II adverado en Zaragoza en 1196, donde el conjunto de sus dominios es denominado «terra mea», mientras que al referirse a la «corona regia», lo hace sólo al objeto en sí, que ni siquiera lega a su sucesor, sino que dona al monasterio de Poblet, donde quería ser enterrado. La misma actitud se halla en los sucesivos repartos territoriales testamentarios de Jaime I. El monarca realizó cinco heredamientos entre 1243 y 1262, en los que no sólo desmembraba la unión territorial, sino que [''segons la Teoria d'Antonio Ubieto''] atentaba contra el derecho sucesorio aragonés, el cual permitía al testador repartir entre sus hijos los acaptos o adquisiciones personales (Valencia y Mallorca), pero le obligaba a transmitir a un sólo heredero (usualmente el primogénito) todos los bienes recibidos en herencia de sus progenitores (Aragón, Cataluña, Rosellón, Cerdaña y Montpellier). Este planteamiento deja claro hasta qué punto el Conquistador era ajeno al concepto unitario de la Corona. Ni siquiera existía entonces una forma política que incluyese todos los territorios citados.}}</ref> No serà fins al regnat de [[Jaume el Just]] (1267-1327) quan apareix la denominació «Corona d'Aragó» i, amb els «Juraments de la Unió», el concepte d'indivisibilitat territorial, transformant així una mera unió dinàstica en una potent federació d'estats amb entitat jurídica i drets propis. Quedà establerta així i fins al [[1715]] la consagració de la «Unió» indissoluble d'Aragó, València i Catalunya, reincorporant-s'hi el [[1344]] Mallorca i els territoris adjacents.

 

[[Fitxer:SanJuandelaPeña.JPG|thumb|220px|[[Monestir de Sant Joan de la Penya]] prop de la ciutat reial aragonesa de [[Jaca]] ]]

[[Fitxer:Benasque stream.JPG|thumb|220px|[[Benasc|Vall de Benasc]] al [[Comtat de Ribagorça]] ]]

La successió estava vinculada al primogènit mascle, reconeixent a la femella tan sols la facultat de transmissora de l'[[honor (propietat)]] reial, però no la capacitat per exercir la ''[[potestas (poder)]]'' reial. La successió es feia a través d'un acte públic de donació de l'antecessor, que necessitava l'aquiescència dels barons, així com el reconeixement explícit del deure de respectar els [[furs]], [[usatge|usos]] i [[costum]]s del ''regnum''. El primogènit havia de rebre íntegrament la ''[[terra regis]]'', el patrimoni reial, de manera que el rei tan sols podia repartir lliurement els acaptes, és a dir, les terres que hagués conquerit en vida seva, però no les terres que hagués rebut en herència del seu pare. Un cop feta la donació al primogènit mascle, les terres conquerides que li hagués donat en herència passaven a incorporar-se a la ''[[terra regis]]'' del primogènit, el qual al seu torn l'hauria de transmetre íntegrament al seu fill i successor, podent disposar a voluntat només de les noves terres que fos capaç de conquerir durant la seva vida. L'objectiu era assegurar que el patrimoni reial, ''[[terra regis]]'', s'incrementava generació rere generació i no es produïa un fraccionament territorial que impossibilités la viabilitat de la monarquia. D'aquesta manera i en base als territoris patrimonials d'Aragó, Pamplona, Ribagorça i Sobrarbe, s'anà augmentant la ''[[terra regis]]'' afegint successivament per via de conquesta el ''regnum'' de Nájera, el ''regnum'' de Montsó, el ''regnum'' de Tudela i, finalment, el ''regnum'' de Saragossa. Aquesta unitat patrimonial tan sols es fraccionà arran del problema successori ocasionat per la mort sense successors del rei [[Alfons I d'Aragó i Pamplona|Alfons I d'Aragó i de Pamplona]], que provocà la separació del regne de Pamplona i el regne d'Aragó. Malgrat això el comte [[Ramon Berenguer IV]] intentà diverses vegades recuperar la sobirania sobre el Regne de Pamplona, a la par que afermà la seva sobirania sobre el ''regnum de Saragossa'', reclamat pel rei de Castella Alfons VII.

 

[[Fitxer:Abbaye Saint Martin du Canigou.jpg|thumb|220px|[[Sant Martí del Canigó|Monestir de Sant Martí del Canigó]] al [[Comtat de Conflent]] ]]

Per la seva part el comtat dels Barcelona havia esdevingut la possessió i títol principal del comte dels barcelonins, el qual exercia el seu ''principatum'' sobre diversos comtats de la [[Gòtia]]. La Gòtia era la part del [[regne Visigot]] que els francs havien conquerit i arrabassat del domini islàmic a l'inici del [[segle IX]], i estava format per la totalitat de l'antic ducat visigòtic de Septimània (Narbonensis) i una part del ducat visigòtic d'Ibèria (Tarraconensis). Però mentre el Regne de Pamplona, el Comtat d'Aragó, el Comtat de Sobrarbe, el Comtat de Ribagorça i el Comtat de Pallars havien escapat del domini franc i afermat la seva independència gràcies a la seva aïllada posició geogràfica, als comtats més propers a la costa aquesta possibilitat no era factible. Fou un magnat got, [[Guifre el Pilós]], qui per la seva lleialtat als reis francs de la [[Dinastia Carolíngia|dinastia carolíngia]] fou recompensat amb la governació de diversos d'aquests comtats; constituí d'aquesta manera un domini que transmeté als seus successors fins que durant el govern del comte [[Borrell II]] s'extingiren els reis francs de la dinastia carolíngia. La pujada al poder d'una nova dinastia, [[Dinastia Capet|els capets]], suposà el trencament del vassallatge dels comtes de Barcelona amb aquells reis, i a partir d'aleshores els comtes de Barcelona cercaren afermar la seva independència.

La conquesta de València va començar el [[1232]]. El [[1238]], tropes catalanes i aragoneses entren a la [[ciutat]] de [[València]], que depenia del [[califa]] de [[Bagdad]] al-Mustansir Billah. El Regne de València van ser repoblats per catalans i aragonesos: els primers van ocupar preferentment les comarques del litoral, que ara són de [[català|parla catalana]], i els segons van ocupar preferentment les comarques interiors.

 

{{AP|Vespres Sicilianes}}

La incorporació de Sicília als dominis del [[Casal de Barcelona]] no va ser tant el fruit d'una conquesta com d'un maridatge, i no va ser tant un projecte dels estaments com de reivindicació d'interessos dinàstics: el fill de Jaume I, [[Pere el Gran]], es va casar quan encara era infant ([[1262]]) amb [[Constança de Hohenstaufen]], princesa siciliana pertanyent a la família imperial d'Alemanya que regnava a Sicília. El matrimoni formava part de les aliances entre els sobirans de la Mediterrània per a ajudar-se mútuament contra els seus enemics i fer més sòlida la seva posició política.

Sicilians i catalans tenien interessos comuns al Mediterrani occidental i al nord d'Àfrica, però es veien amenaçats per l'hegemonia francesa, sobretot després que la derrota de la coalició catalanooccitana a Muret (1213) i el matrimoni dels fills de Lluís VIII de França, Lluís IX i Carles I d'Anjou, amb Margarida i Beatriu de Provença, respectivament, va posar tot Occitània, inclosos els estratègics ports provençals, a mans franceses. Començava la [[Guerra de Sicília (1282-1289)]].

 

{{AP|Pau i Treva de Déu|Usatges de Barcelona|Corts Catalanes|constitucions catalanes}}

La pràctica del pactisme polític procedeix dels segles XI i XII, quan els llinatges feudals de barons i cavallers van crear les anomenades institucions feudovassallàtiques, que consistien en formes específiques internes d'aliança, en serveis mutus i en la redistribució de l'excedent amb l'objectiu de mantenir l'hegemonia social. Aquestes aliances, que es teixien ensems verticalment (entre [[senyor]]s i [[vassall]]s) i horitzontalment (de poder a poder), van culminar en el pacte dels més poderosos amb el príncep (el rei d'Aragó i comte de Barcelona). L'objectiu era articular el poder de l'aristocràcia amb l'estat per a servir-se'n, és a dir, per a fer de l'estat el màxim garant de l'ordre feudal.

Els projectes ambiciosos van emmarcar la història dels regnats de [[Jaume el Just]] (1291-1327), d'[[Alfons el Benigne]] ([[1327]]-[[1336]]) i [[Pere el Cerimoniós]] ([[1336]]-[[1387]]).

 

{{AP|Jaume el Just|Companyia Catalana d'Orient}}

La fi de la [[Guerra de Sicília (1296-1302)]] va deixar inactius els [[almogàvers]], mercenaris catalanoaragonesos que combatien a sou, els quals es van posar al servei de l'emperador bizantí per a lluitar contra els turcs. Comandats per [[Roger de Flor]], sis mil almogàvers, que formaven la Gran Companyia Catalana, es van fer a la mar (1303) rumb a [[Constantinoble]], d'on van passar a la [[península d'Atarquí]], a l'[[Àsia Menor]]. Entre els almogàvers viatjava el cronista [[Ramon Muntaner]], que va ser un dels caps de l'expedició.

S'inicià així la història de dues entitats atípiques: els ducats almogàvers d'Atenes i Neopàtria, que es van posar voluntàriament sota l'autoritat de la Casa de Sicília, representada per vicaris generals. [[Frederic III de Sicília]] en va traspassar els drets (1357) a la seva germana Elionor, esposa del comte-rei [[Pere el Cerimoniós]], amb qui es podria dir que els ducats es van incorporar a la Corona. Tanmateix el reis catalanoaragonesos van exercir als ducats grecs una sobirania escassament efectiva, fins que entre els anys [[1388]] i [[1391]] els ducats van passar per conquesta a mans de la família florentina dels [[Acciaiuoli]].<ref> Ll. Nicolau d'Olwer (1974). ''L'expansió de Catalunya a la Mediterrània oriental''. Barcelona: Proa</ref>

 

{{AP|Conquesta de Sardenya}}

 

{{AP|Alfons el Benigne}}

[[Fitxer:Usatici Barchinonae-Usatges de Barcelona-AMLL Ms-1378-miniatura.jpg|thumb|right|350px|Les [[Corts Catalanes]]: el rei [[Alfons IV d'Aragó]] «el Benigne» presideix les [[Corts de Montblanc (1333)]] (''Montis albi'') en una miniatura d'un [[incunable]] de [[1336]]. (''Ms. 1.378, Arxiu Municipal de Lleida''). ]]

[[Alfons el Benigne]] va heretar un [[regne de Sardenya]] en revolta incessant i una guerra naval amb Gènova, que van obligar les ciutats de domini reial, sobretot Barcelona, a desprendre sumes considerables. El mateix rei, que sempre va estar necessitat de diners, va concebre el projecte de portar a terme una [[croada]] contra l'[[Emirat de Gharnata]], però no va obtenir de les [[Corts de Montblanc (1333)]] les quantitats que desitjava ni l'ajut militar que esperava i va atacar els musulmans en ràtzies el [[Ràtzia de 1330|1330]] i el [[Ràtzia de 1333|1333]].

 

{{AP|Pere el Cerimoniós}}

El llarg regnat de [[Pere el Cerimoniós]] va ser prolífic i va realitzar amb èxit una política de reintegració a la Corona de territoris com Mallorca mentre va pacificar Sardenya:

Els problemes financers van portar [[Joan el Caçador]] a enfrontar-se amb els estaments. Les Corts Generals, reunides a Montsó (1388-1389), van escoltar la seva petició d'un subsidi per a continuar la pacificació de [[Sardenya]] i per a fer front a una suposada invasió de Catalunya per part de tropes del [[comte d'Armanyac]], hereu del difunt [[Jaume III de Mallorca]]. Lluny de concedir el que se'ls sol·licitava, els estaments li van exigir que es desfés dels mals consellers i sanegés les finances reials. Dissoltes les Corts sense acord, aquesta exigència la van repetir anys després (1396) els consellers de Barcelona i els jurats de València quan el rei, mancat de recursos, els va demanar ajut. En relació amb la política interior, Martí l'Humà va defensar amb escassa fortuna un programa per a restaurar la pau social i les finances reials. Per refer els compromisos socials i polítics, i guanyar els estaments per als seus projectes pacificadors, va reunir les [[Corts Catalanes]] diverses vegades, i viatjà per les principals viles i ciutats de la Corona en un intent de posar fi a les divisions i les bandositats que trencaven la vella unitat dels grups dirigents. Martí l'Humà va reunir les Corts els anys 1398, 1402, 1404 i 1406. Tanmateix, les lluites de bàndols van continuar i van tenir un paper important durant l'etapa següent de l'interregne. La política exterior, llastada per la feblesa de les finances reials i les dificultats d'obtenir ajuts de les Corts, va ser escassament activa: Els ducats grecs dels [[almogàvers]], que s'havien vinculat a la Corona, es van perdre (1388-1391); a Sardenya, els sards es revoltaren de nou; a la Península es va mantenir la pau amb Castella, però hi va haver enemistat amb el [[regne de Granada]], cosa que només va provocar incidents de frontera.

 

[[Fitxer:El Compromiso de Caspe 1867 Dióscoro Puebla.jpg|280px|thumb|dreta|[[Compromís de Casp]] Autor: ''[[Dióscoro Puebla]]'' ([[1867]])]]

{{AP|Compromís de Casp|Dinastia Trastàmara}}

Segons M. del Treppo, Alfons no entenia que la seva política mediterrània, beneficiosa per al comerç català, no fos secundada entusiastament per les Corts, i aquestes no comprenien que el rei fes aquesta política i les seves guerres sense consultar els estaments, sobretot quan pretenia que ells la financessin.<ref>M. del Treppo (1976). ''Els mercaders catalans i l'expansió de la corona catalano-aragonesa al segle XV''. Barcelona: Curial</ref> Era un diàleg de sords que només es comprèn des de la perspectiva de Jaume Vicens, que deia que Alfons el Magnànim mai no va comprendre que el que l'impedia entendre's amb l'oligarquia catalana era l'abisme de la decadència.<ref>J. Vicens Vives (1980). ''Els Trastàmares, segle XV''. Barcelona: Vicens-Vives</ref> Amb [[Alfons el Magnànim]], les [[Corts Valencianes (història)|Corts de València]] de l'any 1418 creen la [[Generalitat Valenciana]].

 

{{AP|Segle d'or valencià}}

[[Fitxer:Roy D'Aragon.jpg|thumb|200px|[[Alfons el Magnànim]] representat a l'Armorial del Toisó d'Or. ''Flandre, cca. 1433-1435'']]

El [[Regne de València]] va consolidar-se durant tot el [[segle XIV]], el seu pes en la Corona d'Aragó va fent-se major amb personatges com ara [[Sant Vicent Ferrer]]. Tot això permet que la ciutat i el regne de València comencen el segle XV amb tota la seua esplendor. La primera impremta de la [[península Ibèrica|Península]] es posa en funcionament a [[València]], així com el primer llibre imprès de la Península, ''Les Troves en Lahors de la Verge Maria'', [[1474]]. Apareix el primer diccionari en llengua romànica: ''[[Liber Elegantiarum]]'', així com el primer tractat sobre [[escacs]] moderns, el ''Llibre dels jochs partits dels schacs en nombre de 100'', de [[Francesc Vicent]], imprès a [[València]] el [[15 de maig]] de [[1495]]. D'altres exemples de l'esplendor econòmic i cultural són la [[Taula de Canvis i Depòsits]] de la Ciutat de València, la construcció de la [[Llotja de la Seda]] a la mateixa ciutat, la creació de la [[Universitat de València]], o el sufragament del viatge a Amèrica de [[Cristòfor Colom|Colom]] per banquers valencians.

 

{{AP|Guerra civil catalana}}

La crisi social i el malestar econòmic a la Corona d'Aragó, durant els segles XIV i XV, va coincidir amb la ruptura del consens entre la [[monarquia]] i els [[estament]]s, fets que van predominar sobre els èxits militars i polítics, com la conquesta del [[regne de Nàpols]]. Malgrat fases de redreç o de reforma, els problemes irresolts es van amuntegar. L'exemple de [[Joan II d'Aragó]] i els seus consellers pot fer pensar en un problema de mals governants, però els llargs enfrontaments de l'època de la [[dinastia Trastàmara]] entre la monarquia i les Corts ens indiquen que el problema tenia una dimensió més gran. A la fi, l'única explicació possible és que s'havia trencat, com deia [[Pierre Vilar]] (1966), "l'equilibri en la prosperitat", és a dir, que la minva de la riquesa, efecte de la crisi, incitava els homes a disputar més que abans pels béns que s'esmunyien, i fent-ho posaven en perill l'ordre social i els compromisos sobre els quals s'havia construït l'ordenament polític.<ref>P. Vilar (1966).''Catalunya dins l'Espanya moderna'' (vol. II, pàg. 145-212). Barcelona: Edicions 62</ref>

El [[1555]], amb la creació del Consell d'Itàlia, el [[Regne de Nàpols]] es desvinculà de la Corona d'Aragó.<ref>{{ref-llibre |cognom=Coll i Alentorn |nom=Miquel |enllaçautor=Miquel Coll i Alentorn |títol=Història | url=http://books.google.cat/books?id=nrGpXHsfL3UC&pg=PA348&dq=Tr%C3%AAve+de+Vaucelles+5+de+febrer&hl=ca&ei=jCIUTqiJDYPYsgbZo8ToDg&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=1&ved=0CCkQ6AEwAA#v=onepage&q&f=false |editorial=L'Abadia de Montserrat |data=1992 |pàgines=vol.2, p.348 |isbn=8478262997 }}</ref>

 

{{AP|Guerra de Successió Espanyola|Decrets de Nova Planta}}

Malgrat la gravetat de la [[Guerra dels Segadors]], el Principat de Catalunya i la resta d'estats de la Corona preservaren els seus furs, institucions pròpies d'autogovern, i autonomia política. No obstant això, els successos posteriors a la proclamació de [[Felip V d'Espanya]] com a hereu de Carles II marcarien la derogació del sistema constitucional de la Corona d'Aragó, l'abolició de les seves institucions d'autogovern, i l'annexió d'aquests territoris a la jurisdicció de la [[Corona de Castella]].

Segons els [[fogatge]]s de la segona meitat del [[segle XIV]], el 35% dels focs o llars de Catalunya pertanyien a la noblesa (grans magnats i cavallers), el 26% a l'Església, el 31% al rei i el 4% als ciutadans.

 

La [[noblesa]] (braç o estament militar) era, doncs, la gran propietària del sòl i la perceptora de les rendes agràries i de les càrregues jurisdiccionals que devien ser la seva principal font d'ingressos. La diferència de riquesa i poder entre l'alta i la petita noblesa era abismal: mentre que la jurisdicció del [[comte d'Empúries]] s'estenia el [[segle XIV]] sobre 4.600 llars i la del [[vescomte de Rocabertí]] sobre 1.600, la del [[cavaller]] més afortunat no depassava l'àmbit d'un [[castell termenat]], una [[casa forta]] o de tres o quatre pobles d'unes poques famílies.

 

La petita noblesa, en canvi, va viure més lligada als castells i a les fortificacions; va engruixir les files d'oficials de la monarquia; va monopolitzar les jerarquies mitjanes de l'Església i va integrar les milícies dels [[orde militar|ordes militars]].

 

L'altre estament poderós era l'Església, però també aquí les diferències internes eren molt grans:

* Les jerarquies superiors ([[bisbe]]s i [[arquebisbe]]s) estaven formades per [[prelat]]s sortits de l'alta noblesa i de la mateixa família reial.

El braç eclesiàstic a les [[Corts Catalanes]] era presidit per l'arquebisbe de Tarragona i estava constituït pels bisbes de Barcelona, Lleida, Girona, Tortosa, Urgell, Vic i Elna; pels capítols canonicals d'aquestes seus; pels abats de vint-i-vuit monestirs, i pels representants dels ordes militars.

 

El tercer estament important, políticament parlant, de la societat era el patriciat, l'aristocràcia del diner, que va tendir a equiparar-se amb la petita noblesa, va impulsar la institucionalització dels municipis i va aprofitar la seva posició privilegiada per assegurar-se el control dels governs municipals des dels inicis, tot i ser un grup demogràficament minoritari en el medi urbà.

 

* La mà menor, que agrupava el conjunt dels [[menestral]]s.

 

Encara que originàriament es van enriquir amb el comerç, la indústria o l'administració reial, els ciutadans de l'època de la plenitud de la Corona tenien en comú amb l'aristocràcia militar la condició de senyors, titulars de terres i jurisdiccions. A la segona meitat del segle XIV els ciutadans posseïen uns 4.000 focs.

 

Es diferenciaven de la noblesa, però, en el fet que posseïen una fortuna monetària i que invertien en activitats mercantils, en l'adquisició de finques i mitjans de producció (molins, obradors) i de transport (naus) que arrendaven, així com de préstecs amb interès i de títols del deute públic municipal ([[censal]]s).

 

Com els ciutadans, els mercaders també eren un grup reduït però amb les seves activitats donaven gran dinamisme a la vida urbana. D'això n'era conscient el frare franciscà [[Francesc Eiximenis]] quan va escriure, amb exageració:

 

El gran [[comerç català medieval]] es va canalitzar en cinc direccions: la Mediterrània oriental, la Mediterrània occidental, la península Itàlica, la península Ibèrica i l'Europa continental i de l'Atlàntic nord.<ref>Ch. E. Dufourcq (1969). ''L'expansió catalana a la Mediterrània occidental. Segles XIII i XIV''. Barcelona: Vicens-Vives</ref>

 

Els grups populars urbans, que Eiximenis anomenava mà menor, es poden dividir en tres estrats: a dalt, els menestrals o gent dels oficis (mestres i oficials); a baix, els pobres i marginats; i entremig, els obrers no especialitzats.

 

A part les vendes dels mercaders, l'economia urbana reposava en la producció dels [[menestral]]s, que es feia en obradors o tallers propietat dels mestres, els quals venien directament al consumidor una part del que produïen.

 

Els menestrals estaven organitzats en [[gremi]]s o confraries que agrupaven els mestres i els oficials de cada ofici sota l'advocació d'un [[sant patró]] i la direcció de magistrats elegits pels mestres.

 

Pel que fa als minerals i primeres matèries amb què treballaven els artesans, Catalunya, amb una producció industrial força elevada, era més aviat importadora, mentre que València i Aragó, amb una indústria menys desenvolupada, eren més exportadors. A més d'altres proveïdors, Catalunya obtenia [[llana]] d'Aragó i productes molt diversos, però sobretot [[fibra d'espart]], [[lli]], [[Fibra de cànem|cànem]], [[seda]] i llana de València.

 

En canvi, a una gran part de la [[Catalunya Vella]], els [[senyor]]s van estendre, amb l'ajut dels juristes, les servituds, tot configurant una pagesia característica: la de [[remença]] sotmesa als [[mals usos]].<ref>J. M. Pons i Guri (1989). "Relació jurídica de la remença i els mal usos a les terres gironines (segles XIII-XV)" A: J. M. Pons i Guri (ed.). ''Recull d'estudis d'història jurídica catalana'' (vol. III, pàg. 324-338). Barcelona: Fundació Noguera</ref>

 

Alhora que les servituds s'estenien per la [[Catalunya Vella]], també s'hi generalitzava la pràctica de l'[[herència|heretament]], consistent en el fet que el pagès feia donació entre vius, en favor d'un dels seus fills (l'[[hereu]]), de la major part de l'herència (2/3 o 3/4 parts).

 

Per als pagesos aquesta fórmula de transmissió patrimonial, basada en l'[[hereu]], era una manera eficaç de resoldre els problemes del relleu generacional (l'atenció als pares en la vellesa).

 

Aragó era el principal productor cerealístic i ramader. La seva producció era suficient per a cobrir les necessitats pròpies i exportar. Per contra, Catalunya, a causa del creixement de la població i de l'orientació de la producció cap als cultius especulatius i industrials d'exportació ([[safrà]]) va ser, com Mallorca, un país deficitari en [[carn]] i [[cereal]]s, sobretot en blat, que calia importar d'Aragó i a vegades també del [[Llenguadoc]], [[Provença]], [[Castella]], [[Sardenya]], [[Sicília]] i el [[nord d'Àfrica]].

 

El blat i la carn d'ovella d'Aragó eren especialment apreciats a Catalunya, que importava també [[formatge]]s de les [[Balears]], [[Sardenya]] i [[Sicília]]. La situació de'agricultura valenciana era diferent. El [[País Valencià]] era deficitari en blat, però ho compensava amb la producció d'[[arròs]] que juntament amb el [[sucre]] constituïa la principal partida d'exportació de l'agricultura valenciana. L'horticultura i la fruticultura valencianes ja eren, llavors, importants.

 

Les relacions entre la monarquia i els estaments, sobretot la noblesa, no foren idíl·liques. Durant la llarga minoritat de [[Jaume I]] la noblesa va actuar al marge del rei; després, la [[conquesta de Mallorca]] i la [[conquesta del Regne de València]] no va servir per a resoldre del tot el problema de la distribució del poder entre la monarquia i la noblesa, ja que els barons d'Aragó se sentiren decebuts quan el rei va estructurar el territori valencià com un regne propi. Alhora els nobles catalans tampoc van voler acceptar els intents de Jaume I d'enfortir el seu poder dins de Catalunya, quan, per exemple, intentà annexar el [[comtat d'Urgell]], que finalment va passar als Cabrera ([[1236]]).

 

En aquest context, els privilegis reials d'autonomia per a viles i ciutats, que originaren els primers règims municipals catalans, es podrien interpretar com una iniciativa política del monarca que buscava l'ajut econòmic i polític de la [[burgesia]] per a la seva pugna amb la noblesa.

 

[[Pere el Gran]] va començar el regnat sense convocar les Corts i va pretendre transformar un subsidi extraordinari, concedit per gràcia dels estaments presents a les Corts (el bovatge), en un tribut obligatori. Aquest fet, a més d'un nou intent de la monarquia d'incorporar el comtat d'Urgell, va determinar l'esclat d'una nova revolta nobiliària (1277-78) a la qual posà fi Pere el Gran amb la presa de [[Balaguer]] ([[1280]]) i el procés dels rebels. Llavors va cessar l'oposició armada al poder reial, i s'entrà en una etapa de dos-cents anys durant els quals l'aristocràcia va col·laborar en les empreses exteriors de la monarquia, i se serví del joc parlamentari a les Corts per a mantenir la seva posició política.

 

A les [[Corts de Barcelona de 1283]] Pere el Gran es va comprometre a reunir les Corts un cop l'any, i a no promulgar cap constitució general o estatut sense l'aprovació d'aquella institució i va confirmar els privilegis, llibertats, usos i costums dels catalans; va limitar la capacitat reial d'imposició de tributs, i un llarg etcètera. Les Corts de Saragossa i València, celebrades el mateix any, van consolidar els drets i privilegis dels estaments en cada regne, si bé no van resoldre el problema de les reivindicacions aragoneses sobre el regne de València i el dualisme foral valencià.

 

[[Jaume el Just]], el monarca de la plenitud de l'expansió mediterrània, va convocar nombroses vegades a les Corts els aragonesos, els catalans i els valencians, amb la qual cosa va donar prova de respecte per l'herència pactista anterior. En fer-ho i acceptar que les Corts intervinguessin en el control dels oficials reials i que aquests iniciessin el camí de conversió en funcionaris públics (delimitació de competències, exigència de responsabilitats), Jaume va fer avançar l'imperi de la llei i el prestigi i l'autoritat de la monarquia.

 

* L'[[Audiència Reial]] era un òrgan, presidit pel [[rei]] de la Corona d'Aragó, juntament amb membres de la cort, que escoltava les peticions presentades de caràcter judicial com no. Tenia competències de govern i de justícia en relació amb la noblesa, com a tribunal d'apel·lació, etc.

* El [[Consell Reial]] o Cúria Règia era un organisme que, tot i un cert caràcter domèstic, aconsellava el rei en la gestió dels afers públics i hi col·laborava en el govern i l'administració de la seva casa i de la Corona.

* La [[Diputació del General de Catalunya]] vetllava pel compliment de les [[constitucions catalanes|constitucions]] i [[dret català|altres lleis]] catalanes. A les [[Corts de Montsó (1289)]] es van crear una diputació o organisme provisional, antecedent de la Generalitat.

 

* Al capdavant de cada [[vegueria]] hi havia un [[veguer]], oficial públic investit de funcions governatives, judicials i militars que depenia del [[procurador general]] de Catalunya. Al veguer corresponia administrar justícia, dirigir la host, mantenir la pau pública i fer complir els manaments reials en el seu districte.

* Al capdavant de cada [[batlle senyorial |batllia]] hi havia un batlle, oficial públic designat pel rei per a atendre l'administració economicofiscal del patrimoni regi en el seu districte i administrar justícia en causes relatives a la seva funció d'administrador.

|}

</center>

 

Els mercaders de les principals ciutats es reunien a les llotges, edificis públics on tractaven dels seus afers: compravenda de productes, constitució de societats, d'assegurances, acords sobre nòlits, etc. Les decisions preses en una [[llotja]] com la de [[Llotja de Mar|llotja de Barcelona]] afectaven la cotització de la moneda, els preus dels productes i el valor dels salaris a la ciutat i al conjunt de la Corona.

 

La infraestructura organitzativa a les metròpolis es completava amb una representació consular als [[port]]s i [[ciutat]]s de la [[Mediterrània]] més freqüentats. Nomenats primer pel [[rei]] i després per la ciutat de Barcelona, els cònsols d'aquests llocs administraven justícia als seus connacionals, feien de mediadors entre els mercaders catalans i les autoritats del país i acollien a l'alfòndec els navegants i els mercaders que arribaven, als quals cobraven un tribut anomenat "consolatge".

 

{{referències|grup=nota}}