Guifré II de Cerdanya: diferència entre les revisions

Guifré I de Berga i II de Cerdanya (? [[970]] - [[Sant Martí del Canigó]], [[31 de juliol]] de [[1049]])<ref>Jean Sagnes (dir.), Le pays catalan, t. 2, Pau, Société nouvelle d'éditions régionales, 1985</ref>) fou [[comte de Cerdanya]] i de [[comtat de Conflent|Conflent]] ([[988]] - [[1035]]), i [[comte de Berga]] ([[1003]] - 1035).

Fill del comte [[Oliba Cabreta]] i la seva esposa [[Ermengarda d'Empúries]]. Fou germà dels comtes [[Bernat I de Besalú]] i l'[[Abatabat Oliba]]. Es casà amb [[Guisla]] de Pallars, amb la qual va tenir:

Va heretar el [[comtat de Cerdanya]] del seu pare el [[988]], quan aquest decidí fer-se monjo a [[Abadia de Montecassino|Montecassino]], tot i que tingué a la seva mare Ermengarda de [[regent|regenta]] entre l'any [[988]] i el [[994]]. Així mateix, va rebre el [[comtat de Berga]] l'any [[1003]] quan el seu germà [[Abat Oliba|Oliba]] decidí fer-se monjo. Aquell mateix any, [[Ramon Borrell]] va dirigir una [[batalla d'Albesa|expedició a Lleida]] que va ser contestada amb [[Ràtzia de 1003|una nova ràtzia]] del fill d'[[Almansor]], [[Abd-al-Màlik al-Mudhàffar|Abd al-Malik]],<ref name=Erdmann> Carl Erdmann, ''The Origin of the Idea of Crusade'', p.99-100. Traduït de l'alemany a l'anglès per Marshall W. Baldwin i Walter Goffart. Princeton University Press, 1977{{en}}</ref> que va devastar amb un exèrcit musulmà de 17.000 homessoldats les regions occidentals del [[comtat de Barcelona]], la serra del [[Montseny]], les comarques d'[[Igualada]] i [[Manresa]] a l'[[Osona]], i; destruintdestruí els castells de [[Castell de Montmagastre|Montmagastre]], [[Castell de Meià|Meià]] i [[Castell d'Aulí|Castellolí]], passanti passà al sud del [[comtat d'Urgell]]. El [[1006]], Abd al-Malik al-Muzaffar realitzà una nova incursió contra la [[Segarra]] i la [[Ribagorça]], senti fou derrotat aen la [[batallaBatalla de Torà]] per la unió de Ramon Borrell, [[Bernat Tallaferro]], Guifré II de Cerdanya i [[Ermengol I d'Urgell]].

Participà activament en la consagració d'esglésies i monestirs com ara el de [[Sant Martí del Canigó]], fundat per ell el [[1007]] i consagrat el [[1009]]. Així mateix, va lluitar per independitzar-se del [[bisbat d'Urgell]] tot i la resistència de [[Santsant Ermengol d'Urgell]].

El [[1035]] es retirà al monestir de Sant Martí del Canigó, on es va fer monjo, i hi morí en juliol de l'any [[1049]].<ref> [http://www.stmartinducanigou.org/upload/pdf/1306440903.pdf ''Le retour de Saint Gaudérique''], reportage de Laurent Estève et Emmanuel Layani. Terres Catalanes, N°55, mars-mai 2009, pp.78 à 85. {{fr}}</ref>