Charles de Gaulle: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Aplicant la plantilla {{ISBN}} per evitar l'enllaç màgic d'ISBN |
m (GR) File renamed: File:4 Carlton Gardens London HQ of Charles de Gaulle.JPG → File:4 Carlton Gardens London plaque commemorating the headquarters of Charles de Gaulle.jpg Criterion 2 (meaningless or ambiguous name) · not the building |
||
Línia 123:
[[Fitxer:De Gaulle - à tous les Français.jpg|thumb|Cartell amb la Crida del 18 de juny.]]
El 18 de juny de 1940, de Gaulle es preparà per parlar als francesos mitjançant [[Ràdio Londres]] de la [[BBC]]. Aquell dia, cridà als francesos a la resistència des del seu retir a Anglaterra. A França, la [[Crida del 18 de juny]] es va poder escoltar a les 19 hores. A partir d'aquell dia, aquest text esdevingué una de les al·locucions de la història de França i l'origen del mite que féu del general el "pare de la Resistència", encara que no pren consciència de l'interès de la [[Resistència francesa|Resistència interior]] fins al 1941.<ref>[[Olivier Wieviorka]], « Résister au nazisme », émission ''[[La Fabrique de l'histoire]]'' sur [[France Culture]], 31 janvier 2013, 9 min 50 sec</ref> L'enregistrament no es va conservar, al contrari del discurs del 22 de juny de 1940, que es confon a vegades amb la veritable crida.
[[Fitxer:4 Carlton Gardens London
El govern britànic anteriorment havia proposat al ministre de l'interior francès [[Georges Mandel]] de passar al Regne Unit i que ell també llancés una crida. Pels seus advertiments repetits contra les amenaces del III Reich i de la seva oposició a [[Leon Blum]], Mandel ha estat senyalat com un home d'estat i de caràcter. Durant el 18 de juny, el consell de ministres britànic discutí el text de de Gaulle. El govern britànic tendia a oposar-se, però [[Winston Churchill]] el va defensar.<ref>''Memòires de guerra'', tom I ''L'Appel'', Charles de Gaulle, p. 69.</ref> Els vells muniquesos, darrere del ministre d'exteriors [[Edward Frederick Lindley Wood|lord Halifax]], encara volien tractar amb el govern de Pétain i intentar esbrinar si veritablement havia signat l'armistici. Winston Churchill, que ja es mostrava ferm davant [[Adolf Hitler|Hitler]] des de feia temps i convençut seguidor de la continuïtat de les hostilitats, va haver de posar la seva autoritat a la balança. De Gaulle finalment va poder pronunciar el seu text, però va haver d'acceptar modificar les dues primeres línies<ref>[[Jean-Louis Crémieux-Brilhac]], ''La France libre'', [[Gallimard]], 1996, {{p.|49-50}}</ref> en un sentit menys dur pel govern francès.
| |||
