Opera buffa: diferència entre les revisions

L''''''opera buffa''''' (eno català,catalanitzat '''òpera bufa'''<ref name=calmell/>) és un gènere d'[[òpera]] que nasqué en ple període [[barroc]], es desenvolupà a [[Nàpols]] en la primera part del [[{{segle |XVIII]]|s}}.<ref name=calmell/><ref>{{ref-llibre|cognom=Downs|nom=Philip G.|títol=La música clásica. Volum 4|pàgines=101|editorial=Ediciones AKALAkal|any=1998|isbn=9788446007340}}</ref> i al mateix segle estengué la seva popularitat a [[Roma]] i al nord d'[[Itàlia]].<ref>{{GEC|0197680}}</ref> Es caracteritza pel fet que el seu argument és còmic o festiu, predominant els temes d'embolics matrimonials i sàtires sobre costums socials.<ref name=dico>{{ref-llibre|nom=Felip|cognom= Pedrell, ''|títol=Diccionario técnico de la música'',|editorial= Editorial MAXTOR,Mastor|data [[=2009]]. {{ISBN|isbn=9788497616379}}|llengua= {{escastellà}}</ref><ref name=hist>{{ref-llibre|nom=Xosé |cognom=Aviñoa,|nom2= Josep Maria |cognom2=Gregori, ''|títol=Música universal'', |editorial=Edicions 62, [[|data=2002]]. {{ISBN|isbn=9788429750881}} {{ca}}</ref>

L'[[òpera còmica]], en principi, es caracteritza per ser una [[art escènica]] en què part del [[text dramàtic]] és cantat i part d'ell és declamat, podent ser l'argument i el to qualssevol.<ref name=dico/> A Itàlia, l'òpera bufa era cantada de principi a fi, a diferència d'altres òperes de tall còmic com la [[sarsuela]] a Espanya, l'''[[opéra-comique]]'' a França, la ''[[singspiel]]'' a Alemanya o la ''[[ballad opera]]'' a Anglaterra, que tenien parts parlades.<ref name=calmell/>

L'òpera bufa va sorgir com a resposta a les característiques estilístiques de l'estil de l{{'}}''[[opera seria]]''. Pretenia transformar l'òpera en un gènere més proper al poble, tot i que també per a reis i noblesa, on es descrivia gent comuna amb problemes comuns. Els caràcters i les situacions còmiques, que normalment implicaven [[criat]]s, havien estat una part de l'òpera seriosa fins aals primers anys del {{segle |XVIII}}, quan l'òpera còmica començava a emergir com un gènere diferent.

Al principi, les òperes còmiques es componien de forma curta. Sembla que [[Apostolo Zeno]] va impulsar l'aparició dels cèlebres ''[[intermezzi]]'' còmics, en els quals, durant els entreactes, cantaven els personatges especialitzats en papers còmics de les companyies operístiques i exhibien llavors totes les seves possibilitats [[mim|mímiques]], [[gest]]ualsgestuals i [[veu|vocals]] per guanyar-se un públic popular que s'hagués avorrit si només s'haguessin programat les insípides històries mitològiques i literàries greco-llatines que els antics costums operístiques seguien imposant.<ref name=Alier>{{ref-llibre|cognom=Alier|nom=Roger|títol=Gioacchino Rossini|lloc=Barcelona|editorial=Daimon|any=1986|isbn=84-231-2852-0|enllaçautor=Roger Alier}}</ref>

L{{'}}''intermezzo'' es va convertir així en el precursor de l'òpera còmica de ple dret que es desenvoluparia a finalsfinal del mateix segle. ''[[La serva padrona]]'' ([[1733]]) de [[Giovanni Battista Pergolesi]] ([[1710]]-[[1736]]), tot i ser un ''intermezzo'', encara es representa amb una certa regularitat avui, i proporciona un exemple excel·lent de l'embrió d'aquest estil.

[[Fitxer:Das Fecht- oder Tagkomödienhaus zu Nürnberg um 1750 (Ausschnitt).JPG|thumbminiatura|[[Comèdia de l'art]] al {{segle |XVIII}}]]

[[Fitxer:Falstaff, December 2013 30.jpg|thumbminiatura|''[[Falstaff (òpera)|Falstaff]]'', a l'any [[2013]]]]

A mitjansmitjan del [[{{segle |XVIII]]}} havia adquirit un apogeu important i van començar a incloure-hi tons sentimentals i a vegades inclús derivant a comèdies lacrimògenes que li donaren encara més entitat.

A poc a poc els dos gèneres es van anar acostant. En l'òpera còmica els personatges adquiriren més categoria musical i interpretativa. Les àries en un principi eren curtes, però ja a finalsla defi del segle, junt amb l'aparició de peces col·lectives, s'allargaren afeginten afegir-hi una segona part més ràpida i rítmica, la ''[[cabaletta]]''. Aquí el cantant podia improvisar per al seu lluïment.

El gènere declinava al [[{{segle |XIX]]}}, i es considera sovint el ''[[Falstaff (òpera)|Falstaff]]'' ([[1893]]) de [[Giuseppe Verdi|Verdi]] com a l'última òpera bufa.

Front a la grandiloqüència i [[èpica]] de l'òpera seriosa, la ''buffa'' és espontània, naturalista, tracta temes quotidians, típicament embolics matrimonials amb final feliç, i el seu element primordial és la [[comicitat]].<ref name=hist/> El tipus de comèdia podia variar dins d'una variada gamma: des d{{'}}''[[Il barbiere di Siviglia]]'' de [[Rossini]] ([[1816]]) que era purament una [[comèdia]], fins a ''[[Le nozze di Figaro]]'' de [[Mozart]] ([[1786]]), que hi afegia [[drama]] i [[patetisme]].

L'òpera buffa va néixer com a episodis intermedis entre els actes d'una òpera principal, d'aquí el nom dels inicials ''intermezzi'' amb què es van conéixer les primeres òperes bufes. La majoria eren executades per pocs [[intèrpret]]s, diferents dels de l'òpera principal, dels quals solia haver dos [[cantant]]s, mentre que els altres declamaven o bé s'[[expressió corporal|expressaven sense paraules]], mostrant personatges, actituds i arguments típics de la [[comèdia de l'art]]. A la segona meitat del {{segle |XVIII}}, el [[dramaturg]] [[Carlo Goldoni]] va anar transformant els estereotips genèrics de la comèdia de l'art, que en un principi eren populars i estimats per ser tan coneguts, en personatges més rodons, subtils i precisos, amb caràcters més realistes i versemblants.<ref name=calmell>{{ref-llibre|nom=Cèsar|cognom= Calmell, ''|títol=La Música europea en el context cultural de la primera meitat del segle XIX'',|editorial= Universitat Autònoma de Barcelona, [[|data=2006]]. {{ISBN|isbn=9788449024269}} {{ca}}</ref>

La música instrumental es reduïa al [[clavicèmbal]] pels moments recitats ([[recitatiu]]s) i un petit grup d'instruments. Actuaven al [[prosceni]] i no disposaven de decorats, ja que era el moment en què s'aprofitava per a canviar els de l'òpera principal. El fet d'estar lliure de la imposició estilística, que va afectar, per exemple, a les produccions serioses principals, li donava flexibilitat i va fer que es poguessin adaptar fàcilment a nous canvis i modes.<ref name=calmell/>

A la segona meitat del {{segle |XVIII}}, dues corts imperials es disputaven els millors compositors de l'època. D'una part, la tsarina [[Caterina II de Rússia]], amb [[Baldassare Galuppi]], [[Niccolò Jommelli]], [[Tommaso Traetta]], [[Niccolò Piccinni]], [[Giovanni Paisiello]], [[Domenico Cimarosa]] i el valencià [[Vicent Martín i Soler]]. D'altra part, la cort [[Viena|vienesa]] amb [[Antonio Salieri]], [[Giuseppe Bonno]], [[Mozart]], [[Carl Ditters von Dittersdorf]], i també Martin i Soler.