Catedral de València: diferència entre les revisions

El [[gòtic català]] o mediterrani és l'estil predominant d'estaaquesta catedral, tot i que també conté elements del [[romànic]], del [[arquitectura gòtica|gòtic]] francés, del [[renaixement]], del [[barroc]] i [[neoclàssic]]. En el seu interior es venera el [[Sant Calze]], datat del [[segle I]], i donat a la catedral pel rei [[Alfons el Magnànim]] el [[1436]].

Conté algunes de les primeres i millors pintures del [[Quattrocento]] de tota la península Ibèrica, que van arribar de [[Roma]] a través d'artistes contractats per [[Alexandre VI]]. EsteAquest últim Papa valencià, quan encara era el cardenal [[Roderic de Borja]], feu la petició per a elevar la seu valentina al rang de Metropolitana, categoria que li fou atorgada pel papa [[Innocenci VIII]] el [[1492]].

L'estructura principal de la Seu de València (església catedral basílica metropolitana) es va alçar entre els [[segle XIII|segles XIII]] i [[segle XV|XV]], raó per la qual és principalment d'estil [[arquitectura gòtica|gòtic]]. Tanmateix, la seua construcció es va prolongar durant segles,<ref> De fet en [[valencià]] es diu la frase ''Això és més llarg que l'obra de la Seu'', per referir-se a una cosa que no s'acaba mai (Mira i Casterà, Joan Francesc, pàg. 28).</ref> per la qual cosa hi trobem una barreja d'estils artístics -que van des del primerenc [[romànic]], fins al subtil [[renaixement]], el [[barroc]] recaragolat i el més contingut [[neoclàssic]]- que és la característica més rellevant de la Seu de [[València]] i que la convertixconverteix en una joia de l'arquitectura universal.

Les excavacions en l'adjacent [[Centre Arqueològic de l'Almoina]] han tret a la llum restes de l'antiga seu [[visigot|visigoda]], que, més tard, va esdevindreesdevenir [[mesquita]].<ref> (Simó, Trinitat i Sebastià, Anna, pàg. 214).</ref> Hi ha constància documental que fins dècades després de la conquesta cristiana ([[1238]]) la mesquita-catedral va romandre dempeus -amb les sentències alcoràniques en les parets i tot-, fins que finalment el [[22 de juny]] de [[1262]] fra [[Andreu d'Albalat]]<ref> Andreu d'Albalat era germà de l'arquebisbe de [[Tarragona]] Pere d'Albalat, i després ell mateix fou [[bisbe]] de la diòcesi valentina de [[1248]] a [[1276]]. Aquesta diòcesi era anhelada tant pel primat de [[Toledo]] com per l'arquebisbe de Tarragona, qui finalment es feu amb aquesta gràcies al suport de [[Jaume I]], que volia preservar els seus regnes de la ingerència castellana (Furió, Antoni, pàg. 62).</ref> va resoldre enderrocar-la i construir en el seu lloc una catedral, en correspondència amb els plànols de l'arquitecte [[Arnau Vidal]].<ref> Simó, Trinitat i Sebastià, Anna, pàg. 214. Segons una hipòtesi de treball l'antiga mesquita musulmana, es correspondria amb l'actual transsepte de la catedral, sent la porta dels Apòstols l'entrada a la mesquita i la porta de l'Almoina el mihrab {{ref-web |url=http://www.jdiezarnal.com/valenciacatedral.html|títol=Enllaç<!--Títol generat per bot-->}}</ref>

Unes altresAltres raons que expliquen la simplicitat i sobrietat de la Seu de València són que fou bastida amb celeritat per tal de marcar el territori cristià enfront del musulmà, i que no fou una obra sumptuària de cap monarca, sinó una construcció eminentment ciutadana sufragada per la burgesia local.<ref> Sanchis Guarner, Manuel, pàgs. 96-98.</ref>

Entre [[1300]] i [[1350]] es va tancar el [[transsepte]] o creuer pel seu costat oest amb la construcció de la porta gòtica dels Apòstols. També es van construir tres trams de les tres naus -una central i dosdues laterals-, i es va iniciar el [[cimbori]].

El [[1931]] la Seu fou declarada [[monument historicoartístic]], però durant la [[Guerra Civil espanyola]] fou incendiada, raó per la qual es van perdre part dels seus elements artístics. El [[cor (arquitectura)|cor]], situat en la part central, va ser desmuntat en 1940 i traslladat al fons de l'altar major. Els [[orgue|òrguen]]s, que havien patit importants danys durant el conflicte bèl·lic, no van ser reconstruïts.

La porta ''de l'Almoina'', dita així per ser veïna a la casa, ja desapareguda, on es donava socors als necessitats, és la més antiga de la Seu. També és coneguda com a ''Porta del Palau'' pel seu veïnatge amb el [[Palau Arquebisbal de València|Palau Arquebisbal]]. D'estil [[romànic]], constituïxconstitueix un element clarament diferenciat de la resta de la catedral, que és principalment [[arquitectura gòtica|gòtica]]. Alguns autors la consideren de 1260-1270, obra d'Arnau Vidal, però pel seu estil primitiu uns altres la remunten al 1240, immediatament després de la conquista [[Jaume I|jaumina]] ([[Regne de València|1238]]). El fet que estiga encarada a l'est, mirant cap a [[la Meca]], fa pensar que allí mateix es trobava el [[mihrab]] de l'antiga mesquita.

El seu estil romànic amb influència [[mudèjar]] és de tipus [[Lleida|lleidatà]].<ref> Simó, Trinitat i Sebastià, Anna, pàg. 214.</ref> De fet, per la seua similitud a la porta ''dels Fillols'' de [[la Seu Vella de Lleida]], feta cap al 1220, alguns veuen la mà d'algun mestre lleidatà en la seua construcció. Tal és la vinculació d'estaaquesta porta amb [[Lleida]] que, per damunt de l'arcada hi ha esculpits en pedra els caps de set matrimonis lleidatans que, segons la tradició, representarien els pobladors fundacionals de la nova ciutat cristiana, per tal com vingueren a [[València]] acompanyats de tres-centes donzelles lleidatanes a fi de casar-les amb els soldats que havien lluitat al costat de [[Jaume I]]<ref> (Mira i Casterà, Joan Francesc, pàg. 30). Encara que no deixa de ser una llegenda, és ben cert que [[València]] i [[Lleida]] tenen una especial vinculació històrica, encara hui ben palesa pel fet que comparteixen la mateixa varietat dialectal (el [[català occidental]]) dins l'àmbit lingüístic del [[català]]-[[valencià]].</ref>

Per davall d'estosaquests caps, que encara conserven restes de policromia, figuren en una inscripció els noms dels fundadors llegendaris de la ciutat: En Pere am(b) Na Maria, sa muller; En Guillem am(b) Na Berenguera, sa muller; En Ramon am(b) Na Dolça, sa muller; En Francesc am(b) Na Ramona, sa muller; En Bernat am(b) Na Floreta, sa muller; En Bertran am(b) Na Berenguera, sa muller; i En Doménec am(b) Na Ramona, sa muller. Com a curiositat, al costat dret de la porta, es poden observar unes osques en la pedra, fetes pels [[botxí|botxins]] en esmolar les destrals als ajusticiaments que es duien a terme ena la plaça.

La decoració de les arquivoltes consistixconsisteix en motius vegetals i geomètrics, amb motluració variada: puntes de diamant, figures de [[serafí|serafins]], [[fistó|fistons]] lobulats i delicats fullatges, [[sant]]s en xicotetes [[fornícula|fornícules]] i motlures en ziga-zaga. En la línia d'[[imposta|impostes]] hi ha una sanefa amb repertori d'animals fantàstics. Rematant el conjunt i en la part superior catorze [[permòdol]]s amb els caps de les set parelles abans citades sostenen la [[volada]].

Sobre la porta es pot observar un finestral gòtic i un altre ena la seua dreta, que havien estat ocults fins a l'última restauració de la catedral. Només entrar dins la catedral per la porta de l'Almoina, a mà esquerra, hi ha la tomba de l'il·lustre [[Ausiàs March]]. Es tracta d'una làpida col·locada en 1950 per [[lo Rat Penat]] i l'[[Ajuntament de València]] en reconeixement d'esteaquest poeta que està soterrat en algun lloc de la Seu (no se sap ben bé on) amb una inscripció d'un dels seus poemes, que diu: ''Jo sóc aquest que en la mort delit prenc, puix que no tolc la causa per què em ve''. De fet no se sap on està soterrat Ausiàs March, hi hanha tres possibles tombes: la de la Seu de València, en la [[Col·legiata de Santa Maria de Gandia|col·legiata de Gandia]] ([[La Safor]]) i en el [[Sant Jeroni de Cotalba|convent de Sant Jeroni de Cotalba]] en [[Alfauir]] (La Safor).

Si caminem des de l'Almoina deixant la catedral a la nostra esquerra trobarem tot just davant de les ruïnes de l'[[Centre Arqueològic de l'Almoina|Almoina]] una menudapetita capella, la de [[Sant Jordi]]. Segons les cròniques, el 9 d'octubre de 1238, conquistada la ciutat de València, [[Jaume I]] es va dirigir a la Mesquita Major, i va fer la primera missa en el lloc on hui hi ha la capelleta de Sant Jordi, adossada a la part exterior de l'absis.

En l'interior de la capella, sobre un altar, hi ha una taula gòtica, amb una pintura de Sant Jordi i un rètol que diu: ''Sant Jordi en la batalla del Puig de Santa Maria. Any 1237''. EstaAquesta pintura és molt pareguda -en xicotetapetita escala- al quadroquadre que es conserva en el [[Victoria and Albert Museum]] de [[Londres]] i que allà es diu ''Saint George in the Battle of Puig''.<ref> El retaule de Sant Jordi d'aquest museu és una de les seues peces més grans (670 x 486 cm); pintat al tremp cap al 1400, el seu autor és el valencià Andreu [[Marçal de Sax]] [[Victoria and Albert Museum]]</ref>

Si en passar la capelleta de Sant Jordi continuem envoltant la catedral per la nostra esquerra trobem un passadís de 1660 que unixuneix la catedral amb la [[basílica de la Mare de Déu dels Desemparats]]. Només passar-lo comença l'''Obra Nova'', una galeria o tribuna d'estil [[renaixentista]] que coincidixcoincideix amb la part exterior de la [[girola]] i que està obert cap a l'actual [[Plaça de la Mare de Déu (València)|plaça de la Mare de Déu]], que històricament rebia el nom de ''plaça de la Seu''.

EstaAquesta tribuna de tres pisos amb arcades obertes, d'estil [[renaixentista]] (baix), [[toscà (orde)|toscà]] (enmig) i [[jònic]] (dalt) estava destinada a la contemplació dels espectacles públics, com ara processons i execucions per part dels [[canonge]]s. Per això rep també el nom de ''llotgeta dels Canonges'' o ''del Capítol''. La seua construcció s'inicià el 1566, traçada per [[Gapar Gregori]] i construïda pel pedrapiquer [[Miquel Porcar]].<ref name="Sim"> Simó, Trinitat i Sebastià, Anna, pàg. 216.</ref>

En una de les restauracions de la Seu durant la segona mitatmeitat del segle XX fou suprimida la teulada d'estaaquesta Obra Nova i els balconets o columnetes ara resulten del tot incomprensibles,<ref> Mira i Casterà, Joan Francesc, pàg. 30.</ref> com una espèciemena de teatre romà adherit a la Seu. Com a contrapartida, el cimbori ara pot ser millor contemplat des de la plaça de la Mare de Déu.

Només passar l'Obra Nova hi ha ena la nostra esquerra la porta ''dels Apòstols'', dita així per les estàtues dels dotze [[apòstol]]s que alberga. D'estil gòtic francés, contrasta notablement amb la porta romànica de l'Almoina amb què confronta ena l'altra banda del creuer. Se sap que en la seua construcció va treballar Nicolau d'[[Ancona]] o d'[[ciutat d'Autun|Autun]] des de 1303 i que el 1354 ja estava acabada. Fora qui en fora l'autor, era un mal coneixedor de la pedra del país, per tal com n'emprà una de trencadissa que es va degradar amb rapidesa i que va obligar a contínues reparacions, ja documentades en el segle XV. Durant els anys 1960 la porta fou completament restaurada i les figures originals -en molt mal estat de conservació- foren exposades en el museu de la catedral i substituïdes per còpies, que són les que hui decoren la porta.<ref> Sanchis Guarner, Manuel, pàg. 139</ref>

La porta s'obri [[arc atrompetat|atrompetada]] sobre un mur ressaltat que li servixserveix d'enquadrament. Consta de tres [[arquivolta|arquivoltes]] [[arc ogival|ogivals]] decorades, respectivament, amb catorze estatuetes d'àngels (la interior), setze de sants i díhuit de profetes (l'exterior), col·locades unes sobre les altres, seguint la direcció dels arcs i cadascuna amb els seus corresponents [[dosseret]]s. Totes estesaquestes figures, en total 48, estaven policromades.

EstesAquestes tres arquivoltes recolzen sobre sis dosserets -tres a cada costat- que protegixenprotegeixen sis estàtues d'apòstols recolzats, al seu torn, sobre [[pilar (arquitectura)|pilars]] de secció prismàtica triangular les cares dels quals es decoren amb [[quadrifoli]]s amb esfinxs de la Mare de Déu i de l'[[Arcàngel Gabriel|Arcàngel]], en relleu, i diversos escuts del rei, familiars (com els [[Família Borja|Borja]] o els [[Centelles (família)|Centelles]]) i gremials. Els altres sis apòstols apareixen situats fora de l'arc, però sobre idèntics pedestals. En l'angle que forma la porta amb el mur de l'església, ena un costat i ena l'altre, apareixen, en sengles dosserets gòtics, les estàtues de [[Sixt I|Sant Sixt]] i [[Sant Llorenç màrtir|Sant Llorenç]] i de [[Sant Valeri]] i [[Sant Vicent Màrtir]]. Els batents o fulles de les portes, els claus i els [[ferratge]]s de la porta són originals de 1438.

L'arquivolta queda emmarcada per un [[gablet]] abonat per arcuacions cegues amb estàtues. En la part superior de la façana, també dins d'un gablet, s'obri una gran [[rosassa]] de sis puntes, que representa l'[[estrella de David|estrela de David]] o ''Salomó'', de 6.45 metres de diàmetre, constituïda per dos triangles equilàters entrellaçats en els intersticis de la qual figuren diversos adorns de [[traceria]] calada que emmarca [[vitrall]]s policroms. EstaAquesta rosassa fou quasi totalment reconstruïda en els anys 1960 en haver patit el mal de la pedra. Com apunta [[Joan Fuster]], estaaquesta estrela salomònica és bastant difícil d'explicar en l'entrada d'un temple catòlic.<ref name="Fuster"> Fuster, Joan, pàg. 73.</ref>

En el [[Timpà (arquitectura)|timpà]] de la porta es troba la imatge de [[Mare de Déu|Santa Maria]], sota l'advocació de la qual fou consagrada la catedral, amb el [[Jesús de Natzaret|xiquet]] en braços i envoltada de huit àngels músics; abans de 1599 estaaquesta imatge de la Mare de Déu del timpà es trobava en el [[mainell]], de manera molt similar a la que hi ha ena l'església arxiprestal de [[Morella]].

En elAl peu de la porta dels Apòstols es reunixreuneix tots els dijous a les 12 del matí, el [[Tribunal de les Aigües de València|Tribunal de les Aigües]], relíquia secular de l'administració de justícia corresponent al dret d'aigües en l'horta de València. Probablement ja es reunia en esteaquest mateix lloc quan l'actual catedral era encara mesquita.

Des de la Porta dels Apòstols, si deixem la plaça de la Mare de Déu a la nostra dreta i ens enfilem pel carrer del Micalet, farem cap a la torre campanar del Micalet o Miquelet, entranyable emblema sentimental per als valencians, i probablement el monument més característic de la ciutat. Fou iniciat el 1381 per [[Andreu Julià]], i per commemorar esteaquest fet es va gravar una inscripció -quasi il·legible hui dia- sobre la base de la torre que diu: ''«Aquest campanar fonch comensat en l’any de la Nativitat de Nostre Senyor Deu Jesuchrist MCCCLXXXI. Reynant en Aragó lo molt alt rey En [[Pere el Cerimoniós|Pere]]. Estant en Bisbe en Valencia lo molt alt en Jaume fill del alt infant En Pere e cosin germa del dit rey»''. [[Andreu Julià]] deixà l'obra el 1396 i el 1402 la reprengué Josep Franch. El 1414 se'n féu càrrec de l'obra [[Pere Balaguer]], que n'és l'autor de la bella decoració de l'últim cos.

El 1424 l'arquitecte [[Martí Llobet]] fou l'encarregat de dur a terme el hui desaparegut [[barana|ampit]] de la torre, el qual, de traceria calada gòtica, fou destruït en el segle XVIII, i substituït per una barana metàl·lica a principis del segle XX. El 1983 se'n féu un de nou de pedra que és el que hui podem veure, obra de F. Pons Sorolla, de tipus neogòtic, a partir de fragments trobats de l'antic. Pel que fa al coronament de la torre, hi hagué un projecte d'agulla gòtica ideat per Antoni Dalmau el 1453, però mai no es construí; en el seu lloc es bastí una estructura ''provisional'' de fusta per a albergar i sostindresostenir les campanes, que romangué així fins que s'alçà l'[[Campanar d'espadanya|espadanya]] barroca (1660-1736) que hui podem contemplar.<ref>{{ref-web |url=http://www.jdiezarnal.com/valenciamiguelete.html|títol= EL MIGUELETE o EL MICALET<!--Títol generat per bot-->}}. Joan Fuster (pàgs. 71-73) considerava aquesta espadanya un afegitó poc reeixit, i Sanchis Guarner (pàg. 184) era partidari de la seua retirada.</ref> El Micalet, acabat el 1425, fou anomenat inicialment ''Campanar Nou'', per a diferenciar-lo del campanar vell, que era una modesta torre d'estil romànic hui desapareguda, que es trobava en el carrer de la Barcella, al costat de la porta de l'Almoina. El nom que triomfà per a designar el monument, però, fou ''Torre del Micalet'', pel nom popular de la campana grossa que toca les hores, i que fou beneïda el 29 de setembre del 1418, diada de [[Sant Miquel Arcàngel|Sant Miquel]], la qual cosa explica el nom cordial de Miquelet o Micalet amb què els valencians la designen.<ref>Sanchis Guarner, Manuel, pàg. 184.</ref>

Presenta un estil marcadament gòtic català, i podria estar inspirat en la torre de la [[La Seu Vella|Seu de Lleida]], que és tan sols una mica anterior i presenta una estructura i alçària similars, per bé que en estaaquesta segona sí que es bastí el remat gòtic que li manca al Micalet. Està dividit en quatre cossos, dels quals només el de més amunt està decorat, sobre el buit de les campanes amb el trenat ogival d'unes motlures. EsteAquest prisma octogonal fa una alçària total de 50,85 m, que equival al seu perímetre exacte. Dos-cents set graons de pedra, a través d'una angosta escala de caragol, ens menen al peu de l'espadanya final, la qual eleva l'alçada de la torre a uns 60 m.<ref>Fuster, Joan, pàgs. 71-73. Cal dir que el trànsit de visitants a la torre és regulat per un semàfor des del mes de març de 2008, a causa de l'auge turístic que experimenta la ciutat, i que causava incòmodes embussos en la pujada i baixada a la torre.</ref> Des d'allà es contempla una vista que, en dies clars de ponent o mestral, abraça fins al [[massís del Montgó|Montgó]], pel sud, i fins més enllà del [[Desert de les Palmes]], pel nord.

Al costat mateix del Micalet hi ha la porta principal, dita ''dels Ferros'' per la reixa de ferro que circumda l'atri d'entrada. És la més moderna, iniciada el 1703 per l'escultor i arquitecte alemany [[Konrad Rudolf]]. Va arribar a València amb l'arxiduc [[Carles VI del Sacre Imperi Romanogermànic| Carles d'Àustria]], però en finalitzar la [[Guerra de Successió Espanyola|guerra de Successió]] se'n va anar amb ell, ja que era el seu escultor de cambra, i va deixar paralitzades les obres en 1707, que foren acabades en 1713 pels seus deixebles [[Francesc Vergara]] «el Vell» i Francesc Stolz. Uns altresAltres escultors que hi van intervindreintervenir foren Andreu Robles i [[Ignasi Vergara]] i els pedrapiquers, Josep Mines i Domingo Laviesa.

EstaAquesta porta és de notable interés pel seu plantejament encertat i atrevit dins del context hispànic de l'època. Es tracta d'un dels pocs exemples de l'aplicació del [[barroc]] arquitectònic italià, de planta ondulant i en moviment, a l'estil de [[Bernini]] o [[Borromini]], a diferència dels edificis barrocs espanyols de l'època, de tipus [[xorigueresc]], amb planta tradicional i gran profusió decorativa.<ref name="Sim"/>

La Porta ''dels Ferros'', que s'assembla a un retaule de forma còncava, fa més de 36 metres d'alçària. Quan es va construir pretenia crear la il·lusió òptica d'una major sensació d'espai en un lloc realment molt xicotet -a la manera de [[Bernini]] o [[Borromini]]-, ja que fou concebuda per a ser vista des de l'estret carreró (de Saragossa) que hi feia cap. Hui esteaquest carrer ha desaparegut en eixamplar-se la plaça de la Reina i la seua forma retorçuda en una plaça gran resulta del tot incomprensible.<ref> Mira i Casterà, Joan Francesc, pàg. 308.</ref>

En el primer, hi ha tres columnes ena cada costat de la porta, amb fusts decorats i capitells corintis, realitzats per Konrad Rudolf entre els que s'obrin sengles fornícules amb les estàtues de [[Tomás de Villanueva|Sant Tomàs de Villanueva]] i [[Sant Pere Pasqual]], obra de Francesc Stolz. Sobre l'arc d'entrada destaca un [[baix relleu]], atribuït a [[Ignasi Vergara]] (fill de Francesc) que representa l'anagrama de la Mare de Déu, amb glòria d'àngels i altres adorns, i emmarcat sobre una venera d'estil [[rococó]].

El segon cos, més reduït, té quatre columnes del mateix orde, en l'intercolumni del centre, una [[rosassa]] oval, i en els laterals, les estàtues de [[Sant Llorenç màrtir|Sant Llorenç]] de Francesc Stolz i de [[Sant Vicent Màrtir]], obra de Konrad Rudolf, i medallons amb els busts dels papes valencians, [[Calixt III]] i [[Alexandre VI]], amb figures al·legòriques: en elsals peus del primer la caritat i la justícia, i en lesals del segon l'esperança i la fortalesa; totes estesaquestes són obra de [[Francesc Vergara]].

Remata el conjunt una creu de ferro sobre una esfera de bronze entre dos àngels de pedra. La pedra d'estaaquesta portada procedixprocedeix de les pedreres de [[Benigànim]], [[Montcada (Horta Nord)|Montcada]] i [[Riba-roja de Túria]].

Només entrar dins de la catedral per la porta dels Ferros, en el mur esquerre i sobre la [[pica baptismal]], hi ha el cèlebre quadroquadre de [[Vicent Macip]] dit «Bateig de Crist en el riu Jordà per [[Sant Joan Baptista|Joan el Baptista]]» (1535). Dins del quadroquadre, assistixenassisteixen a l'acte de bateig quatre doctors de l'església i el donant del quadroquadre, el [[Joan Baptista Anyés|venerable Agnesi]], mentre des del cel, Déu envia l'esperit sant sobre el fill.

Per a tornar a la porta de l'Almoina i completar tota la volta a la Seu, continuarem deixant-la a la nostra esquerra, rodejant la capella del Sant Calze, passant davall d'un passadís de [[1357]] que unixuneix la catedral amb el Palau Arquebisbal, per damunt del carrer de la Barcella, i a pocs metres topetem de nou amb l'Almoina.

En les [[Petxina (arquitectura)|petxines]], davall de les trompes del cimbori figuren quatre escultures d'estuc del segle XVIII que representen els quatre evangelistes amb els atributs amb què s'identifiquen: [[Lluc (evangelista)|Sant Lluc]] amb el bou, obra de Josep Pujol, [[Sant Joan Evangelista|Sant Joan]] amb l'àguila del mateix autor, [[Sant Mateu apòstol|Sant Mateu]] amb l'àngel, de Josep Esteve i «Sant Marc amb el lleó», de Francesc Sanchis. En la seua part superior hi ha una campana (''el cimboriet'') de 1805 que actualment no es fa servir.

Originàriament era una capella exempta, però en 1496 [[Pere Comte]] va concloure el passadís, en estil gòtic florit, que l'unia amb la resta de la Seu. Per a accedir-hi, cal entrar per la porta dels Ferros i girar a mà dreta fins que trobem una entrada al passadís, al final del qual hi ha una portalada gòtica tallada en pedra que hi dona accés. En esteaquest corredor trobem cinc sepulcres gòtics de pedra, un dels quals és del bisbe [[Vidal de Blanes]], que manà edificar la Sala Capitular, hui del Sant Calze. A més hi trobem un crist tallat en fusta, davall del qual hi ha un fresc passat a llenç de l'''Adoració dels Pastors'', obra de 1472, de [[Paolo de San Leocadio]]. EstaAquesta obra, que es troba en un estat de conservació pèssim, era un dels frescs que realitzà per a mostrar el seu mestratge i acreditar-se per a pintar el presbiteri i és, alhora, una de les primeres pintures renaixentistes –si no la primera-primera– feta ena la península Ibèrica. Davant d'esteaquest fresc hi ha un retaule de Sant Miquel posterior, de la primeria del XVI, obra primerenca de [[Vicent Macip]], encara d'estructura gòtica, tot i que de transició al Renaixement. Resulta interessant comparar-lo tant amb l'Adoració dels Pastors de [[Paolo de San Leocadio]] com amb el quadroquadre del Baptisme del Crist, obra de maduresa del mateix Macip (vegeu foto a l'apartat de la ''porta dels Ferros'').

Fitxer:Seu sanleocadio.jpg|Detall del quadroquadre de [[Paolo de San Leocadio|San Leocadio]] en el passadís

També cal ressaltar el retaule, tallat en alabastre, que emmarca el Sant Calze, que procedixprocedeix de l'antiga façana gòtica del [[rerecor]], i que va ser col·locar ací el 1777, en ser substituït aquell per un altre de neoclàssic, hui desaparegut. És obra dels arquitectes [[Antoni Dalmau (arquitecte)|Antoni Dalmau]] i [[Julià lo Florentí]] (1441-1446), i a més van intervindreintervenir-hi els escultors Joan de Sagrera, Joan de Sogorb i Arnau de Brussel·les. En la part superior del retaule destaquen els dotze relleus de Julià lo Florentí, que són una de les primeres obres del [[Renaixement]] ena [[Espanya]]. Les escenes inferiors corresponen a l'[[antic testament]], mentre que les superiors corresponen al [[nou testament|nou]].

La capella presenta a més una sèrie de bancs de pedra, que circumden el recinte, i van servir com a seient en l'antiga aula d'estudis. D'altra banda, en el mur de la dreta, hi ha el púlpit gòtic de pedra des del qual [[Sant Vicent Ferrer]] explicava la seua càtedra de teologia, mentre a la seua dreta hi ha el quadroquadre l'Adoració dels Reis de Julià lo Florentí (1469-1472), pintat al fresc, restaurat i passat a llenç.

En el mur, a major alçària, es troben penjats dos grans trossos ―de cinquanta-nou i de setanta metres, respectivament― de grosses cadenes. Són les que antany tancaven el port de [[Marsella]], que tenia fama d'inexpugnable, i que el 19 de novembre de 1423 [[Saqueig de Marsella|va trencar]] la nau de [[Romeu de Corbera]], en elal capdavant de les altres galeres de l'estol d'[[Alfons el Magnànim]] en l'atac a la capital de la [[Casa d'Anjou]], rival del rei. Les cadenes del port foren preses com a trofeu, portades a València i donades pel mateix rei a la catedral.

També hi ha un quadroquadre de [[Vicent López]], del segle XIX, que representa l'expulsió dels moriscs, i una pintura sobre taula del segle XV que representa [[Sant Cristòfol màrtir|sant Cristòfol]].

Enfront del mur on es troba el púlpit hi ha una portada gòtica d'arc mixtilini que enquadra en una motlura una escena de l'Anunciació de [[Joan de Kassel]], del [[1497]]. EstaAquesta conduïxcondueix al museu de la catedral, on hi ha obres de pintors primitius valencians, com ara [[Jacomart]] i [[Roderic d'Osona|Osona]], i d'altres autors, com [[Joan de Joanes]], Correggio, [[Pedro Orrente|Orrente]],[[Jeroni Jacint Espinosa|Espinosa]], [[Vicent López]], [[Francisco de Goya]], etc. (Vegeu més avall)

El tresor més important que alberga estaaquesta sala, del qual rep el nom, és el [[Sant Greal|Sant Calze]], donat pel rei [[Alfons el Magnànim]] el 1437 i alçat ena la sala de relíquies fins que el 1916 es traslladà a estaaquesta capella. Fins a 1744 el calze era emprat amb regularitat, però li va caure a un religiós en terra i es va clavillar; després deixà de gastar-se i restà com a simple objecte de culte. Actualment es troba protegit per un fanal i descansa sobre una mènsula dins del retaule gòtic d'alabastre abans esmentat. La copa és de pedra de tipus [[àgata]] oriental o [[calcedònia (mineral)|calcedònia]] reixada, de la varietat anomenada [[cornalina]], de color roig fosc. El seu diàmetre és aproximadament de deu centímetres i la seua alçària de set. Tant la superfície exterior com la interior són llises. La base és xicoteta i circular i està datada en el [[segle I dC]].

El peu de la copa està constituït per una naveta, en posició invertida, també de [[calcedònia (mineral)|calcedònia]], molt translúcida, rivetejada en [[or]]. La unió entre el peu i la copa i les dosdues anses estan finament treballades en or. La muntura, de fina [[orfebreria]], està encastada amb valuoses perles i [[maragda|maragdes]]. Tant el peu com les anses foren muntades en temps medievals.

La llegenda d'estaaquesta relíquia menciona que, ena la mort de la [[Mare de Déu]], els deixebles de [[Jesús]] es van repartir tot el que guardava i que [[Sant Pere]] es va portar el Calze a [[Roma]]. A causa de les freqüents persecucions patides pels cristians, el papa [[Sixt II]] va entregar la preada relíquia a [[Sant Llorenç màrtir|sant Llorenç]], el seu diaca, el qual va fer traslladar el calze a [[Osca]], la seua pàtria. Allí va estar el Sant Calze fins a l'any 712, que els cristians, fugint dels musulmans, es van refugiar en els [[Pirineus]] i finalment en el [[monestir de Sant Joan de la Penya]], prop de [[Jaca]].

És una de les parts més antigues de la catedral, ja que per ací és queper on es començà la construcció el 1262. La [[girola]], espai destinat perquè els fidels puguen deambular a través de les capelles sense interrompre el culte de l'Altar Major, no és un element molt habitual ena les esglésies de [[València]], per tal com només apareix ena la Seu i ena [[església de Santa Caterina (València)|Santa Caterina]].

En el [[deambulatori]], enfront de la sagristia, es troben les [[campana|campanes]] conegudes com ''del rogle'' (roda de campanes) que s'utilitzen tots els dies, així com unesdues altrescampanetes dos campanetesmés d'avisos, que segons la tradició hi foren dutes per Jaume I el 1238 per a marcar la nova cultura sonora dels cristians, ben diferent de la musulmana.

* '''Capella del Crist de la Bona Mort'''. Neoclàssica d'[[Antoni Gilabert Fornés|Antoni Gilabert]] i [[Llorenç Martínez]]. El crist Crucuficat s'atribuïxatribueix a A. Cano o a Joan Muñoz i és del s. XVII, els fons del retaule s'ha atribuït a [[Baccio Bandinelli]] o al [[Mestre d'Alzira]], és d'estil manierista. EnA l'esquerra de la capella es troba el sepulcre del tercer bisbe de València, [[Andreu d'Albalat]] qui va iniciar la construcció de la catedral.

* '''Capella de [[Sant Jaume el Major|Sant Jaume]] Apòstol'''. Neoclàssica d'[[Antoni Gilabert Fornés|Antoni Gilabert]] i [[Llorenç Martínez]]. Fou en estaaquesta capella on es col·locà la primera pedra de la catedral.

* '''Capella de la Mare de Déu del Pilar'''. En estaaquesta capella s'ha suprimit la decoració neoclàssica i es pot observar el gòtic original (s.XIII). Sepulcre gòtic de Raimon Gastó, bisbe de València al s.XIV. EnA les parets hi ha pintures sobre taula de [[Joan de Borgonya]].

La Capella de la Resurrecció, popularment coneguda com ''la Coveta'' es troba al reraltar de la catedral. Cap a l'any [[1510]]<ref name="Bérchez"/> es construí el magnífic pòrtic d'[[Alabastre (mineral)|alabastre]]. El pòrtic s'adapta a l'enfront poligonal del presbiteri amb tres arcs, els dos laterals de mig punt i el central i més gran, rebaixat. S'articula amb pilars, columnes i entaulament, tot ornamentat amb elements renaixentistes que recorden els motius de l'[[orgue]] immediat (dissenyat per [[Yáñez de la Almedina]]), com ara, rètols als arcs, àguiles amb les ales desplegades i cap girat sobre [[Fistó|garlandes]] de carnosos fruits als [[carcanyol]]s, grotescos en els daus de les pilastres (vasos amb peu d'urpa, [[Querubí|querubins]], [[Griu|grius]], [[Àguila|àguiles]], mascarons enfrontats, volutes vegetalitzades), rosetes a l'[[intradós]] dels arcs, els capitells són d'[[ordre compost|orde compost]], [[Fust|fusts]] amb [[èntasi]], escotadures foliades i llaços suspesos.

En l'interior de la capella hi ha un bell alt relleu renaixentista de la '''Resurrecció de Crist''', fet també en pedra alabastrina polida i abrillantada. La manà fer el llavors bisbe cardenal de València [[Roderic de Borja]], futur papa [[Alexandre VI]], en memòria del seu oncle [[Calixt III]]. Conserva restes de policromia i del daurat que el decoraven i ha sigutestat atribuït successivament a [[Damià Forment]], [[Pedro Berruguete]] i altres, però finalment s'ha documentat com de [[Gregorio Pardo]], fill de [[Felipe Vigarny]].<ref>[Josep Martínez Rondán. ''El retaule de la Resurrecció de la Seu de València''. Sagunt, 1998.</ref>

En el centre del relleu hi ha la figura de [[Crist]] Ressuscitat eixint del sepulcre acompanyat de diversos àngels, mentre que diverses figures que representen els guàrdies gesticulen espantats i altres personatges no identificats s'agiten de forma violenta. La incorporació de tots estosaquests personatges pareix que té la clara intenció de donar una sensació de moviment i profunditat a l'escena, i de crear en l'espectador una sensació de dramatisme.

Cal dir que dins d'estaaquesta capella es troba exposat l'anomenat braç incorrupte de [[Sant Vicent Màrtir]], que fou donat a la catedral en [[1970]]. D'esteaquest sant, diaca de [[Saragossa]], diu la tradició que fou martiritzat en València cap a l'any [[304]], fet arran del qual el seu culte es va difondre amb rapidesa. De fet, abans de l'arribada dels musulmans, la seua basílica sepulcral, situada extramurs de la ciutat de València, era molt visitada.

La tradició conta que durant la dominació musulmana les relíquies del sant van desaparéixer i que cap a l'any [[1104]] el llavors bisbe mossàrab de València va anar en pelegrinatge a [[Terra Santa]], on pensava portar el braç esquerre del sant. EsteAquest bisbe va morir, però, inesperadament ena [[Bari (Pulla)|Bari]], i allí van romandre les seues despulles mortals i el suposat braç del sant, fins a una data tan tardana com el 1970.

La sagristia és una de les parts més antigues de la catedral, gòtica del segle XIII. Es troba en el cantó dret en elal començament de la girola, en la seua intersecció amb el creuer. És un espai de planta quadrada cobert amb [[volta de creueria]] octopartita i [[Trompa (arquitectura)|trompes]] en els cantons. Té un gran finestral gòtic de sis metres d'alçària que la il·lumina. Es comunica amb una altra habitació que és l'actual [[Sala Capitular]] en la qual hi ha la galeria de retrats de tots els prelats que han ocupat la seu catedralícia.

EnA una altura inaccessible i sense escala està l'antic [[reconditori]], on es guardaven les relíquies com la «Santa Espina» enviada per [[Sant Lluís de França]]. EsteAquest reconditori està decorat amb pintures del [[gòtic lineal]].

L'Altar Major de planta poligonal està cobert per una volta de sis nervis. Té cinc finestrals i es comunica amb la girola a través de dosdues portes laterals. Tant la volta com els murs estaven ornamentats amb murals encarregats a Miquel Alcanyís, que feu el 1432, però que van desaparéixer en un incendi el 1469. Posteriorment, cap al 1474, es van encarregar noves pintures, d'estil renaixentista, a [[Paolo de San Leocadio]] i [[Francesco Pagano]]. EstesAquestes pintures van ser tapades, però, per una luxosa ornamentació barroca durant 1674-1682, duta a terme sota la direcció de [[Juan Pérez Castiel]]. L'absis gòtic de planta poligonal quedà recobert amb noves voltes, superposició d'adorns, imatges, [[pilastra|pilastres]], [[columna salomònica|columnes salomòniques]], [[permòdol]]s, [[mènsula|mènsules]], [[petxina (arquitectura)|petxines]], [[timpà (arquitectura)|timpans]] partits, [[fistó|fistons]], àngels daurats, etc. La riquesa de marbres i daurats, la sumptuositat de les formes i profusa decoració evocava l'estil [[rococó]].

Així fou fins a juny de 2004, quan per atzar foren trobades davall de la volta de [[Juan Pérez Castiel]] unes pintures de gran bellesa que han sigut datades en 1474 (segle XV). EstesAquestes pintures, que representen àngels tocant instruments musicals, són les abans esmentades de Paolo de San Leocadio i Francesco Pagano. Poc després de l'incendi de 1469, cap al 1474, el que seria futur papa [[Alexandre VI]] va ordenar a tots dos pintors que realitzaren les pintures al fresc que ara es tornen a contemplar, després que la volta de Perez Castiel fora desmuntada.<ref> Simó, Trinitat i Sebastià, Anna, pàgs. 215-6.</ref>

En el presbiteri trobem a més un retaule que en realitat és un gran armari tancat per dosdues portes, que guardava un retaule renaixentista de plata (1492-1507) elaborat per l'orfebre Bernabo Thadeo de Piero de Posa, que fou fos ena [[Mallorca]] en 1812 per encunyar moneda en la guerra contra [[Napoleó]].<ref name="Sim"/>

Ací es troba el sobri cor d'estil [[Arquitectura herreriana|herrerià]] (1594-1604) en fusta de boix i anouer, que originàriament comptava 155 setials i es trobava en elal centre de la nau principal, però que es va traslladar el 1939 al seu lloc actual.

[[Fitxer:Seu_naucentral.jpg|thumb|200 px|Nau central, amb el presbiteri en elal fons]]

L'estructura principal de la Seu, formada per les [[nau (arquitectura)|naus]], el [[transsepte]] i la [[girola]], es va bastir entre els segles XIII i XV, raó per la qual és principalment d'estil [[arquitectura gòtica|gòtic]] i, concretament, [[gòtic català]] o mediterrani, que es caracteritza per ser més primitiu, horitzontal i pesant<ref> Aquesta sobrietat del gòtic català és pròpia de l'estil gòtic [[Císter|cistercenc]], que predicava l'austeritat davant el luxe i sumptuositat de l'altra gran orde rival, la de [[Orde de Cluny|Cluny]](Sanchis Guarner, Manuel, pàg. 96).</ref> que el vertical i sumptuós gòtic francés. Les naus de la Seu de València s'inspiren en les de la [[Seu de Tarragona|Tarragona]], per tal com totes dosdues presenten uns voluminosos [[pilar (arquitectura)|pilars]] voltats de columnes bessones i un traçat quadrat en cada tram de la nau major.

Entre 1300 i 1350 es van construir els tres primers trams de les tres naus -una central més gran i dosdues de laterals més menudespetites-,. començantComencen en el creuer i acabantacaben en els peus, arribant fins a l'actual capella de Sant Francesc de Borja, però no més enllà.

El 1459 els mestres [[Francesc Baldomar]] i [[Pere Comte]] iniciaren l'ampliació de les naus de la catedral en un tram més, conegut com a ''Arcada Nova'' o ''Arcada de la Seu'', i la uniren definitivament amb la sala capitular i amb el Micalet. En esteaquest darrer tram va fer nombroses finestres i portes amb [[arc esbiaixat|arcs esbiaixats]] i una complexa [[volta (arquitectura)|volta]] d'unió tant entre el passadís entre la Seu i el Micalet, com entre estaaquesta i la sala capitular.

Entre 1594 i 1604 es feu el sobri [[cor (arquitectura)|cor]] d'[[Arquitectura herreriana|estil herrerià]] en fusta de [[boix]] i [[noguera|anouer]], i amb 155 setials o cadires, obra dels tallistes Domingo Fernández Ayarza, Joan Tormo i els italians Francesco Maria Longo i Jacome Antonio Como. EsteAquest cor estigué en la part central de la nau major fins a 1940, quan fou desmuntat per a traslladar-lo a l'altar major. La Seu comptava amb dos òrguensorgues situats ena tots dos costats del cor, del segle XVI, però després de la [[Guerra civil espanyola|Guerra Civil]] foren danyats i ja no es reconstruïren, tot i que l'actual orgue té peces de l'antic.

* '''Capella de sant Francesc de Borja.''' Es tracta d'una de les capelles laterals de la part dreta de la nau central, dedicada a [[Sant Francesc de Borja]], la qual conté dos magnífics quadros de [[Francisco de Goya y Lucientes|Goya]] de 1788.<ref name="Fuster"/> El de l'esquerra representa Sant Francesc de Borja acomiadant-se dels seus familiars en elal [[Gandia|Palau Ducal de Gandia]] per a ingressar en la [[Companyia de Jesús]]. A la dreta trobem Sant Francesc de Borja, ja sacerdot jesuïta, que assistixassisteix un moribund impenitent, representat en el quadroquadre [[Sant Francesc de Borja i el moribund impenitent]].

|[[Fitxer:Seu_sfdborja2.jpg|thumb|200 px|center|[[Sant Francesc de Borja i el moribund impenitent|Sant Francesc de Borja assistixassisteix un moribund impenitent]]]]

L'origen d'esteaquest museu es dona l'any 1923, quan l'arquebisbe Reig disposa la creació d'un «Museu arqueològic diocesà» en el [[Palau Arquebisbal de València|Palau Arquebisbal]], amb peces de tota la diòcesi i de la catedral.

EsteAquest ja tenia el precedent del ''Museu d'Antiguitats'' de l'Arquebisbe Mayoral de 1761, que reunia diverses peces d'escultura clàssica trobades ena la ciutat en el [[Palau Arquebisbal de València|palau arquebisbal]].<ref>{{ref-publicació|cognom=García Martínez|nom=José Luis|títol=El desaparecido patrimonio mueble del Palacio Arzobispal de Valencia.|publicació=e-rph|data=2014|pàgines=183-203|exemplar=14|url=http://www.revistadepatrimonio.es/revistas/numero14/estudiosgenerales/estudios/articulo.php}}</ref> Desgraciadament esteaquest museu fou destruït durant el bombardeig francés de la ciutat de [[1808]].

Anys després de la Guerra Civil, durant la qual els fons del museu van ser greument deteriorats (el mateix Palau arquebisbal va ser enderrocat), el [[1954]] es creà el Museu Catedralici i el [[1966]] l'arquebisbe [[Marcelino Olaechea]] disposavadisposa que també forasiga diocesà i que s'habilite un edifici a la mateixa catedral per a allotjar-lo.

* '''Tercera Sala''': conté obres del renaixement tardà i manierisme, [[Vicent Macip]], sonel seu fill [[Joan de Joanes]], [[Mestre d'Alzira]] i fragments del gran orgue renaixentista.

* '''Cinquena Sala''': en realitat és la Capella de [[Sant Francesc de Borja]], amb els dos grans llenços de [[Francisco de Goya y Lucientes|Goya]] de ''Sant Francesc de Borja acomiadant-se dels seus familiars en el Palau Ducal de Gandia per a ingressar en la Companyia de Jesús'' i ''[[Sant Francesc de Borja i el moribund impenitent]]'', de [[1788]]. EnA l'altar de la capella el quadroquadre és de [[Mariano Salvador Maella Pérez|Maella]].

* [[Pere Balaguer]], mestre gòtic pedrapiquer que treballà ena la Seu

* [[Andreu Julià]], mestre gòtic pedrapiquer que treballà ena la Seu

* [[Sant Vicent Ferrer|Vicent Ferrer]], sant que predicà ena la Seu

* [[Ausiàs March]], poeta soterrat ena la Seu

* [[Martí Llobet]], mestre gòtic pedrapiquer i escultor que treballà ena la Seu

* [[Francesc Baldomar]], mestre gòtic pedrapiquer que treballà ena la Seu

* [[Pere Comte]], mestre gòtic pedrapiquer que treballà ena la Seu

* [[Vicent Macip]], pintor renaixentista que treballà ena la Seu

* [[Paolo de San Leocadio]], pintor renaixentista que treballà ena la Seu

* [[Yáñez de la Almedina]], pintor renaixentista que treballà ena la Seu

* [[Fernando de los Llanos]], pintor renaixentista que treballà ena la Seu

* [[Juan Pérez Castiel]], escultor barroc que treballà ena la Seu