|
== Història ==
La construcció de ferrocarrils al [[Regne Unit]] va començar a principisprincipi del [[{{segle |XIX]]}}. El [[1854]] ja s'havien construït fora del centre de [[Londres]] sis estacions terminals de línies diferents: London Bridge, Euston, Paddington, King's Cross, Bishopsgate i Waterloo. Tan sols l'estació de Fenchurch Street era dins de l'actual districte de [[Ciutat de Londres]]. La congestió del trànsit a la ciutat i rodalia havia crescut significativament, en part perquè els passatgers dels ferrocarrils tenien l'obligació de continuar els seus trajectes per carretera per arribar al centre de la ciutat. Durant la [[dècada del 1830]] va aparèixer la idea de construir un ferrocarril subterrani per enllaçar la [[Ciutat de Londres]] i les principals estacions terminals, però no va ser fins a la [[dècada del 1850]] que es va prendre la idea seriosament com a solució per a descongestionar el trànsit.<ref>{{Ref-llibre |cognom= Green |nom= Oliver |títol= The London Underground: An Illustrated History |editorial= Ian Allan Ltdl |lloc= London |data= 1987 |isbn= 0711017204}}</ref>
=== El primer ferrocarril subterrani ===
La [[Metropolitan Railway]] es va inaugurar el [[10 de gener]] de [[1863]].<ref name="history" /> Als pocs mesos de l'obertura ja transportava 26.000 passatges al dia.<ref>Green 1987, pàg. 5.</ref> La [[Hammersmith & City Line|Hammersmith & City Railway]] va obrir el [[13 de juny]] de [[1864]] entre Hammersmith i [[estació de London Paddington|Paddington]].
Inicialment l'operadora en va ser GWR entre Hammersmith i Farringdon Street. A l'abril de [[1865]] la companyia ''Metropolitan'' es va fer amb el servei. ACap finalsa la fi de [[l'any 1865]] la ''Metropolitan Railway'' havia arribat a Moorgat Street. Més tard es van obrir més trams fins a Swiss Cottage, South Kensington i Addison Road. El ferrocarril inicialment era de doble ample, permetent a GWR fer circular tant trens de via ampla com de via estàndard. Desacords entre GWR i la Metropolitan van forçar a la Metropolitan a canviar l'ample a [[ample ferroviari estàndard|estàndard]] el [[1863]] després que GWR retirés les seves existències. Aquestes diferències van acabar desapareixent, encara que la via ampla havia estat totalment retirada el març de [[1869]].
El [[24 de desembre]] de [[1868]], [[Metropolitan District Railway]] va començar els seus serveis entre [[estació de South Kensington|South Kensington]] i [[estació de Westminster|Westminster]] utilitzant trens de la Metropolitan Railway. La companyia aviat seria coneguda com a "the District", el [[1864]] s'incorporava per a formar un ferrocarril circular juntament amb la línia Metropolitan. Això formava part d'un pla per construir un cercle interior, [[Inner Circle line]], i un cercle exterior, [[Outer Circle line]] al voltant de [[Londres]].
El [[7 de desembre]] de [[1869]] [[London, Brighton and South Coast Railway]] (LB&SCR) va començar a operar entre [[estació de Wapping|Wapping]] i [[estació de New Cross Gate|New Cross Gate]] a la línia [[East London Railway]] (ELR) utilitzant el túnel [[Thames Tunnel]] dissenyat per [[Marc Brunel]], qui va inventar un revolucionari mètode de construcció, el "tunnelling shield" o túnel escut. El túnel fou obert com un túnel de vianants, però el [[1865]] fou comprat per ELR mitjançant un consorci de sis empreses: [[Great Eastern Railway]] (GER); London, Brighton and South Coast Railway (LB&SCR); [[London, Chatham and Dover Railway]] (LCDR); [[South Eastern Railway (UK)|South Eastern Railway]] (SER); Metropolitan Railway; i Metropolitan District Railway. El [[1884]] District i Metropolitan van començar a circular per la línia.
A finalsfinal de la dècada de 1880 els ferrocarrils arribaven a Chesham (Metropolitan), Hounslow West, Wimbledon i Whitechapel (District) i [[estació de New Cross|New Cross]] (East London Railway). ACap finalsa la fi del [[{{segle |XIX]]}}, Metropolitan havia ampliat les seves línies més enllà de [[Londres]] a [[estació d'Aylesbury|Aylesbury]], [[Verney Junction]] i [[Brill]],. Això va contribuir a creantcrear nous suburbis al llarg de la ruta, que més tard foren anomenats per la companyia com [[Metro-land]] (''terra del metro''). Fins a la [[dècada de 1930]] l'empresa mantenia les seves ambicions de ser considerada una "línia principal" en lloc d'un ferrocarril urbà.
=== Les primeres línies tub ===
=== Integració ===
A principisl'inici del [[{{segle |XX]]}} hi havia sis operadores independents donant servei a la xarxa de Metro i això causava als passatgers alguns inconvenients. En moltes estacions havien de caminar una bona distància per la superfície per enllaçar amb una altra línia. Com que no hi havia un sístema únic, els costos associats eren majors i algunes companyies tenien problemes seriosos per aconseguir els diners que necessitaven per electrificar i expandir les línies. Com a resultat moltes empreses buscaven algú que pogués finançar les obres. Un dels més importants fou [[Charles Yerkes]], un magnat [[Estats Units d'Amèrica|americà]] que va assegurar la construcció de [[Charing Cross, Euston and Hampstead Railway]] (CCE&HR) el [[1900]]. Al març del [[1901]] va obtenir el control de ''District'' i això li va permetrer formar la ''Metropolitan District Electric Traction Company'' (MDET). Al setembre del mateix any ja havia adquirit dues companyies més, [[Great Northern, Piccadilly and Brompton Railway|Great Northern & Strand Railway]] i [[Great Northern, Piccadilly and Brompton Railway|Brompton & Piccadilly Circus Railway]]. Respecte a aquesta última, el Parlament n'acabava d'aprovar la construcció juntament amb la moribunda Baker Street & Waterloo Railway. El [[1902]] les companyies que havia anat adquirint Charles Yerkes es van canviar de nom a [[Underground Electric Railways Company|Underground Electric Railways of London Company Ltd]] (UERL). La UERL també tenia en propietat tres companyies de tramvies i va comprar la [[London General Omnibus Company]], creant una organització que es coneixeria col·loquialment com ''"the Combine"'' i que va anar dominant la construcció del metro a Londres fins a la [[dècada de 1930]].
[[Fitxer:London Underground Embankment 1090744 1090752.jpg|600px|center|District i Circle Line]]
Baker Street & Waterloo Railway va obrir el [[1906]], més tard simplement anomenada [[Bakerloo Line|Bakerloo]], cap al [[1907]] ja havia arribat a Edgware Road al nord i Elephant & Castle al sud. L'acabada de reanomenar [[Great Northern, Piccadilly and Brompton Railway]] va obrir el [[1906]] amb túnels que es trobaven a 60 metres de profunditat.
Altres companyies independents també van seguir els seus projectes al llarg del [[{{segle |XX]]|s}}, com [[Northern City Line|Great Northern & City Railway]] que obria el [[1904]]. Aquesta línia era l'única tipus "tub" que tenia el diàmetre suficient perquè hi circulessin trens de ferrocarril de mida habitual i originàriament es pretenia que formés part d'una línia de ferrocarril i no de metro. Però la falta de capital va provocar que la línia seguís separada de la xarxa de ferrocarril fins a la [[dècada de 1970]].
A principisprincipi de [[1908]], en un esforç per augmentar el nombre de passatgers, les operadores de metro van acordar promoure serveis conjunts sota el nom de ''the Underground'' ("el metro"), publicant un mapa gratuït de la xarxa i nova publicitat. Al [[tube map|mapa]] hi sortia la ''Bakerloo Railway'', ''Central London Railway'', ''City & South London Railway'', ''District Railway'', ''Great Northern & City Railway'', ''Hampstead Railway'' (nom curt de CCE&HR), ''Metropolitan Railway'' i ''Piccadily Railway''. Altres línies hi apareixien però no tan clarament. El mapa també incloïa part de la ELR, però el mapa no era prou gran, i la ''Waterloo & City Railway'', que no es va incloure en la integració. Des de llavors el nom ''the Underground'' apareix a les estacions<ref name="tfl.gov.uk">{{ref-web|url=http://www.tfl.gov.uk/assets/downloads/corporate/london-underground-fact-sheet.pdf|format=PDF|títol=Dades clau del metro de Londres {{en}}|editor=Transport for London|consulta=2008-09-13|urlarxiu=http://www.webarchive.org.uk/wayback/archive/20091201113200/http://www.tfl.gov.uk/assets/downloads/corporate/london-underground-fact-sheet.pdf|dataarxiu=2009-12-01}}</ref> i es van introduir màquines per als bitllets. El [[1913]] va ser quan va aparèixer el famós logotip en forma de cercle i una barra horitzontal del metro de Londres, conegut com a "the roundel"<ref>[http://www.tfl.gov.uk/corporate/modesoftransport/londonunderground/history/1606.aspx Història del metro de Londres {{en}}]</ref> dissenyat per [[Edward Johnston]].<ref name="tfl.gov.uk"/>
L'[[1 de gener]] de [[1913]] UERL, la companyia de [[Charles Yerkes]], va absorbir dos companyies independents, la C&SLR i la Central London Railway. A mesura que the Combine s'anava estenent, només la companyia Metropolitan es quedava fora del procés d'integració, ja que tenia l'ambició de ser considerada una línia principal de ferrocarril. Hi va haver diferents propostes per a fusionar les dues companyies però la Metropolitan ho va rebutjar. Aquell mateix any la Metropolitan reafirmava la seva independència comprant Great Northern and City Railway. Metropolitan va retenir la seva imatge independent fins al [[1933]], quan es va crear [[London Passenger Transport Board]].
L'[[1 de gener]] de [[1948]], London Transport fou nacionalitzada pel govern [[Partit Laborista (Regne Unit)|Laborista]] i es va incorporar a la [[British Transport Commission]] (BTC) juntament amb altres línies de ferrocarril. LPTB fou reemplaçada per London Transport Executive (LTE) i això va comportar que per primer cop a la història el metro de Londres esigués en mans del [[govern del Regne Unit|govern]].
La nacionalització es va produir tant per necessitat com per ideologia. Les línies de ferrocarril es van veure ofegades per una economia de guerra durant la [[Primera Guerra Mundial]]. iA ala finalsfi de la [[Segona Guerra Mundial]] quatre companyies estaven a prop de la fallida. Per això la nacionalització va ser la forma més senzilla de salvar els ferrocarrils a curt termini i proporcionar diners per arreglar els danys ocasionats per la guerra. La prioritat de BTC fou la reconstrucció de les principals línies de ferrocarrils per davant del manteniment de la xarxa de metro. L'inacabat pla de reforma, anomenat [[New Works Programme]], fou ajornat.
La British Transport Commission va autoritzar l'acabament de l'electrificació de la xarxa per reemplaçar les locomotores que encara hi havia en algunes parts del sistema. Finalment les locomotores van desaparèixer completament del metro el [[1961]].<ref>[http://www.tfl.gov.uk/corporate/modesoftransport/londonunderground/history/1606.aspx Transport for London,] Milestones dades clau. {{en}}</ref>
=== El logotip ===
[[Fitxer:LU Leytonstone sign.jpg|thumb|El logotip rodó al metro data de [[1908]].]]
L'origen del logotip rodó, ara anomenat ''roundel'' i antigament "bulls-eye" o "target" (en [[català]], ''ulls de toro'' i ''diana''), és desconegut. El primer ús va ser al [[{{segle |XIX]]}} com a símbol de [[London General Omnibus Company]] i al metro va arribar el [[1908]] per a col·locar els noms de les estacions a les andanes. El cercle vermell amb una barra blava fou ràpidament adoptat amb la paraula "U{{mida|1=NDERGROUN}}D" a la barra central, per a crear una identitat.<ref>{{ref-web|títol=Història del logotip {{en}} |editor= [[London Transport Museum]] | url =http://www.ltmcollection.org/roundel/about/detailedhistory.html |consulta= 2008-11-15}}</ref> El [[1919]] el logotip fou modificat per [[Edward Johnston]].
A cada estació s'hi pot trobar, a les entrades i al llarg de les andanes, el cercle amb el seu nom a la barra central. D'aquesta manera els passatgers poden veure fàcilment a l'estació que es troben.
El seu llegat artístic inclou la contractació des de la [[dècada de 1920]] de coneguts dissenyadors gràfics, il·lustrados i artistes per a la creació de la publicitat. Els dissenyadors que han creat treballs per al metro incloent per exemple Man Ray, Edward McKnight Kauffer i Fougasse. Durant els darrers anys alguns han estat R. B. Kitaj, Juan Bellany i Howard Hodgkin.
En l'arquitectura, Leslie Green va establir un estilisme similar a les cases per a les façanes de les noves estacions construïdes a les primeres dècades del [[{{segle |XX]]}} de les línies [[Bakerloo Line|Bakerloo]], [[Piccadilly Line|Piccadilly]] i [[Northern Line|Northern]]. A la [[dècada de 1920]] i [[dècada de 1930|1930]], Charles Holden va dissenyar una sèrie d'estacions modernistes i art-deco per les quals el metro segueix sent famós. El disseny de Holden per a l'edifici seu del metro a [[55 Broadway]] inclou escultures avantguardistes de Jacob Epstein, Eric Gill i [[Henry Moore]]. Misha Black fou l'encarregada del disseny de la [[Victoria Line]], contribuint a l'estil uniforme de la línia,<ref>{{ref-web|títol=Black, Sir Misha |editor=''20th Century London'' | url =http://www.20thcenturylondon.org.uk/server.php?show=conInformationRecord.150 |consulta= 2008-06-25}}</ref> mentre que les estacions de la perllongació de [[Jubilee Line]] foren dissenyades per arquitectes com [[Norman Robert Foster|Norman Foster]], Michael Hopkins, Will Alsop i Ian Ritchie.
Moltes estacions tenen dissenys propis per ajudar a la identificació visual. Sovint són de temàtica local significativa. Com per exemple l'estació de Baker Street, que incorpora repeticions de la silueta de [[Sherlock Holmes]]. A Tottenham Court Road hi ha mosaics semiabstractes d'Eduardo Paolozzi que representa la indústria musical local de Denmark Street. A Charing Cross hi ha murals de la construcció de la mateixa estació, fets per David Gentleman.
| 