|
, a una societat que començava a conèixer els excedents de producció, que desenvolupà un augment demogràfic d'una població on la indústria de la ciutat i el mercantilisme prenien força per no aturar-se en el futur. En definitiva, d'una societat violenta feudal, a una de cortesana i principesca, on es poden identificar elements indiciaris que desenvoluparien els primers indicis que deixarien enrere l'època medieval per endinsar-se a l'edat moderna, essent un d'ells, l'articulació d'una llengua comuna en detriment del llatí que quedaria relegat a unes disciplines en concret i a la litúrgia.
El creixement del nou espai econòmic ( sense oblidar que el camp encara era el que proveïa la gran majoria d'aliments) fou el focus del naixement d'una nova riquesa i dels propietaris d'aquesta: '''els burgesos.''' Aquests no només varen ser la punta de fletxa d’un nou ordre social i econòmic, sinó que a més foren un dels focus de la consolidació de la “ llengua vulgar” en contraposició del llatí que utilitzaven l'alta noblesa i l'Església. Aquesta culturització comuna en aquesta classe era fruit, entre altres factors, de la voluntat d'equiparar-se en rang, privilegis i prestigi a l'antiga noblesa que la genealogia els hi vetava per naixement .
En el transcurs del temps el desenvolupament econòmic d'aquest nou espai urbà demandaria una sèrie d'institucions i dels seus funcionaris formats en escoles i universitats, per poder-les gestionar: apareixeran els bancs, les gestories, jutjats i altres òrgans de gestió necessaris pel funcionament de la burocràcia emergent.
Tot i aquesta tendència de pèrdua d'influència, cal recordar que l'Església fou qui va transmetre i conservar el coneixement de l'antiguitat, ja que ''“tenien el monopoli de l'ensenyament i de la cultura, eren els únics de poder proporcionar a l'Estat els homes per realitzar tasques administratives que exigien un cert coneixement de l'escrit. La cultura, és clar era llatina i eclesiàstica per la temàtica i els autors''”.<ref name="Aventín">Aventín, Mercè. Salrach, Josep M. ''Història medieval de Catalunya.'' ( Proa, Barcelona 1998), pp. 83</ref> Així doncs, conservaven i difonien la tradició llatina, creant un ambient cultural comú arreu de l'occident europeu en el procediment educatiu, la qual cosa, homogeneïtzava el coneixement. A partir del 813, el clergat francès va començar a utilitzar la llengua “ vulgar” per poder accedir a tothom en el seu missatge; era evident que les coses estaven canviant i la necessitat de saber i de ser ensenyat no era només monopoli de les classes dominants.
=== De la paraula al text ===
Paral·lelament als fets relacionats en l'apartat anterior, la cultura, i concretament la literatura no està absenta d'evolucionar.
En un món on gran part de la població no sabia ni escriure ni llegir, l'Església tenia el paper de culturitzar, ja bé, en les escoles designades a tal fi a les classes més benestants, o mitjançant a l'ensenyament visual en les expressions artístiques de les obres d'art litúrgiques ( retaules, quadres o bé iconografies en general). Tret d'això, i en funció d'ampliar les bases del seu coneixement i adoctrinament, és conegut que a França a partir del segle IX, es comencen a traduir i difondre texts de llatí a la llengua romànica d'ús, o si més no, d'enteniment més comú en la resta de la població.
Les obres que formaven part de la literatura d'abans del segle XII, eren, la gran majoria de '''factura eclesiàstica''' amb llengua llatina, amb caràcter '''moralitzadora''', amb el realçament dels valors cristians i una font de valors que l'Església volia transmetre.
L'aparició de la figura de la '''cavalleria''' comportà el naixement de la literatura romànica: les seves gestes, en la figura del cavaller, foren centrades a favor de l'Església per, en uns casos, justificar la violència contra tot contrari a la doctrina cristiana, i en altres per exaltar unes virtuts i valors,dignes de ser seguides per una societat que, estava lluny de complir-les.
S'idealitza el concepte del cavaller mitjançant la literatura profana; '''l'èpica''' s'encarregaria de crear un personatge '''virtuós''' que busca l'exaltació de les seves virtuts, el valor i la pietat front l'enemic, amb un gran amor a la família i amb resignació a la injustícia, en fi, una sèrie de valors “ideals” que la petita noblesa i la nova classe burgesa farà seva a partir del segle XIII per tal d'aconseguir el que per naixement té prohibit: el prestigi i el poder social davant la Cort reial. Aquest prestigi buscat també era present amb la figura de '''l'amor cortès,''' metàfora literària, de la recerca d'una noblesa sense recursos ni honor, buscat en la cort en la persona de la dona del senyor (''domina''). Diem metàfora perquè és complicat d'imaginar que la conquesta amorosa es dugué a terme realment, ja que, la pròpia moralitat i costums de l'època distava molt d'allò que relataven els joglars amb tanta vehemència i passió.
'''L'amor''' també era també representat com la figura de la lleialtat envers el príncep cap els seus vassalls, ja que, la relació entre ells ja no es basava en una situació de força ( tan econòmica com militar) sinó de confiança.
Aquesta èpica es '''difonia oralment''' arreu del territori mitjançant l'actuació joglaresca, els quals eren ''“professionals indiscutibles de la divulgació literària”''.<ref name="Aventín"/> La composició en '''vers''' facilitava l'actuació d'aquests actors, els quals, repetien històries d'autors anònims reinterpretades en funció del temps on el territori on s'explicaven.
== Referències ==
{{Commonscat}}
<references />
|
