La [[novel·la]] va ser un gènere menor durant aquest període. La major producció de prosa eren relats breus i contes, ja que era una manera de transmetre les idees sense dispersar-les. La producció de teatre va ser molt minsa, només van ser [[Carles Soldevila]] i Millàs-Raurell qui n'escrigueren. La glosa i l'article periodístic van servir com a vehicles d'expressió de les seves teories, sense manifests destacats. Els autors més importants del període són [[Josep Carner i Puig-Oriol|Josep Carner]] i [[Eugeni d'Ors]]. El gènere més rellevant és la [[poesia]], amb un gust marcat pel sonet, pels temes clàssics i sovint per un posicionament moral de l'escriptor.
El model de llengua, basat en la norma i la correcció, segueix les directrius del [[I Congrés Internacional de la Llengua Catalana]]. Des de l'[[IEC]] es codifica per primera vegada un català estàndard, que pren com a referència el dialecte de Barcelona per aquest gust de la ciutat, farcit de [[cultisme]]s, de manera que es modernitza la llengua però sense oblidar les arrels gregues i llatines. La llengua s'allunya conscientment del castellà per reivindicar el seu caràcter propi.
