Defensa de Publi Sul·la: diferència entre les revisions

Després de la mort de &nbsp;Catilina l'any &nbsp;62 aC, el [[Senat romà|senat]] va portar a terme persecucions i processos judicials en contra d'aquells qui havien participat en la conjuració d'una manera o una altra. Un d'aquests perseguits fou P. Corneli Sul·la, acusat no només d'haver intervingut en la conjuració de &nbsp;Catilina &nbsp;del &nbsp;63 aC, sinó també en la del &nbsp;66 aC, que de manera impròpia ha estat anomenada &nbsp;“primera &nbsp;conjuració catilinària”.<ref name=":1">Cicerón. &nbsp;''Discursos X''.

Madrid: CSIC, 1956, p. &nbsp;93.</ref>

a una família de la ''[[nobilitas]]'' romana, i era parent del [[Luci Corneli Sul·la|dictador Sul·la]], en un grau no gaire clar, segons [[Cassi Dió|Dió Cassi]] era el nebot (''ἁδελφιδοῦς''), mentre que Ciceró simplement el defineix com un parent proper (''propinquus''). Sigui quina sigui la seva relació, està clar que va aconseguir un paper en la vida política i social de Roma gràcies a aquest parentesc.{{Sfn|Ciceró|Condom|1989|p=9}} L'any 66 aC va obtenir el consolat juntament amb [[Publi Autroni Petus]]. Sul·la va aconseguir els vots de totes les [[comicis centuriats|centúries]]. Tot i així, el seu triomf va tenir poca durada, atès que va ser desposseït del càrrec juntament amb Autroni per una acusació d'''[[ambitus]]'' o corrupció electoral. Aquest va suposar un revés en la seva vida política i Ciceró en el discurs hi fa constant referència.{{Sfn|Ciceró|Condom|1989|p=10}}<ref>Cicerón. &nbsp;''Discursos X''.

Madrid: CSIC, 1956, p. &nbsp;95.</ref>

 &nbsp;Publi &nbsp;Sul·la &nbsp;i &nbsp;Autroni &nbsp;van rebre el suport dels &nbsp;''[[Partit Popular (antiga Roma)|populares]]'' &nbsp;en la seva candidatura, cosa que no va agradar als &nbsp;''[[Optimat|optimates]]'' &nbsp;i van ser aquests qui van acusar-los de &nbsp;''ambitus'' &nbsp;i posteriorment destituir-los. La resposta dels &nbsp;''populares'' &nbsp;va ser, segons diu &nbsp;[[Suetoni]], una conspiració &nbsp;de [[Juli Cèsar]], [[Marc Licini Cras Dives I|Marc &nbsp;Crassus]], Publi &nbsp;Sul·la &nbsp;i [[Luci Autroni Pet|Luci &nbsp;Autroni]] a principis de l'any &nbsp;65 aC. Aquests pretenien apoderar-se del senat i assassinar els nous [[Cònsol romà|cònsols]] [[Luci Aureli Cotta (censor 64 aC)|Luci Cota]] i [[Luci Manli Torquat (cònsol)|Luci Torquat]], entre d'altres. Així, Juli Cèsar seria proclamat ''[[Mestre de cavalleria|magisteri &nbsp;equitum]]'' &nbsp;i &nbsp;Crassus &nbsp;seria &nbsp;''[[Dictador romà|dictator]]'', de tal manera que els seria fàcil restituir el consolat a &nbsp;Sul·la &nbsp;i a &nbsp;Autroni. Aquesta conspiració &nbsp;es va conèixer com la &nbsp;“primera conjuració de &nbsp;Catilina”. Tot i això, no queda molt clar el grau de participació de &nbsp;Sul·la: segurament el &nbsp;seu &nbsp;paper hauria estat secundari i servint a Cèsar i &nbsp;Crassus. Pel que fa a la conjuració de l'any &nbsp;63 aC, Sul·la hi podria haver participat, però també s'ha de dir que les dades entorn del fet no estan ben esclarides. Tot i així, &nbsp;Sul·la &nbsp;va haver de sotmetre's a un procés judicial l'any &nbsp;62 aC &nbsp;i demostrar que no havia participat. A aquest procés concerneix el discurs ''Pro Sulla''.{{Sfn|Ciceró|Condom|1989|p=11}}

== &nbsp;Acusació ==

L'acusació va ser doble: la participació en la conjuració del &nbsp;66 aC &nbsp;i en la del &nbsp;63 aC.

L'acusació fou presentada per Luci Torquat, enemic de &nbsp;Sul·la, i es va servir com a base de la &nbsp;[[Plautia de vi publica|''lex &nbsp;Plautia &nbsp;de vi'']], llei que castigava els pertorbadors de l'ordre públic.{{Sfn|Ciceró|Condom|1989|p=13}} Segons sembla, Torquat va emprendre aquest procés per motius, a més de polítics, personals. De la defensa de &nbsp;Sul·la &nbsp;va encarregar-se Ciceró i [[Quint Hortensi Hòrtal|Hortensi]]. No coneixem el discurs que va pronunciar Torquat sobre els càrrecs de totes dues conjuracions, ni la defensa que va fer Hortensi sobre la conjuració del &nbsp;66 aC.<ref>Cicerón. &nbsp;''Discursos X''.

Madrid: CSIC, 1956, p. &nbsp;101.</ref> Tot i així podem deduir certs termes de l'acusació de Torquat a través del discurs de Ciceró. A part de culpar Sul·la, també va utilitzar el seu discurs per atacar Ciceró: li recrimina els seus orígens i el fet de ser estranger i li retreu haver traït la seva amistat en acceptar la defensa de &nbsp;Sul·la &nbsp;en un procés on ell era la &nbsp;part actora.{{Sfn|Ciceró|Condom|1989|p=14}}<ref>Cicerón. &nbsp;''Discursos X''.

Madrid: CSIC, 1956, p. &nbsp;102.</ref> Aquests retrets segurament varen irritar bastant a Ciceró i és per això que el discurs ''Pro Sulla'' és en bona part una defensa d'ell mateix.{{Sfn|Ciceró|Condom|1989|p=15}}

1. 1. L'exordi (1-2): Ciceró justifica la seva intervenció en el procés. També, fa saber la seva benevolència, tot i que en un altre temps havia estat sever, i expressa que el fet de defensar a Sul·la no és pas una contradicció. Per acabar es dol de les crítiques que li dedica Torquat.<ref>Cicéron. ''Discours XI.'' Paris: Les Belles Lettres, 1967. &nbsp;p. 106</ref><ref name="Cicerón">Cicerón. &nbsp;''Discursos X''. Madrid: CSIC, 1956, p. &nbsp;111.</ref>

2. L'argumentació (2-85): Aquesta part, de fet, és una apologia personal, on l'orador es defensa dels retrets d'inconseqüència que anteriorment li ha dedicat Torquat per defensar a Sul·la i rebutjar a d'altres amb les mateixes acusacions. No és fins més ben avançat el discurs que comença pròpiament la defensa de Sul·la, on desmunta l'acusació i demostra la innocència d'aquest.<ref>Ciceró. &nbsp;''Discursos XII''.

3. La [[peroració]] (86-93): en aquesta última part, escrita en forma de &nbsp;''[[miseratio]]'', Ciceró invoca als déus com a testimonis de la seva objectivitat i afirma solemnement la innocència del seu defensat. Diu que Sul·la &nbsp;i la seva família no mereixen ser &nbsp;deshonrats i apel·la a la pietat i a la bondat dels jutges.<ref>Cicéron. &nbsp;''Discours XI.'' &nbsp;Paris: Les Belles Lettres, 1967. p. 108</ref><ref>Cicerón. &nbsp;''Discursos X''. Madrid: CSIC, 1956, p. &nbsp;112.</ref>{{Sfn|Ciceró|Condom|1989|p=20}}

Ciceró el considerava tan innocent com deia.<ref>Cicerón. &nbsp;''Discursos X''.

Madrid: CSIC, 1956, p. &nbsp;103.</ref>{{Sfn|Ciceró|Condom|1989|p=16}}

També és valuós el ''Palatinus'' 1525 ''(e)'' per a l'establiment del text. Aquest només té 43 paràgrafs del començament, de tal manera que substitueix una bona part del principi de l'''Erfurtensis (E)''.<ref>Cicerón. &nbsp;''Discursos X''.

Madrid: CSIC, 1956, p. &nbsp;104.</ref>{{Sfn|Ciceró|Condom|1989|p=21}}