|
Era germà dels també escriptors [[José Agustín Goytisolo]] (1928-1999) i [[Luis Goytisolo]] (1935).<ref>{{ref-web|url=http://www.cccb.org/ca/participants/fitxa/juan-goytisolo/33015 |consulta=23 de març de 2016|títol= Juan Goytisolo i Gay |obra=web|editor=[[Centre de Cultura Contemporània de Barcelona]] (CC-BY-SA via [[Viquipèdia:Autoritzacions/CCCB|OTRS]])}}</ref>
==Biografia==
Tercer de quatre fills (Marta, José Agustín, Juan i Luis) d'un matrimoni barceloní de classe mitjana, aviat va conèixer les penúries de la guerra: fam i, molt especialment, la mort de la seva mare, Julia Gay, a mitjans de març de 1938 en un [[Bombardeig de Barcelona (març de 1938)|bombardeig a Barcelona per part de l'aviació italiana]] quan Juan només tenia set anys. Una vegada acabada la [[Guerra Civil espanyola|Guerra Civil]], va estudiar al col·legi de [[jesuïtes de Sarrià]] i, posteriorment, al [[La Salle Bonanova|col·legi de la Bonanova dels Germans de les Escoles Cristianes]]. El 1948 va ingressar a la [[Universitat de Barcelona]], en la que va començar la carrera de [[Dret]] amb la intenció de convertir-se en diplomàtic. Durant la seva època universitària va descobrir la literatura contemporània i va manifestar inequívocament el seu ateisme.
Malgrat que la seva afició literària el va animar a escriure novel·les des dels catorze anys, la seva primera obra publicada, ''Juegos de manos'', és de 1954, data en què va abandonar la universitat. En un dels seus viatges a [[París]], va conèixer a [[Monique Lange]], amb la que va compartir gran part de la seva vida. El 1956 va complir sis mesos de servei militar como a sergent a Mataró, fet que inspiraria elements dels relats ''La guardia'' i ''Aquí abajo'', inclosos en el llibre ''Para vivir aquí''. Aquell mateix any es va instal·lar a la capital francesa i va començar a treballar com a assessor literari de l' [[Éditions Gallimard|editorial Gallimard]]. A partir d'aquesta data va residir a diferentes localitats de fora d'Espanya: París, [[Tànger]], [[Marràqueix]]... Entre 1969 i 1975 va exercir de professor de [[literatura]] a universitats de [[Califòrnia]], [[Boston]] i [[Nova York]]; d'aquesta època son les seres ediciones de la [[Novela picaresca|novel·la picaresca]] del segle XVII [[Estebanillo González|''Vida de Estebanillo González, hombre de buen humor'']] i la combativa [[Antología|antologia]] de l'heterodoxe decimonònic [[José María Blanco White]], escrita amb l'evident intenció subterrània d'atacar en doble lectura el tancat règim franquista, que va prohibir o va censurar diversas de les seres obres i va mantener, per mitjà de la Premsa oficial, una contínua hostilitat vers l'escriptor. En paraules de [[Jordi Amat Fusté|Jordi Ama]]<nowiki/>t, volia «destruir la tradició carca d’una pàtria zombi i invalidar la llengua castissa del sistema que ocultava la realitat de la misèria, la intolerància i la repressió<ref>{{Ref-web|url=http://www.lavanguardia.com/opinion/20170606/423216175058/foc-goytisolo.html|títol=Foc Goytisolo|consulta=8 juny 2017|llengua=|editor=|data=}}</ref>».
Malgrat que sempre va mantenir unes fermes conviccions ideològiques que són indestriables de la seva obra, va mantenir-se sempre totalment independent d'organitzacions polítiques. Pel que fa a la seva relació amb Espanya, va cultivar una relación d'amor a la seva llengua i literatura alhora que un deliberat intent d'allunyament (intent que no sempre va ser capaç d'observar). Des de final dels anys 60, la seva passió pel món àrab es va integrar a les seves creacions fins a convertir-se en element fonamental de la seva obra, especialment de l'assagística.
Va cultivar l'assaig, la [[narrativa]], el [[Reportaje|reportatge]], la literatura de viatges i les [[memòries]]. La publicació de les seves obres fora d'Espanya el va convertir en un dels intel·lectuals espanyols més influents a l'estranger. Va publicar articles a la [[Periódicos españoles|premsa espanyola]], en particular a ''[[El País]]'', mitjà del que va ser corresponsal de guerra a [[Txetxènia]] i [[Bòsnia]]. Va ser un crític de la civilització occidental, a la que va contemplar des d'una òptica perifèrica. Des de la mort de la seva dona, [[Monique Lange]], el 1996, va fixar la seva residència a [[Marrakech|Marràqueix]]. A la seva autobiografia en dos volums (''Coto vedado'' i ''En los reinos de taifa''), Goytisolo parla de com va saber que era homosexual i del seu diàleg íntim, intel·lectual i sincer amb Monique Lange (la dona de la seva vida) i amb Genet (el seu gran mestre), i suposa, segons l'escriptor i expert en l'obra de Juan Goytisolo, [[Jorge Carrión]], la seva gran aportació a la literatura testimonial de la llengua castellana.<ref>{{Ref-web|url=https://www.nytimes.com/es/2017/06/04/juan-goytisolo-el-escritor-que-transgredio-todas-las-fronteras/|títol=Juan Goytisolo, el escritor que transgredió todas las fronteras|consulta=8 juny 2017|llengua=|editor=|data=}}</ref>
La seva primera novel·la, ''Juegos de manos'', va ser adaptada el 1980 per el realitzador Enzo Tarquini al telefilm italià ''Gioco di morte'', del que Goytisolo és coguionista.
El compositor [[José María Sánchez-Verdú]] va adaptar lliurement la [[novel·la]] ''Las virtudes del pájaro solitario'' de Goytisolo a l'[[òpera]] ''[[El viaje a Simorgh]],'' estrenada el 4 de maig de 2007 al [[Teatro Real (Madrid)|Teatro Real de Madrid]].
=== Últims anys ===
El 2012 Juan Goytisolo va afirmar que deixava la narrativa per sempre: «És definitiu. No tinc res a dir i és millor que calli. No escric per diners ni al dictat dels editors». Va continuar, això sí, amb els assaigs literaris i va debutar en poesia. De la publicació del seu primer poemari va dir: «Són nou, ni un més ni un menys. Quan vaig deixar la narrativa van passar una mena de grup de cigonyes que em van deixar aquests poemes».
Va morir el [[4 de juny]] de [[2017]] a [[Marràqueix]], [[Marroc]], als 86 anys d'edat. Va ser enterrat el dilluns [[5 de juny]] de [[2017]] al cementiri civil de [[Larraix]], localitat a prop de [[Tànger]]. En la seva làpida es pot llegir: «Juan Goytisolo. Escriptor. [[Barcelona]] 1931-[[Marràqueix]] 2017». Al seu costat hi ha la tomba de l'escriptor [[Jean Genet]], mort el [[1986]]. A la cerimònia van prendre la paraula el seu marmessor, [[José María Ridao]], l'arabista Lola López Enamorado i la seva traductora al francès, Alin Schulman, que va citar uns versos de [[Federico García Lorca]]: “Tardará mucho tiempo en nacer, si es que nace, un español tan claro y tan rico en aventuras”. El Conseller de cultura de l'ambaixada d'Espanya, Pablo Sanz, va parlar en representació de l'ambaixador Ricardo Díez-Hochleitner.
== Obra ==
|
