Carlota de Mena i Zamora: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
-línia buida |
Afegides dades i referència |
||
Línia 3:
'''Carlota de Mena i Zamora''' ([[Tortosa]], [[Baix Ebre]], [[1845]] - [[Manresa]], [[29 de desembre]] de [[1902]]) va ser una actriu catalana de la segona meitat del segle XIX.
== Biografia ==
Carlota era filla de l'actriu Dolors Zamora de Mena amb qui va debutar als nou anys fent petits papers a la companyia de Julián Romea. Ja el 1860 va entrar a treballar al [[teatre Odeon]] on s'estaria fins el 1872, amb la seva mare i [[Gaietana Vidal]] i sota la direcció d'[[Andreu Cazurro i Terrats|Andrés Cazurro]]. Es va casar en primeres núpcies amb Carles Delhom, amb qui va tenir una filla que també actuaria amb ella alguns anys, [[Dolors Delhom i de Mena]]. El 1872 coneix a [[Antoni Tutau]] amb qui funda la seva pròpia companyia que esdevindria la principal rival del Romea, i on esclataria finalment el seu èxit. Després de la mort del seu primer marit, Carles Delhom, es va casar amb Tutau amb qui, a part de la relació artística els unia una relació sentimental<ref>{{Ref-llibre|cognom=Juliol Giménez|nom=Teresa|títol=Catalanes del IX al XIX|url=|edició=|llengua=català|data=octubre de 2010|editorial=Eumo|lloc=Vic|pàgines=64-66|isbn=9788497663830}}</ref>. Estrenà alguns dels grans èxits de Guimerà, com ''[[El fill del rei]]'' (1886), ''[[La boja]]'' (1890), ''[[L'ànima morta]]'' (1892).
[[Adrià Gual]], a les seves memòries la descriu en els termes següents: ''Carlota de Mena era una dona bellíssima i d'un caient natural de senyoria. Amb els ulls oberts a les realitats presents, tot d'una els endevinàveu somniosos i transportats. La seva veu tenia el to vellutat de la viola d'amor, i la modulava meravellosament sense cap mena d'afectació, aplicant-la, però, amb solemnitat i justesa a totes les gradacions de l'emoció. Ni els estiregassals avesats del melodrama, ni els corrents de la paorosa rutina, no havien pogut fer clot a les reserves del seu bon gust, i era tothora una veritable figura de teatre, perquè reunia als dots de la veu i del gest afable i solemniós una presència excepcionalment austera i decorativa''.
| |||